miniatura miniatura|Escultura de l'escaire i el compàs, símbol oficial de la francmaçoneria La francmaçoneria (en francès, franc-maçonnerie i en anglès, free-masonry) o maçoneria és una societat secreta d'àmbit internacional i d'orientació filantròpica i humanista, formada per agrupacions anomenades tallers o lògies.
El tractament de la francmaçoneria La francmaçoneria universal pot ser considerada més com un ideal que com una realitat unitària, ja que al llarg de la història hi ha hagut diversitat d'organitzacions maçòniques i de tendències doctrinàries, les característiques comunes de les quals serien les següents: La seva finalitat: el perfeccionament de l'ésser humà i de la humanitat. Els principis humanistes de llibertat, igualtat, fraternitat i tolerància, entre d'altres. La utilització, com a mecanisme educatiu, de símbols basats en eines de la construcció. L'ingrés mitjançant una cerimònia d'iniciació. L'organització gradual, en la qual els graus d'aprenent, company i mestre són comuns a tots els sistemes maçònics. El seu caràcter reservat, tot i que en temps recents s'ha donat a conéixer més a la societat en general.
Alguns temes rellevants sobre els quals hi ha punts de vista diferents entre els maçons són: què és i què no és la francmaçoneria, els continguts de la filosofia o doctrina maçònica, i la història de la maçoneria. Temes de gran divergència de criteris entre els maçons són: dona i maçoneria, política i maçoneria, religió i maçoneria, i "regularitat" maçònica.
La paraula «francmaçó» miniatura|L'escaire i el compàs. La lletra G fa referència al Gran Arquitecte de l'Univers El mot francmaçó és un manlleu del francès, amb equivalents semblants en altres idiomes, pres en préstec de l'anglès freemason. Mot compost de free, en anglès per a franc, lliure i mason, «mestre d'obres. Una traducció literal d'aquest seria mestre d'obres lliure». Al seu torn, la paraula constructor, en el context maçònic operatiu, es referia des dels obrers fins als arquitectes, i incloïa també els artistes que intervenien en les construccions.
Històricament, francmaçons van ser denominats els constructors, especialment de catedrals gòtiques, durant l'edat mitjana. Si bé hi ha una hipòtesi que sosté que el terme "franc" es refereix a una pedra d'especial qualitat, pareix que aquest terme fa relació al fet que no es tractava de qualsevol tipus de constructors, sinó de constructors "lliures", és a dir, que gaudien de furs o de llibertats especials.
En efecte, aquests constructors no sols gaudien d'unes llibertats que els permetien desplaçar-se entre diferents ciutats, i sobretot de la llibertat d'associació i de reunió en reserva, tot açò en el context de l'Europa medieval; sinó que, a més a més, es considera que el nivell de coneixements científics que requerien les construccions i la llibertat de reunió en reserva els van permetre l'exercici de les llibertats de pensament i d'expressió, bases per al desenvolupament d'unes concepcions que no necessàriament coincidien amb les oficials de la societat en què es trobaven immersos, però que les guardaven, per seguretat, en el major secret.
És per açò que, en l'actualitat, alguns maçons prefereixen usar el terme francmaçó, per a fer al·lusió a la seua condició de persones lliures o lliurepensadores; alliberades, o en procés d'alliberament, de dogmes i prejudicis.
Fonts filosòfiques i orígens miniatura|Emblema maçònic tradicional trobat a lògies catalanes del Els orígens no en són gaire clars. Descendria dels constructors d'edificis organtizats en gremis o germandats apareguts al que es van desplaçar durant diversos segles a través de tot Europa per a construir edificis religiosos o profans, la major part dels quals existeixen encara avui. Si bé el fenomen de transició de la maçoneria operativa, els mestres d'obres reals, fins a la francmaçoneria especulativa es torna a posar avui àmpliament en dubte. Les ferramentes i els costums dels mestres d'obra van esdevenir els símbols dels francmaçons, tot i que no és gaire clar si i com la transició s'ha fet.
A Anglaterra, el 1717, quatre lògies, alguna d'aquestes integrades per membres de la Royal Society (societat científica de l'època) pròxims a Isaac Newton, van crear la Gran Lògia de Londres, que ràpidament va ser seguida per la creació de les Grans Lògies d'Irlanda (1725) i Escòcia (1736), on la presència de la maçoneria datava d'abans del regnat de Jaume I d'Escòcia.
S'obria així el període d'allò que s'anomena avui la francmaçoneria especulativa, aquella en què es dialoga lliurement sobre idees. A través de mariners i comerciants, la francmaçoneria, que s'havia estès molt ràpidament a Anglaterra, va passar al continent i les primeres lògies maçòniques es van instal·lar a França als anys 1726-1730, en particular, en ports com Bordeus o Dunkerque.
Però, en aquest període en què naixerien les noves idees de llibertat i d'igualtat, que conduiran a la Revolució Francesa, Europa estava entrant en el Segle de les Llums. Dels clubs que eren a Anglaterra, les lògies maçòniques, que es van estendre molt ràpidament pel continent, es van convertir en la caixa de ressonància d'aquestes grans noves idees i es van transformar en llocs de debat d'idees emancipadores per a les persones i les societats.
Des de l'antiguitat, diferents corrents filosòfics van afavorir l'existència d'escoles, grups i filiacions basades en el ritu i la transmissió gradual dels coneixements. Algunes d'aquestes escoles predicaven la igualtat entre els seus membres i constituïen espais de lliure reflexió en relació amb el món circumdant.
Una de les llegendes més importants de la francmaçoneria atribueix a Hiram Abif, mític arquitecte del temple de Salomó a Jerusalem, la fundació de l'orde maçònic. Alguns textos retrotrauen l'origen de la maçoneria a èpoques d'encara major antiguitat, i arriben a considerar-ne com a fundadors diferents figures bíbliques com Tubal-Caín, Moisès, Noè o el mateix Adam. Més realistes, però encara en l'àmbit del mite o de la pseudohistòria, diversos autors han atribuït aquest origen als constructors de les piràmides a l'antic Egipte, als Fabrorum romans, a l'orde del Temple, el dels Rosacreus o als humanistes del Renaixement.
És comunament acceptat que la francmaçoneria moderna procedeix dels gremis de constructors medievals de castells i catedrals, que van evolucionar cap a comunitats de tipus especulatiu i intel·lectual, conservant part dels seus antics ritus i símbols. Aquest procés, que va poder iniciar-se en diferents moments i llocs, va culminar a principis del .
Els arquitectes i picapedrers medievals, denominats maçons, disposaven de llocs de reunió, denominats lògies, situats normalment als voltants de les obres. Era comú als gremis professionals de l'època de dotar-se de reglaments i normes de conducta de règim interior. Solien també seguir un model ritualitzat per donar als seus membres accés a certs coneixements o l'exercici de determinades funcions. Els maçons van destacar especialment en aquests aspectes.
Els gremis de constructors, paletes i arquitectes són esmentats en alguns dels més antics codis de lleis, inclòs el d'Hammurabi (1692 aC). Però sol considerar-se que el primer codi regulador específicament maçònic va ser el que el rei Athelstan d'Anglaterra va donar a aquestes corporacions l'any 926, les anomenades Constitucions de York. Aquest manuscrit es va perdre al i va ser reescrit de memòria pels que el coneixien. Per aquest motiu, la Carta o Estatuts de Bolonya, redactats el 1248, és el document maçònic original més antic que es coneix. Tracta d'aspectes jurídics, administratius i d'usos i costums del gremi. El segueixen en antiguitat altres documents, com el Poema Regius o manuscrit Halliwell (1390), el manuscrit Cooke (1410), el manuscrit d'Estrasburg (1459), els Estatuts de Ratisbona (1459), els de Schaw (1598), l'Iñigo Jones (1607), els d'Absolion (1668) i el Sloane (1700). Tots aquests manuscrits es refereixen a la maçoneria "operativa" o gremial, de la qual s'especifiquen, sobretot, les regles de l'"ofici", i els historiadors solen referir-s'hi en un sentit genèric com "constitucions gòtiques".
miniatura|Seu de la Gran Lògia Unida d'Anglaterra La francmaçoneria va, més o menys conscientment, va assumir aquesta herència i es va associar a la dinàmica humanista del Renaixement i a les importants evolucions filosòfiques dels segles i . Sobre aquestes transmissions i aquesta elaboració, s'afegirà amb el temps elements extrets de l'imaginari cavalleresc, tal com existien a França al final de l'Antic Règim.
Pel que fa als rituals maçònics, el primer document de rellevància de què disposen els historiadors es refereix a una d'aquestes organitzacions de la construcció que és particular de França, el Companyonia Compagnonnage, i data del 1655. No obstant això, ja des del 1630 apareixen diferents documents que fan referència als usos rituals de la maçoneria escocesa. El ritual maçònic complet més antic que es coneix és el manuscrit denominat Arxius d'Edimburg, que data del 1696.
Amb l'evolució de la societat i les transformacions econòmiques, la majoria de les lògies de la maçoneria operativa van deixar a poc a poc d'executar obres materials, transformant-se en organitzacions fraternals, però conservant, en part, els usos i costums tradicionals. La francmaçoneria especulativa és el producte d'aquesta transformació. Des del , algunes lògies de maçons operatius van començar a rebre com a membres persones alienes a l'ofici, generalment clients, nobles o benefactors. El perfil d'aquests maçons acceptats solia ser el d'intel·lectuals o humanistes, interessats per l'antiguitat, l'hermetisme, les ciències experimentals naixents, etc. Les lògies d'aquest tipus es van convertir en un espai de lliure pensament i especulació filosòfica. Si es tracta d'una transformació radical o progressiva, és una cosa que els historiadors es qüestionen avui en dia. En qualsevol cas, almenys a Escòcia, el vincle orgànic entre l'antiga maçoneria i la nova sembla incontestable. Les lògies «no operatives» es fan cada vegada més nombroses a Escòcia, Anglaterra i Irlanda.
La francmaçoneria especulativa conserva i adapta una part de les pràctiques corporatives, com els elements de la indumentària, les representacions emblemàtiques, els termes del vocabulari i algunes bases rituals. Però serà més concretament en el i a les Illes Britàniques on es creen lògies d'un nou tipus.
El 24 de juny del 1717, quatre lògies londinenques que portaven el nom de les tavernes on se celebraven les seves trobades, es van reunir per formar una agrupació comuna. Denominaren la nova organització Gran Lògia de Londres i de Westminster, i el seu primer Gran Mestre va ser Anthony Sayer. La creació d'aquesta nova institució va suposar un salt significatiu en l'organització de la maçoneria, que va transcendir així l'àmbit logial. Formada en part per membres de la Royal Society pròxims a Isaac Newton, la nova Gran Lògia es va dotar el 1723 d'una constitució redactada per dos pastors protestants: Jean Théophile Désaguliers i James Anderson, que, com a compilador, va donar nom a les que es coneixen com a Constitucions d'Anderson, el 1723, les actes fundacionals de la francmaçoneria moderna. Més enllà de les diferents interpretacions que es donen sobre l'abast d'elements concrets del text de les Constitucions, la majoria dels autors coincideixen a destacar l'esperit de tolerància i no sectarisme que anima el conjunt, i en destaquen el desig de presentar la maçoneria com un "centre d'unió" entre totes les persones, siguin quines siguin les ètnies, opinions i creences que les distingeixin.