miniatura|thumbtime=5|The Signing of the Peace Treaty of Versailles El Tractat de Versalles de 1919 va ser un intent de reconstrucció d'Europa després de la Primera Guerra Mundial. Després de sis mesos de negociacions a la Conferència de París de 1919, el Tractat fou signat com a culminació de l'Armistici de Compiegne de 1918, acordat amb Alemanya l'11 de novembre de 1918, amb el qual s'havia posat fi als combats. Va ser el tractat de pau més important, en què els aliats van acordar la pèrdua de les colònies alemanyes, la pèrdua de territoris de l'Imperi Otomà, cessions territorials que van suposar la reorganització política d'Europa; i la desmilitarització dels països centrals i el pagament de reparacions de guerra. Tot això en benefici dels vencedors. Les bases d'aquest tractats són els Catorze Punts del president nord-americà Woodrow Wilson, per mitjà dels quals es creava, a instàncies d'aquest, la Societat de Nacions, amb seu a Ginebra i que tenia com a principal objectiu la cooperació internacional i el sosteniment de la pau mitjançant el desarmament i l'arbitratge.
Els representants de la República de Weimar van ser obligats a signar el Tractat sota l'amenaça d'una represa del conflicte. El ministre alemany d'afers estrangers, Hermann Müller, va signar-lo el 28 de juny de 1919. El Tractat va ser ratificat per la Societat de Nacions el 10 de gener de 1920. A Alemanya, el Tractat causà commoció, generà un fort moviment contrari, i fou un dels factors que, anys després, acabà duent al col·lapse de la República de Weimar i a l'ascens d'Adolf Hitler al poder l'any 1933.
El Tractat va establir la creació de la Societat de Nacions, un dels majors objectius del president dels Estats Units Woodrow Wilson. La Societat de Nacions fou concebuda com una instància d'arbitratge de conflictes internacionals, la missió de la qual era evitar l'esclat de noves guerres. Al Tractat de Versalles, les exigències de França van prevaler sobre la doctrina dels 14 punts de Wilson.
L'organització de la pau miniatura|D'esquerra a dreta: David Lloyd George, primer ministre britànic; Vittorio Orlando, primer ministre italià; Georges Clemenceau, primer ministre francès i Woodrow Wilson, president dels EUA. miniatura|Moment de la signatura del tractat al Saló dels Miralls del Palau de Versalles.
En les negociacions del Tractat de Versalles tingueren un paper rellevant el primer ministre britànic Lloyd George, el primer ministre francès Georges Clemenceau, el president dels Estats Units Woodrow Wilson i Vittorio Orlando com a conseller d'Itàlia.
Clemenceau havia estat l'home de la resistència i ara és partidari d'un tracte dur amb els vençuts car durant la Primera Guerra Mundial, França havia patit unes pèrdues humanes estimades en 1.240.000 militars i 40.000 civils morts; a més, com una gran part de la guerra havia tingut lloc en territori francès, una gran part del país estava en ruïnes, amb danys a importants edificis històrics i infraestructures. Clemenceau volia, doncs, que els alemanys paguessin les reparacions de 750.000 cases i 23.000 fàbriques destruïdes durant la Guerra. A més, per evitar la reconquesta d'Alsàcia i Lorena, ocupades per Alemanya el 1871, Clemenceau va exigir la desmilitarització de Renània on haurien de patrullar tropes aliades; havia de ser la seva zona de seguretat; també exigí una reducció dràstica del nombre de soldats de l'exèrcit alemany i, com a part de les reparacions, obtenir el control de moltes fàbriques alemanyes. França, a més, com el Regne Unit, volia conservar el seu imperi colonial, i imposar bloqueigs marítims a Alemanya per controlar-ne les importacions i les exportacions.
El primer ministre britànic era conscient que si s'acceptaven totes les exigències franceses, França esdevindria molt poderosa a l'Europa Central; situació que trencaria l'equilibri de poders a Europa. Per això, Lloyd George volia que els alemanys paguessin però sense arribar a una hegemonia francesa a Europa; per altra banda, el govern britànic també es mostrava contrari a l'autodeterminació defensada per Woodrow Wilson, ja que, com els francesos, volia conservar el seu imperi colonial. Lloyd George també va acceptar els bloqueigs marítims contra Alemanya.
Finalment, Woodrow Wilson desitjava edificar les relacions internacionals sobre una base de comprensió i concòrdia; per això impulsava la creació de la Societat de Nacions. A més, Wilson defensava el concepte d'autodeterminació, que va encendre els sentiments patriòtics en països sotmesos al domini d'imperis. A l'empara del principi d'autodeterminació, es crearen nous estats a l'Europa de l'Est. Wilson no volia pas incrementar els territoris de Gran Bretanya, França o Itàlia; així, per exemple, es creà una Polònia independent posterior al Gran Alçament Polonès de Poznań i dels tres alçaments esdevinguts a l'Alta Silèsia. Els canvis de fronteres s'havien de dur a terme per agrupar minories nacionals dins del seu propi estat, especialment en aquelles nacions dominades per l'Imperi Austrohongarès o l'Imperi Otomà.
Al president Wilson no li interessava gaire una pau temporal. Segons el seu parer, són els experts i les comissions els que han de determinar la fixació de les fronteres, el pagament de les indemnitzacions de guerra i les reparacions, sobre la base dels principis estipulats en els catorze punts. Això és una feina complementària, que correspon als especialistes; mentre, la missió dels principals homes d'Estat ha de ser crear un nou projecte de futur, la unitat de les nacions, la pau eterna. En canvi, els aliats prefereixen arreglar les qüestions pràctiques, les fronteres, les indemnitzacions, tornar els homes encara armats a casa, estabilitzar les monedes, reactivar el comerç i les comunicacions. Així com Wilson en el fons no està interessat en la pau del moment, Clémenceau, Lloyd George i Sonnino, homes amb experiència tàctica i pràctica, són bastant indiferents envers les reclamacions de Wilson. Per motius polítics aplaudiren les reclamacions humanitàries i sentiren la força que un principi no egoista tindria sobre els seus pobles. Per això estaven disposats a discutir el seu projecte, amb certes reduccions i restriccions. Però primer la pau amb Alemanya per posar fi a la guerra i després ja vindria la tesi de Wilson. perquè Alemanya és culpable: amb la invasió de Bèlgica ha violat brutalment el dret internacional.Zweig, Stefan. Moments estel·lars de la humanitat. Barcelona, Quaderns Crema, 2004. p. 272 i 273.
Per tant, en aquesta conferència hi ha dues visions, dos tractats completament diferents. Una es fonamenta en la pau immediata, que ha de posar fi a la guerra amb l'Alemanya vençuda, que s'ha rendit, i l'altra és la pau del futur, que ha d'evitar la guerra per sempre més. Per una banda, la pau estricta, segons el vell model; i per l'altra, la pau del nou Covenant, el conveni, de Wilson, que pretén fundar la Societat de Nacions. Ras i curt, França volia venjança, el Regne Unit volia una Alemanya relativament forta per fer de contrapès als francesos a l'Europa Continental, i el president dels Estats Units la creació d'una pau permanent.
En la primera sessió plenària, el 18 de gener, només s'especifica de manera teòrica que el conveni de Wilson ha de ser una part essencial del tractat de pau general. Encara no es redacta el document. Passa un mes d'agitació terrible a Europa. No és fins al 14 de febrer de 1919, tres mesos després de l'armistici, que Wilson pot presentar el seu conveni de forma definitiva, el qual s'aprova unànimement. L'endemà Wilson torna a Amèrica per presentar als seus electors i compatriotes la Carta Magna de la pau. A Amèrica, els seus adversaris polítics, que ja pensen en les següents eleccions presidencials, acusen a Wilson d'haver unit políticament de manera massa estreta el nou continent amb el continent europeu i d'haver infringit un polític bàsic de la política nacional, la doctrina Monroe. Així doncs, exhaust encara per les negociacions europees, Wilson ha de començar noves discussions tant amb els membres del seu propi partit com amb els seus contrincants polítics. La primera escletxa de l'edifici del nou pacte és la clàusula per a la retirada d'Amèrica de l'aliança, mitjançant la qual podria abandonar-la en qualsevol moment.Zweig, Stefan. Moments estel·lars de la humanitat. Barcelona, Quaderns Crema, 2004. p. 275 i 276.
A Europa, els generals i els mariscals vencedors, que durant quatre anys han estat el centre d'interès, exigeixen amb amenaces el rearmament en comptes del desarmament de Wilson, noves fronteres i garanties estatals en comptes de la solució supranacional. Segons el seu parer, només es pot garantir el benestar d'un Estat si s'arma el mateix exèrcit i es desarma el de l'enemic i no amb catorze punts. Darrere dels militaristes, pressionen els representants dels grups industrials, que mantenien en marxa les seves empreses bèl·liques, i els intermediaris, que volien guanyar diners amb les reparacions de guerra. Els diplomàtics, sempre amenaçats pels partits de l'oposició, estaven cada vegada més indecisos. Cadascun d'ells vol ampliar el seu Estat amb un bon tros de terra.
Mentrestant, cossos de voluntaris organitzats avancen per l'est europeu i ocupen territoris. Regions senceres encara no saben a quin Estat pertanyen ni a quin pertanyeran. Després de quatre setmanes encara no s'ha rebut a la delegació alemanya ni a l'austríaca. Darrere les fronteres que no s'han traçat, els pobles s'impacienten. Hi ha indicis clars que Hongria i Alemanya, desesperades, es poden posar en mans dels bolxevics revolucionaris. Els diplomàtics pressionaven, doncs, perquè s'arribés ràpidament a algun resultat, a un acord, just o injust, i perquè s'eliminessin qualsevol obstacle, inclòs el conveni proposat pel president Wilson.Zweig, Stefan. Moments estel·lars de la humanitat. Barcelona, Quaderns Crema, 2004. p. 278 i 279.
Però Wilson no vol recular. Sobretot no vol concedir el Saarland a França perquè creu que aquesta primera ruptura de la self-determination, l'autodeterminació, serà un mal exemple per a la resta de pretensions. De fet, els representants italians senten que totes les seves reivindicacions pels territoris de Fiume i Dalmàcia estan lligades a aquesta primera ruptura. Des d'Hongria avança el bolxevisme, i els aliats argumenten que aviat inundarà el món sencer.Zweig, Stefan. Moments estel·lars de la humanitat. Barcelona, Quaderns Crema, 2004. p. 280. El 5 d'abril el comunisme aconsegueix el poder a Baviera, a Múnic es proclama la república dels consells d'obrers, i en qualsevol moment s'hi pot afegir Àustria, mig morta de fam i encerclada per una Baviera i una Hongria bolxevics.
El president Wilson ha de triar: aixecar-se de la conferència i abandonar-la, mantenint però els seus principis; o bé acceptar concessions en els seus postulats. La quimera d'un món més humà començà a esvair-se amb la renúncia del president Wilson a una pau justa. El 15 d'abril de 1919 es trenca la negativa a donar el Saarland als francesos; i de retruc Fiume als italians, acceptar el desmembrament de Turquia i un intercanvi de pobles:
El resultat fou un compromís que no va satisfer ningú, especialment al president nord-americà. I amb Alemanya no es va arribar ni a la reconciliació ni a la destrucció, la qual cosa resultà perjudicial per al futur d'Alemanya, d'Europa i del món sencer. El Tractat de Versalles afeblí l'economia alemanya a principis dels anys 20 i la feu vulnerable pels efectes de la Gran Depressió que començà el 1929. Tot plegat afavorí l'ascens del Nacionalsocialisme. Les reparacions de guerra van fracassar també en els seus propòsits punitius, ja que Alemanya deixà de pagar molts dels seus préstecs a l'estranger, així no completà el pagament de les indemnitzacions.
La qüestió alemanya Clàusules Territorials miniatura|Alemanya després del Tractat: