La Il·lustració (en francès: Siècle des Lumières; en alemany: Aufklärung; en anglès: Enlightenment; en italià: Illuminismo) va ser un corrent filosòfic, polític i social europeu que promovia el progrés, el racionalisme i el liberalisme en contra del poder reial, la noblesa i l'obscurantisme catòlic. Va aparèixer al Regne de França,d. a., La Gran Enciclopèdia en català (2004) p. 8227 al Regne Unit i a Alemanya a finals del . Després es va estendre, amb empremta francesa, a altres parts d'Occident durant el , anomenat el segle de les llums. Al llarg d'aquest segle, malgrat que es van mantenir les característiques bàsiques de l'Antic Règim, l'intens impuls demogràfic i econòmic i l'eclosió del pensament il·lustrat van obrir les portes a una època de revolucions burgeses encapçalades per la Revolució Francesa i per la Revolució Industrial. El nom en diferents llengües d'aquest moviment fa referència a la raó, identificada amb la llum, ideal i guia dels individus de l'època.
Com que no existeix una data d'arrencada del moviment que gaudeixi del consens dels estudiosos i acadèmics, se sol considerar tot el com l'època en què es va desenvolupar (malgrat que hi coexisteix amb altres moviments intel·lectuals). La seva fi, en canvi, se sol identificar amb l'arribada de les guerres napoleòniques.
miniatura|Portada de lEncyclopédie (1751) El terme Il·lustració es refereix específicament a un moviment intel·lectual històric. Tot i que existeixen precedents de la Il·lustració a l'Anglaterra i l'Escòcia de finals del , el moviment es considera originàriament francès. Així mateix, la Il·lustració va tenir també una expressió estètica, anomenada neoclassicisme. Des del Regne de França, on madura, es va estendre per tot Europa i Amèrica i va renovar especialment les ciències, la filosofia, la política i la societat. Les seves aportacions han estat més discutides en el terreny de les arts i la literatura. Aquest corrent advocava per la raó com a forma d'establir un sistema ètic. La mentalitat il·lustrada no presentava unes actituds uniformes, però entre els denominadors comuns del moviment es troben elements com el naturalisme, el racionalisme i l'humanisme.
Entre 1751 i 1765 es publica al Regne de França la primera Encyclopédie, de Denis Diderot i Jean le Rond d'Alembert, que pretenia recollir el pensament il·lustrat. Volien educar la societat, perquè una societat culta que pensa per si mateixa era la millor manera d'assegurar la fi de l'Antic Règim (l'absolutisme i els fanatismes es basen en la ignorància del poble a dominar). En la seva redacció, van col·laborar altres pensadors il·lustrats com Montesquieu, Rousseau i Voltaire.
Els líders intel·lectuals d'aquest moviment es consideraven a si mateixos com l'elit de la societat. El seu propòsit principal era liderar el món cap al progrés, traient-lo del llarg període de tradicions, superstició, irracionalitat i tirania (període que ells creien iniciat durant l'anomenada edat fosca). Els il·lustrats no sols van començar una tasca de revisió i crítica de l'Antic Règim, tot erosionant-lo, sinó que també van assentar les bases de nous paradigmes polítics, econòmics i socials. Aquest moviment va portar el marc intel·lectual en què es produirien diverses revolucions, particularment la Guerra de la Independència dels Estats Units i la Revolució Francesa, així com l'auge del capitalisme i el naixement del socialisme. En música, va ser acompanyat pel moviment del classicisme, i en les arts plàstiques, pel neoclassicisme.
Un altre destacat moviment filosòfic del , íntimament relacionat amb la Il·lustració, es caracteritzava per centrar el seu interès en la fe i la pietat. Els seus partidaris provaven de fer servir el racionalisme com a via per a demostrar l'existència d'un ésser suprem. En aquest període, la fe i la pietat eren parts integrals de l'exploració de la filosofia natural i de l'ètica, a més de les teories polítiques del moment. Tanmateix, prominents filòsofs il·lustrats com Voltaire i Jean-Jacques Rousseau van qüestionar i criticar la mateixa existència d'institucions com l'Església i l'estat.
El va veure també l'auge continu de les idees empíriques en la filosofia, idees que eren aplicades a la política econòmica, al govern i a ciències com ara la física, la química i la biologia.
En la història res no és casual; un fet és la conseqüència inevitable d'altres que el van precedir. La Revolució Francesa, si bé va tenir altres causes, no hagués estat possible sense la presència de l'il·luminat que, posant llum sobre l'obscurantisme de l'edat mitjana, època en què s'impedia pensar lliurement, s'allunyà dels dogmes religiosos per explicar el món i els seus esdeveniments, per examinar-lo a la llum de la raó. L'il·luminat tampoc no haguera existit si no hagués estat precedit d'un afebliment del poder de l'Església a causa de la Reforma protestant, que va dividir el món cristià, i de l'humanisme, moviment filosòfic que es va centrar en l'ésser humà i les preocupacions terrenals, traient a la religió aquest privilegi, i rebutjant el teocentrisme.
La transformació econòmica i demogràfica europea El fou una època d'expansió econòmica. Després de les llargues guerres del segle anterior (Guerra dels Trenta anys), el tractat d'Utrecht (1713) va encetar un període de relatiu equilibri internacional en què es van generalitzar l'activitat diplomàtica i els sistemes d'aliances.
La població va augmentar considerablement: entre el 1650 i el 1800 Europa va passar de 100 a 200 milions d'habitants. Aquest creixement demogràfic va ser causa i conseqüència del desenvolupament econòmic. El volum de les transaccions comercials va créixer, les comunicacions eren més fàcils gràcies a la construcció de xarxes viàries, de canals i de carreteres. A més, va augmentar la producció agrícola i manufacturera, i des del 1730 un moviment de puja de preus va incrementar els guanys dels propietaris.
El capitalisme comercial El mercantilisme del tenia com a objectius el desenvolupament de la producció interior, la potenciació del comerç i la protecció de les economies estatals enfront de les exteriors. Les monarquies europees van continuar aquesta política al llarg del , però amb matisos diversos:
El Regne de la Gran Bretanya i les Províncies Unides van permetre una major llibertat als interessos privats gràcies a les condicions creades durant el segle anterior (revolucions polítiques, inicis del liberalisme econòmic, lideratge en el control de les rutes comercials…). A la resta d'Europa, la intervenció de l'estat va ser molt més directa. Seguint aquesta política, els governs van propiciar noves manufactures per tal d'assolir nivells més alts de producció. La importància de la manufactura es troba en la introducció d'una nova organització del treball, encara que continuava sent fortament manual. Aquest procés serà un graó essencial en la transició de la producció domèstica a la fabril.
Al , el comerç colonial és important: la demanda de béns de consum augmentava a l'interior dels estats a mesura que s'incrementava la població, però aquest increment hauria estat molt limitat sense els mercats exteriors. Al , els mercats colonials es van eixamplar cap a Àsia, Àfrica i Amèrica, i es van establir relacions permanents i estables amb les metròpolis.
Els països europeus intercanviaven productes manufacturats per matèries primeres de les colònies. A la llarga, significà la subordinació de les colònies a les metròpolis i, entre aquestes, el Regne de la Gran Bretanya ocupava el primer lloc, car dominava la ruta de Calcuta a Canton i, alhora, monopolitzava el comerç del te. El Regne de França se'n va assegurar el segon lloc, mentre les Províncies Unides, amb menor potencial productiu, van passar a un tercer lloc. A la península Ibèrica, els dos estats van afermar els seus imperis colonials.
Tot plegat configurà nous ports i noves rutes comercials. El comerç d'esclaus continuava (amb més de sis milions de negres africans venuts als plantadors americans), i es desenvolupava el comerç amb l'Índia. Els neerlandesos dominaven Indonèsia i els europeus comerciaven amb la Xina i el Japó. Les companyies comercials privades, o amb ajut estatal, estenien i asseguraven el domini de la metròpoli. Aquestes obtenien enormes beneficis de la venda d'objectes manufacturats amb primeres matèries obtingudes a les colònies. Era, doncs, un intercanvi desigual entre la metròpoli i la perifèria.
Estancament social El fort impuls econòmic va impactar en la societat. Essencialment continuava sent estamental, però la burgesia va iniciar un gran ascens que la va dur a reclamar el seu lloc en l'estat. En conseqüència, la societat estamental de l'antic règim va entrar en crisi malgrat que la noblesa era encara el grup més poderós, amb majors privilegis i potser el més ric. La burgesia, en canvi, es veia afavorida per l'accelerat creixement de la població, l'augment dels preus (i, per tant, la pèrdua de poder adquisitiu dels qui tenien rendes fixes) i l'augment dels ingressos provinents del comerç. Els canvis econòmics que acabem d'esmentar donen una idea de la importància que la propietat, els diners i el capital van anar adquirint en aquesta època. Un sistema com l'estamental, en què el naixement era el patró de la consideració social, no podia deixar de topar amb la nova realitat que s'anava configurant.
Les burgesies europees, llevat de les del Regne de la Gran Bretanya i de les Províncies Unides, van soscavar tot al llarg del segle els fonaments d'un sistema que els semblava injust i sobretot incompatible amb el desenvolupament dels seus interessos. Combatien, doncs, contra un sistema polític -la monarquia absoluta, de dret diví, que els negava la llibertat d'intervenir en el govern-, contra el model econòmic del mercantilisme -ara que ja se sentien forts- i contra el poder enorme de l'Església.
El segle de la raó
A mitjans del , un grup de filòsofs, majoritàriament francesos, van elaborar un cos doctrinal que va esdevenir una magnífica arma de combat per a canviar la realitat i destruir les bases de l'antic règim.
Fonaments del pensament il·lustrat miniatura|esquerra|Sir Isaac Newton pintat per Godfrey Kneller el 1689 Els il·lustrats estan íntimament lligats amb la línia de pensament que, des del Renaixement, havia combatut les supersticions. Eren coneixedors i admiradors dels progressos que significaven la filosofia de René Descartes, (considerada la iniciadora de l'evolució del pensament filosòfic occidental que provocaria el pensament il·lustrat) les fórmules polítiques contractualistes de John Locke, com l'empirisme, i el conjunt de les aportacions de la revolució científica del segle anterior, el moment culminant de la qual es troba en la formulació de les lleis de la física per part d'Isaac Newton. Aquests pensadors es van esforçar a demostrar que la raó humana era capaç d'arribar per si mateixa a la veritat. El coneixement conduiria l'ésser humà a la felicitat, per a la qual havia estat fet; les relacions humanes havien de basar-se en la tolerància i en la igualtat davant de la llei.
Sergio Rábade considera que David Hume va tractar els temes de la filosofia il·lustrada: el naturalisme, el sentit pragmàtic aplicat a la filosofia, la secularització i l'empirisme sobre l'especulació. Aquest fet fa que siga considerat un iniciador de la Il·lustració.