miniatura|Medalla del cinquantenari dels Jocs Florals feta per Josep Llimona. Els Jocs Florals, Jochs Florals, també anomenats Jocs de la Gaia Ciència, és un certamen literari instituït per primer cop al a la cort provençal de Tolosa de Llenguadoc per a premiar el gènere poètic en llengua provençal. Inspirats en les festes celebrades a Roma en honor de la deessa Flora, aquests jocs medievals oferien una «violeta de fin aur» com a premi a la millor composició i altres premis honorífics, florals, la qual cosa va donar lloc al nom del certamen. El terme ha acabat esdevenint sinònim del concurs literari.
Història dels Jocs Els Jocs Florals fou un certamen literari instituït a Tolosa l'any 1323 per la Sobregaya Companhia dels Set Trobadors i que es va celebrar fins al 1484, on concorrien també trobadors i poetes catalans, entre els quals Joan Blanc, Jaume Rovira, Bernat de Palaol i Llorenç Mallol.
Després de diverses temptatives, el 1393, per desig del rei Joan I, el Consistori de la Gaia Ciència es va instaurar a Barcelona fins a la darreria del sota l'auspici dels monarques catalanoaragonesos. L'acte de lliurament de premis se celebrava al Saló de Cent, a l'Ajuntament de Barcelona.
Jocs Florals de Barcelona miniatura|El Saló de Cent, lloc habitual de celebració dels Jocs Florals. alt=Jocs Florals de 1877|miniatura|Portada del llibre Els Jochs Florals de Barcelona. 1877. miniatura|Cartell del cinquantenari dels Jocs Florals de Barcelona. Ja al , els Jocs Florals de Barcelona van tornar a instaurar-se el diumenge 1 de maig de 1859 gràcies a les iniciatives d'Antoni de Bofarull i de Víctor Balaguer, amb el lema Patria, Fides, Amor, en al·lusió als tres premis ordinaris: la Flor Natural o premi d'honor, que s'atorgava a la millor poesia amorosa, l'Englantina d'or a la millor poesia patriòtica i la Viola d'or i argent al millor poema religiós. El guanyador de tres premis ordinaris era investit amb el títol de Mestre en Gai Saber. A més hi havia altres premis extraordinaris, com la Copa Artística, a la millor composició en prosa, o d'altres patrocinats per institucions o particulars.
El certamen de 1859 no es desenvolupà aïlladament del seu context: s'articulà com una projecció simbòlica de la nova Barcelona en transformació, que acabava d'aprovar el seu pla d'Eixample. Els Jocs Florals serviren per monumentalitzar la identitat catalana, connectant l'arrelament històric amb l'ambició de progrés urbà i cultural. La revista El Arte, nascuda el mateix any, donava suport a aquesta empresa de modernitat estètica i nacional, tot promovent la idea que les arts i les lletres eren instruments de regeneració col·lectiva. L'ús exclusiu del català en el certamen, inspirat en el model de lArmanac Provençau i en la figura de Frederic Mistral, va consolidar la idea que la llengua pròpia podia expressar valors universals i moderns.
Als primers Jocs Florals de Barcelona, un cop restaurats, s'hi presentaren 38 composicions i se celebraren amb un consistori presidit per Manuel Milà i Fontanals, i constituït pels prohoms del món literari de la Renaixençaː Rubió i Ors, Pons i Gallarza, Víctor Balaguer, Miquel Victorià Amer i Antoni de Bofarull. Isabel de Villamartín guanyà la flor natural amb el poema «Clemència Isaura».
Un gran sector dels intel·lectuals i dels polítics catalans donà suport als Jocs Florals i això contribuí al prestigi de la literatura catalana culta, al començament de la Renaixença. En aquest marc es manifesten posicions diferenciades respecte al model de llengua que havia d'imperar. Marià Aguiló defensa una primera via que prengui com a models els diversos autors de totes les formes dialectals; Antoni de Bofarull defensa models del i i el dialecte emprat a Barcelona i finalment, hi ha una tercera via que no disposa d'un defensor visible dins l'estructura dels Jocs i defensa un català barceloní del . Entre les dues darreres tendències hi havia moviments aproximatius. Hi ha crítics com Frederic Soler i el seu entorn que en la major part dels casos acabaran participant-hi.
Els Jocs aglutinen participants d'ideologies contraposades: republicans, conservadors i generacions més joves que s'hi van apuntant. Tota la diversitat ideològica es fa palesa als discursos realitzats en els Jocs, que s'han convertit en un referent per a l'estudi del debat intern i de l'evolució ideològica dels seus participants.
Els Jocs Florals de Barcelona, segons Josep Maria Domingo, no poden entendre's només com un episodi literari, sinó com una operació «d'aguda qualitat cívica, i en definitiva política». Aquesta «reinstauració» s'emmarca en un context de transformacions socials i industrials profundes, en què Catalunya vivia «l'experiència completa de transformació a l'economia industrial» i necessitava, en paraules de Fuster Sobrepera, «l'instrumental teòric i polític necessari per fer front a aquesta transformació». En aquest sentit, els Jocs foren, tal com afirma Domingo, una de «les estratègies estel·lars que polítics i intel·lectuals [...] concreten per visualitzar aquesta "renaixença" provincialista».
A la darreria del , els Jocs començaren a ser considerats una institució anacrònica i per això es produïren diversos intents de modernització. El més important fou el de Josep Carner i els seus amics l'any 1914, sense gaire èxit. El punt més polèmic fou la posició contrària a les noves Normes ortogràfiques de Pompeu Fabra promogudes per l'Institut d'Estudis Catalans. Els organitzadors dels Jocs no les acceptaren plenament fins al 1934. Irònicament, l'aparició, a instàncies de Lo Rat Penat, de les Normes de Castelló de 1932 fa que els Jocs Florals de València, promoguts per aquesta institució, acceptaren abans les normes fabrianes que els organitzadors dels Jocs de Barcelona.
Per altra banda, els Jocs van sofrir les conseqüències de la repressió anticatalana de la dictadura de Primo de Rivera. El 1924 van haver-se de celebrar a Tolosa de Llenguadoc. El 1925 se'n va impedir la celebració, i en el seu lloc es va fer un homenatge en què els Mestres en Gai Saber llavors vius van escollir i votar els millors poemes del Mestres en Gai Saber difunts. Del 1926 al 1929 no es va poder celebrar la festa pública de lliurament de premis i es van haver d'entregar de forma privada al domicili dels presidents del Consistori. El certamen es va celebrar fins al 1936.
Els Jocs Florals a l'exili La guerra civil interrompé la celebració dels Jocs Florals de Barcelona, que quedaren prohibits durant la dictadura franquista. Es mantingueren en la clandestinitat a l'interior del país fins al 1971, quan foren recuperats per l'Ajuntament de Barcelona i presidits per l'alcalde franquista Josep Maria de Porcioles. Això no va impedir que es continuessin celebrant a l'exili, com s'havia fet des de 1941 amb el nom de Jocs Florals de la Llengua Catalana. Val la pena destacar que en la dotació de premis es tenia en compte els diferents territoris de parla catalana, mitjançant els anomenats Premis Territorials. Aquests incloïen el Premi Illes Balears, Premi País Valencià, Premi Rosselló, Premi Andorra (dotat pel Consell General de les Valls d'Andorra), el Premi Barceloneta (dotat pel Centre d'Estudis Algueresos d'Alguer), el Premi de l'Institut d'Estudis Catalans, entre d'altres... Des del 1941 es van celebrar aquests certàmens:
1941: Buenos Aires, Argentina 1942: Ciutat de Mèxic, Mèxic 1943: Santiago de Xile, Xile 1944: L'Havana, Cuba 1945: Bogotà, Colòmbia 1946: Montpeller, Occitània, França 1947: Londres, Anglaterra, Regne Unit 1948: París, França 1949: Montevideo, Uruguai 1950: Perpinyà, Catalunya Nord, França 1951: Nova York, Estats Units d'Amèrica 1952: Tolosa, Occitània, França 1953: Caracas, Veneçuela 1954: Sao Paulo (Brasil) 1955: San José, Costa Rica 1956: Cambridge, Anglaterra, Regne Unit 1957: Ciutat de Mèxic, Mèxic 1958: Mendoza, Argentina 1959: París, França 1960: Buenos Aires, Argentina 1961: L'Alguer, Sardenya, Itàlia 1962: Santiago de Xile, Xile 1963: Montevideo, Uruguai 1964: Perpinyà, Catalunya Nord, França 1965: París, França 1966: Caracas, Veneçuela 1967: Marsella, Occitània, França 1968: Zúric, Suïssa 1969: Guadalajara, Mèxic 1970: Tubinga, Alemanya 1971: Brussel·les, Bèlgica 1972: Ginebra, Suïssa 1973: Ciutat de Mèxic, Mèxic 1974: Amsterdam, Holanda del Nord, Països Baixos 1975: Caracas, Veneçuela 1976: Lausana, Suïssa 1977: Múnic, Alemanya
Restabliment dels Jocs Florals de Barcelona El 1978, amb el restabliment de la democràcia, es van tornar a celebrar els Jocs Florals a Barcelona sense constriccions. I actualment, després d'un canvi de reglament el 1981 i d'una reforma el 1992, s'hi continuen celebrant.
El 2006 es va operar un canvi en els guardons, passant de tres o més guardons a concentrar-los tots en un sol, que des d'aleshores passà a dir-se "Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona", i el guardonat passà a anomenar-se "Poeta de la Ciutat de Barcelona".Introducció sobre els Jocs Florals , Ajuntament de Barcelona.Bases dels Jocs Florals 2007 , Ajuntament de Barcelona. miniatura|Englantina d'or. Premi dels Jocs Florals de 1888 a Francesc Matheu. Col·lecció del Museu d'Història de Barcelona. El fons dels Jocs Florals de Barcelona es conserva a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Comprèn les actes del consistori, correspondència i les composicions presentades a concurs, i abasta el període 1859-1982.
Altres Jocs Les diverses comarques i ciutats del país, els diferents barris i moltes institucions culturals organitzen els seus certàmens literaris, tot sovint amb el nom de Jocs Florals. A més dels que es detallen a continuació, consta que se'n van celebrar a la Cerdanya (1908), Lleida, Manresa o Mataró.
Jocs Florals Escolars de Catalunya El Departament d'Ensenyament convoca des de 2014 els Jocs Florals Escolars de Catalunya, una convocatòria adreçada als centres d'educació primària i educació secundària obligatòria, amb l'objectiu de potenciar i estimular l'expressió i producció escrita de nois i noies i fomentar una tradició cultural pròpia i ben arrelada al país.
Jocs Florals de Girona EIs Jocs Florals de Girona, que esdevingueren un dels actes més esperats de les Fires de Sant Narcís, tenen el seu precedent en el Certamen Literario, instaurat el 1872 per l'Asociación Literaria de Gerona, bilingüe, desaparegut el 1902; i també en els Jocs Florals anomenats popularment de l'Enderroch, creats el 1903 pel setmanari del mateix nom. Esdevingueren els Jocs Florals de Girona i es mantingueren fins a la Guerra Civil.
Al llarg dels anys foren presidits per Prudenci Bertrana, Maragall, Raimon Casellas, Ruyra, Costa i Llobera, Trinitat Aldrich. Eugeni d'Ors, Ignasi Iglesias, Puig i Cadafalch… I van ser premiats, entre altres: Jaume Bofill i Mates, Gabriel Alomar, López-Picó, Carme Karr, Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber, Carles Riba, Clementina Arderiu, Joaquim Folguera, Xavier Montsalvatge, Miquel de Palol, Carme Montoriol, Ventura Gassol, Josep Lleonart, Simona Gay, Xavier Benguerel…
Jocs Florals de València L'origen dels Jocs Florals a València data de 1859, quan Teodor Llorente Olivares coneix Marià Aguiló, llavors bibliotecari de la Universitat de València. Aguiló, com a mentor, i Llorente i Vicent Wenceslau Querol, llavors companys d'estudis, en serien els impulsors. Els primers Jocs Florals es varen celebrar com a commemoració del quart centenari d'Ausiàs March, en format bilingüe i amb poca implicació de sectors benestants de la societat valenciana, la qual cosa va desplaure Marià Aguiló; els vencedors foren Víctor Balaguer i Teodor Llorente. miniatura|Viola d'or. Trofeu dels Jocs Florals de 1869, dels quals fou secretari Pere de Rosselló, que intercanvià cartes amb Jacint Verdaguer que es conserven.Correspondència entre Pere de Roselló i Jacint Verdaguer Col·lecció del Museu d'Història de Barcelona.