Mari és el numen principal de la mitologia basca precristiana. Es tracta d'una divinitat de caràcter femení que habita en nombrosos cims de les muntanyes basques (Anboto, Txindoki, Murumendi, Gorbeia, Oiz, Aketegi i altres), generalment en avencs o coves, la més important de les quals es troba a la cara est de l'Anboto (la Mariren Koba o Mariurrika Kobea, 'Cova de Mari'). Se l'anomena sovint amb els tractaments respectuosos dAnderea ('Senyora') o Dama: Anbotoko Dama 'Dama d'Anboto', Murumendiko Dama, Aketegiko Dama, tot i que té molts altres noms alternatius, com ara Anbotoko Mari, Damatxo, Mariarroka, Mariburute o Yona-gorri (vegeu secció «Noms»).
Segons la mitologia basca, Mari és l'esposa del déu-serp Sugaar. Viu sota terra, en coves situades a la part alta de les muntanyes. Cada divendres al vespre, durant l'Akelarre (l'aplec de les sorginak, les bruixes basques), es reuneix amb Sugaar per provocar les tempestes, símbols de fertilitat que nodriran la terra i els seus habitants. Aquestes tempestes també poden, de vegades, portar deshonra. Mari està envoltada d'una cort de bruixes i s'alimenta d'allò que es podria anomenar "negació i afirmació", una referència a la idea de nodrir-se de falsedat o il·lusions.
Mari és, també, una deessa mare, una deïtat polimorfa que representa la natura i que generalment apareix com una dona elegantment vestida. Ha estat relacionada, i de vegades confosa, amb Amalur, la suposada 'Mare Terra' basca.
Etimologia Hi ha diverses teories sobre l'origen del nom. L'aparentment més fàcil suggereix que és una adaptació del nom cristià 'Maria', tot i que evidentment aplicat a un personatge essencialment diferent i més antic. Altres estudiosos, en canvi, troben més versemblant associar l'origen del nom a la llengua basca i en aquest sentit es consideren dues possibilitats: la primera és que el nom procedeixi de l'afèresi del primer mot d'una frase amb la desinència -ari, que indica 'ofici, exercir, tenir tendència a'. Així, es proposa Ama + ari («l'ofici de ser mare»), que hauria donat (A)mari, o bé Eman + ari (on eman és 'donar, lliurar' i, per tant, voldria dir «propensa a donar, a fer regals»), que també hauria donat (E)mari. L'altra possibilitat associa l'origen del nom amb 'Mairi' o 'Maide' (els "moros", gegants mitològics que són els constructors dels dòlmens), o bé amb 'Maindi' (els esperits dels avantpassats). Cal afegir que a certes zones, el nom de Maria es coneix familiarment com a Maddi, especialment a Iparralde.
Sembla poc probable que una deïtat tan important (l'única deïtat basca realment coneguda abans del cristianisme, juntament amb el seu marit Sugaar) tingui un nom derivat d'una figura cristiana. Tot amb tot, la similitud del mot basc "Mari" amb l'hebreu llatinitzat "Maria" podria haver facilitat una fusió entre el culte pagà a la deessa i el culte cristià (l'únic permès a l'edat mitjana) a la Mare de Déu. Avui dia, al final de cada missa, al País Basc es canta l'himne litúrgic final en honor de la Mare de Déu.
Mari en la mitologia Entre les primeres deesses mare europees, Mari és l'única que ha sobreviscut fins als nostres dies. No és una deessa en el sentit indoeuropeu del terme: com la majoria dels éssers mítics bascos, viu a la terra, sota terra i manté relacions amb els humans que difereixen de les que es troben en altres mitologies. Els humans poden imposar la seva voluntat a Mari, per exemple, la seva presència.
Mari és considerada la figura mítica més significativa de les tradicions basques, ja que és la Dama de tots els esperits tel·lúrics. És la mare d'Atarrabi i de Mikelats, dues divinitats o genis, el primer la personificació del bé moral i el segon del signe contrari, el mal. És, per tant, una deessa neutral i simbolitza l'equilibri d'adversaris inherent a la Mare Terra o Amalur. Mari és l'única entitat de la mitologia basca, juntament amb l'Herensuge, que viu tant al món subterrani com al cel. És també l'única que porta un nom propi, "Mari", mentre que les altres figures s'anomenen amb noms genèrics: Jentilak, Laminak, Mairuak. S'ha suggerit que el seu nom veritable podria haver estat «Anderea» o «Dama».
Cristianitzats en època molt tardana, al voltant del , els bascos adoraven forces naturals com el sol (Eguzki), la lluna (Ilargi), l'aire (Aide), l'aigua, les muntanyes i els boscos, que prenien formes humanes. Algunes creences actuals poden remuntar-se a l'era paleolítica. De fet, la majoria dels éssers mítics del País Basc són de tipus ctònic o tel·lúric perquè es refereixen a la terra, al món subterrani o a l'inframon, en contraposició a les deïtats celestials. Segons l'arqueòleg Jacques Blot:
miniatura|upright|Els bascos creuen veure la cara de Mari en aquesta formació rocosa de la cova d'Anboto L'antropòleg Juan Inazio Hartsuaga defineix Mari com a la deessa de tots els agricultors bascos. No és, per tant, privativa ni un invent del poble basc, però els bascos són els únics que l'han conservat viva en l'imaginari col·lectiu. Com a deessa de l'agricultura, ha estat present en territori basc des de fa un mínim de 6.000 anys, motiu pel qual ha evolucionat molt des d'aleshores. Hartsuaga postula que a l'antiga religió basca no hi havia ni capellans, ni projecte per a la humanitat, ni veritat revelada, com acostumen a tenir les religions indoeuropees, més modernes (com ara la grecoromana o la celta), o les monoteistes com el judaisme i el cristianisme. Només hi ha l'observació del poble, que en veient els desplaçaments de Mari pot predir el temps que farà, per exemple.
Les llegendes sobre Mari que van recopilar José Miguel de Barandiarán i altres estudiosos descriuen un personatge, probablement, molt adulterat; per tant, cal destriar-ne allò què és original i allò què són incorporacions posteriors. A parer d'Hartsuaga, en realitat hi ha tres Maris: La que viu amb el «sí i el no», que seria la més moderna i allunyada de l'original. La dels mites: elegant, distingida, vestida d'or. La més naturalista, que vola en forma de falç de foc d'un cim a l'altre, provocant canvis meteorològics. Aquesta és, a parer seu, la genuïna i original.
Pervivència miniatura|upright|Els gegants Akerbeltz i Mari d'Areatza El mite de Mari apareix documentat per primera vegada al en una obra de Lope García de Salazar. La cristianització tardana que apuntava Barandiarán en la seva obra El hombre primitivo en el País Vasco, sobretot en aquelles parts allunyades de les vies d'accés romanes, pot haver estat la causa de la pervivència de la primitiva religió basca fins a estadis molt tardans en comparació amb la resta d'Europa. A causa d'això no seria d'estranyar que l'arquetip de la deessa Mari hagi sobreviscut fins a l'actualitat, tot i haver estat en molts casos demonitzada per part de l'Església.
En una entrevista emesa per la Televisió basca el 2018, Juan Inazio Hartsuaga explicava que en aquella data encara hi havia bascos que creien en Mari: la mare d'un prestigiós arqueòleg amic seu li va dir en una ocasió que havia vist passar Mari amb la seva falç de foc mentre es desplaçava d'un cim a un altre.
A l'Alt Aragó El record de Mari s'ha conservat també dins la mitologia aragonesa. A l'Alt Aragó, Mariuena (sovint pronunciat "Marigüena"), coneguda també com a La Bona Mari, Marguana, Mari Castaña, La Mare, La Filadera o La Teixidora, és una deessa femenina anàloga a la Mari basca. En l'imaginari popular aragonès és una deïtat bondadosa, d'aquí el nom ("Mari (b)uena" 'Mari bona'). Mariuena és la guardiana de la vida i del destí dels éssers vius, per això també se l'anomena la Teixidora del Destí. En algunes llegendes es diu que té tres aspectes que representen el cicle de la natura: jove, adulta i vella; per aquest motiu també se l'anomena les "Tres Buenas Fadas" o les "Tres Serols" ('tres germanes').
Representació Generalment, Mari es representa amb cos i rostre de dona d'extremada bellesa, elegantment vestida (generalment de vermell), i també pot aparèixer en forma híbrida d'arbre i de dona amb potes de cabra i urpes de rapinyaire, o com una dona de foc, un arc de Sant Martí inflamat o un cavall que arrossega els núvols. En la seva forma de dona apareix amb una llarga cabellera rossa que es pentina, al sol, amb una pinta d'or a l'entrada de la seva cova (una imatge que remet al mite de l'Encantada). Mari apareix també sota la forma d'arbre envoltat de flames, de corb, de núvol, de globus de foc o de cavall.
Noms miniatura|Mari Arroka, personatge principal dels carnavals d'Olazti, amb la seva falç de foc Al Libro dos Linhagems de Pedro de Barcelos, escrit cap al 1344, Mari apareix sota els noms de Dama i Hechicera. Barandiarán va explicar que els pastors d'Urkiola (prop d'Abadiño i Dima) l'anomenaven simplement Mari quan li assenyalaren una de les coves del pic d'Anboto: «ara or Marijen kobia» 'heus aquí la cova de Mari'.
Com s'ha dit, però, Mari rep molts altres noms al llarg del País Basc. Entre d'altres:
Aketegiko Dama 'la dama d'Aketegui' i Aketeguiko Sorguiñe 'la bruixa d'Aketegui' a Zegama Aldureko Mari 'Mari d'Aldura' (un cim de les Peñas de Aya) a Gorriti Amuteko Damie 'la dama d'Amute' a Azkoitia Anbotoko Dama 'la dama d'Anboto' a Zarautz Anbotoko Señora 'Senyora d'Anboto' a Aia, Aretxabaleta i molts altres llocs de Guipúscoa i de Biscaia Anbotoko Sorguiña 'la bruixa d'Anboto' a Durango Andre Mari Muiroko 'Senyora Mari de Muguiro' a Arano Andre Mari Munoko 'Senyora Mari de Muno' a Oiartzun Aralarko Damea 'la dama d'Aralar' a Amezketa Arpeko Saindua 'la santa de la cova' a Bidarrai i altres pobles de Navarra i Lapurdi Arrobibeltzeko Andra 'Senyora d'Arrobibeltz' a Azkaine Damatxo 'Senyoreta' a Lizarraga (Ergoiena) Gaizto 'Maligna, dolenta' a Oñati Illunbetagaineko Dama 'la dama d'Illunbetagaine' a Lakuntza Mari Muruko 'Mari de Muru (o Buru)' a Elduain Mariarroka o Mari Arroka 'Mari de la penya' a Olazti Mariburrika a Garai i a Berriz Mariburute a Udabe (Basaburua) Marie Labako 'Mari del forn' a Ispaster Marije Kobako 'Mari de la cova' a Markina Marimur a Leitza Mariurraka a Abadiño Muruko Damea 'la dama de Muru' a Ataun Putteriko Damea 'la dama de Puttarri' a Arbizu Puyako Maya 'Maya de Puya' a Oiartzun Yona-gorri 'la de la saia vermella' a Lascun
Creences
Com a personificació de la Mare Terra, Mari és reina de la naturalesa i de tots els elements que la componen. És la senyora de la Terra i dels fenòmens meteorològics: té el domini de les forces del clima i de l'interior de la terra. Presagia les tempestes i determina el clima. D'ella venen els béns de la terra i l'aigua dels déus. A més, se la coneix per la capacitat de volar.
El seu consort és Sugaar, també anomenat Maju i els seus assistents les sorginak. Amb Sugaar, Mari va tenir dos fills: Mikelats, pervers, i Atarrabi, bondadós -tots dos sempre enfrontats-, que són una representació paleocristiana del bé i del mal. Jorge Oteiza va suggerir que el nom del segon podria venir de bat-arra-bi 'dos buits d'un', en el sentit que Atarrabi seria el buit-mare del dia i la nit.
Mari habita en coves de diverses muntanyes, tot i que el seu estatge principal és la cova situada en la impressionant paret vertical est de l'Anboto, just a sota del cim. Quan s'està a la cova de l'Anboto, el cim està cobert de núvols, cosa que manifesta la seva presència. En aquestes coves rep als seus fidels, els quals han de guardar un estricte protocol: Cal tractar-la de tu. Cal sortir de la cova de la mateixa manera que s'hi ha entrat. Mentre es parla amb ella hom no pot asseure's mai, ni tan sols rebent la invitació de fer-ho.