El Tour de França (Tour de France en francès) és una competició ciclista per etapes disputada al llarg de la geografia francesa i, a vegades, d'altres països durant tres setmanes del mes de juliol. Considerada una de les tres Grans Voltes, s'ha celebrat anualment des de 1903, només essent interrompuda entre el 1915 i el 1918 a causa de la Primera Guerra Mundial i de 1940 a 1946 per culpa de la Segona Guerra Mundial.
Descripció El Tour de França és una cursa ciclista coneguda arreu del món. Sol tenir 21 dies de competició o etapes i, tot i que històricament hi ha hagut edicions més llargues, la Unió Ciclista Internacional en limita el seu recorregut a un màxim de 3.500 kilòmetres. El Tour més curt va ser el de 1904 amb 2.420 kilòmetres i el més llarg el de 1926 amb 5.745 kilòmetres..
Les tres setmanes de competició solen incloure dos dies de descans, que a vegades són utilitzats per a transportar els ciclistes d'una ciutat a una altra.El primer Tour on una etapa acabava en una ciutat i la següent començava en una altra fou el de 1906, quan els participants van acabar la primera etapa a Lilla i es van haver de desplaçar fins a Douai, on començava la segona. La cursa recorre França en el sentit de les agulles del rellotge o en sentit contrari (en el passat, s'alternava en un sentit cada any). El primer circuit en el sentit contrari de les agulles del rellotge va ser el 1913.. Augendre, Jacques (1996), de Gira Le França: Panorama d'un siècle, de Gira de Société du França, cap Isbn, p17
esquerra|550px|miniatura|El Tour del 2004 en la seva última etapa per l'avinguda dels Camps Elisis El The New York Times deia el "El Tour de França és probablement el més exigent dels esdeveniments atlètics". L'esforç es comparava a "córrer una marató uns quants dies a la setmana durant tres setmanes", i l'elevació total de les pujades es va comparar amb "pujar tres Everest". L'any 2003 el Tour fou guardonat amb el Premi Príncep d'Astúries dels Esports.
El nombre d'equips normalment varia entre 20 i 22. Durant molts anys, cada equip tenia nou ciclistes; però a la dècada de 2010 es va rebaixar a 8 per mirar de reduir els accidents en competició. Des de la introducció de l'UCI World Tour, tots els equips UCI World Team i els dos millors Pro Teams de la temporada precedent hi tenen accés garantit. L'organitzador de la cursa, l'Amaury Sport Organisation, convida dos equips més.
Els ciclistes es classifiquen segons el temps que cadascun ha fet durant la cursa, en la classificació general. Hi pot haver bonificacions d'hora per acabar bé en una etapa o ser el primer en creuar un punt intermedi. És possible vèncer sense guanyar una etapa, com Greg LeMond que va guanyar el 1990. Hi ha classificacions subsidiàries (vegeu més avall), algunes amb jerseis distintius per al millor ciclista.
Els ciclistes normalment comencen junts cada dia, amb el primer sobre la línia de sortida; però alguns dies es fan contra-rellotges individuals o per equips. El guanyador de la general sol dominar la muntanya i la contra rellotge. La majoria del recorregut transcorre per França; però és habitual que el Tour visiti altres països. En aquest sentit, ja el 1906, es va visitar Alemanya, Itàlia i Espanya. Les etapes poden ser planes, ondulants o muntanyoses. Des del 1975 l'última etapa ha sigut el recorregut per l'Avinguda dels Camps Elisis a París; des del 1903 al 1967 la cursa acabava a l'estadi al Parc des Princes a París i des del 1968 al 1974 al Velòdrom de Vincennes.. Augendre, Jacques (1996), Le Tour de France: Panorama d'un siècle, Société du Tour de France, no ISBN, p61
Història Creació del Tour
A finals del a França, hi havia un diari esportiu anomenat Le Vélo. El seu director, Pierre Giffard,Jacques Seray. Pierre Giffard, précurseur du journalisme moderne. Le Pas d'oiseau, 2008. utilitzava les seves columnes per donar suport a Alfred Dreyfus i aquest fet va desagradar al cercle industrial i automobilístic (en la seva majoria anti-Dreyfus). El 1900, el seu representant, el Comte de Dion, Henri Desgrange, va decidir crear un diari per fer la competència, aquest nou diari s'anomenà l'Auto-Vélo. Mentre que Le Vélo es publica en paper verd, Desgrange decideix que la publicació en l'Auto-Vélo sigui en paper groc (un any més tard, aquest color donarà lloc a la samarreta groga).Coll., Tour de France, 100 ans, 1903-2003, Paris, L'Équipe, 2003, 16-17 El Director de Le Vélo, Paul Rousseau, posa una demanda i el 16 de gener de 1903, Dion perd i es veu obligat a canviar el nom d'Auto-Vélo a L'Auto, com que el ciclisme és tan important en termes econòmics la pèrdua de la designació podria afectar les vendes del diari. Desgrange va trobar una solució gràcies al seu col·lega, el periodista Geo Lefevre que li va proposar organitzar una cursa de bicicletes que podrien augmentar el seu nombre de lectors: el Tour de França. El 19 de gener de 1903, l'Auto va anunciar la creació "del major esdeveniment ciclista que se celebra" el Tour de França.
La cursa es va iniciar al juliol i les vendes de l'Auto van anar en augment en detriment de Le Vélo. Continua la seva publicació l'any següent. Desgrange va ser l'organitzador del Tour fins al 1939, any de la Segona Guerra Mundial. El 1936, malalt, va abandonar el Tour a Charleville, i va passar el testimoni de la cursa a Jacques Goddet.Coll., Tour de France, 100 ans, 1903-2003, Paris, L'Équipe, 2003, 227
El primer Tour
El primer Tour de França es va celebrar entre l'1 de juliol i el 19 de juliol de 1903 tot i tenir només 6 etapes. Va ser un recurs publicitari del diari francès L'Auto i el seu recorregut fou dissenyat pel director d'aquest, Henri Desgrange.
En aquest Tour els ciclistes que abandonen en una de les etapes els és permès de continuar prenent-hi part, tot i que, a partir d'aquell moment, no competeixen per a la classificació general. Això fa que Hippolyte Aucouturier pugui guanyar dues etapes, tot i haver abandonat durant la primera etapa del Tour. En aquest primer Tour es produí la primera participació d'un ciclista català al Tour. Fou Pau Pujol, de Castellví de la Marca (Alt Penedès) que participà en la 4a etapa entrant en 14a posició a 40’ 38” del guanyador (http://www.sitiodeciclismo.net/ritfiche.php?ritid=5711). Posteriorment, l'any 1905, Pau Pujol seria campió d'Espanya.
El primer guanyador fou el francès Maurice Garin qui va treure gairebé 3 hores al seu perseguidor a la general, el també francès Lucien Pothier.
Una etapa marcada pel dopatge (1996-2010) El 1996 Bjarne Riis guanyà el Tour de França, acabant amb el domini de Miguel Indurain. Tot i això, Riis, qui més tard seria el director de l'equip CSC confessà haver-se dopat amb EPO en el període 1993-1998. Això propicià que el Tour, en principi, li retirés la seva victòria el 1996 i el seu tercer lloc el 1995. Essent d'aquesta manera la victòria per a Jan Ullrich, un ciclista alemany que acabà segon a 1'01" de Riis tot i la seva joventut (22 anys); finalment, però, el Tour no li retirà les victòries a Riis. La carrera d'Ullrich, tot i semblar prometedora, es veié truncada tant per la mala sort com per l'aparició d'un altre gran ciclista, Lance Armstrong, qui el relegà a un segon lloc.
El 1997, Riis partia com a favorit, però a causa de la força del jove alemany Jan Ullrich, l'equip li va treure el "títol" de corredor principal de les files a mitjan Tour. Ullrich aconseguí un gran avantatge respecte de Richard Virenque, qui finalment seria el segon classificat, guanyant per tant de manera clara i contundent. Riis, va perdre 2' respecte d'Ullrich en una contra-rellotge, d'aquí que l'equip decidís escudar a Ullrich. Riis acabà a 26' 34" del líder, en setena posició.
El 1998, s'esperava una gran victòria d'Ullrich. No obstant això, l'escalador Marco Pantani li va treure vuit minuts en una etapa de muntanya en què es passava el Col du Galibier i s'arribava a la meta al cim de Les Deux Alpes, fet que li va permetre enfundar-se el mallot groc. El ciclista italià va mantenir el mallot fins al final del Tour, tot i els intents d'Ullrich de recuperar-lo, i acabà en primer lloc, a 3 minuts de Jan Ullrich, que ocupava la segona posició de nou. Durant la celebració d'aquesta edició, sortí a la llum el Cas Festina, on es veieren implicats diversos corredors de gran importància, com Richard Virenque.
El 2007, Alberto Contador s'imposà en un Tour clarament marcat pel dopatge, que deixà fora a Aleksandr Vinokúrov i al seu equip, l'Astana. També es veié forçat a retirar-se Michael Rasmussen, quan faltaven quatre etapes per al final del Tour i essent líder de la classificació general.
El Tour del 2008 va estar marcat per l'absència de l'equip Astana, on figurava el que, a priori, era el gran favorit, Alberto Contador. L'organització castigà d'aquesta forma el positiu del kazakh Aleksandr Vinokúrov a l'anterior edició. A pesar d'aquesta absència, un altre espanyol, Carlos Sastre, s'adjudicà una victòria forjada en la muntanya, especialment amb un atac espectacular a l'Alpe d'Huez que li va servir per a treure més de dos minuts a l'australià Cadel Evans, segon classificat.
Amb aquesta victòria, el ciclisme espanyol en sumà tres de consecutives amb tres ciclistes diferents (fet aconseguit també per ciclistes de França i Bèlgica), ja que a les de Contador (2007) i Sastre (2008) s'ha de sumar la de Óscar Pereiro (2006), que aconseguí entrar en el palmarès de la ronda per etapes més important del ciclisme després de la desqualificació per dopatge de l'estatunidenc Floyd Landis.
A aquestes tres victòries espanyoles s'ha de sumar la realitzada per Alberto Contador en el Tour de 2009, conjuntament amb la de l'equip . Un Tour marcat per la supremacia realitzada per Contador en les etapes de muntanya com Arcalís i Verbier i la contra-rellotge d'Annecy (victòria en les dos últimes), i pel retorn de Lance Armstrong als 38 anys i per la tensió viscuda en l'equip Astana entre els dos suposats líders. El Tour de 2009 passà per Barcelona i moltes altres poblacions de la costa catalana.
L'any següent, Alberto Contador acabà el Tour de França de 2010 en primera posició; però, posteriorment, es va identificar un positiu seu de Clenbuterol en un test fet durant un dia de descans. El Tribunal d'Arbitratge de l'Esport el va considerar culpable d'utilitzar clenbuterol durant la cursa i el va desposseir del títol el 6 de febrer de 2012. Aquell mateix any, l'UCI desposseeix i desqualifica Lance Armstrong de tots els títols aconseguits des de l'1 d'agost de 1998 i el sanciona de per vida a causa de l'acusació de l'USADA i de diversos ciclistes de dopatge continuat.
El Tour de França i el dopatge miniatura|Espectadors durant el Tour de França de 2006 El dopatge és present al ciclisme des de la fi del ; però no es considerà un problema rellevant fins als anys 1950, tot i que sí que preocupava Desgrange. Tant és així, que, el 1924, Albert Londres descrivia amb tots els detalls les pràctiques dopants dels ciclistes a Les forçats de la route. Així mateix, en les narracions diàries que feia a Le Pétit Parisien, reproduïa revelacions d'alguns corredors -l'ús de cocaïna als ulls o cloroform a les genives-, no pas per millorar el seu rendiment, sinó per suportar la durada de les etapes, que s'allargaven entre 15 i 20 hores. Anys més tard, el cinc vegades vencedor de la prova, Jacques Anquetil, també reconeixeria en públic l'ús de substàncies dopants de manera habitual: "Prefereixo posar-me una injecció de cafeïna que beure tres tasses de cafè, que em fan mal al fetge..." i "Em dopo perquè tothom es dopa [...]. Molt sovint m'he posat injeccions."