Selma és un despoblat al municipi d'Aiguamúrcia, a l'Alt Camp, situat a 743 m d'altitud, a la part oriental del terme, sota el puig de les Forques. Està presidit per les ruïnes del castell de Selma i de l'església parroquial de Sant Cristòfol. El 1358, al terme de Selma hi havia 49 cases, la major part de les quals es trobava al poble del Pla de Manlleu, uns quilòmetres a l'est. Quan Selma es va anar despoblant, els seus habitants es van traslladar al Pla.
La història de Selma està íntimament relacionada amb l'orde del Temple i amb l'orde de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem. Vers la meitat del el seu castell i terme passaren a mans del primer, i quan aquest fou suprimit pel papa, any 1312, com la major part dels béns del Temple catalano-aragonès, l'any 1317, fou cedit a l'orde de l'Hospital; i així romangué fins a la fi dels senyorius.
La comanda de Selma miniatura|Mapa de la comanda templera de Selma amb els seus masos El territori de l'antic castell de Selma formava una mena de frontera natural entre el Camp de Tarragona i el Penedès. El poble, que havia estat la capital econòmica de nombroses masies del seu extens terme, fou abandonat a començaments del . Sembla que des dels seus llunyans orígens la població va viure disseminada en masos; la repoblació del territori que comportà la conquesta cristiana va seguir amb aquestes característiques. Al voltant del , en l'indret més estratègic, es construí una torre de defensa que amb el temps esdevingué castell amb església i altres serveis. Arreu del terme controlat pel castell s'anaren restaurant o construint de bell nou una munió de masos, alguns dels quals de bon començament eren petites fortificacions o torres. Aquesta primera repoblació va ser destruïda per les incursions d'Almansor primer i després per les dels almoràvits. En temps de Ramon Berenguer IV va tenir lloc la definitiva i estable repoblació i restauració.
Selma fou una de les comandes eminentment rurals del Temple. El 1142, Guillem de Sant Martí, senyor de Selma, cedí en alou el castell i lloc de Selma a l'orde del Temple.Miret, 1910, p. 169. Els templers confiaren la custòdia del castell a Guerau de Jorba com a castlà.Figueres, 1986, p. 42. El 1172 el bisbe de Barcelona cedí al Temple la jurisdicció de l'església del lloc —Sant Cristòfol— amb les seves rendes, amb l'obligació de guardar obediència al prelat barceloní.
Es documenta un comanador de Selma l'any 1190;Forey, 1973, p. 99. per tant, la comanda devia estar establerta a finals del . No queda clar si en els primers anys de la seva fundació havia estat dependència de la comanda de Barberà o de la comanda de Granyena de Segarra.Forey, 1973, p. 89-90. De manera diferent a les grans comandes de l'Ebre (Miravet) o del Segre (Gardeny), la casa de Selma representa un petit establiment, com altres del nord de Catalunya —Castelló d'Empúries, Aiguaviva, Puig-reig…. L'existència de preceptories en aquestes condicions s'explica en el context del sistema d'administració dels templers: preferien mantenir petits convents que s'ocupessin directament de les terres disseminades pel Principat que no pas regentar-les des d'unes poques cases.Forey, 1973, p. 102 103. Quan els templers van rebre Selma, el territori, a conseqüència de les anteriors repoblacions, era ocupat en bona part per masos aloers propietat d'homes lliures sotmesos al dret comú, que no depenien de la jurisdicció dels templers. En els 150 anys d'ocupació els templers afermaran el seu domini sobre el castell i el territori, crearan masos de la seva dependència i aniran imposant el seu domini feudal sobre els masos alodials.
El castell i la capella de Santa Maria de la Roca El castell de Selma és esmentat per primera vegada l'any 977. Quan fou donat als templers era ja una construcció forta situada estratègicament al cim d'un penya-segat d'accés difícil. En extingir-se el Temple, aquest edifici va passar a l'Orde de Sant Joan de Jerusalem o de l'Hospital. Hi ha referències que posen en evidència la utilització de la fortalesa per part dels nous propietaris. A finals del XIV, era un dels llocs més forts del Penedès on es refugiaven els homes propis de l'Hospital;Figueras, 1986, p. 129. en la guerra contra Joan el Sense Fe —segona meitat del segle XV— sembla que va sofrir importants desperfectes, ja que unes dècades més tard, l'any 1531, el comanador Gaspar Ferrer, per a mantenir-lo hi havia de fer importants restauracions.Figueras, 1986, p. 160. Finalment, cap a 1567, ja devia estar en molt mal estat, car el comanador Sant Climent decidí construir una casa al poble vora la parroquial de Sant Cristófol, per fer les funcions del castell. Quan els oficials de l'Orde visuraren l'obra el castell estava "tot asolat y enderrocat y que nos podia tornar allí mateix senç grandíssimes despeses".Fuguet, 1995, p. 264.
En època templera, a Selma hi havia dues esglésies, documentades des de 1030: Santa Maria de la Roca i Sant Cristòfol. Santa Maria, que era la capella castral, va fer de parròquia en els primers temps de la repoblació, fins que per iniciativa del bisbe de Barcelona es va edificar Sant Cristòfol dins del poble. Quan el castell fou donat als templers, la capella castral va passar a ser patronat del comanador. Aquesta capella, que era vora el castell, ha desaparegut del tot. Va ser definitivament abandonada el i hom suposa que els veïns n'aprofitaren la pedra. La visita prioral de 1567 en parla: "feu ocular ostensió als (…) comissaris de una capella (…) sots invocatió de la Mare de Déu en la qual hi ha un retaule nou de fusta, la qual capella los stadans en lo terme del castell de Selma la sostenen y la mantenen". miniatura|111px|Vista general de Selma des de les ruïnes del castell, 1987. miniatura|111px|esquerra|Restes de l'església parroquial de Sant Cristòfol de Selma, 1987.
La parroquial de Sant Cristòfol La parroquial de Sant Cristòfol amb tots els seus drets temporals depenia de la seu barcelonina fins que el 1171 el bisbe Guillem la lliurà —retenint se unes mínimes rendes— als templers. Els bisbes successors, però, oblidaren els termes de la transacció, per la qual cosa començaren a sorgir problemes. L'any 1237 el capellà reivindicà el ple dret sobre la seva parròquia com a rector, és a dir, el dret a percebre les rendes; el plet es dirimí a favor seu.Figueras, 1986, p. 51 i 78. Segons Forey,1973, p. 159. la situació del patronatge templer sobre la parròquia de Selma constitueix una excepció en tota la Corona d'Aragó. L'Orde del Temple normalment percebia les rendes de les parròquies que tenia en patronatge, ultra exercir la potestat de presentar els rectors; a Selma, a partir de la sentència favorable al rector, la situació fou diferent. El primitiu temple de Sant Cristòfol devia ser de reduïdes dimensions. No hi ha cap referència de com era a no ser el d'algun element incorporat a la nova. Per dissort les visites priorals citades que donaven compte de determinats detalls arquitectònics del castell i de Santa Maria no fan el mateix amb la primitiva església de Sant Cristòfol. Segons Figueras1986, p. 166. en el fou engrandida i totalment remodelada. D'ençà que el poble ha estat abandonat, l'església s'ha anat arruïnant progressivament; ara ja és un munt d'enderrocs.
"La Mesó de Selma" o seu de la comanda miniatura|111px|Planta esquemàtica de la Masó de Selma miniatura|111px|esquerra|La Masó de Selma (seu de la comanda), 1987 miniatura|111px|esquerra|La Masó de Selma, detall de la torre adossada, 1987 Com havien fet en altres comandes rurals (Puig-reig, la Masó del Rourell...), els templers de Selma instal·laren la seu del convent en una masia o casa forta vora la població. Figueras el documentava aquesta “domus” però no aconseguia precisar-ne la ubicació.Figueras, 1986, p. 57. La incògnita es va resoldre amb el concurs de la toponímia templera estudiada per C. Plaza i J. Fuguet:Plaza, 1985 i Fuguet, 1989, p. 359. a un quilòmetre del poble hi ha un important mas conegut com "la Mesó de Selma", nom que a Catalunya apareix relacionat amb l'orde del Temple, sia per anomenar la casa convent ("la Mesó") o qualsevol dels dominis directes de la mateixa (“mas de la Mesó”, “molí de la Mesó”). Amb aquest argument, en principi, es podria pensar que pel fet de tractar se d'un mas, el lloc en qüestió era, com en altres convents, un "mas de la Mesó" de Selma, però els documents parlen de "la Mesó", com a apel·latiu i no com a complement. Així doncs, “la Mesó de Selma” no era un mas sinó la seu de la comanda de Selma. Tanmateix, si no s'hagués conservat el topònim "la Mesó de Selma" hauria estat difícil, per no dir impossible, relacionar aquest el lloc amb la casa o convent dels templers de Selma.
Actualment la Mesó és un gran casal, bastit en un indret una mica elevat, amb edificis annexos –capella, casa dels masovers, cellers, molins, pallisses, estables...–; rodejats d'un recinte, o tanca, que forma un gran polígon, més o menys rectangular amb els costats llargs orientats d'est a oest. Els murs de tramuntana guaiten al vessant pronunciat d'un torrent –el torrent de la Mesó– la qual cosa li proporciona una certa disposició estratègica. En general, el conjunt aparenta ésser una construcció, a tot estirar, del amb afegits posteriors i vestigis anteriors. El caràcter de la casa reflecteix la posició econòmica exuberant que assolí en el l'aleshores propietari, Pere Soler de la Mesó, qui a més de fer importants obres de reestructuració de l'edifici, feu construir i dotà d'un benefici l'actual capella de Sant Pere de la Mesó, que està situada al davant de la casa.Figueras, 1992, I, p. 318-319.
Els masos i les capelles Com s'ha indicat al principi, la característica del territori de la comanda de Selma era la població disseminada que habitava en masos senyorejats per l'orde. Algun d'aquests conjunts d'explotació familiar han conservat parcialment o del tot les construccions medievals. Els masos de Selma però no tenen tots els mateixos orígens. En els primers temps de la conquesta i repoblació —segle XII—, en el territori del castell de Selma apareixen unes primeres turresLa turre anava associada a un territori, la pariliata, que permetia viure una familia. que posseïen personatges d'un cert relleu social en alou. Aquests grups unifamiliars foren els autèntics colonitzadors del territori. La torre que servia de defensa i d'habitació era un edifici relativament petit, de planta quadrangular de dos o més pisos situat en un indret més o menys estratègic amb possibilitats defensives.
Quan a partir del , la conquesta i repoblació s'estabilitzà, aparegué un nou tipus de propietat unifamiliar, el mansus, de dimensions més grans que els primers i situats en indrets més plans i accessibles. A diferència dels primers, aquests eren camperols atrets per la política repobladora del Temple i, en conseqüència, foren des del seu inici emfiteutes, és a dir, censalistes de l'orde. La política d'absorció del Temple aconseguí, al llarg del , convertir en mansus censalistes les turres aloeres del seu territori.