Sant Petersburg (en rus Санкт-Петербу́рг, transcrit Sankt-Peterburg, 'ciutat de sant Pere' en català), coneguda col·loquialment com a Питер (transcrit "Píter") i abans com a Leningrad (Ленингра́д, 1924-1991) i Petrograd (Петрогра́д, 1914-1924), és una ciutat de la Rússia nord-occidental, situada al delta del riu Neva, a l'extrem oriental del golf de Finlàndia, al mar Bàltic.
Va ser fundada pel tsar Pere el Gran el 16 de maig de 1703 amb la intenció de convertir-la en la "finestra de Rússia cap al món occidental". A partir d'aleshores es va convertir en capital de l'Imperi Rus durant més de dos-cents anys fins que després de la Revolució russa la capital del país va retornar a Moscou.
Actualment Sant Petersburg és la segona ciutat més gran de la Federació Russa amb 5.023.313 habitants, i una de les ciutats més grans d'Europa. El centre de la ciutat és considerat Patrimoni de la humanitat per la UNESCO. Sant Petersburg és, a més, seu de la cort constitucional de Rússia.
Geografia miniatura|esquerra|Mapa de Sant Petersburg, el Neva i el llac Làdoga Sant Petersburg s'estén per la vora occidental del Nevà i pel centenar d'illes i illots que formen el seu delta. Al seu torn, el Neva, amb 40 km, l'enllaça amb el veí llac Làdoga i des d'aquí s'introdueix en el sistema de navegació interior dels cinc mars. A pesar de l'expansió de la construcció, una desena part de la superfície urbana està coberta per aigua: hi ha més de 86 petits rius i canals a la ciutat, com el de Griboiédov, amb una longitud total de gairebé 300 km. Dels 400 ponts, una de les belleses de Sant Petersburg, 21 són llevadissos.
Amb una població de 4.577.751 habitants el 2007, Sant Petersburg és la segona ciutat de Rússia, immediatament després de Moscou, la quarta més gran d'Europa, un important centre cultural europeu i el principal port rus al Bàltic. És la capital de la província (óblast) homònima. Sant Petersburg és el centre administratiu de l'óblast de Leningrad i del districte federal Nord-occidental (Северо-западный федеральный округ). S'estén des de les fronteres amb Estònia i Finlàndia fins a les vores del llac Onega. Malgrat el seu emplaçament al costat del mar, les condicions climàtiques es caracteritzen per una continentalitat pronunciada, en un territori dominat per boscos de coníferes.
La ciutat es caracteritza per freqüents canvis de masses d'aire, a causa sobre manera de l'activitat ciclònica. L'estiu està dominat per vents de l'oest i nord-oest; mentre que a l'hivern arriben vents de l'oest i sud-oest. La temperatura mitjana màxima registrada va ser de 37 °C, que va tenir lloc durant l'onada de calor succeïda a l'estiu de 2010. La temperatura més baixa registrada va ser de –35,9 °C el 1883. La temperatura mitjana anual és de 5,4 °C. El riu Neva als límits de la ciutat normalment es congela al novembre i desembre i el desglaç es produeix a l'abril. De desembre a març hi ha 123 dies coberts de neu de mitjana i n'assoleix 24 centímetres al febrer. El període lliure de glaçades a la ciutat són de 135 dies de mitjana. Sant Petersburg té un clima més tebi que les localitats perifèriques, però les condicions climàtiques són molt variables durant tot l'any.
Història
Fundació: Pere el Gran El naixement de Sant Petersburg va unit tant a raons de tipus militar, és a dir, la construcció d'una base naval contra el poder suec, com a raons comercials. En estar els accessos de Rússia al mar bloquejats per Turquia, al mar Negre, i al nord pels gels que tancaven el port d'Arkhànguelsk durant molts mesos de l'any. Així, el 1702, el tsar Pere el Gran la funda com la "finestra d'Occident" i va funcionar com a capital del país durant el període imperial de la seva història fins al 1918.
Quan Pere el Gran va concebre aquest projecte, acabava de visitar els Països Baixos, on va conèixer l'art de la fusteria i hi havia pogut admirar les realitzacions urbanístiques d'Amsterdam. I des d'Holanda van arribar ja el 1698, anomenats pel tsar, els "artesans de totes les arts". Immediatament després de la fundació oficial de Sant Petersburg, el 16-29 de maig de 1702, va començar a edificar-se amb pedra, enfrontant-se a les no petites dificultats d'un terreny insà i pantanós del delta del Neva, que exigia obres de consolidació abans de suportar el pes de qualsevol edifici. Amb aquesta finalitat es van talar els boscos de l'entorn de la ciutat, que van subministrar la fusta necessària per clavar estaques al terreny. El volum dels treballs és fàcilment imaginable si es considera que la catedral de Sant Isaac es recolza en 24.000 troncs d'arbre clavats a terra. Les dificultats es van veure compensades per la proximitat amb Europa i per la possibilitat d'emprar una bona xarxa de comunicacions fluvials.
Amb el començament de les obres d'urbanització s'iniciava també la immigració d'artistes i tècnics europeus, en especial italians, considerats els millors constructors de l'època. L'ambaixador rus a Copenhaguen, Izmailov, va convidar a la ciutat per ordre del tsar l'arquitecte ticinès Domenico Trezzini, que treballava en aquell moment en la cort danesa. Trezzini va ser rebut amb deferència i confiança pel sobirà i durant trenta anys d'intensa activitat va ocupar el càrrec d'arquitecte per excel·lència de la cort i va construir els edificis que serien punt de referència i desenvolupament de la nova ciutat. miniatura|esquerra|Un dels primers edificis importants que s'hi construïren, la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau Els primers edificis importants en són: la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau amb la corresponent catedral, el primer palau d'Hivern, posteriorment reconstruït; el palau d'Estiu, els Dotze Col·legis (ministeris, en l'actualitat universitat), l'antic Gostini Dvor i el monestir d'Aleksandr Nevski. També va projectar diferents tipus d'habitatges destinats a la noblesa, els empleats estatals, els comerciants i els estrangers. La seva obra aportava una modernitat decisiva: d'un costat, la cobertura amb agulla de la catedral de Sant Pere i Sant Pau trencava amb la tradició russa de les cúpules en forma de bulb i, enllaçant amb les característiques arquitectòniques europees, establia un punt de referència en el panorama de la ciutat.
Pere el Gran va dictar el 1708 una sèrie de mesures destinades a afavorir l'increment demogràfic a partir de l'obligació imposada als aristòcrates de traslladar-se, complerta només en part abans de l'última i decisiva derrota dels suecs a Poltava, esdevinguda el 1709. Era tal l'amor de Pere el Gran per la "seva" ciutat, que el 1714 va ordenar que no es pogués construir cap edifici de pedra a Rússia, excepte a Sant Petersburg. Després d'aquesta disposició subjeia també un problema crònic de mà d'obra especialitzada que, poc estimulada per traslladar-se a una ciutat encara pantanosa i omplerta de mosquits, es trobava en aquell moment amb el dilema d'establir-se a Sant Petersburg o canviar de feina.
El 1717 Pere va visitar França i va descobrir la grandiositat de l'escenografia París en general i de Versalles en particular. A la seva tornada a Rússia se'n va endur l'arquitecte Jean-Baptiste Alexandre Le Blond, a qui va encarregar el projecte del pla general de Sant Petersburg. Le Blond va interpretar perfectament el desig del tsar de fer de l'illa Vassílievski el centre de la ciutat i va dissenyar una fortificació oval amb bastions que s'estenia per l'illa Petrovski, al nord-est, i per terra ferma, al sud, deixant la fortalesa a l'extrem oriental. Però Le Blond abandona el projecte per problemes diversos i només deixa el projecte del parc i del castell de Peterhof.
El 1716, havia arribat a Sant Petersburg, també des de París, convidat per l'ambaixador rus Lefort, un escultor florentí, el comte Carlo Bartolomeo Rastrelli, que seria l'autor de diverses obres, com el monument eqüestre de Pere I davant del castell dels Enginyers. L'acompanyava el seu fill Bartolomeo Francesco, nascut el 1700 a París, que, després de completar els seus estudis a Itàlia, es va establir a Rússia i va començar una activitat que el convertiria durant tot el segle en el més famós i acreditat arquitecte de l'imperi, fins al punt de crear un "estil Rastrelli". Vegeu Església del Salvador de la plaça Sennaia.
Tsarina Elisabet Petrovna 450px|esquerra|miniatura|Sant Petersburg el 1753 Amb l'arribada al tron el 1730 de l'emperadriu Anna Ivànovna, es va enviar el jove Rastrelli a treballar a Moscou i posteriorment a Kíiv. El 1732 va reconstruir a Sant Petersburg el palau d'Hivern de Domenico Trezzini i, posteriorment, altres residències nobiliàries. L'any 1746 l'emperadriu Elisabet Petrovna va encarregar a Rastrelli el projecte de reconstrucció de Peterhof i el 1752 el de Tsàrskoie Seló. A Rastrelli li va correspondre una part considerable de la construcció de San Petersburg durant la segona meitat del . El 1748 l'emperadriu Elisabet li va encarregar el projecte del monestir Smolni: obra mestra "russa" del rococó italià. L'altra gran obra de Rastrelli va ser el palau d'Hivern, la segona i definitiva fase del qual va ser començada el 1752. L'exemple per antonomàsia d'aquesta arquitectura van ser els palaus Razumovski (1760) i Stróganov (1754), ambdós obra de Rastrelli. miniatura|Arc de la Nova Holanda El 1759 va arribar a Sant Petersburg, requerit per l'emperadriu, el francès Vallin de la Mothe, que va signar diversos palaus (Acadèmia de Belles Arts, 1765; el primer Ermitage, 1764; l'església de Santa Caterina i el Gostini Dvor): traslladà a la capital un llenguatge que orientaria la transició cap al classicisme, incorporant a l'obra barroca elements d'arquitectura pal·ladiana. Una etapa important en la introducció del nou estil va ser la realització de l'arc triomfal dòric de Nova Holanda.
Una vegada morta Elisabet, també el seu arquitecte preferit, Rastrelli, va caure en desgràcia. La nova emperadriu Caterina II va establir les bases per a la transformació de la ciutat i, després d'un concurs, el 1763 va demanar a Kràssov un nou projecte per a la capital inspirat en els principis neoclàssics. La tsarina va cridar altres arquitectes de prestigi i refinament pal·ladià. Els palaus es van embellir, per ordre de l'emperadriu, amb pintures italianes (Piranesi, Pannini) i franceses (Hubert Robert, Houël).
El primer arquitecte que va arribar a la cort de Caterina va ser l'italià Antonio Rinaldi, que va treballar als parcs imperials des de 1755 i va ser autor del palau Xinès d'Oranienbaum. El seu primer treball a Sant Petersburg, el palau Orlov, més conegut com el palau de Marbre, de 1768-1785, representava la nova tendència cap al neoclassicisme, encara que conservant un fort caràcter barroc. miniatura|esquerra|L'avinguda Nevski als anys 1890, prop de l'estació Nicolau, avui estació de Moscou Caterina va convidar el 1779 altres arquitectes italians com Giacomo Trombara, recordat pel seu palau dels Caçadors a Tsàrskoie Seló i per les cavallerisses reials al costat del Moika, i sobretot Giacomo Quarenghi, que, fidel a la conversió de la tsarina al gust neoclàssic, va treballar a Sant Petersburg fins a 1810: hi deixà un gran nombre d'edificis, més de 30, entre els quals destaquen el palau Anglès de Peterhof, l'antiga borsa, el Teatre de l'Ermitage, l'església dels Cavallers de Malta i la Banca d'Estat, que n'introdueix una interpretació pal·ladiana del neoclassicisme.
Amb l'arribada del romanticisme, el descobriment de les arrels populars i l'atenció a la idiosincràsia artística nacional van fer ressorgir l'arquitectura autòctona, donant lloc a una ferma reacció contra el neoclassicisme, considerat en aquell moment com un estil fred, uniforme i responsable d'un fictici acostament a la cultura europea. Aquesta recerca va desembocar en el naixement d'un estil eclèctic anomenat pseudorús, exhaustivament representat per l'església de la Resurrecció, de 1883-1907, construïda amb clara referència a la catedral de Sant Basili de Moscou, dels segles i .
Després de la Revolució