El rorqual blau o balena blava (Balaenoptera musculus) és un mamífer marí del parvordre dels misticets. La seva llargada de fins a 33,6 metres i el seu pes de fins a 190 tones en fan l'animal més gros que ha existit mai. El seu cos llarg i esvelt presenta diversos matisos de gris blavós a la part dorsal i una coloració una mica més clara a la part ventral.
El Comitè de Taxonomia de la Societat de Mastologia Marina en reconeix cinc subespècies: B. m. musculus del nord dels oceans Atlàntic i Pacífic, B. m. intermedia de l'oceà Antàrtic, B. m. brevicauda (rorqual blau pigmeu), de l'oceà Índic i el sud de l'oceà Pacífic, B. m. indica, de l'oceà Índic, i una espècie no descrita de la costa de Xile. Com en el cas dels altres misticets, la seva dieta es compon gairebé exclusivament d'uns crustacis petits anomenats «krill».
Els rorquals blaus foren abundants a gairebé tots els oceans fins a principis del . Els baleners els caçaren durant més de 40 anys fins que gairebé s'extingiren i la comunitat internacional intervingué per protegir-los el 1966. Un informe publicat el 2002 estimà que quedaven entre 5.000 i 12.000 rorquals blaus, distribuïdes en almenys cinc grups. Investigacions més recents sobre la subespècie pigmea suggereixen que aquesta estimació es podria quedar curta. Abans de la caça de balenes, la població més gran era la de l'oceà Antàrtic, amb aproximadament 239.000 individus (entre 202.000 i 311.000). Ara només en queden concentrations molt més petites (aprox. 2.000 exemplars) a cadascun dels grups del Pacífic nord-oriental, l'Antàrtic i l'Índic. N'hi ha dos grups més al nord de l'Atlàntic i com a mínim dos més a l'hemisferi sud. La diversitat genètica dels rorquals blaus supervivents és alta, cosa que pot ajudar a recuperar els nivells de població d'abans de l'activitat balenera.ScienceDaily MLA Oregon State University. "Genetic survey of endangered Antarctic blue whales shows surprising diversity." ScienceDaily, 7 Mar. 2012. Web. 8 Mar. 2012.
Taxonomia Els rorquals blaus pertanyen als balenoptèrids, una família que inclou la iubarta, el rorqual comú, Balaenoptera brydei, el rorqual boreal i el rorqual d'aleta blanca. Es creu que la família dels balenoptèrids divergí de les altres famílies del parvordre dels misticets ja a l'Oligocè mitjà. Tanmateix, no se sap quan divergiren els membres d'aquestes famílies els uns dels altres.
El rorqual blau sol ser classificat com una de les vuit espècies del gènere Balaenoptera; una autoritat la situa en un gènere monotípic diferent, Sibbaldus, però aquesta teoria no ha estat acceptada. L'anàlisi de seqüències d'ADN indica que el rorqual blau és més proper filogenèticament al rorqual boreal (Balaenoptera borealis) i Balaenoptera brydei que a les altres espècies de Balaenoptera i més propera a la iubarta (Megaptera) i la balena grisa (Eschrichtius) que als rorquals d'aleta blanca (Balaenoptera acutorostrata i Balaenoptera bonaerensis). Si aquestes relacions són confirmades per investigacions posteriors, caldrà reclassificar els rorquals.
Hi ha hagut com a mínim 11 casos documentats d'adults híbrids de rorqual blau i rorqual comú en llibertat. Arnason i Gullberg consideren la distància genètica entre les dues espècies similar a la d'un ésser humà i un goril·la. Investigadors que treballaven a les aigües de Fiji creuen que fotografiaren un híbrid de rorqual blau i iubarta.Amazing Whale Facts Archive . Whale Center of New England (WCNE). Consultat el 27-02-2008.
El nom específic musculus és en llatí i podria significar «musculós», però també es pot interpretar com «ratolí petit». Carl von Linné, que donà nom a l'espècie a la seva obra influent Systema Naturae del 1758, ho hauria sabut i podria haver triat aquest nom amb doble sentit a propòsit. Herman Melville anomenà aquesta espècie la «balena de ventre de color de sofre» a la seva novel·la Moby Dick, en referència a la tonalitat marró-taronja o groga de la part ventral, que és deguda a pel·lícules de diatomees a la pell. Altres noms comuns del rorqual blau inclouen rorqual de Sibbald (en honor de Sir Robert Sibbald), gran balena blava i gran rorqual boreal. Aquests noms han caigut en desús.
Els científics subdivideixen l'espècie en tres o quatre subespècies: B. m. musculus, el rorqual blau septentrional, que inclou les poblacions del nord de l'Atlàntic i el Pacífic; B. m. intermedia, el rorqual blau meridional de l'oceà Antàrtic; B. m. brevicauda, el rorqual blau pigmeu, que viu als oceans Índic i Pacífic del sud;Ichihara T. (1966). The pygmy blue whale B. m. brevicauda, a new subspecies from the Antarctic in Whales, dolphins and porpoises, pàgines 79-113. i la més problemàtica és B. m. indica, el gran rorqual indi, que també viu a l'oceà Índic i que, tot i haver estat descrit abans, podria formar part de la mateixa subespècie que B. m. brevicauda.
Descripció i comportament El rorqual blau té un llarg cos afusat que sembla allargat en comparació amb la constitució més robusta d'altres cetacis. El cap és pla i en forma de U i té una cresta prominent que va des de l'espiracle fins a dalt del llavi superior. La part davantera de la boca està plena de barbes; aproximadament, 300 làmines (cadascuna de les quals mesura, aproximadament, un metre de llarg) pengen del maxil·lar superior, estenent-se fins a 0,5 m boca endins. Entre 60 i 90 solcs anomenats plecs ventrals recorren la gorja en paral·lel a la llargada del cos. Aquests plecs contribueixen a evacuar aigua de la boca després de l'alimentació per arremesa (vegeu Alimentació).
miniatura|Rorqual blau adult miniatura|Vista aèria d'un rorqual blau, mostrant ambdues aletes pectorals miniatura|Espiracle d'un rorqual blau miniatura|La petita aleta dorsal d'aquest rorqual blau amb prou feines es pot veure a l'extrem esquerre. L'aleta dorsal és petita, i només és breument visible quan l'animal es capbussa. Es troba vers la línia de tres quarts del cos del rorqual i varia d'un individu a un altre: alguns només tenen un bony pràcticament imperceptible, però altres tenen dorsals prominents en forma de falç. Quan pugen a la superfície per respirar, els rorquals blaus treuen l'espatlla i l'espiracle per sobre l'aigua a més distància que altres misticets grossos, com ara el rorqual comú o el rorqual boreal. Els observadors poden utilitzar aquest tret per diferenciar les espècies a la mar. Alguns rorquals blaus de l'Atlàntic i el Pacífic septentrionals alcen l'aleta caudal quan es capbussen. En respirar, el rorqual emet un doll unicolumnar vertical espectacular que pot arribar fins a 12 m d'alçada, tot i que sol trobar-se al voltant de 9 m. Té una capacitat pulmonar de 5.000 litres. Els rorquals blaus tenen dos espiracles protegits per un gran paraesquitxos.
Les aletes mesuren 3-4 m de llarg. La part superior és grisa amb una vora blanca i prima. La part inferior és blanca. El cap i l'aleta caudal solen ser d'un gris uniforme. La part superior del rorqual i, de vegades, les aletes solen tenir taques. La quantitat de taques varia significativament d'un individu a un altre. Alguns tenen un color gris pissarra, però altres presenten una notable combinació de blaus foscos, grisos i negres, tots plens de taques.
Els rorquals blaus poden assolir una velocitat de 50 km/h en distàncies curtes, normalment quan interaccionen amb altres exemplars, però habitualment es mouen a una velocitat d'uns 20 km/h. S'alenteixen a 5 km/h per alimentar-se.
Els rorquals blaus solen viure sols o amb un altre individu. No se sap durant quant de temps romanen juntes aquestes parelles. En indrets on hi ha una gran concentració d'aliments, s'han observat fins a 50 rorquals blaus en una àrea petita. Tanmateix, no formen els grups cohesionats que formen altres espècies de cetacis.
Mida A causa de la seva mida, resulta difícil pesar els rorquals blaus. La majoria de rorquals blaus morts pels baleners no eren pesats sencers, sinó després de ser dividits en trossos més manejables. Això provocava que se subestimés el pes total del rorqual a causa de la pèrdua de sang i altres fluids. Tanmateix, es registraren pesos entre 150 i 170 tones d'animals que assolien una llargada de fins a 27 m. El National Marine Mammal Laboratory (NMML) dels Estats Units estimà el pes d'un exemplar de 30 m de llarg en més de 180 tones. El rorqual blau més gran pesat amb precisió pels científics de l'NMML fins ara fou una femella que pesava 177 tones.
El rorqual blau és l'animal més gros de tots els temps que s'hagi trobat. el dinosaure del Mesozoic més gran conegut fou l'argentinosaure, amb un pes estimat de fins a 90 tones, tot i que una vèrtebra controvertida dAmphicoelias fragillimus podria indicar que l'animal pesava fins a 122 tones i mesurava fins a 40 m.Carpenter, K. (2006). "Biggest of the big: a critical re-evaluation of the mega-sauropod Amphicoelias fragillimus." A Foster, J. R.; Lucas, S. G. (editors) (2006). Paleontology and Geology of the Upper Jurassic Morrison Formation. New Mexico Museum of Natural History and Science Bulletin 36: 131-138. També s'ha estimat el pes del poc conegut bruhathkayosaure, amb valors que varien entre 140 i 220 tones, amb estimacions de la llargada que arriben fins a 45 m. El peix extint Leedsichthys podria haver-se acostat a la seva mida. Tanmateix, costa de trobar fòssils complets, cosa que fa difícil les comparacions de mida. Tots aquests animals són considerats més petits que el rorqual blau.
Hi ha incertesa respecte al rorqual blau més gros trobat, car la majoria de dades provenen de rorquals blaus morts en aigües de l'Antàrtic durant la primera meitat del i foren recollides per baleneres que no tenien grans coneixements de tècniques de mesurament zoològiques estàndard. Els rorquals més llargs mai documentades foren dues femelles que mesuraven 33,6 i 33,3 m, respectivament. El rorqual més llarg mai mesurat pels científics de l'NMML feia 29,9 m.
La llengua d'un rorqual blau pesa unes 2,7 tones i, quan s'obre del tot, la boca és capaç d'agafar fins a 90 tones d'aliments i aigua. Tot i la mida de la boca, les dimensions de la gola són tan reduïdes que un rorqual blau no es pot empassar un objecte més gran que una pilota de platja.Blue Planet: Frozen seas (documental de la BBC) El cor pesa uns 180 kg i és el més gros del regne animal. L'aorta d'un rorqual blau té un diàmetre d'uns 23 cm. Durant els primers set mesos de vida, una cria de rorqual blau beu, aproximadament, 400 litres de llet al dia. Les cries guanyen pes ràpidament, fins a 90 kg al dia. En néixer, els rorquals blaus ja pesen 2.700 kg, el mateix que un hipopòtam adult.
Alimentació Els rorquals blaus s'alimenten gairebé exclusivament de krill, tot i que també agafen petites quantitats de copèpodes. Les espècies de zooplàncton consumides pels rorquals blaus varien d'un oceà l'altra. A l'Atlàntic nord, les preses habituals són Meganyctiphanes norvegica, Thysanoessa raschii, Thysanoessa inermis i Thysanoessa longicaudata; al Pacífic nord, Euphausia pacifica, Thysanoessa inermis, Thysanoessa longipes, Thysanoessa spinifera, Nyctiphanes symplex i Nematoscelis megalops; i a l'Antàrtic, Euphausia superba, Euphausia crystallorophias i Euphausia valentin.
Un rorqual blau adult es pot menjar fins a 40 milions de krill en un dia. Els rorquals sempre s'alimenten a les àrees amb la concentració més elevada de krill i a vegades ingereixen fins a 3.600 kg de krill en un sol dia. Les necessitats calòriques diàries d'un rorqual blau adult són d'aproximadament 1,5 milions de calories.Piper, Ross (2007), Extraordinary Animals: An Encyclopedia of Curious and Unusual Animals, Greenwood Press.