Montesquiu d'Albera, que segons Joan BecatBecat, 2015. hauria de ser simplement MontesquiuMantenim la forma composta per la coincidència amb altres pobles catalans. (, en francès Montesquieu-des-Albères i antigament Vilanova del Mont) és un poble, cap de la comuna del mateix nom, de 1.207 habitants, de la comarca del Rosselló, a la Catalunya del Nord. Els seus habitants reben el gentilici de montesquiuencs.
Etimologia i toponímia El 1992 el municipi rep el nom oficial de Montesquieu-des-Albères. Amb anterioritat es deia, simplement, Montesquieu. Aquest, però, no és el primer nom que apareix als documents històrics. L'any 854, el poble es deia Vilanova, nom que serà emprat durant dos o tres segles més. La grafia Montesquivo apareix el 1093 i substitueix la de Vilanova a partir del . La forma catalana tradicional, Montesquiu, passa a ser d'ús corrent al .
El terme mont designa una altura (no necessàriament gaire elevada) o, fins i tot, una fortalesa bastida en altura. L'adjectiu esquiu ("aspre", "accidentat"), és un qualificatiu freqüent per a una fortalesa escarpada, difícilBofarull i Terrades, 2002. de prendre. Als Països Catalans, trobem el mateix topònim al municipi i fortalesa de Montesquiu, a Osona, i al poble rònec de Montesquiu, a l'antic municipi d'Orcau, dins del municipi d'Isona i Conca Dellà, del Pallars Jussà. En el cas del poble rossellonès, el nom es deu a la muntanya que domina el sector de Serra de l'Albera dessota el qual es troba: el Mont Esquiu, actualment denominat Puig de Sant Cristau.
Geografia Localització i característiques generals del terme miniatura|esquerra|Situació de la comuna de Montesquiu d'Albera en el Rosselló El terme comunal de Montesquiu, d'una extensió de 170.600 hectàrees, limita al nord amb el Tec, el qual fa de límit amb Trasserra i Banyuls dels Aspres. Cap al sud, la comuna s'endinsa dins el massís de l'Albera, fins al puig de Sant Cristau, de 1.015 metres. A la meitat nord del territori (entre el poble i el Tec) s'hi conrea la vinya. La vegetació de la meitat sud està formada, quasi totalment, de màquia i de bosc. El terme és a l'extrem sud-oestEl terme de Montesquiu d'Albera en els ortofotomapes de l'IGN de la comarca del Rosselló, al límit amb el Vallespir.
Termes municipals limítrofs:
El poble de Montesquiu miniatura|esquerra|L'església parroquial de Sant Sadurní miniatura|Vista del poble miniatura|Portal de la cellera El poble vell de Montesquiu nasqué agrupat en forma de cellera castral a l'entorn del castell del poble, actualment en ruïnes molt avançades. L'església parroquial de Sant Sadurní és separada al nord del nucli de població, en el cementiri vell del poble. A partir d'aquest nucli primigeni, Montesquiu començà el seu creixement a través dels primers barris, com els del Carrer d'Avall, del Carrer de Baix, del Carrer de la Plaça, del Carrer de les Bigues, del Carrer del Fort i de la Plaça de l'Om. Llocs destacats d'aquest nucli primer són l'Era, el Farratjal, la Femada i la Presó. Com a noms antics, ja en desús, hi ha la Femada d'en Burguera, l'Hort d'en Votura i la Sabonera.
En els entorns immediats del poble de Montesquiu hi ha alguns edificis o construccions singulars, com els cementiris, Vell i Nou, i el càmping de Sant Cristau.
Torre o Castell de Sant Cristau Al cim de l'antic Mont Esquiu, ara anomenat Puig de Sant Cristau, es troben les restes de la torre o castell de Sant Cristau, o de Mont Esquiu, amb la capella de Sant Cristau de Montesquiu. La torre és documentada des del 1340, i la capella, del 1368.
Els Agullons Al nord-est del terme, prop del Tec, hi ha l'antic Mas dels Agullons i al seu nord-est s'estén la moderna urbanització dels Agullons. A prop del mas hi havia hagut el santuari, actualment desaparegut, de la Mare de Déu dels Agullons.
Els masos del terme Les construccions aïllades del terme de Montesquiu són el Casot dels Soldats, el Castell de Montesquiu, amb la capella del Sagrat Cor de Jesús, el Cortal de la Jaça del Bruc, el Centre Eqüestre del Camp de l'Hoste, el Mas dels Agullons, el Mas d'en Feliu, el Mas d'en Ferrer, el Mas d'en Freixe, antigament Vilarqueix, el Mas d'en Parada, el Mas d'en Pericot, el Mas d'en Ros, el Mas d'en Serra, el Mas d'en Vilar, abans d'en Torrent, el Mas Fabrega, el Mas Ferriol, el Mas Santralla, el Molí del Brull, o Broll, el Molí de l'Oli, la Trompeta Alta, o Nalta i la Trompeta Baixa. Alguns són noms ja antics, en desús, com la Barraca del Peirerat, el Cortal del Ros, el Cortal d'en Bernat, el Cortal d'en Blai, la Teuleria d'en Miró, o en ruïnes, com el Mas d'en Bernat, el Mas d'en Blai i el Mas d'en Petit. A part, cal parlar de la Capella o Ermitatge de Sant Cristau, de la capella desapareguda de Santa Maria, o de la Mare de Déu, dels Agullons, del Dolmen del Quadró, el Forn de Calç i la Torre, o Castell, de Sant Cristau. Com a construcció de caràcter especial existent en el terme montesquiuenc hi ha el Túnel del TGV.
Els cursos d'aigua El terme de Montesquiu està format per diverses valls que davallen de la Serra de l'Albera i diversos còrrecs que es formen a la part baixa del terme, a l'alçada del poble de Montesquiu. A llevant, pertany a Montesquiu la meitat occidental de la vall del Còrrec de l'Hort del Forro, que en quasi tot el seu recorregut separa Montesquiu de Vilallonga dels Monts. Aquest curs d'aigua recull les aportacions del Còrrec de les Carboneres, del de Coll d'en Godó, el d'en Glauda i el de Coll Martí; després, aquest còrrec ja entra del tot en el terme veí de Vilallonga dels Monts.
Paral·lel al Còrrec de l'Hort del Ferro, però només en la meitat septentrional del terme, es troba el Còrrec de la Vallauria, format pel Còrrec de les Boixedes, el Còrrec del Coll del Forn, el Còrrec de la Cardenissa, els Còrrecs, el Còrrec de Puig Sec, el Còrrec del Roc de les Creus, el Còrrec de Riba Colomera, que recull tots els anteriors, el Còrrec de les Basses, el Còrrec de Querabs, el del Serrat de la Mare de Déu i el Còrrec de les Anglades.
Més a ponent, sempre paral·lel als anteriors, en una posició bastant central en el terme es troba la Ribera de Sant Cristau, que passa pel poble de Montesquiu. S'inicia com a Còrrec de Sant Cristau, i va rebent l'afluència de tot d'altres còrrecs: Còrrec del Coll de Llinars, de la Font de la Baladre, de la Coma Fosca, de la Jaça del Bruc, abans del Bruc, simplement, de Puig de Cases, de l'Aixeta, del Salt de la Biga, del Bosc del Senyor, del Mas d'en Blai, de Dellà la Font, d'en Soliver i de Vall de Gors.
Encara més a ponent, també paral·lel als anteriors, però de mig terme en avall, hi ha el Còrrec de la Bena, que recull els còrrecs dels Tuires, dels Llipotets, del Clot del Colom, diversos còrrecs sense nom, el de les Costes de l'Hospital, el Còrrec Curt, el Còrrec Server, el del Conill Podrit i el de les Planes (a la zona de la sortida del Túnel del TGV). La vall de tots aquests discorre a prop de Montesquiu, pel seu costat oest.
Més a l'oest, encara, es troba el darrer còrrec que directament desemboca en el Tet i neix cap a la meitat inferior del terme comunal. També paral·lel als anteriors, però molt més decantat cap al nord-oest que els anteriors, es troba el Còrrec de la Serra de Siurers, el de Molina i el de Vallmorena, que van a parar a la Ribera del Molars, que procedeix del terme del Voló i en el darrer tram fa de termenal entre el Voló i Montesquiu.
Ja clarament decantat cap al nord-oest, i que discorre en el seu darrer tram en el terme del Voló, es troba més a ponent, baixant des de la Serra de l'Albera, el Còrrec dels Roures Negres, que duu les afluències dels còrrecs del Faig, de la Font del Faig, de la Figuerassa i dels Fangassos, o del Clot dels Fangassos. Un parell de caps de còrrec són en terme de Montesquiu, però la major part del traçat és dins del Voló: el d'en Carboner i el del Roc de l'Erla.
A l'extrem sud-oest del terme hi ha una vall independent de tot el sistema de torrents anterior. És la vall del Còrrec de la Jaça de l'Alzina, en el qual aflueixen el Còrrec de la Coma, el del Quintà, el de la Bassa, el del Prat, el del Coll de Dellà, el dels Polls, el del Ferro, el de la Creu del Senyal i el del Rossinyol. Encara, més al sud d'aquesta vall hi ha les capçaleres de quatre còrrecs que discorren quasi íntegrament en el terme veí de les Cluses: el d'en Massó i el de la Solaneta, que s'uneixen, el del Comú i el de la Costa del Perelló.
A la part septentrional del terme, a la riba dreta del Tet, hi ha nombrosos canals d'irrigació, com ara l'Agulla (sense nom), l'Agulla del Salitar, la del Garrigàs, la del Camp del Pubill, la del Camp de les Guilles, la del Camp de l'Hoste, la del Camp de la Roa, la del Pontet, la de Cantaprims, la del Camp d'en Bauda, el Botàs, el Rec de Palau, o del Molí de Brullà, i el Rec de Sant Genís, o de les Alberes.
Les fonts Un bon nombre de fonts es troben en el terme de Montesquiu: la Font de Vallmorena, la Font captada del Mas d'en Blai, la Font Blanca, la Font de Baix, la de Coma Fosca, la de la Baladre, la de la Figuerassa, la de la Trilla, la del Bosc, la del Camp Llarg, la del Càrex, la de l'Espinassa, la del Faig, la del Forro, la del Gorb, o del Corb, la del Prat, la del Mas d'en Freixe, la del Mas d'en Pericot, la del Sabater, la dels Fangassos, la d'en Cases, la d'en Narcís, la de Sant Cristau, la de Vallmanya i la Font Nova.
Orografia Bastants dels topònims montesquiuencs reflecteixen els accidents de relleu del terme. Clot dels Baus (nom antic), Clot dels Fangassos, Clot dels Peirers, abans el Clot, Clot dels Aurosos, o dels Aurons, abans Còrrec del Bruc, Clot, o Còrrec, del o d'en Colom, abans els Cirerers, i Clot Server; la Collada, el Coll de la Cortaleta, el Coll de la Branca, el Coll de la Petita, el Coll de la Taula, el Coll de l'Espinàs, o de l'Espinassa, el Coll de Llinars, el Coll de Llobera (nom antic), el Coll de Lluja, el Coll dels Verns a 532,5 m, o Collada d'en Godó; la Costa, la Costa Blanca (dues de diferents), la Costa de la Closa (nom antic), la Costa de la farigola, la Costa del Perelló, la Costa del Prat, les Costes de l'Hospital, abans en singular; la Cova del Llop; Penya de les Orondoles, Roc de les Creus, abans Creus de Puig Sec, Roc de l'Elra, Rocs Alts, abans Bosc del Senyor; muntanyes i altres elevacions: Pic Estella, o d'Estella, o Puig de l'Estella, Puig de Cases, o d'en Cases, abans la Carbonera, Puig de la Balma, Puig de la Branca, o Pic del Coll de la Branca, Puig de la Petita, Puig de Sant Cristau, abans Mont Esquiu, Puig Petit de Sant Cristau a 934,2 m, Puig Rodon, el Puig Sec; Pla del Mas (nom antic), les Planes, o les Esplanes, la Planiola; la Serra, o les Serres, la Serra de Siurers, el Serrat de la Mare de Déu, el Serrat de les Bruixes, el Serrat d'en Masó, i el Solà, el Solà d'en Boix, la Solaneta.
El terme comunal