Jean-Paul Charles Aymard Sartre, més conegut com a Jean-Paul Sartre, (París, 21 de juny de 1905 - 15 d'abril de 1980) fou un filòsof, professor universitari, crític literari i escriptor (teatre, novel·la, periodisme) francès, considerat una figura destacada de la filosofia i el marxisme francesos del . Sartre va ser una de les figures clau de la filosofia de l'existencialisme (i de la fenomenologia). La seva obra ha influït en la sociologia, teoria crítica, teoria postcolonial i estudis literaris, i continua fent-ho. Va ser guardonat amb el Premi Nobel de Literatura de 1964 tot i intentar refusar-lo, dient que sempre havia declinat els honors oficials i que "un escriptor no hauria de deixar-se convertir en una institució"."Minnen, bara minnen" () from year 2000 by Lars Gyllensten. Address by Anders Österling, Member of the Swedish Academy. Consultat 4 febrer 2012.
S'interessà per la filosofia des de la dècada del 1920 gràcies a la lectura d'Essai sur les données immédiates de la conscience, de Henri Bergson. Autor prolífic i hiperactiu, és conegut per la seva obra, especialment pels seus paradigmes filosòfics aplegats sota el nom d'existencialisme. Va deixar una colossal obra en forma de novel·les, assaigs, obres de teatre, biografies i escrits filosòfics. La seva filosofia va marcar la postguerra, i ell fou el símbol i l'arquetip de l'intel·lectual compromès. Des de la seva participació en la Resistència el 1941 fins a la seva mort el 1980, Sartre no va deixar de donar suport amb passió aquelles causes socials que li semblaven justes. Fou una mena de VoltaireDe Gaulle, amb la publicació del Manifest dels 121 (amb el títol «Declaració sobre el dret a la insubordinació a la guerra d'Algèrie», i la temptació d'algun ministre per a arrestar-ho, va dir: "No es fica a Voltaire a la presó". del i va lluitar, incansablement, fins al final de la seva vida.
Sartre va mantenir una relació oberta amb la prominent feminista i filòsofa existencialista Simone de Beauvoir. Junts, Sartre i de Beauvoir van desafiar els supòsits i expectatives culturals i socials de la seva educació, que consideraven burgesa, tant en estils de vida com en pensament. El conflicte entre el conformisme opressiu i espiritualment destructiu (mauvaise foi, literalment, "mala fe") i una manera "autèntica de ser" es va convertir en el tema dominant de les primeres obres de Sartre, un tema plasmat en la seva principal obra filosòfica L'ésser i el no-res (L'Être et le Néant, 1943). La introducció de Sartre a la seva filosofia és la seva obra L'existencialisme és un humanisme (L'existentialisme est un humanisme, 1946), presentada originalment com a conferència.
Biografia
Del geni al compromís Infància Jean-Paul-Charles-Aymard-Léon-Eugène Sartre va néixer el 21 de juny de 1905 a París. Fill únic d'una família de classe mitjana: el seu pare va morir de febre groga quan Sartre tenia 15 mesos; el seu oncle fou professor a l'École polytechnique i militar; la seva mare, Anne-Marie Schweitzer, provenia d'una família d'intel·lectuals i professors alsacians. Ell era cosí del conegut pacifista Albert Schweitzer.
Tot i ser orfe, la imatge del pare hi és present a través del seu avi, Charles Schweitzer, un home amb una imponent personalitat, qui l'educà abans d'entrar a l'escola pública als 10 anys. A partir de 1907 a 1917, el petit Poulou, com se l'anomena, viu amb la seva mare a casa dels avis materns. Va passar 10 anys feliços. El petit Poulou fou adorat, mimat, felicitat tots els dies, construint-se, probablement, un caràcter narcisista. A la gran biblioteca de la casa dels Schweitzer va descobrir la literatura, i opta per llegir en comptes d'anar a jugar amb els altres infants.Infància evocada a la seva autobiografia Les Mots
Aquest període acaba el 1917: la seva mare es casa en segones núpcies amb Joseph Mancy, enginyer de l'armada, a qui Sartre, aleshores amb 12 anys, mai no acabà d'acceptar. Després es van traslladar a La Rochelle, on va romandre fins a l'edat de 15 anys, tres anys que li suposarien una agonia: Sartre va passar del paradís narcisista schweitzerià a la realitat dels alumnes violents i cruels, mentre que ha de compartir amb el seu padrastre una mare que fins aquell moment li havia prestat atenció de manera exclusiva.
L'estiu de 1920, Jean-Paul Sartre cau malalt i és portat d'urgència a París. Conscient de la seva educació, que podria ser «pervertida» pels nois malcarats de l'escola de Le Havre, la seva mare decideix que romangui a París.
Anys d'estudi Als 16 anys, es va reincorporar al Liceu Henri IV, on va estudiar sisè i cinquè. Retroba Paul Nizan, un altre aspirant a escriptor, amb qui formarà una gran amistat fins a la seva mort el 1940 a la batalla de Dunkerque. Amb el suport d'aquesta amistat, Sartre va començar a construir una personalitat. Per a tots els components de la «classe d'elit» de llatí i grec en la qual estudiava, Sartre es va convertir en el «SO», és a dir, el «sàtir oficial», fruit de la seva actitud ocurrent i bromista. Els últims anys dels estudis de secundària, Sartre i Nizan, borratxos i feliços celebrant el seu èxit en un batxillerat fàcil, haurien vomitat als peus del director del Liceu Henri IV, en part per la borratxera i en part com una provocació.
Sartre, sempre acompanyat per Nizan, prepara l'entrada a l'École Normale Supérieure al Liceu Louis-le-Grand. Va fer el seu debut literari escrivint dos petits contes i dues sinistres històries de professors de província, en les quals explota la seva ironia i el seu disgust per la vida convencional. Al mateix temps, Sartre torna a fer el seu paper com a agitador junt amb Nizan, jugant, fent bromes i escenes entre les classes. Dos anys després de l'entrada a École Normale Superieure, Sartre i Nizan es varen graduar.
Sartre es fa notar en el que Nizan anomena «l'escola pretesament normal i anomenada superior». Sartre és, en efecte, el temut instigador de totes les bromes, tot l'enrenou, arribant a provocar un escàndol per representar amb els amics una paròdia antimilitarista a la revista de l'École Normale Supérieure el 1927, després del qual Gustave Lanson, director de l'escola, va dimitir. El mateix any, va signar amb els companys de classe, i també amb Lucien Descaves, Louis Guilloux, Henry Poulailler, Jules Romà i Séverine, la petició, apareguda el 15 d'abril a la revista Europe, en contra de la llei sobre l'organització de la nació en temps de guerra que derogava tota independència intel·lectual i la llibertat d'opinió. Sartre ja tenia gust per la provocació i la lluita contra l'autoritat moral. Va adquirir una gran reputació entre el professorat i era ovacionat cada cop que arribava al refectori. Si a Sartre li agrada ser un agitador, també és un gran treballador, llegeix més de 300 llibres a l'any, escriu cançons, poemes, contes curts i novel·les sense descans. Sartre fa amics, que posteriorment van ser famosos, com Raymond Aron o Maurice Merleau-Ponty.
Tanmateix, durant aquests quatre anys a l'École Normale Supérieure, Sartre no sembla interessat en la política. Espontàniament anarquitzant, no va a cap esdeveniment ni es motiva per cap causa. miniatura|Sartre i Simone de Beauvoir davant l'estàtua de Balzac a París el 1920 Per a sorpresa dels seus lectors, que es pregunten sobre un possible error del jurat, Sartre no va superar el 1928 la llicenciatura en Filosofia en la qual Raymond Aron va ocupar el primer lloc (Sartre va dir després que havia mostrat massa originalitat). Preparant durament la prova per segona vegada es troba en el seu grup de treball a Simone de Beauvoir, coneguda amb el malnom de castor,Explica Herbaud que va ser René Maheu, el company de promoció, qui va fer servir per primera vegada aquest sobrenom quan tenia 20 anys sobrenom que li va posar Herbaud i utilitzat immediatament per Sartre, ja que Beauvoir és molt similar a l'anglès beaver (és a dir castor)Tanmateix, és l'equivalent en francès de "motlle", i de "cony" en llenguatge argot americà, aspecte que Sartre no podia ignorar i, com ella, «els castors fan la seva i tenen esperit constructor». Aquest sobrenom fou immediatament utilitzat per Sartre i ella esdevindrà la seva companya intel·lectual fins al final de la seva vida. Beauvoir també va ser el seu «amor necessari» en comptes dels «amors contingents», que van acordar conèixer tots dos. Sartre rep el primer lloc a l'examen en el segon intent, Simone de Beauvoir va obtenir el segon lloc.
Després de fer el servei militar, el jove professor de 26 anys viatja al Japó, que sempre li havia interessat. Després és enviat a l'escola de Le Havre, actualment l'escola François I el març de 1931. Això és una prova per a Sartre, ja que repudiava les vides ordenades i que va criticar en els seus escrits l'«avorrida vida del professor de província».
Els anys a Le Havre: una travessia pel desert Sartre va aterrar a la vida real, el treball i la vida quotidiana. Tot i que xocava amb alguns pares i professors per les seves formes (per exemple, arribar a classe sense corbata), va atraure a cinc generacions d'estudiants, per als qui fou un excel·lent professor, cordial i respectuós, i amb freqüència un amic. D'aquí va néixer la seva complicitat amb l'adolescència, un contacte que sempre va mantenir al llarg de la seva vida.
Temporalment va succeir Raymond Aron a l'Institut Francès de Berlín entre 1933 i 1934, on va completar la introducció a la fenomenologia d'Edmund Husserl.
Des que era petit va pensar en obtenir la fama, però aquests anys a Le Havre no li varen resultar favorables, ja que els seus escrits van ser rebutjats pels editors. Tanmateix, l'èxit va arribar, i va ser amb el seu primer llibre publicat el 1938 per Éditions Gallimard, la novel·la filosòfica La nàusea, parcialment autobiogràfic, que narra la tempestuosa existència d'Antoine Roquentin, un fadrí de 35 anys i historiador en el seu temps lliure. Mentrestant s'ha traslladat a l'Escola Normal per a professors de Laon a la Picardia, d'on era Alexandre Dumas i més tard Christian Nique, assessor d'educació del president François Mitterrand.
L'octubre de 1937 va ser traslladat al Lycée Pasteur a Neuilly-sur-Seine. Va començar per a ell un breu període de notorietat: amb La nàusea va estar a punt d'obtenir el Premi Goncourt i va publicar una col·lecció d'històries curtes, El mur. Aquesta fase es va interrompre abruptament per la Segona Guerra Mundial, quan va estar mobilitzat a Nancy.
La guerra i el compromís Abans de la Segona Guerra Mundial, Sartre no tenia consciència política. Pacifista, però sense ser un activista per la pau, l'antimilitarista Sartre assumeix la guerra sense vacil·lar. L'experiència de la guerra i la vida en comunitat el van transformar totalment.
Durant la Guerra de Broma, va ser contractat com a soldat meteoròleg. La seva funció li deixava molt temps lliure, solia escriure molt (amb una mitjana de dotze hores al dia durant nou mesos va fer 2.000 pàgines, incloent una petita part publicada). Va començar a escriure per a evitar el contacte amb els companys de viatge, ja que suportava malament les relacions formals i jeràrquiques de l'exèrcit.
La Guerra de Broma va acabar el maig de 1940, i el fals conflicte va esdevenir ben real. El 21 de juny, Sartre és fet presoner a Padoux i transferit a un camp de detenció a Alemanya amb 25.000 presoners. La seva experiència com a presoner el va marcar profundament: aprèn la solidaritat amb els homes, lluny de sentir-se intimidat, participa alegrement en la vida comunitària. Explica històries i acudits als seus companys d'habitació, participa en competicions de boxa, va escriure i va dirigir una obra de teatre per la vigília de Nadal (titulada Bar Kobà, derivat del nom de Ximon bar Kokhebà, una obra sense publicar).
Aquesta vida al camp de presoners va ser important, perquè representà un punt d'inflexió a la seva vida: abandona l'individualisme dels anys 1930, i pren compromís amb la comunitat.