Caracas (oficialment Santiago de León de Caracas) és la capital federal de Veneçuela, així com el centre administratiu, financer, comercial i cultural de la nació, a més de servir de seu del govern de Veneçuela. És al municipi Libertador de Caracas, del Districte Capital, i els municipis Chacao, Baruta, El Hatillo i Sucre formen part de l'Estat de Miranda i constitueixen el Districte Metropolità de Caracas, amb qui comparteix una població total oficial estimada en més de tres milions d'habitants l'any 2005, encara que fonts extraoficials indiquen que la població supera els cinc milions d'habitants a la seva Àrea Metropolitana.
És a la zona centre-nord del país, a uns 15 km del mar Carib, separada d'aquest pel Parc Nacional La Ávila, però connectada per l'autopista Caracas-La Guaira per tres viaductes elevats que, al costat de dos túnels, permeten la connexió de la capital amb la costa caribenya i els principals aeroports i ports marítims del país en 20 minuts. Bona part de la ciutat és travessada pel riu Guaire en sentit sud-oest - nord-est.
A més a més, Caracas, amb sis punts, és una ciutat global del tipus gamma, després d'Amsterdam i Boston.
Història miniatura|esquerra|Vista panoràmica parcial de la vall de Caracas des del mont i Parc Nacional La Ávila
miniatura|esquerra|Primer plànol de Caracas, pel Governador Juan de Carvajal, el 1578
Els antecedents de la fundació de Caracas s'originen en l'hato ramader de San Francisco, que en 1560 va establir el mestís Francisco Fajardo (Palguarime, c. 1530 - Cumaná, 1564), fill de Francisco de Fajardo, Tinent de Governador de Margarita, i de la cacica guaiquerí Isabel, neta del cacic Charayma de la costa de Maya a la província de Caracas. Aquesta fundació es va fer a partir d'altra població prèvia fundada en la costa de Caracas pel mateix Fajardo, i com a conseqüència dels seus intents de poblar la vall dels Toromaimas o de San Francisco, per donar suport i defensar l'explotació de mines d'or descobertes l'any previ a l'àrea propera dels Teques, on habitava l'indòmit cacic Guaicaipuro d'aquests indis Teques. Fajardo va partir dues vegades, el 1555 i el 1558, des de Margarita, la seva illa natal, per fundar ciutats a Terra Ferma usant la seva familiaritat i amistat amb els indis que poblaven les costes nord-orientals i nord-centrals de Veneçuela i aprofitant l'avantatge de dominar la llengua dels indis Caracas, els seus parents de la costa.
Quan Juan Rodríguez Suárez arribava a l'hato de San Francisco, la comarca estava en guerra contra els invasors espanyols, i diàriament era atacada amb les consegüents pèrdues de persones i animals. Amb l'objecte d'enfortir aquella instal·lació i utilitzar-la com a base estratègica per a la futura conquesta del territori, Rodríguez Suárez la convertí en Vila de San Francisco, nomenà alcalde i regidors, i repartí terres entre els soldats.
Aquesta fundació de San Francisco no va sobreviure l'atac dels indis de les ètnies Teques, Mariches, Toromaimas i altres de la província, confederats pel llegendari cacic Guaicaipuro, que poblaven les valls centrals muntanyencs i costaners, i la cremaren a mitjan octubre del 1561.
Diego de Losada, conquistador espanyol nascut a Rionegro del Pont, província de Zamora, al voltant de l'any 1511, seguint una Real Cèdula emesa el 1563 (arran del despoblament de San Francisco) que ordenava la seva reedificació, poblà el lloc el 1567 i refongué formalment la ciutat al març del 1568, amb el nom de Santiago de Lleó de Caracas, sobre la qual cosa hi ha actualment controvèrsia acadèmica, prenent el topònim de Caracas pel nom dut pels indígenes que habitaven la regió a l'arribada dels conquistadors.
Toponímia miniatura|esquerra|La nostra Senyora de Caracas, imatge tutelar de la ciutat
Caracas és el nom de la tribu que habitava una de les valls costaneres contigus a l'actual ciutat pel nord, el Vall dels Caracas, topònim encara vigent, que per ser indis coneguts i tractats pels espanyols assentats a l'illa perlífera de Cubagüa en les seves expedicions esclavistes a aquesta costa d'indis indòmits i bel·licosos entre el 1528 i 1540, es va fer paraula usual entre aquests espanyols de l'orient del país com topònim de referència per a tota la zona, i amb això es va generalitzar el nom a les terres de l'àrea de Caracas.
miniatura|Vista de Caracas el 1812
Els primers pobladors no van imaginar mai el creixement que experimentaria Caracas així com el seu gran potencial i les oportunitats de riquesa. Malgrat d'això, 10 anys després de la seva fundació, es convertí al capdavant de la província, ja que, a causa del clima i de la seva efectiva defensa muntanyenca contra corsaris i pirates, el governador Juan de Pimentel la va fer la seva residència, quan arribà a Veneçuela desembarcant en Caraballeda, ciutat veïna en la costa, el 1576. Aquesta residència a Santiago de León va implicar en la pràctica el tercer canvi de la capital administrativa de la província de Veneçuela, de Cor a la costa occidental del país (ciutat fundada el 1527) a El Tocuyo el 1545 i després a Caracas el 1578. Des de llavors aquesta ciutat va mantenir la capitalitat de la Província de Veneçuela o de Caracas i a la fi del , amb els canvis administratius realitzats per l'imperi Espanyol, ho seria de la Capitania General de Veneçuela, conformada per les províncies de Nova Andalusia (Cumaná), Mèrida-Maracaibo, Trinidad, Margarita, Barinas, Guayana i la mateixa província de Caracas o de Veneçuela. Ja el 1577, el mateix Juan de Pimentel havia dibuixat el primer pla urbà de la ciutat, dissenyat d'acord amb les Ordenances de Felip II, que establien minuciosament les dimensions dels carrers, places, quadres o illes de cases i la disposició ortogonal (és a dir, en quadrícula) de tota la ciutat, indicant la forma com hauria d'eixamplar-se amb el temps. El 1568 la ciutat nasqué amb un total d'uns 40 veïns.
El 1576 arribaren els primers franciscans per fundar el convent de San Francisco i, cap al 1600, l'església de San Francisco, annexa al convent, de calicant i pedra sòlida, ja dominava el paisatge de la ciutat, empetitint l'antiga Església Major, actualment Catedral de Caracas. El Plànol de Pimentel del 1578, únic que es conserva de la traça de la ciutat fins al 1760, mostra una petita ciutat castellana ordenada per quadres en quadrícula amb 4 carrers i 25 quadres al voltant d'una Plaça Major, com era norma en les ciutats hispanes d'Índies.
S'acordà traslladar la Contaduría Real de Barquisimeto a Caracas el 1586, fent llavors a Caracas seu també de la Real Hisenda de la província. El bisbe Agreda es traslladà a Caracas cap al 1576 i allí visqué fins a la seva mort el 1583. El 1595 la ciutat fou presa per única vegada en la seva història pel corsari anglès Amías Preston qui, després de gaudir el seu deliciós aire fresc, la crema.
El 1597 es funda el Convent de San Jacinto, en el cantó actual d'aquest nom.
miniatura|Esdeveniments del 19 d'abril del 1810 miniatura|Vista de Caracas desde El Calvario (1839), de Joseph Thomas. Galeria d'Art Nacional.
En 1636 es fundà el Convent de Monges, en l'actual cantó de Monges, seu de l'Assemblea Nacional.
Per aquesta època 5 grans síquies d'aigua baixaven del ric Catuche a la Caixa d'Aigua, o dipòsit d'aigua, recorrent les quadres de nord a sud, per a satisfer les necessitats hídriques dels solars i veïns. El 1641 ocorre el destructiu Terratrèmol de San Bernabé, que va acabar amb tot el construït fins llavors a la ciutat. La reconstrucció serà lenta i treballosa.
La ciutat s'enriquí i millorà amb el comerç de cacau que els Mantuans feien amb Mèxic. Un antic privilegi real, obtingut el 1560, abans de la fundació de la ciutat, permeté amb el temps als alcaldes de Caracas governar "en nom del rei" quan el governador titular morí, i exercir-lo fins a l'arribada del nou governador, el que va fer en la pràctica -a aquests alcaldes- Governadors temporals de la província. Privilegi que van exercir moltes vegades, en contra d'altres governadors provisionals que enviava la Real Audiència de Santo Domingo per a suplir mentrestant l'absència del nou titular que havia de venir d'Espanya. En 1655 els mercedaris fundaren definitivament el convent, després de diversos intents previs, i erigiren l'Església de La Mercè, al nord de la ciutat.
En 1678 una muralla defensiva de recinte es començà a fabricar, circumdant la ciutat, pel temor als corsaris francesos que més d'una vegada intentaren prendre-la, encara que no van passar mai del port de La Guaira.
A les restes d'aquest projecte de muralla i defenses militars que mai es va acabar es deuen noms de cantons de Caracas que encara perduren, com les de Luneta i el cantó del Reducte.
A inicis del un nou barri d'illencs canaris, La Candelaria, a l'est de la ciutat, albergà gran part dels immigrants canaris que com "blancs de riba" feien les labors que menyspreaven els Mantuanos, o blancs originaris, fills dels descendents dels conquistadors.
miniatura|esquerra|Francisco de Miranda, El primer veneçolà universal
En 1723 un patrici mantuano, José d'Oviedo i Baños, publicà la cèlebre Història de la Conquesta i Població de la Província de Veneçuela, primera obra de bibliografia criolla, en la qual es narra èpicament els orígens i fundació de la seva estimada ciutat, Caracas. La pesta de veroles del 1760-65 acabà amb gran part dels habitants de les barriades pobres de la ciutat.
A inicis del la ciutat tenia 30.000 habitants aproximadament.
Realment les dues grans explosions demogràfiques i urbanístiques es van produir al i el 1950, aquesta última la més impressionant i causant de l'actual estètica urbanística de la ciutat.
Caracas és bressol de Simón Bolívar, el Libertador de Veneçuela, qui naixé en una casa entre els cantons de San Jacinto i Traposos el 24 de juliol del 1783. En l'actualitat, la seva casa natal és conservada com museu. Altres fills cèlebres de Caracas són Francisco de Miranda, hispanoamericà universal precursor de la independència d'Amèrica, Andrés Bell i Simón Rodríguez, ambdós últims mestres del Libertador.
Una relíquia dels temps colonials és la forma com es referencien popularment les adreces urbanes en el nucli antic, que es fa no per noms de carrers o nombres, sinó pel nom popular de els cantons, així el Banc Central està "al cantó de Carmelites" i el Conservatori José Angel Llepis "d' Ibarras a Santa Capella".
La ciutat ha sofert de diversos terratrèmols al llarg de la seva història. A més de l'esmentat dalt de San Bernabé el juny del 1641, i el de 1786, el 12 de març del 1812 la ciutat va ser destruïda gairebé completament i van morir més de 10.000 persones i al del 1967 van morir 277 persones i nombrosos edificis van sofrir danys.
Arran del terratrèmol del 1812, en plena Guerra d'Independència de Veneçuela, les autoritats religioses, pro realistes en la seva immensa majoria, aprofitaven el fenomen per a suggestionar al poble, argumentant que el terratrèmol era un càstig diví contra els patriotes que intentaven emancipar a Veneçuela, al que Bolívar, comprenent el perill de tan nociva propaganda a favor del rei espanyol, indignat va respondre amb la cèlebre exclamació: "Si la Naturalesa s'oposa, lluitarem contra ella, i farem que ens obeeixi!".
Després del desastre del terratrèmol del 1812 i els estralls de la Guerra d'Emancipació i Federal, cap a l'últim terç del , Antonio Guzmán Blanco, un president il·lustrat i influït per l'afrancessament general de l'època, impulsà una sèrie de canvis urbans i construccions noves, derrocant els vells i bells convents d'estil hispà i construint en el seu lloc edificis com el Capitoli Nacional o Palau Federal Legislatiu (seu de l'actual Assemblea Nacional), la Universitat de Caracas i altres construccions cíviques, donant-li a la ciutat l'aire d'eclecticisme neoclàssic actual en els seus més antigues edificacions supervivents.
Origen etimològic Són diverses les teories de la font que va dur al nom de Santiago de Lleó de Caracas.