La Costa Brava és la costa de les Comarques Gironines. Comença a la roca de Sa Palomera (Blanes) i acaba a la frontera amb França, al municipi de Portbou. La seva longitud és de més de 200 km i inclou el litoral de tres comarques: el Baix Empordà, l'Alt Empordà i la Selva. Limita al nord amb la Costa Vermella rossellonesa, que n'és la continuació geogràfica; i al sud, amb la Costa del Maresme.
Gràcies a la seva geomorfologia, molts dels espais del paisatge original encara romanen relativament poc contaminats per la pressió urbanística i d'una certa especulació immobiliària, per tal com el terreny força accidentat hi dificulta la construcció. Ans al contrari, els gratacels i hotels massius d'una arquitectura funcionalista poc inspirada dels anys seixanta i setanta del segle passat —i més enllà— van robar a les platges i les parts més planes de la costa molt del seu encant "brau" aficionat per tants artistes.
Topònim miniatura|esquerra|La costa vista des del monument a Sant Elm miniatura|Pedra de recordança a l'Ermitatge de Sant Elm amb el text: «Des d'aquesta tronade Sant-ElmFerran Agulló intuíla idea de batejarla Costa Brava» «Costa Brava» és, des de temps immemorial, una locució pròpia de gent de mar. En els medis mariners es deia i es diu "costa brava" de tota costa abrupta i rocosa, de característiques anàlogues a la costa de Mallorca a la gironina. El nom potser no té arrel popular; però és d'origen mariner que, a la costa catalana i en el , és una forma d'arrel popular.
El terme Costa Brava fou publicat inicialment al diari La Veu de Catalunya el 12 de setembre de 1908, pel poeta i escriptor Ferran Agulló; i feia al·lusió a les cales i els pobles del Mediterrani situats en el litoral que va des de la desembocadura del riu Tordera, a Blanes, fins a Portbou, a la frontera amb França.
L'any següent va tenir lloc la primera excursió marítima formal a la Costa Brava amb l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch, i el mateix Agulló. El 1913 es va publicar la primera guia del fotògraf escalenc Josep Esquirol titulada Guía ilustrada de las ruinas de Ampurias y costa brava catalana. El 1922 el Centre Excursionista de Catalunya va publicar una guia anomenada La Costa Brava. El 15 de juny de 1925 va veure la llum la primera guia literària, sota el títol d'Àlbum-guia La Costa Brava, impulsada per l'Ateneu Empordanès de Barcelona, i en la qual hi van participar autors com Josep Maria de Sagarra i Carles Rahola.
La popular denominació «Costa Brava» assignada al litoral gironí fou adoptada internacionalment en els anys de màxima esplendor del fenomen turístic, ja present en la publicitat de 1949, i es va oficialitzar l'any 1965.
Però l'origen del nom és reculat i controvertit, atès que hi ha diverses versions no coincidents per determinar on hom batejà la Costa Brava, si a Blanes, a Sant Feliu de Guíxols o bé a Begur, ja que el baptisme oral sembla que s'havia produït unes setmanes abans, de boca del mateix Agulló, durant un menjar que congregà diversos personatges notables de la política catalana com Cambó, Puig i Cadafalch i Durán i Ventosa.
Una versió apunta que la inspiració li arribà a Ferran Agulló a dalt del turó de l'ermita de Sant Elm, a Sant Feliu de Guíxols, i hom dona com a fites limítrofes el castellar guixolenc i la població de Tossa de Mar. El 29 de setembre 1963, al promontori de l'Ermitatge de Sant Elm a Sant Feliu de Guíxols l'Ajuntament ofrenà un monument al mateix lloc on Ferran Agulló hauria tingut la intuïció de batejar la costa. Així, al mirador de Sant Elm de Sant Feliu s'hi alça un monòlit que diu: «Des d'aquesta trona de Sant Elm, Ferran Agulló intuí la idea de batejar la Costa Brava. La ciutat de Sant Feliu de Guíxols li ofrena avui, 29 de setembre de 1963, aquesta recordança.»
D'altra banda, al llarg del temps s'han conegut diferents versions, això sí, sempre amb Ferran Agulló com a protagonista. Hom ha comentat, tanmateix, que Agulló batejava la Costa Brava l'any 1908, i que en aquella originària ocasió no fixava cap limitació geogràfica, és a dir, la situava just en el context de la costa gironina: des del cap de Creus, continuant pel Port de la Selva, fins a Banyuls. Tot i això, en la seva carta oberta a Lluís Duran i Ventosa, publicada a la Veu de Catalunya el 12 de setembre de 1908, hi escrigué, textualment: "Era dalt d'un espadat feréstec, que baixa al mar, en terratrèmol de roques, per atzavares verdes i fonolls d'or. En son cim unes ruïnes d'un antic convent li donen to llegendari; a llevant, una esplèndida decoració de caps i roques, puntes i freus, penyalars i cales, fins a les fantàstiques muntanyes de Tossa, esborrallades de boscúries, corprenen l'entusiasta admirador de la nostra Costa; a garbí la plàcida corba de les platges de Blanes i s'Abanell, fins a la punta de la Tordera, separades per un illot rocós que un istme ha ajuntat a la terra, reposa la mirada i l'enteniment, eixelebrats per l'espectacle de la costa brava; per la banda de terra, en grandiós amfiteatre, les serres de Pineda, Orsavinyà, Palafolls, el Montnegre, i més enllà el Montseny, prenen tots els colors de l'arc de sant Martí: són verdes, violades, blaves, grogues, i després van esvaint-se; esvaint-se, en l'ombra de la nit, com si es fonguessin", fet que situaria l'origen d'aquest nom a l'antic convent de caputxins de Blanes.
L'escriptor Josep Pla discrepava d'aquestes versions i n'apuntà una altra: Ferran Agulló hauria anomenat per primera vegada «Costa Brava» el litoral gironí des del menjador d'El Paradís, que era la casa que tenia Bonaventura Sabater a la platja de Fornells, a Begur, i hauria estat en el transcurs d'un brindis electoral al qual assistia el prohom de la Lliga Francesc Cambó. De fet, Joan Ventosa i Calvell, en una carta adreçada el 1956 al lloretenc Esteve Fàbregas, i que aquest publicaria en el seu llibre "Vint anys de turisme a la Costa Brava", no podia recordar amb exactitud, cinquanta anys després, de la gestació precisa de la idea: «De totes maneres, crec que es pot afirmar sense desfigurar els fets que la denominació de Costa Brava, aplicada a la costa catalana que va des del Tordera fins a França, va sortir de la nostra colla, formada per en Cambó, en Duran (i Ventosa), l'Agulló, en Puig i Cadafalch, en Llussà, en Pere Rahola, per mí i per alguns altres. Sense que ho pugui afirmar de manera rotunda, crec que realment, en una de les nostres excursions, trobant-nos a Begur, a la finca denominada Paradís que en la platja de Fornells tenia el nostre amic Ventura Sabater, va tenir lloc la conversa en la qual es va batejar amb el nom de Costa Brava.
Joaquim Ciuró, des de les pàgines de la revista de Tossa de Mar Turissa, l'any 1966, corrobora la tesi de Pla, i li fa costat el poeta castellà Lope Mateo, autor d'un article publicat a La Vanguardia intitulat «Un bautizo geográfico.»
Lluís Anglès escriu, el 29 de desembre de 1956, en una Carta al Director de Destino que Agulló, en preguntar-li ell mateix d'on havia tret la denominació "Costa Brava", va confessar que no recordava: "Possiblement —va dir— l'havia llegit en alguna banda i em ballava pel cervell; potser em va ajudar a suggerir-me-la la similitud fonètica de la traducció catalana de la Côte d'Azur..."
En oposició a aquesta teoria, Joaquim Pla i Cargol, en la seva obra editada a Girona l'any 1960, Biografías gerundenses, escriu: «Dícese que Agulló dió el nombre de Costa Brava al litoral de la provincia gerundense al contemplar des de l'ermita de Sant Telm, en Sant Feliu de Guíxols, el sector de la costa escarpada des de Guíxols a Tossa.»
Galeria d'imatges
Història i patrimoni
La ubicació geogràfica del que ara coneixem com a Costa Brava ha estat, des de fa segles, una zona de pas i assentament per a nombrosos pobles i cultures, i la porta d'entrada a la Península des de l'Europa mediterrània. La gran quantitat de restes històriques de la zona són testimoni d'aquest fet. Es troben inventariats més de 200 enclavaments històrics entre antics escorxadors, balnearis, banys àrabs, capelles, cases, casinos, castells, cementiris, asils, centrals elèctriques i hidroelèctriques, claustres, col·legiates, conjunts medievals, edificis neoclàssics i modernistes, jaciments, ermites, esglésies, fàbriques, fonts, monestirs, nuclis medievals, poblats, refugis, teatres, torres i viles romanes, i fars.
Els vestigis històrics més antics es troben al poblat ibèric d'Ullastret, perfectament excavat, restaurat i exposat. També al jaciment arqueològic d'Empúries, un dels més importants de la península Ibèrica pel que fa a la colonització grega i romana. A Roses, l'interior de la seva Ciutadella recopila un important jaciment arqueològic, on es troben, per una banda, les restes del barri hel·lenístic de la colònia grega de Rhode; i, per l'altra, la vil·la romana datada entre els segles II aC i VI dC; també el monestir romànicollombard de Santa Maria del ; i, per acabar, les troballes del .
El llegat monumental del romànic té el millor exponent al conjunt arquitectònic del monestir benedictí de Sant Pere de Rodes, declarat patrimoni de la humanitat per la UNESCO. Altres obres romàniques són la col·legiata de Santa Maria de Vilabertran o el Monestir de Sant Quirze de Colera.
L'empremta medieval també és molt present al barri vell de Girona, amb un dels calls jueus més ben conservats del país i la Catedral de Santa Maria. Així com en poblacions tan ben preservades com Pals, Peratallada, Sant Llorenç de la Muga o la vila vella emmurallada de Tossa de Mar.
Però més de 150 enclavaments formen part del patrimoni i conjunt monumental de la Costa Brava. miniatura|Basílica de Castelló d'Empúries miniatura|Poblat ibèric d'Ullastret miniatura|Empúries, mosaic ciutat romana miniatura|Sant Pere de Rodes miniatura|Llotja del Tint, a Banyoles miniatura|Farinera Teixidor, a Girona miniatura|Torre Galatea i pans de tres crostons, a Figueres miniatura|Castell de Montsoriu Alt Empordà Església Parroquial de Santa Maria a Portbou Memorial Walter Benjamin a Portbou Conjunt monumental de Sant Pere de Rodes a Port de la Selva Torre Romànica a Llançà Monestir de Sant Quirze de Colera a Rabós La Zona de l'Albera a Espolla a Cadaqués: Casa Serinyana Panteons del Cementiri Les Escoles a Roses: Casa Rozes Casa de Bufalaranya Casa de la Trinitat Conjunt Megalític El Far Església de Santa Maria La Ciutadella Mas d'en Coll Serra de Rodes
Església de Sant Joan de Saverdera a Palau-saverdera Claustre de l'Antic Convent de Sant Domènec a Peralada Recinte històric a Peralada Col·legiata de Santa Maria a Vilabertran
a Castelló d'Empúries Recinte històric Basílica de Santa Maria
a Figueres: Antic Escorxador Municipal Asil Vilallonga Capella de Sant Sebastià Destacar la quantitat de Cases d'estil neoclàssic i modernista Casa Alegret, Casa Aron, Casa Bonaterra, Casa Caselles, Casa Comet, Casa Cordomí, Casa Cruañas, Casa Cusí, Casa de Puig, Casa de Romà, Casa del Cafè Progrés, Casa Fages, Casa Fita, Casa Mas Roger, Casa Pagès, Casa Polideseia, Casa Puig-Soler, Casa Roda, i la Casa Salleras. Casino Menestral Castell de Sant Ferran Convent de Caputxins Església de Sant Pere Sala Edison Teatre El Jardí Torre Galatea
Església de Sant Pere a Navata (Alt Empordà) Església de Santa Maria a Lladó (Alt Empordà) Santuari de la Mare de Déu del Mont a Albanyà (Alt Empordà) Església de Sant Miquel de Fluvià a Sant Miquel de Fluvià (Alt Empordà)
a L'Escala Empúries. Jaciment grec i romà, museu Recinte històric de Sant Martí d'Empúries
Baix Empordà Castell del Montgrí o de Santa Caterina a Torroella de Montgrí Poblat ibèric d'Ullastret. Jaciment i museu a Ullastret Església de Sant Julià de Boada a Palau-sator Església de Sant Esteve de Canapost a Peratallada-Forallac Monestir benedictí de Sant Miquel de Cruïlles a Cruïlles-Monells i Sant Sadurní de l'Heura Nucli de Cruïlles i Monells a Cruïlles-Monells i Sant Sadurní de l'Heura a La Bisbal d'Empordà Castell d'Empordà