La música electrònica és un tipus de música produïda i interpretada predominantment amb instruments musicals electrònics, com el sintetitzador, el sampler, les caixes de ritmes seguint el patró rítmic de four-on-the-floor, els seqüenciadors i, més recentment els ordinadors, que gràcies als creixents desenvolupaments en tecnologia i en programari tenen un paper vital en la producció de la música electrònica contemporània. També s'hi solen utilitzar instruments electromecànics com la guitarra elèctrica o l'orgue Hammond. Hi ha una gran quantitat de gèneres de música electrònica, que mostren un ventall molt ample de sonoritats; des de la música ambiental fins a la música industrial més experimental, passant per estils com el synthpop, dance (i totes les seves variants), hip-hop o el chill out, tots tenen en comú l'ús predominant o exclusiu dels instruments electrònics.
Història Orígens (segle XX – anys 1950) Primers instruments electrònics Abans de l'aparició dels instruments musicals electrònics, alguns avenços científics n'havien aplanat el camí, com ara el fonautògraf, el fonògraf de Thomas Alva Edison i, especialment, l'audion, una vàlvula triòdica que servia per amplificar senyals elèctrics i que gaudí d'un ample ús en les ràdios.
Una altra considerable invenció fou el Teleharmonium, un instrument electromecànic obra de l'inventor Taddeus Cahill el 1896, i que generava ones elèctriques mitjançant un procés semblant a la síntesi additiva, que fou popularitzada quasi 80 anys més tard per sintetitzadors digitals com el Yamaha DX7; una altra obra de Cahill fou el Dynamophone. El primer instrument purament electrònic fou el Theremin, inventat pel rus Leon Termen el 1918, i que tingué molt d'ús sobretot en bandes sonores de pel·lícules de ciència-ficció; un instrument semblant al Theremin, l'Ones Martenot, fou inventat uns anys més tard, cap a 1928, pel telegrafista francès Maurice Martenot, amb un so semblant al del Theremin, i molt utilitzat per compositors francesos de música clàssica, en particular l'influent Olivier Messiaen, representant també de l'ultra-racionalisme o serialisme integral.
Fonts: pioners de la música electrònica i la música concreta La música concreta és la que es produeix amb objectes "concrets", és a dir, objectes qualssevol, en contraposició a la música tradicional, interpretada amb instruments musicals convencionals; els sons produïts per aquests objectes, després de ser enregistrats amb un magnetòfon, experimenten tot tipus d'alteracions: inversions, canvis de velocitat de reproducció, distorsions, retards... Les arrels d'aquesta música es troben al Futurisme, moviment artístic desenvolupat a Itàlia a partir de 1910, que es caracteritzava per l'exaltació de la màquina i del soroll, bases d'una futura civilització. La consideració del soroll com a font musical vàlida fou bàsica per al desenvolupament de la música concreta.
Els futuristes precursors de la música concreta són els italians Luigi Russolo (el primer teòric del futurisme musical, autor del tractat "L'Arte dei Rumori" i constructor de diversos instruments com lIntonarumori) i Pratella; a més, l'artista Ferruccio Busoni, també adscrit al moviment futurista, publicà (després d'haver llegit sobre les característiques del Dynamophone de Cahill en un diari) el 1907 el seu polèmic Esbós d'una nova estètica de la música, en el qual defensava l'ús de nous mitjans en la producció musical, com ara instruments elèctrics o electrònics.
Més endavant Edgar Varèse, deixeble de Busoni, va agafar el seu testimoni produint obres basades en el soroll, com "Ionització", "Hiperprisma" i "Deserts", que acabaren donant com a resultat el que avui és conegut com a música concreta. Els compositors més importants d'aquest gènere són Pierre Schaeffer i Pierre Henry, tots dos francesos; també són destacables les aportacions del compositor alemany Fred K. Prieberg i la compositora francesa Éliane Radigue. Els primers concerts de música concreta tingueren lloc a l'estat francès el 5 d'octubre de 1948; es tractava dels "Cinq études de bruits" de Schaeffer, anomenats "Étude aux chemins de fer", "Étude aux Tourniquets", "Étude violette", "Étude noire" i "Étude pathétique".
miniatura|Un dels pioners de la música electrònica: Karlheinz Stockhausen
En contraposició a la música concreta va aparèixer un nou corrent musical que feia servir únicament sons generats per aparells i instruments electrònics; es tracta de les primeres manifestacions de música electrònica acadèmica, tan experimental i innovadora com l'anterior, però amb un caràcter propi. Els seus primers experiments (de Robert Beyer i Herbert Eimert) tingueren lloc a la Casa de la Ràdio de Colònia, amb dos magnetòfons i dos generadors de so, un Melochord i un Monochord; a principis del 1953 es construí l'estudi definitiu, a la seu de la Nordwestdeutscher Rundfunk (NWDR) —també a Colònia—, que fou el primer estudi de música electrònica del món.
El primer concert de música electrònica com a tal també es produí el 1951, a Darmstadt (Alemanya), amb l'actuació dels compositors Herbert Eimert i Werner Meyer-Eppler. Però el compositor més destacat d'aquest corrent fou, sens dubte, Karlheinz Stockhausen, alumne de Meyer-Eppler, i que compongué a partir dels anys 50 obres electròniques com "Studie" (1953), "Studie II" (1954), "Gesang der Jünglinge" (Cant dels adolescents) (1957) o "Telemusik" (1967). La influència de Stockhausen fou enorme, no tan sols pròpiament en el camp de la música electrònica i els seus gèneres posteriors, sinó també en el rock: la seva cara apareix a la portada del disc Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band, dels Beatles.
Malgrat la divisió radical entre els dos mètodes de treball descrits, molts autors van compondre obres d'un i altre gènere (per exemple, el mateix Stockhausen produí diverses obres de música concreta). Aviat aquests dos corrents (música electrònica i música concreta) van convergir per donar pas a un estil híbrid anomenat música electroacústica, en què es combinaven les manipulacions i els enregistraments sonors de la música concreta i els sons electrònics purs de la música electrònica; diversos autors destacables són LUCYBO, els italians Luciano Berio (que dirigí el Studio di Fonologia Musicale a Milà el 1955, inspirat en l'estudi de la NWDR) i Bruno Maderna, o els japonesos Moroi i Mayumi. Posteriorment es fundaren més estudis de música electrònica a diverses ciutats com Ginebra, Eindhoven, Múnic, Tòquio, Varsòvia, Estocolm i Utrecht.
Es pot dir que el sintetitzador, en generar electrònicament sons partint de zero i de manera autònoma, és l'instrument natural de la música electrònica; en canvi, el sampler, en estar basat en enregistraments de sons externs a l'aparell per després ser processats i tractats electrònicament, recull les característiques de la música concreta.
A Catalunya hi hagué un corrent musical avantguardista cap als anys 50, interessat en la música electrònica i representat per Josep Maria Mestres Quadreny, Xavier Benguerel, Joan Guinjoan i Josep Soler.
D'altres corrents: Música cibernètica, ultra-racionalisme, anti-racionalisme, música estocàstica Al mateix temps van aparèixer nous compositors com el francès Pierre Barbaud o els nord-americans Illiac i Hiller, que utilitzaven l'ordinador com a instrument musical. Així naixia la música cibernètica.
Paral·lelament, i ja des de la dècada dels anys 40, apareix una nova de fer música coneguda com a "Ultra-racionalisme", segons la qual s'han de combinar segons el sistema dodecafònic (o "serial") tots els elements sonors possibles; el seu principal representant és Olivier Messiaen, juntament amb d'altres com Pierre Boulez o fins i tot el mateix Karlheinz Stockhausen. A aquest moviment li sortiren dues reaccions oposades: la música aleatòria (o "anti-racionalisme") i, especialment, la música estocàstica, creada pel compositor grec Iannis Xenakis, defensor de l'ús dels ordinadors i de l'estadística a l'hora de compondre. Deixeble de Le Corbusier i d'Olivier Messiaen, Xenakis aplica les teories matemàtiques de la probabilitat per compondre les seves obres, com també faran l'argentí Mauricio Kagel, l'hongarès György Ligeti i d'altres compositors europeus (Pousseur, Bussotti).
Primers compositors nord-americans de música electrònica Als Estats Units, compositors com Morton Feldman van adoptar les últimes tendències de la música electrònica del moment (anys 1950); per la seva obra se'l pot emmarcar al corrent de la música estocàstica. Feldman, juntament amb altres pioners com John Cage, Earle Brown, Christian Wolff i David Tudor, va fundar la New York School.
A més, les col·laboracions dels compositors Otto Luening (d'ascendència alemanya) i Vladimir Ussachevsky (originari de la regió xinesa de Manxúria) van crear un escenari favorable a la proliferació d'artistes de música electrònica. Luening, Ussachevsky i Milton Babbit van crear als anys 50 el Centre de Música Electrònica Columbia-Princeton (CPEMC). Luening i Ussachevsky crearen una sèrie de composicions electroacústiques per a magnetòfon i sintetitzador, a més d'obres en solitari per a orquestra (tots dos tenien una àmplia formació clàssica), magnetòfons i vàlvules electròniques. La influència de les composicions de Luening i Ussachevsky va ser molt gran.
Una altra obra bàsica en el desenvolupament de la música electrònica fou l'aparició de la banda sonora de la pel·lícula Forbidden Planet (1956); composta pel matrimoni de Louis i Bebe Barron, la música fou creada utilitzant diferents circuits electrònics i magnetòfons, amb els quals enregistraven els sons electrònics per després processar-los aplicant-los tot tipus d'efectes (inversions, canvis de velocitat, etc.). Els Barron col·laboraren, a més, amb Cage, Brown, Feldman, Wolff i Tudor en un projecte de dos anys anomenat "Music for Magnetic Tape".
En aquell mateix any (1956) aparegué el sintetitzador Clavivox, creat per Raymond Scott i Robert Moog. Un any després veieren la llum el programa per a ordinador MUSIC 1, creat per Max Matthews, i que després utilitzarien Iannis Xenakis i Edgar Varèse, i el primer sintetitzador electrònic, el RCA Mark II Sound Synthesizer, que incorporava, per primera vegada en la història, un seqüenciador.
Els anys 60 Nous instruments miniatura|Mellotron Durant els anys 60, a poc a poc els instruments electrònics anaren fent-se un lloc en la música pop i en el rock contemporani, a mesura que apareixien nous models més potents i versàtils. Entre aquests models es troben el Chamberlin i el Mellotron, que poden considerar-se els primers samplers de la història, si bé el seu principi bàsic de funcionament —cintes magnètiques que reproduïen una nota enregistrada d'un instrument quan hom pitjava una tecla— era essencialment mecànic, en contrast amb els fonaments electrònics dels samplers actuals. Tot i els seus problemes de funcionament i de manteniment, el so del Mellotron captivà molts usuaris i va ser utilitzat per una gran quantitat de grups de rock, com The Beatles, The Rolling Stones, Yes, The Moody Blues o Genesis.
Uns altres instruments destacables produïts durant aquest període són el sintetitzador modular Buchla (1963) i el primer sintetitzador de Moog, també de tipus modular, de l'any 1964. Aquest últim model en particular gaudí d'una fama especial en ser l'instrument emprat per Wendy Carlos per al seu disc Switched-On-Bach (1968) de versions de Bach, que tingué un considerable èxit comercial i encetà una sèrie de discos del mateix tipus (versions electròniques de peces de música clàssica), tant pel mateix Walter Carlos com per altres músics.
Noves obres de compositors consagrats