La viola és un instrument de corda. Prové de l'anomenada viola da braccio (de braç) en oposició a la viola da gamba (de cama) i la viola de mà. miniatura|Comparació entre un violí (a l'esquerra) i una viola (a la dreta). Instrument de corda fregada, ocupa el paper de contralt del quartet vocal. Té quatre cordes afinades per quintes: do 2, sol 3, re 4 i la 4. Està per tant afinada una quinta per sota del violí i una octava per sobre del violoncel.
A diferència del violí, no té una mida estàndard i la seva llargada oscil·la entre els 38 i els 44 centímetres de llargada de la caixa de ressonància. Normalment aquestes mesures s'indiquen en polzades (entre 15 i 17 polzades els instruments per a adults).
Els materials i la forma de l'instrument són iguals als del violí, però les seves dimensions són més grans. Les tècniques d'arc, de mà esquerra i de suport de l'instrument són pràcticament iguals a les del violí, si bé adaptant les relacions de pes i velocitat d'arc, així com el tipus de vibrat a la tessitura més greu de l'instrument. Això fa que hi hagi una llarga tradició -avui potser menys que en temps passats- d'instrumentistes que tocaven ambdós instruments.Famous violin players who played and play the viola
La música de viola està escrita en clau de do en tercera per als registres greu i mig de l'instrument, i en clau de sol per als registres aguts. miniatura|Les quatre claus més comunes: 1. Clau de sol (en segona) 2. Clau de do en tercera 3. Clau de do en quarta 4. Clau de fa (en quarta) Format miniatura|Primer pla del pont de la viola
La viola és similar en material i construcció al violí. El cos d'una viola de mida completa és entre 25 i 200 mm més llarg que el cos d'un violí de mida completa (és a dir, entre 38 i 46 cm), amb una longitud mitjana de 41 cm . Les violes petites que normalment es fan per a nens solen començar a partir de 30 cm, que equival a un violí de la meitat de la seva mida. Per a un nen que necessita una mida més petita, sovint es corda un violí de mida fraccionària amb les cordes d'una viola. A diferència del violí, la viola no té una mida completa estàndard. El cos d'una viola hauria de mesurar uns 51 cm de llarg per igualar l'acústica d'un violí, però només es pot tocar verticalment com un violoncel, d'aquí el nom viola vertical . Durant segles, els fabricants de violes han experimentat amb la mida i la forma de la viola, sovint ajustant les proporcions o la forma per fer un instrument més lleuger amb cordes més curtes, però amb una caixa de ressonància prou gran per conservar el so de la viola. Abans del , les violes no tenien una mida uniforme. Les violes grans (tenors) van ser dissenyades per tocar les línies de viola del registre greu o la segona viola en harmonia de cinc veus, depenent de la instrumentació. Una viola més petita, més semblant a la mida del violí, s'anomenava viola contralto. Era més adequat per a l'escriptura en registres més aguts, com en les parts de viola 1, ja que el seu so era normalment més ric en el registre agut. La seva mida no era tan propícia per a un to ple en el registre greu.
En el passat, la viola variava en mida i estil, igual que els seus noms. La paraula viola prové de l'italià. Els italians sovint feien servir el terme Viola da braccio, que significa, literalment, «del braç». «Brazzo» era una altra paraula italiana per a la viola, que els alemanys van adoptar com a Bratsche. Els francesos tenien els seus propis noms: cinqiesme era una viola petita, haute contre era una viola gran i taile era un tenor. Avui dia, els francesos utilitzen el terme alto, una referència a la seva àrea de distribució.
La viola va ser popular durant l'apogeu de l'harmonia a cinc veus, fins al , prenent tres línies de l'harmonia i ocasionalment tocant la línia melòdica. La música per a viola difereix de la majoria d'altres instruments en què utilitza principalment la clau d'alt. Quan la música per a viola té seccions substancials en un registre més agut, canvia a clau de sol per facilitar-ne la lectura.
La viola sovint interpreta les veus interiors en quartets de corda i escriptura simfònica, i és més probable que el primer violí toqui parts d'acompanyament. La viola ocasionalment juga un paper solista important en la música orquestral o de cambra. Alguns exemples són el poema simfònic Don Quixot, de Richard Strauss, el Quartet número 13 de Dmitri Xostakóvitx i una simfonia amb una línia principal de viola: Harold en Italie, d'Hector Berlioz. A principis del , més compositors van començar a escriure per a viola, encoratjats per l'aparició de solistes especialitzats com Lionel Tertis i William Primrose. Els compositors anglesos Arthur Bliss, Edwin York Bowen, Benjamin Dale, Frank Bridge, Benjamin Britten, Rebecca Clarke i Ralph Vaughan Williams van escriure importants obres de cambra i de concert. Moltes d'aquestes peces van ser encarregades per, o escrites per a, Tertis. William Walton, Bohuslav Martinů, Tōru Takemitsu, Tibor Serly, Alfred Schnittke i Béla Bartók han escrit coneguts concerts per a viola. Els concerts de Bartók, Paul Hindemith, Carl Stamitz, Georg Philipp Telemann i Walton es consideren obres importants del repertori per a viola . Hindemith, que era violista, va compondre una quantitat substancial de música per a viola, inclòs el concert Der Schwanendreher.
miniatura|Jugant un |17|in|cm|abbr=on}} viola en 3a posició.
Manera de tocar La persona que toca la viola s'anomena violista o intèrpret de viola . La tècnica necessària per tocar una viola té certes diferències en comparació amb la d'un violí, en part a causa de la seva mida més gran: les notes estan més repartides al llarg del diapasó i sovint requereixen digitacions diferents. Les cordes menys sensibles de la viola i l'arc més pesat justifiquen una tècnica d'arc una mica diferent, i un violista ha de recolzar-se més intensament sobre les cordes.
La viola s'agafa de la mateixa manera que el violí; tanmateix, a causa de la seva mida més gran, cal fer alguns ajustaments per adaptar-s'hi. La viola, igual que el violí, es col·loca a sobre de l'espatlla esquerra, entre l'espatlla i el costat esquerre de la cara (la barbeta). A causa de la mida de la viola, els violistes amb braços curts tendeixen a utilitzar instruments més petits per facilitar la interpretació. Els ajustaments més immediatament perceptibles que ha de fer un intèrpret acostumat a tocar el violí són utilitzar digitacions més espaiades. És comú que alguns músics utilitzin un vibrato més ampli i intens a la mà esquerra, facilitat per l'ús de la part més carnosa del dit en lloc de la punta, i per mantenir l'arc i el braç dret més allunyats del cos del músic. Un violista ha de portar el colze esquerre més endavant o al voltant, per tal d'arribar a la corda més greu, cosa que permet que els dits premin fermament i així creïn un to més clar. Sovint s'utilitzen diferents posicions, inclosa la mitja posició.
La viola té cordes més gruixudes que les del violí. Això, combinat amb la seva mida més gran i el seu rang de to més baix, resulta en un to més profund i suau. Tanmateix, les cordes més gruixudes també fan que la viola respongui als canvis d'arc més lentament. A la pràctica, si un violista i un violinista toquen junts, el violista ha de començar a moure l'arc una fracció de segon abans que el violinista. Les cordes més gruixudes també signifiquen que s'ha d'aplicar més pes amb l'arc per fer-les vibrar.
L'arc de la viola té una banda de crinera de cavall més ampla que l'arc d'un violí, cosa que es nota especialment a prop de la granota (o taló al Regne Unit). La viola fa un arc, a 70-74 g són més pesats que els arcs de violí (58-61 g ). El perfil de la cantonada exterior rectangular d'una granota d'arc de viola generalment és més arrodonit que en els arcs de violí.
Afinació miniatura|Encordat normal que es mostra aquí; alguns intèrprets inverteixen el Sol i el Do. miniatura|Digitació de viola en primera posició
Les quatre cordes de la viola normalment s'afinen en quintes: la corda més greu és Do (una octava per sota del Do central), amb Sol, Re i La per sobre. Aquesta afinació és exactament una quinta per sota del violí, de manera que tenen tres cordes en comú —Sol, Re i La— i és una octava per sobre del violoncel.
Cada cadena d'una viola s'embolica al voltant d'una clavilla prop del rotllo i s'ajusta girant la clavilla. Estrènyer la cadena augmenta el to; afluixar la cadena disminueix el to. La cadena A normalment s'ajusta primer, al to del conjunt: generalment 400–442 Hz. Les altres cordes se sintonitzen a continuació en intervals de cinquens, generalment per doblegar dues cordes simultàniament. La majoria dels violes també tenen ajustadors, afinadors fins que fan ajustos de to més fins. Alguns violistes triaran només tenir un afinador fi en la cadena A; uns altres trien tenir afinadors fins en totes les cordes. Aquests ajusten la tensió de la corda mitjançant la rotació d'un petit botó per sobre de la peça de cua. Tal afinació és generalment més fàcil d'aprendre que l'ús de les clavilles, i els ajustadors generalment es recomanen per als jugadors més joves i es posen en violes més petites, encara que els pegs i els ajustadors generalment s'utilitzen junts. Alguns violistes inverteixen l'afinació de les cordes C i G, per la qual cosa la cadena C més gruixuda no es torna tan severa un angle sobre la rosca, encara que això és rar.
També es poden fer petits ajustos d'afinació temporals estirant una corda amb la mà. Una corda es pot afinar cap avall estirant-la per sobre del diapasó o cap amunt prement la part de la corda dins del clavijer. Aquestes tècniques poden ser útils en actuacions com ara concerts en directe, reduint els efectes nocius d'una corda o viola desafinada fins que tingui l'oportunitat adequada per afinar.
L'afinació C–G–D–A s'utilitza per a la gran majoria de tota la música per a viola. No obstant això, ocasionalment s'utilitzen altres afinacions, tant en la música clàssica, on la tècnica es coneix com a scordatura, com en alguns estils folklòrics. Mozart, a la seva Simfonia Concertante per a violí, viola i orquestra en mi , va escriure la part de viola en re major i va especificar que el violista eleva les cordes un semitò. Probablement tenia la intenció de donar a la viola un to més brillant perquè la resta de l'orquestra no la domines. Tertis, en la seva transcripció del concert per a violoncel d'Elgar, va escriure el moviment lent amb la corda de Do afinada a Si , permetent que la viola toqués un passatge una octava més baixa.
Organitzacions i recerca Un renovat interès per la viola per part d'intèrprets i compositors al segle XX va conduir a una major recerca dedicada a l'instrument. Paul Hindemith i Vadim Borissovski van fer un primer intent d'organització, el 1927, amb la Unió Mundial de Violistes. Però no va ser fins al 1968, amb la creació de la Viola-Forschungsgesellschaft, ara la Societat Internacional de la Viola (IVS), que va prendre forma una organització duradora. L'IVS ara consta de dotze seccions arreu del món, la més gran de les quals és l' American Viola Society (AVS), que publica el Journal of the American Viola Society. A més de la revista, l'AVS patrocina el concurs de recerca David Dalton i el concurs internacional de viola Primrose.