Teodor Àngel-Comnè Ducas fou el segon governant del Despotat de l'Epir, del 1215 al 1230. Va expansionar el territori fins a conquerir la ciutat de Tessalònica on es va fer nomenar, pel bisbe d'Ocrida, «basileu i autòcrata dels romans», el títol que tradicionalment havien fet servir els emperadors romans d'Orient. Això implicava que tenia intenció de continuar l'expansió fins a Constantinoble, però no va arribar a passar perquè va estar sis anys captiu a Bulgària. Quan el 1237 va tornar es va haver d'enfrontar al seu germà Manuel que havia assumit el poder en la seva absència. Com que estava cec va abdicar i va deixar el govern primer en mans del seu fill Joan i després en les del seu altre fill Demetri, mentre ell era senyor de Vodena. Manuel va cercar el suport de l'emperador de Nicea per recuperar el tron. També el seu nebot Miquel II es va alçar contra el repartiment, exigint els drets de successió del seu pare. Vers el 1245 el conflicte es va resoldre arribant a una entesa segons la qual els governants de l'Epir renunciaven al títol d'emperador i se sotmetien a vassallatge de Nicea. El 1252, per haver aconsellat a Miquel II que traís la confiança de l'emperador de Nicea, Joan III Vatatzes, fou empresonat on va morir poc després.
Orígens Teodor era fill del sebastocràtor Joan Ducas i de la seva esposa Zoè. Els seus avis paterns eren Constantí Àngel i Teodora Comnena, una filla de l'emperador Aleix I Comnè (r. 1081–1118). L'oncle de Teodor, Andrònic, fou el pare dels emperadors Isaac II Àngel (r. 1185–95 i 1203-04) i d'Aleix III Àngel (r. 1195-1203), els quals eren cosins d'ell. Igual com el seu germanastre, Miquel I, va preferir fer servir el cognom Ducas o Comnè Ducas (en grec ), els seus contemporanis també feien servir aquests cognoms per referir-se a ell i, fins i tot, alguns empraven la forma Gran Comnè (μέγας Κομνηνός), més pròpia dels governants de l'Imperi de Trebisonda. Teodor evidentment preferia que el relacionessin amb les dinasties Ducas i Comnè, que havien tingut més èxit que la dels Àngel al capdavant de l'Imperi Romà d'Orient; de fet els únics escriptors medievals que el van anomenar «Teodor Àngel» eren els seus detractors, Nicèfor Gregoràs i Teodor Escutariota, que es van mostrar proclius als Paleòlegs com a hereus de l'antic Imperi Romà d'Orient. Es dona el cas que Jordi Acropolita es va referir a ell com a Teodor Comnè fins a la seva derrota a Klokòtnitsa el 1230 i com a Teodor Àngel després d'aquest esdeveniment.
Al servei dels Làscaris El 1204, a la caiguda de Constantinoble el 12 d'abril, va fugir cap a l'Àsia Menor amb Constantí «XI» Làscaris i a la seva mort, va estar al servei del seu germà Teodor I Làscaris, el qual va fundar l'Imperi de Nicea. Segons es diu en una carta del metropolità de Corfú, Jordi Bardanes, un apologista seu, Teodor va donar serveis molt valuosos als Làscaris, passant molts perills en benefici d'aquests emperadors i lluitant contra els seus enemics en diverses fortaleses les quals va sotmetre al govern dels Làscaris; de les seves gestes va obtenir renom de guerrer coratjós. En aquesta època es va casar amb Maria Petralifaina, amb qui va tenir quatre fills.
Tradicionalment, alguns acadèmics com Karl Hopf i Antoine Bon, el van identificar amb un tal Teodor, anomenat senyor d'Argos que va ser successor de Leo Sgouros en liderar la resistència contra l'ocupació dels croats al nord-oest del Peloponès. Aquesta hipòtesi ha estat posada en dubte per Raymond-Joseph Loenertz, qui afirma que no hi ha cap evidència per mantenir com a certa aquesta identificació mentre que sí que ha quedat ben establert que en aquella època Teodor estava al servei de l'Imperi de Nicea.
Dèspota de l'Epir Successió de Miquel I El 1205 va tornar a Europa per unir-se al seu germà bastard Miquel I Comnè Ducas, que s'havia apoderat de l'Epir i havia erigit aquesta regió en estat independent. Miquel l'havia cridat perquè l'únic fill encara viu era menor d'edat i segons alguns historiadors era il·legítim (Miquel II). Els Làscaris li van demanar un jurament, abans de marxar: que no els perjudicaria ni tampoc als seus descendents.
A partir del 1210, Miquel I va engegar una campanya d'expansió cap al Regne de Tessalònica: hi van haver dificultats al començament, després es va guanyar força territori incloent Durazzo (Dirràquion) i Corfú el 1214. Aquest any Miquel va morir assassinat (o el 1215) i Teodor el va succeir. S'esperava que seria el regent del seu nebot, però segons l'hagiografia de santa Teodora d'Arta, va enviar el noi i la seva mare a l'exili, al Peloponès, on va romandre fins poc abans de la mort de Teodor. Cal fer notar que, encara que l'estat que governava va passar a la història amb el nom de Despotat de l'Epir, ni ell ni el seu germanastre van portar el títol de dèspota, el qual es va començar a fer servir amb el seu nebot Miquel II.
Expansió lang=ca|miniatura|upright=1.2|Expansió territorial del Despotat de l'Epir entre el 1205 i el 1230 Tot i el seu jurament als Làscaris, Teodor cobejava l'ambició d'ampliar territoris fins a Constantinoble i, igual com els emperadors de Nicea, volia assumir el títol d'emperador romà d'Orient. Teodor el va incorporar als seus dominis la regió entre el riu Drin (a Albània) i la mar Adriàtica. Per tal d'assegurar la línia d'atac al nord, Teodor es va aliar amb els serbis i els albanesos. El Principat d'Arbanon ja estava sota l'òrbita d'influència de l'Epir en vida de Miquel I, i ell es va encarregar d'estrenyer els lligams amb el seu governant, Demetri Progoni. Quan aquest va morir el 1215 i va deixar el principat a la seva vídua, ella es va casar de seguida amb el magnat Gregori Kamonas, amb qui Teodor va renovar els lligams, edevinit el seu vassall.
Els serbis es van mostrar inamovibles i Teodor va abandonar la intenció iniciada per Miquel I, d'expandir-se pel seu territori cap a Zeta, i va preferir cercar una aliança amb el príncep serbi Stefan II Nemanjić (r. 1196-1228) per unir forces contra els búlgars. L'aliança entre l'Epir i Sèrbia va quallar amb el matrimoni entre el germà de Teodor, Manuel, i una de les germanes de Stefan II vers l'any 1216. Stefan II va cercar després la realització del matrimoni entre un dels seus fills —molt probablement el primogènit i hereu Stefan Radoslav— amb la segona filla de Miquel I, Teodora, però no va ser possible per la negativa de l'arquebisbe d'Ocrida, Demetrios Comatianos, ja que Teodora tenia relació de parentiu amb el nuvi per part de la mare d'ell, Eudòxia Angelina, una filla d'Aleix III Àngel. El 1217, Stefan II va proposar ser ell el nuvi i casar-se amb la germanastra de Teodora, Maria, però l'arquebisbe ho va vetar amb els mateixos o semblants arguments. Finalment Stefan Radoslav es va casar amb la primera filla de Teodor, Anna, l'hivern del 1219/20. El 1216 Teodor es va assegurar la frontera nord amb un tractat amb el duc de Ràscia (Sèrbia), i amb els llatins va signar una treva. Llavors va atacar els búlgars als qui va prendre Prílep, Ocrida, la major part de la plana de Pelagònia, probablement aproximant-se al riu Estrímon. La captura d'Ocrida, seu de l'homònim arquebisbat, va ser molt important. Teodor va donar suport a l'elecció de Comatianos com a arquebisbe el 1217 i ell, a canvi, el va lloar i li va donar suport en les seves reclamacions a ser emperador romà d'Orient.
Després de la Quarta Croada, els bisbes ortodoxos de la banda que estaven en territori d'Àsia Menor i els del territori europeu van començar a actuar per separat i finalment van constituir esglésies separades. Els de l'Imperi de Nicea es van reunir el 1208 i van escollir Miquel Autorià com a patriarca de Constantinoble. L'elecció va ser no canònica i per tant, de legitimitat qüestionable. Això implicava que la validesa de l'entronització de Teodor I Làscaris quedava en dubte. Durant el govern de Miquel I es van celebrar dos sínodes en territori de l'Epir per decidir assumptes relacionats amb l'administració de l'Església, que ja era força independent del patriarcat de Constantinoble, un es va fer a Naupaktos presidit per Joan Apokaukos, i un altre a Ocrida presidit per Comatianos. Aquest bisbe aviat va esdevenir el més preeminent de l'oest i va cercar afermar l'autonomia de l'estat epirota respecte dels nicens. El patriarca de Nicea Manuel I Sarantenos va començar a nomenar bisbes per les seus de l'Epir, cosa que aquells es van negar a acceptar. Malgrat el pacte amb el governant de l'Epir, Stefan II Nemanjić va explotar aquesta rivalitat entre eclesiàstics per treure'n profit i va proclamar que l'Església ortodoxa sèrbia era autocèfala, trencant amb la tradició que la feia depenent de l'arquebisbat d'Ocrida. Ignorant les protestes, Rastko, germà de Stefan, va ser nomenat arquebisbe de Sèrbia amb el sobrenom de Sava, consagrat per Manuel Sarantenos el 1219.
Les incursions de Teodor per Macedònia van inquietar Aleix Slav, governant de Melnik. Aquest era enemic de Boril, i havia estat abandonat pel seu aliat, l'emperador Enric I de Flandes (r. 1205–16), qui el 1213 havia promès aliança amb Bulgària. De cara a un possible atac de Teodor, Aleix Slav va preferir fer causa comuna amb ell i es va casar amb una neboda de l'esposa de Teodor. L'èxit dels epirotes a Macedònia va disgustar els llatins, els quals van atacar Tessalònica. El Regne de Tessalònica s'havia vist afeblit després de la mort del seu fundador, Bonifaci I de Montferrat, el 1207, i estava llavors governat pel seu fill menor d'edat Demetri (r. 1207–24). Enric de Flandes va interrompre una campanya contra els nicens a l'Àsia Menor i va anar cap a Tessalònica. Allà es va posar en contacte amb Boril i van decidir atacar Teodor, però va emmalaltir sobtadament i va morir l'11 de juny del 1216. Els barons de l'Imperi Llatí van escollir com a successor a Pere de Courtenay, un cosí del rei Felip II de França, que va sortir amb un exèrcit de 160 cavallers i 5.500 soldats aportat en bon part pels venecians a canvi de conquerir Dirràquion (Durazzo) que Teodor havia ocupat tres anys abans. Va arribar a Dirràquion el 1216 però la ciutat va resistir el setge i va haver de renunciar a la conquesta i els venecians aleshores es van retirar. Pere va pactar amb Teodor la renuncia a mes operacions militars a canvi del lliure pas pel seu territori passant per l'antiga Via Egnatia fins a Tessalònica, creuant Albània i la regió occidental de Macedònia, però Teodor va incomplir el pacte i el va fer caure en un parany a un congost prop d'Elbasan, essent fet presoner juntament amb altres incloent-hi el llegat papal. El papa Honori III va amenaçar d'enviar una croada contra ell i els contingents es van començar a aplegar a Ancona a finals del 1217 mentre els venecians es preparaven per atacar Dirràquion. El març del 1219 Teodor va alliberar el legat papal de Giovanni Colonna i va prometre lleialtat al papa. Aquest va desmuntar la croada i va prohibir al duc de Venècia fer cap acció contra Teodor, refiant que així alliberaria els altres captius. Pere no fou alliberat i va morir captiu, probablement abans del setembre del 1219. Amb la mort de Pere de Courtenay, el Regne de Tessalònica i l'Imperi Llatí quedaven en mans de regents femenines. La vídua de Pere va arranjar el matrimoni de la seva filla Agnès amb l'hereu del Principat d'Acaia, Jofre II de Villehardouin (r. ca. 1229–46). A més, Violant de Flandes, va assegurar la frontera oriental del seu imperi oferint la seva filla Maria de Courtenay en matrimoni a Teodor I Làscaris, que acabava d'enviudar per segona vegada.
Conquesta de Tessalònica Abans de donar el cop definitiu a Tessalònica, Teodor va assegurar el sud del seu estat nomenant el seu germà Constantí com a governador d'Etòlia i Acarnania, el qual va demostrar ser un efectiu escut contra el Ducat d'Atenes i a més va expansionar el territori amb la conquesta de Neopàtria i Làmia.