Nagarjuna (ca. 150-250) (de vegades transliterat com Nâgârjuna o Nāgārjuna) va ser un filòsof budista que va desenvolupar la seva activitat intel·lectual al sud de l'Índia, entre el final del i la primera meitat del . La seva contribució principal va ser la seva orientació vital al budisme Mahayana.
Nom sànscrit Nāgārjuna, en el sistema de l'alfabet internacional de transliteració del sànscrit.Vegeu l'entrada Nāgârjuna, que es troba a la meitat de la tercera columna de la pàg. 533 en el Sanskrit-English Dictionary del sanscritòleg britànic Monier Monier-Williams (1819-1899). नागार्जुन, en escriptura devanagari del sànscrit. Pronunciació: /nagárshuna/ en sànscrit, o bé /nagarshún/ en diferents idiomes moderns de l'Índia (com el bengalí, l'hindi, el marathi o el pali). Etimologia: nagá: raça que vivia als Himalaies; segons els budistes eren humans normals; segons els hinduistes, tenien cos de serp; Aryuna va rebre l'epítet "Naga" per les seves amistats amb aquesta ètnia; arjuna: blanc, del color de la llet, clar, del color del dia, platejat, del color del llamp, del color de la plata; nom d'un tipus d'arbre (el Terminalia arjuna): la mare de Nagarjuna li va posar aquest nom perquè el part va succeir sota d'un arbre arshuna.
Altres escriptures En altres idiomes el seu nom s'escriu de la següent manera: Klu Sgrub (en tibetà). నాగార్జునా (en Telugu) 龍樹 (en xinès) 龍樹菩薩 (en mandarí)
Biografia De fet, hi ha ben poques fonts fiables sobre la vida de Nāgārjuna, ja que els relats foren escrits en xinès i tibetà alguns segles després de la seva mort. Segons algunes fonts, Nāgārjuna era originari del sud de l'Índia.Buddhist Art & Antiquities of Himachal Pradesh By Omacanda Hāṇḍā, p. 97 Alguns estudiosos creuen que Nāgārjuna era conseller d'un rei de la dinastia Satavahana. Les excavacions arqueològiques a Amarāvatī indiquen que si això és cert, el rei podria haver estat Yajña Śrī Śātakarṇi, qui va governar entre els anys 167 i 196 AD. Arran d'aquesta associació, hom situa la vida de Nāgārjuna entre els anys 150 i 250 AD.
Segons una biografia dels segles IV/V traduïda per Kumaradjiva, Nāgārjuna va néixer a una família de bramans a la regió de VidarbhaGeri Hockfield Malandra, Unfolding A Mandala: The Buddhist Cave Temples at Ellora, SUNY Press, 1993, p. 17Bkra-śis-rnam-rgyal (Dwags-po Paṇ-chen), Takpo Tashi Namgyal, Mahamudra: The Quintessence of Mind and Meditation, Motilal Banarsidass Publishers (1993), p. 443 i posteriorment va abraçar la religió budista.
Algunes fonts afirmen que, en els seus últims anys, Nāgārjuna visqué a la muntanya de Śrīparvata prop de la ciutat posteriorment anomenada Nāgārjunakoṇḍa ("El puig de Nāgārjuna").Hirakawa, Akira. Groner, Paul. A History of Indian Buddhism: From Śākyamuni to Early Mahāyāna. 2007. p. 242 Les ruïnes de Nāgārjunakoṇḍa estan situades al districte de Guntur, a l'estat d'Andhra Pradesh. Es coneix que els nikāyas Caitika i Bahuśrutīya tenien monestirs a Nāgārjunakoṇḍa. Les troballes arqueològiques a Nagarjunakonda no han estat concloents pel que fa a l'associació d'aquest lloc amb Nagarjuna. El nom "Nagarjunakonda" data de l'època medieval, i les inscripcions dels segles III-IV indiquen amb claredat que el lloc s'anomenava "Vijayapuri" en el període antic.
Nagarjuna va viure set o vuit segles després de Buda Sakyamuni. Era alhora un monjo i un pensador profund, que considerava -com altres pensadors del Mahayana-, que el poder alliberador de l'ensenyament de Shakyamuni s'estava distorsionant perillosament, per culpa de les elaboracions teòriques dels pensadors de l'Abhidharma. Al llarg dels segles, aquests pensadors havien intentat sistematitzar l'ensenyament de Buda, les seves intuïcions i les seves ensenyances; per acabar donant una descripció de la realitat, que tendia a fer creure, malgrat l'ensenyament fonamental de la vacuïtat, que a la base de la realitat amb què ens trobem, existeixen elements que tenen naturalesa pròpia.
Els pensadors de l'Abhidharma van anomenar aquests elements els dharma, espècie de maons constitutius de l'edifici de l'existència. I encara que pretenien admetre que aquests dharma no són permanents, sí que els atorgaven una naturalesa permanent. Per exemple, el foc posseeix la naturalesa pròpia de cremar, el seu svabhava. O bé l'aigua té la naturalesa de ser humida i de poder regar, etc. Van arribar a assenyalar setanta-quatre dharma. Amb una descripció així, estaven negant la interdependència i la vacuïtat, i estaven reconstruint entitats amb naturalesa pròpia. Va originar-se tal elucubració teòrica que, segons Nagarjuna, la possibilitat d'alliberar-se i de despertar seguint l'ensenyament de Buda quedava seriosament amenaçada.
Pensament Nagarjuna va escriure un poema en vers, el Madhyamika-karika, traduït per “Estances del Mig”, o “Poemes del Mig”. En les quals Nagarjuna aborda tots els grans temes del Dharma de Buda: l'ego, el temps, el camí, el nirvana, etc., Diuen: “Sense res que s'acabi o es produeixi, sense res que es fongui o sigui etern, sense unitat ni diversitat, sense arribada ni partida, així és la coproducció condicionada.”
La veritat profunda és que res s'acaba, ni res ha estat mai creat, tan sols hi ha un encadenament de causes i condicions, i per tant, cap de les baules de la cadena té substància pròpia, sinó que és causada per la precedent, tot i que la precedent també està influïda per la que la segueix. Per exemple, la ignorància condiciona la tendència a actuar, però aquesta tendència a actuar també fa créixer la ignorància, i el mateix passa amb cada una de les anelles, o baules. Nagarjuna afegeix: “És la coproducció condicionada dels mots i de les coses. És la pacificació beneïda. Aquell qui ens ho ha ensenyat, el Perfecte Despert, és el millor instructor, que jo saludo.” Per a Nagarjuna, és el cor del Dharma de Buda, que en el curs de les estances següents, s'esforça a detallar i desenvolupar. Però per a comprendre les coses d'aquesta manera, cal admetre el que explica en el capítol vint-i-quatre, en relació amb les quatre nobles veritats. Allí respon als teòrics de l'Abhidharma, en un diàleg imaginari, en què sense elaborar ell cap tesi pròpia, desmunta i tira per terra llurs teories.
Sunyata El tema principal que tracta Nāgārjuna és el concepte de śūnyatā (traduït com "el buit"), el qual porta a altres doctrines budistes, com l'anātman "no-jo" i pratītyasamutpāda "origen dependent", per tal de refutar la metafísica d'alguns dels seus filòsofs contemporanis. Per a Nāgārjuna, de la mateixa manera que per a Buda en els seus texts antics, no és només que els éssers sensibles siguin no-substancials; tots els fenòmens (dhammas) són desproveir de cap svabhāva, literalment "natura pròpia" o "existència inherent" i, per tant, no tenen cap essència subjacent. Estan buits del fet d'existir independentment; així, les teories heterodoxes de svabhāva que circulaven en aquella època van ser refutades, amb l'argument de les doctrines inicials del budisme. Això és així perquè totes les coses sorgeixen de manera dependent: no pel seu propi poder, sinó dependent de les condicions que les porten a la seva existència, al contrari que el concepte de l'ésser.
Nāgārjuna considera com a real qualsevol entitat que tingui una natura per si mateixa (svabhāva), que no està produïda per causes (akrtaka), que no depèn de res més (paratra nirapeksha).S.Radhakrishnan, Indian philosophy Volume 1, p. 607
En el versicle 14 del capítol 24 del Mūlamadhyamakakārikā es pot trobar una de les cites més famoses de Nāgārjuna sobre el buit i el co-sorgiment:
Com a part de la seva anàlisi del buit dels fenòmens en el Mūlamadhyamakakārikā, Nāgārjuna realitza una crítica del concepte de svabhāva des de diferents punts de vista. Discuteix els problemes de dotar qualsevol tipus d'essència inherent a la causalitat, el moviment, el canvi i la identitat personal. Nāgārjuna utilitza l'eina lògica hindú del tetralema per atacar qualsevol concepció essencialista. L'anàlisi lògica de Nāgārjuna es basa en quatre proposicions bàsiques: Tot (dharma) existeix: afirmació de l'ésser, negació del no-ésser. Res no existeix: afirmació del no-ésser, negació de l'ésser. Tot existeix i no existeix alhora: tant afirmació com negació. Res existeix ni no-existeix: ni afirmació ni negació.
El fet de dir que totes les coses són 'buides' és negar qualsevol tipus de fundació ontològica; per tant, el punt de vista de Nāgārjuna sovint s'interpreta com una mena d'anti-fundacionalisme ontològic. o un anti-realisme metafísic.
El fet de comprendre la natura del buit dels fenòmens és només un mitjà per a aconseguir un fi, que és el nirvana. Així, el projecte filosòfic de Nāgārjuna és, de forma última, un projecte soteriològic, que cerca corregir els nostres processos cognitius quotidians que postulen svabhāva de manera errònia en el flux de l'experiència.
Alguns estudiosos com Fyodor Shcherbatskoy i T.R.V. Murti afirmen que Nāgārjuna fou l'inventor de la doctrina Shunyata. No obstant això, alguns treballs més recents de Choong Mun-keat, Yin Shun i Dhammajothi Thero no fou en realitat un innovador a l'hora de plantejar la seva teoria, sinó que, en paraules de Shi Huifeng, "la connexió entre buit i origen dependent no és una innovació o creació de Nāgārjuna."
Dues veritats Nāgārjuna també fou un mitjà per al desenvolupament de la Doctrina de les dues veritats, que afirma que existeixen dos nivells de veritat en els ensenyaments del budisme, la veritat última (paramārtha satya) i la veritat convencional o superficial (saṃvṛtisatya). Segons Nāgārjuna, la veritat última és la veritat que afirma que tot és buit d'essència,Garfield, Jay. Empty Words: Buddhist Philosophy and Cross-cultural Interpretation, p. 91. això inclou el buit en si ('el buit del buit'). Mentre que alguns autors (Murti, 1955) interpreten això etiquetant Nāgārjuna com una mena de neokantisme i, per tant, fent que la veritat última sigui un noümen metafísic o un "[concepte] últim inefable que transcendeix les capacitats del raonament discursiu",Siderits, Mark, On the Soteriological Significance of Emptiness, Contemporary Buddhism, Vol. 4, No. 1, 2003. altres autors com Mark Siderits i Jay L. Garfield defensen que el punt de vista de Nāgārjuna és que "la veritat última é que no existeix tal veritat última" (Siderits) i que Nāgārjuna és un "anti-dualista semàntic" que afirma que només existeixen les veritats convencionals. Per tant, segons Garfield:
Per articular aquesta noció en el Mūlamadhyamakakārikā, Nāgārjuna es basà en una font prèvia del Kaccānagotta Sutta, que distingeix entre el significat definitiu (nītārtha) i el significat interpretable (neyārtha):
La versió enllaçada és la que es troba en els nikayas, que és lleugerament diferent de la que es troba en el Samyuktagama. Ambdues versions contenen el concepte de l'ensenyament mitjançant el punt intermedi entre els extrems d'existència i no-existència.A.K. Warder, A Course in Indian Philosophy. Motilal Banarsidass Publ., 1998, p. 55–56Per al text complet de totes dues versions amb anàlisis, vegeu p. 192–95 de Choong Mun-keat, The Fundamental Teachings of Early Buddhism: A comparative study basted on the Sutranga portion of the Pali Samyutta-Nikaya and the Chinese Samyuktagama; Harrassowitz Verlag, Weisbaden, 2000. Nagarjuna no fa cap referència al "tot" quan cita el text agàmic en el seu Mūlamadhyamakakārikā.David Kalupahana, Nagarjuna: The Philosophy of the Middle Way. SUNY Press, 1986, p. 232.
Causalitat