Adrià Gual i Queralt (Barcelona, 8 de desembre de 1872 - 21 de desembre de 1943) fou un dramaturg, escenògraf i empresari teatral català, impulsor i director de l'Escola Catalana d'Art Dramàtic (ECAD), pintor i pioner del cinema. Fundà el Teatre Íntim. Va ser un artista polifacètic que, a banda de cultivar la dramatúrgia, va escriure poesia i es va dedicar a la plàstica. Va treballar en la litografia, el cartellisme i el grafisme. Com a plàstic, se centrà en un estil modernista típicament simbolista. Gual també va ser un cineasta pioner que va treballar a la Sala Mercè de Lluís Graner, inventor de les "projeccions parlades", i va dirigir la productora Barcinógrafo (1914).
Tingué un paper rellevant com a teòric, director escènic i programador de teatre líric català. La seva obra Blancaflor (1899), "cançó popular catalana harmonitzada per a l'escena", iniciava la proposta simbolista del gènere líric nacional, que va trobar continuació amb les "visions musicals" promogudes per Lluís Graner, consolidades als Espectacles-Audicions Graner del teatre Principal de Barcelona.
Document important foren les seves memòries, editades pòstumament: Mitja vida de teatre (1960). Fou un dels més destacats artistes gràfics del Modernisme, destacant especialment els seus cartells. Finalment dedicà el seu esforç a l'escenografia teatral. És ben representat a la Biblioteca de Catalunya, on fins i tot es conserven els dotze plafons a l'oli que va pintar per a l'Associació Wagneriana, cap al 1902.Informació a la web de Memòria Digital de Catalunya
Biografia esquerra|miniatura|Adrià Gual vist per Ramon Casas (MNAC). Descendent d'una família menestral del Camp de Tarragona, el seu pare era Josep Gual i Savall, un litògraf natural de Reus, i la seva mare Agustina Queralt i Valls, natural de Barcelona. Des de molt jove treballa al taller de litografia del seu pare, fet que el fa interessar-se per les arts plàstiques.
Estudià dibuix i pintura a l'acadèmia de Pere Borrell del Caso, mestre pintor seguidor de l'esperit dels natzarens. La seva formació plàstica serà de gran rellevància en el futur, en el moment de dissenyar les escenografies o esbossar el vestuari dels personatges dels seus muntatges teatrals.
Durant els seus estudis a l'acadèmia de Pere Borrell, Gual entra en contacte amb altres joves artistes amb els quals protagonitzarà l'anomenada "revolta modernista", entre els quals hi havia Josep Maria Sert (membre fundador del Teatre Íntim); amb Isidre Nonell, Joaquim Mir, Ricard Canals, Juli Vallmitjana i Ramon Pichot fundà l'anomenada Colla del Safrà o Colla de Sant Martí.
Coneixedor de les propostes simbolistes que arriben de París i de l'estètica wagneriana que proposa la suma de totes les arts, Gual es decantà pel teatre però mai no va deixar de banda la pintura.
El 1898 funda el Teatre Íntim amb la intenció de crear un Teatre d'Art, un teatre de gran categoria, un teatre que proporcioni un gaudi estètic no entès principalment com un teatre d'entreteniment. En aquest sentit es veu influenciat per Edward Gordon Craig; el teatre ha de configurar un espectacle total, el més important és el valor estètic, l'argument ja no és l'element central. Posteriorment, entre 1908 i 1910, dirigeix la Nova Empresa del Teatre Català.
L'any 1913 la Mancomunitat de Catalunya inaugura l'Escola Catalana d'Art Dramàtic, actual Institut del Teatre; Adrià Gual és membre fundador, alhora que director i professor.
El 13 de setembre de 1923 tindrà lloc el cop d'estat del Miguel Primo de Rivera i Gual ha d'escollir entre tancar l'escola o impartir la docència en castellà. Finalment es decidí per a aquesta última per tal d'assegurar la continuïtat de l'escola i aquesta passà a anomenar-se "Escuela Catalana de Arte Dramático". El 1931 es declara la República i Gual serà apartat de les seves tasques a l'escola per motius polítics.
El 21 de desembre de 1943 morí a Barcelona.
El millor retrat de la seva personalitat resta en les paraules de Maurici Serrahima, al pròleg de les memòries:
Enric Ciurans el recorda a les pàgines del seu llibre Adrià Gual de la següent manera:
Durant un temps la seva figura ha estat oblidada, però el seu llegat i la seva tasca visionària és present al teatre català; des de la creació del que és avui l'Institut del Teatre i la projecció de la Ciutat del Teatre fins a la projecció del Teatre Nacional de Catalunya.
La seva figura, sepultada temporalment, ha estat recuperada recentment amb motiu del centenari de l'Institut del Teatre. Entre els diferents actes es troben "Les Jornades Adrià Gual" i l'exposició "Adrià Gual. El perfum d'una època". Dins d'aquest context de recuperació de la seva figura cal destacar l'exposició "Richard Wagner i Adrià Gual. Els plafons perduts de l'Associació Wagneriana" que té lloc al Museu d'Història de la Catalunya
Teatre miniatura|Donzell Qui Cerca Muller, follia amorosa en un preludi i tres actes d'Adrià Gual. Obra de teatre ambientada a la Catalunya del . Publicat a Barcelona l'any 1910 amb il·lustracions interiors del mateix Adrià Gual. Adrià Gual va ser un home de teatre complet, ja que va desenvolupar els oficis d'escenògraf, director d'escena, pedagog, teòric i autor dramàtic.
La fundació de la companyia del Teatre Íntim (1898-1927) i, posteriorment, de la Nova Empresa de Teatre Català (1908), va representar l'actualització i la dignificació del teatre català. Des d'aquestes dues empreses, Gual va actualitzar el teatre català incorporant la figura del director escènic i innovant amb noves tècniques, una escenografia i una posada en escena d'allò més sofisticades.
També va dignificar la dramatúrgia catalana, que va situar al mateix nivell que en altres nacions modernes. Amb aquest objectiu va construir un repertori català farcit d'autors clàssics, coetanis i autòctons de la talla d'Èsquil, Molière, Shakespeare, Goethe, Pérez Galdós, Maragall, Guimerà o Rusiñol. Anàlogament, la creació de l'Escola Catalana d'Art Dramàtic (1913-1934), llavor de l'actual Institut del Teatre, va contribuir a institucionalitzar el teatre català. Va ser el primer organisme consagrat a la didàctica de les arts escèniques.
Amb la voluntat de renovar de cap a peus la dramatúrgia catalana de signe vuitcentista, va alternar referents eclèctics, des d'Henrik Ibsen i Maurice Maeterlinck fins a Richard Wagner, passant per Gabriele d'Annunzio i Gerhart Hauptmann, i estètiques heterogènies.
Gual va créixer com a dramaturg en plena efervescència modernista i la poètica simbolista va amarar la seva obra primerenca. Les seves primeres obres les podem situar en un context de descomposició del Romanticisme i les aspiracions de crear una cultura pròpia, típic de l'esperit de la Renaixença. La seva primera obra es titula Oh, Estrella!, la va seguir Els excèntrics Tik-Tok, totes dues escrites amb forma de monòleg, i una comèdia en un acte, La mosca vironera. El 1893 escriu Enganyosa!, La visita i L'últim hivern amb les quals comença a esbossar les formes simbolistes. En aquest moment ja l'interessa Maurice Maeterlinck i la idea d'Art Total de Richard Wagner; escriu les peces La mar brama, Morts en vida, Blanc i negre. Primer assaig de color escènic i Lluna de neu. La renovació vindrà amb Nocturn. Andante. Morat (1896), per la qual creà una escenografia de caràcter gòtic i prerafaelita. El 1898 escriu Silenci la qual s'estrenà el mateix any en la primera sessió del Teatre Íntim, per la qual va fer un cartell essencialment tipogràfic en què tan sols utilitza la imatge per a decorar la caplletra (el cartell es troba actualment en el fons MAE (Centre de Documentació i Museu de les arts escèniques).
Aquestes dues peces destaquen per les seves atmosferes decadentistes molt suggestives i una correspondència entre la música, els colors i les paraules. També de l'any 1898 data el muntatge d'«Ifigenia auf Tauride» de Johann Wolfgang von Goethe amb traducció de Joan Maragall als jardins del Laberint del Marquès d'Alfarràs, l'actual Laberint d'Horta. Es tracta d'una posada en escena au plein air, la primera d'aquestes característiques a Catalunya i segurament a la Península; és una mostra de l'anomenat Teatre de la Naturalesa, moviment en el qual portà la direcció escènica el 30 d'agost de 1914 de l'obra La viola d'or, amb lletra d'Apel·les Mestres i música d'Enric Morera al Teatre de la Naturalesa celebrat a La Garriga.
El reeixit Misteri de dolor (1904) inaugura una nova etapa. D'una banda, Gual aposta per un estil dramàtic de formulació més realista, melodramàtica i social, que és força visible a Els pobres menestrals (1908). De l'altra, amb Blancaflor (1899) es decanta per la combinació del mite i la cançó. Als Espectacles-Audicions Graner va estrenar també les cançons harmonitzades per a l'escena La presó de Lleida (1906) amb música de Jaume Pahissa i Els tres tambors (1906) amb música d'Enric Morera, a més de la visió musical de La matinada (1905) amb música de Felip Pedrell. El mateix Adrià Gual va estar al càrrec de director d'escena d'aquesta primera temporada 1905/06 dels Espectacles-Audicions Graner sota la petició del director artístic, el seu amic Lluís Graner.
També va fer una incursió a la comèdia amb Les alegres comediantes (1905). I, encara, va endinsar-se en el teatre poètic, caracteritzat pel vers, la meravella escènica i l'ambientació llegendària amb Donzell qui cerca muller (1910). En síntesi, Adrià Gual va contribuir a regenerar, europeïtzar i ennoblir les arts escèniques del .
A més fou creador de l'Escola Catalana d'Art Dramàtic (ECAD), (1913). La seva idea fou articular una plataforma que inclogués la formació, la recerca, la creació i la divulgació, de manera que constituís un potent instrument per a la modernització de l'escena catalana. El 1915 s'atomitza l'ECAD amb un Patronat propi creat per la Diputació. El 1917 l'Ajuntament de Barcelona s'incorpora al Patronat, al costat de la Diputació. El 1920 es crea la Mancomunitat de Catalunya, ocupant el lloc de la Diputació en el Patronat. El 1923 s'incorpora a l'ECAD el Museu del Teatre de l'Ajuntament de Barcelona (creat per Marc‐Jesús Bertran). Amb la dictadura de Primo de Rivera comencen les dificultats i la castellanització. El 1926 es dissol la Mancomunitat i la Diputació en solitari assumeix l'ECAD. El 1927 canvia de nom pel d'Institut del Teatre. El 1931 la Generalitat se'n fa càrrec en exclusiva. El 1934 finalment, Adrià Gual és rellevat per Joan Alavedra.
Una trentena d'anys després, i enmig la dictadura de Francisco Franco, el 1960 Ricard Salvat es decidí de fomentar una escola de teatre, que fou anomenada Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG) per tal de commemorar el gran dramaturg.
Cinema L'any 1904 Adrià Gual s'incorporà a l'equip artístic de la sala Mercè, ubicada a la Rambla dels Estudis de Barcelona. Propietat de Lluís Graner com a empresari i dissenyada arquitectònicament per Antoni Gaudí, la sala Mercè va comptar amb sessions de projeccions cinematogràfiques, espectacles de teatre líric anomenats "visions musicals" i les instal·lacions artístiques al soterrani, conegut com "grutes de la sala Mercè". Les projeccions cinematogràfiques van ser prou conegudes per ser el primer "cinema sonor" de Barcelona, atès que els actors, ocults sota l'escenari, parlaven durant la projecció com si els personatges de la pel·lícula estiguessin parlant. El responsable tècnic de les projeccions cinematogràfiques realitzades a l'acte era Segundo de Chomón. És probable que la tasca de Gual en aquests espectacles de la sala Mercè estigués relacionada amb valorar els films externs per si eren o no aptes per ésser projectats, aportar idees per als arguments i col·laborar en la direcció escènica de les petites funcions teatrals. La relació professional entre Gual i Graner acabà després de dues temporades. El contacte amb Chomon i els films projectats propiciaren en Gual una bona concepció del dispositiu cinematogràfic, contrària a la visió de l'època.