LImperi Romà d'Orient, dit igualment Imperi Bizantí en la seva fase medieval, fou la part oriental de l'Imperi Romà, amb capital a Constantinoble (actualment Istanbul i antigament Bizanci), que després de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident el 476 assumí la jurisdicció sobre la totalitat de l'imperi i es mantingué durant un mil·lenni fins a la seva conquesta pels otomans el 1453. Fou la major potència econòmica, cultural i militar d'Europa durant gran part de la seva existència. La denominació Imperi Bizantí és un terme anacrònic inventat amb posterioritat a la seva desaparició. Els seus habitants s'hi referien simplement com a Imperi Romà (grec: Βασιλεία [τῶν] Ῥωμαίων, Vassilia [ton] Roméon; llatí: Imperium Romanum) o Romània (Ῥωμανία) i es consideraven romans.
Entre el i el , diversos esdeveniments clau marcaren un període de transició durant el qual l'Orient grec i l'Occident llatí de l'imperi seguiren camins diferents. En primer lloc, Constantí I (r. 324-337) emprengué reformes, traslladà la capital a Constantinoble i legalitzà el cristianisme. Seguidament, Teodosi I (r. 379-395) convertí el cristianisme en religió oficial i perseguí les altres religions. Finalment, Heracli (r. 610-641) refongué l'estructura militar i administrativa de l'imperi i establí el grec com a llengua oficial en detriment del llatí. Malgrat que era la continuació de l'Imperi Romà de l'antiguitat i en conservava les tradicions, els historiadors moderns veuen l'Imperi Romà d'Orient com una fase a part per tal com tenia la capital a Constantinoble, un nucli cultural grec en lloc de llatí i el cristianisme ortodox oriental com a base religiosa.
Les seves fronteres fluctuaren al llarg dels segles. Assolí la seva màxima extensió durant el regnat de Justinià I (r. 527-565), quan reconquerí gran part de la costa mediterrània occidental, incloent-hi el nord d'Àfrica, Itàlia i la ciutat de Roma, que restà sota el seu control durant uns altres dos segles. La guerra romano-sassànida del 602-628 exhaurí els recursos de l'imperi, que cedí definitivament les seves províncies més pròsperes, Egipte i Síria, al califat àrab durant l'expansió de l'islam al . Sota la dinastia macedònia (segles i ), l'imperi tornà a expandir-se i florir durant el renaixement macedoni. Aquests dos segles d'estabilitat s'acabaren amb la caiguda de gran part d'Anatòlia en mans dels turcs seljúcides després de la batalla de Mantziciert (1071), que obrí la porta a l'assentament de la península pels turcs.
L'imperi ressorgí sota la dinastia dels Comnens i al Constantinoble ja tornava a ser la ciutat més rica d'Europa. Tanmateix, el 1204 patí un revés catastròfic amb la Quarta Croada, en la qual la capital imperial fou saquejada i els territoris romans foren dividits entre estats grecs i llatins en constant rivalitat. Malgrat que un dels seus estats successors aconseguí recuperar Constantinoble i restablir l'Imperi Romà el 1261, durant els dos últims segles de la seva història no fou més que un dels diversos estats petits que competien per imposar els seus interessos a la regió. Els otomans anaren conquerint els seus territoris restants en el transcurs de les guerres romano-otomanes dels segles i . La caiguda de Constantinoble en mans dels turcs el 1453 fou la fi definitiva de l'Imperi Romà. El seu darrer estat successor, l'Imperi de Trebisonda, fou conquerit pels otomans vuit anys més tard.
Nom
Els seus habitants coneixien l'Imperi Romà d'Orient com a Imperi Romà (llatí: Imperium Romanum), Imperi dels Romans (grec: Βασιλεία [τῶν] Ῥωμαίων, Vassilia ton Roméon o Ἀρχὴ τῶν Ῥωμαίων, Arkhí ton Roméon; llatí: Imperium Romanorum), Romània (Ῥωμανία),Romània era un nom popular per a l'imperi, usat principalment en contextos no oficials, que significava ‘terra dels romans’. A partir del 1081 començà a aparèixer ocasionalment en documents oficials de la cancelleria romana d'Orient. El 1204, els capitostos de la Quarta Croada batejaren l'Imperi Llatí que acabaven de fundar amb aquest nom. És un concepte diferent de l'estat modern de Romania. República Romana (grec: Πολιτεία τῶν Ῥωμαίων, Politia ton Roméon; llatí: Res Publica Romana) o Romaís (Ῥωμαΐς). Els seus ciutadans es consideraven romans (Ῥωμαῖοι, Romei) i, de fet, els grecs continuaren referint-se a la seva llengua com a romà (Ρωμαίικα, Romeika) fins al . A partir del 1204, quan l'Imperi Romà quedà reduït fonamentalment a les seves províncies completament gregues, es començà a fer servir el nom de hel·lens.
Malgrat que fou un estat multiètnic durant gran part de la seva història i que mantingué vives les tradicions romanohel·lenístiques, els seus contemporanis occidentals i septentrionals identificaren l'Imperi Romà amb el seu element grec, cada vegada més predominant. Les fonts medievals occidentals també es referien a l'imperi com a Imperi dels Grecs (llatí: Imperium Graecorum) i al seu emperador com a emperador dels grecs (Imperator Graecorum). Aquests termes es feien servir per distingir-lo del Sacre Imperi Romanogermànic, que reivindicava el llegat de l'Imperi Romà clàssic a Occident. Aquesta distinció no existia ni al món islàmic ni al món eslau, que veien l'imperi directament com a continuació de l'Imperi Romà de l'edat antiga. Els otomans empraren el nom millet-i Rûm (‘nació romana’) fins al per referir-se als antics súbdits de l'Imperi Romà d'Orient, és a dir, la comunitat cristiana ortodoxa de l'Imperi Otomà.
El terme Imperi Bizantí no fou encunyat fins al 1557, més d'un segle després de la caiguda de l'imperi, quan l'historiador alemany Hieronymus Wolf el feu servir en una col·lecció de fonts històriques anomenada Corpus Historiae Byzantinae. Deriva de Bizanci, el nom de la ciutat a la qual Constantí I el Gran transferí la seva capital des de Roma i que fou reconstruïda i rebatejada com a Constantinoble. A partir d'aquell moment, Bizanci caigué en desús fora de contextos històrics i poètics. La publicació de la Byzantine du Louvre (Corpus Scriptorum Historiae Byzantinae) el 1648 i de la Historia Byzantina de Du Cange el 1680 estengué l'ús del nom Imperi Bizantí entre els autors francesos, incloent-hi Montesquieu. Tanmateix, fou poc utilitzat al món occidental fins a mitjans del i, malgrat que avui en dia té un ús força ampli, continua sent objecte de crítica pel seu caràcter anacrònic i els seus biaixos ideològics, polítics i lingüístics. L'historiador John Bagnell Bury, autor d'un conjunt d'obres considerades «un dels màxims exponents del renaixement dels estudis bizantins», rebutjà el nom Imperi Bizantí, tot destacant l'arbitrarietat del límit entre l'Imperi Romà i el suposat Imperi Bizantí.
Història
Antecedents miniatura|Retrat dels quatre tetrarques (ca. 300) Arribat el , l'Imperi Romà dominava un extens territori centrat en el mar Mediterrani. A grans trets, les províncies orientals, que havien passat per un procés d'hel·lenització durant la seva pertinença a l'Imperi Macedoni i els seus successors, estaven més urbanitzades que les occidentals. A més a més, Occident patí més els efectes de la crisi del que Orient. Aquestes fissures entre un Orient hel·lenitzat i ben arrelat i un Occident llatinitzat i menys consolidat anaren eixamplant-se amb el pas dels segles. El 286 es produí una primera divisió de l'imperi en una part oriental i una altra d'occidental quan l'emperador Dioclecià escollí Maximià com a august d'Occident. Poc després, el 293, el mateix Dioclecià instituí un nou sistema, la tetrarquia, per garantir la seguretat de les regions amenaçades de l'imperi mitjançant el repartiment del territori entre dos augustos. Cada august triava un col·lega més jove com a cèsar, amb la qual cosa l'associava al poder i l'ungia com a successor seu.
Després de l'abdicació de Dioclecià, el sistema va perdurar pocs anys i es va obrir un període de guerres civils que no van concloure fins al 324, quan Constantí I va unificar ambdues parts de l'imperi. Constantí va reconstruir la ciutat de Bizanci, que seria la nova capital al 330, i la va anomenar Nova Roma, tot i que popularment se la coneixia amb el nom de Constantinoble (en grec, Constantinoupolis o ‘ciutat de Constantí’). La nova administració va instal·lar-se en la capital, que tenia una situació estratègica envejable ben situada al nus de les rutes comercials més importants de la Mediterrània oriental.
Dinasties teodosiana i tràcia
A la mort de l'emperador Teodosi (395), l'imperi es va dividir definitivament: Flavi Honori, el seu fill gran, va heretar-ne la meitat occidental amb capital a Mediolànum, mentre que al seu altre fill, Arcadi, li va correspondre la meitat oriental amb capital a Constantinoble. Per a la majoria dels autors, és a partir d'aquest moment quan comença pròpiament la història de l'Imperi Romà d'Orient, que es perllongaria durant gairebé un mil·lenni.
Cap a l'any 432 els huns van quedar units sota el rei Rues, que va donar suport a Aeci en les intrigues de poder de l'Imperi Romà d'Occident, i va exigir el retorn dels fugitius huns que s'havien refugiat en territori de l'Imperi Romà d'Orient al servei de Teodosi II el Jove o trencaria la pau. A la seva mort el 434 va deixar els seus nebots Bleda i Àtila (fills del seu germà Mundzuk) amb el poder sobre totes les tribus dels huns. i encara s'estava negociant amb els enviats de Teodosi el lliurament dels renegats. L'any següent Àtila i Bleda es van trobar amb la delegació imperial a la ciutat de Màrgum (actual Požarevac) i, tots muntats a cavall d'acord amb els costums huns, van negociar un acord favorable: els romans no tan sols van retornar les tribus fugitives, sinó que també van doblar el tribut de 350 lliures d'or romanes, van obrir les fronteres als mercaders huns i van pagar un rescat de vuit sòlids per cada presoner romà. Satisfets amb el tractat, els huns van retornar cap a casa, amb l'objectiu de consolidar el seu imperi. Teodosi va aprofitar per reforçar les muralles de Constantinoble, construir el primer mur marítim i fortificar les posicions a les fronteres al curs del Danubi. Els huns es van mantenir fora de la vista dels romans durant els següents cinc anys en què van intentar envair l'Imperi Persa. Una derrota a Armènia va fer que abandonessin aquesta iniciativa i tornessin a dirigir la vista a Europa. El 440 van reaparèixer a les fronteres de l'Imperi Romà atacant mercaders a la riba nord del Danubi que havia quedat fixada pel tractat. Àtila i Bleda van amenaçar de declarar la guerra, argumentant que els romans no havien complert la seva part del tracte i que el bisbe de Margus havia travessat el Danubi per profanar les tombes reials dels huns. Van travessar el Danubi i van arrasar els fortins i la ciutat il·líria a la riba sud, incloent-hi (segons l'historiador Priscus) Vimàncium, que era la ciutat dels mesis a Il·líria. El seu avanç va començar a Margus, on, mentre els romans discutien la possibilitat d'entregar el bisbe origen de la disputa, aquest va desertar als huns i els va ajudar a prendre la ciutat.