Diego Rodríguez de Silva Velázquez (Sevilla, juny de 1599 – Madrid, 6 d'agost de 1660), o simplement Velázquez, és un dels pintors espanyols més importants i un dels artistes més valorats i influents del món. Va excel·lir en retrats de gran realisme i penetració psicològica, entre d'altres de la família reial, a la qual tenia accés en qualitat de pintor de la cort. També va crear escenes històriques i mitològiques. Visqué a l'anomenat segle d'or espanyol.
Els primers anys, a Sevilla, va desenvolupar un estil naturalista i caravaggista. Als 24 anys va ser nomenat pintor del rei Felip IV i quatre anys més tard va ser ascendit a pintor de cambra, càrrec que va ocupar de per vida.Corti, Raffaella 1979, pàg.9 El pintor de cambra era el més important entre els pintors reials: el treball consistia a pintar retrats del rei i de la família reial, i en general quadres destinats a la decoració de les mansions reials.Corti, Raffaella 1979, pàg. 12
La presència a l'entorn cortesà li va permetre estudiar la col·lecció reial de pintura. Això i les ensenyances d'un primer viatge a Itàlia, on va conèixer pintura antiga i contemporània, van ser influències determinants per a fer-lo evolucionar cap a un estil més personal, amb una pintura d'una gran lluminositat, de pinzellades ràpides i soltes. A partir del 1631, ja en la maduresa, va pintar grans obres com La rendició de Breda. Durant aquests darrers anys, l'estil se li va tornar més esquemàtic i esbossat, i va assolir un domini extraordinari de la llum.Corti, Raffaella 1979, pàg. 14-15 El retrat del papa Innocenci X, pintat durant el segon viatge a Itàlia, inaugura aquest darrer període, que inclou les dues últimes obres mestres: Las Meninas i Les filadores.
El reconeixement universal del seu art va arribar tardanament, a partir de 1850 i especialment entre 1880 i 1920, gràcies a l'atenció dels pintors impressionistes francesos, per als quals Velázquez era un referent.Ortega y Gasset 1963 Édouard Manet estava meravellat amb la seva pintura i va qualificar Velázquez com el «pintor de pintors i el pintor més gran que mai ha existit».Morales y Marín 1989, pàg. 252
Biografia Família miniatura|esquerra|Casa natal de Velázquez a Sevilla miniatura|esquerra|Església de San Pedro on va ser batejat Velázquez La data de naixement no és coneguda, però se sap que va ser batejat a Sevilla el 6 de juny de 1599 a la parròquia de San Pedro, pel capellà Gregorio de Salazar. El pare, Juan Rodríguez de Silva, era fill de Diogo Rodrigues da Silva i Maria Rodrigues, un matrimoni portuguès d'origen noble, procedent de Porto i establert a Sevilla. La mare, Gerónima Velázquez, era filla de Juan Velázquez de Sevilla i de Catalina de Zayas, tots dos fills de famílies d'hidalgos de Sevilla.Justi, Carl 1999, pàg. 119
El 23 d'abril de 1618 Velázquez es va casar amb Juana, la filla del seu mestre Francisco Pacheco, a l'església de San Miguel de Sevilla. A la ciutat li van néixer les dues filles: Francisca (1619), que el 1634 es va casar amb el pintor i ajudant de Velázquez Juan Bautista Martínez del Mazo, i Ignacia (1621), que va morir de petita.Corti, Raffaella 1979, pàg. 11
Aprenentatge Es té notícia que va rebre classes de llatí i filosofia i que va ser educat amb la «llei del temor de Déu». Molt aviat va demostrar habilitats en el dibuix, i no va trobar cap oposició per part del pare, que el va deixar seguir «la seva inclinació». Va poder entrar al taller del pintor Francisco Herrera el Vell, un artista amb un gran prestigi a Sevilla, però amb un caràcter violent, fet que probablement va contribuir a limitar l'estada del jove Velázquez a un any escàs. El 1610 va entrar a l'escola de pintura de Francisco Pacheco. Aquest artista impartia el seu mestratge amb rectitud, però concedia al jove alumne una certa llibertat creadora.Corti, Raffaella 1979, pàg. 7 Es conserva el contracte signat entre el pare de Velázquez i Pacheco, redactat el setembre de 1611, quan l'aprenent portava quasi un any amb el mestre. El document recull que Pacheco havia d'ensenyar-li el seu art al jove Velázquez, donar-li casa, menjar, beguda, vestit i calçat; a canvi, Diego havia de moldre els colors, escalfar les coles, armar bastidors i tesar-los, entre altres obligacions.Gallego, Julián 1985, pàg. 37-38 Els pintors dels qui va ser aprenent 189px|Curació de Sant Bonaventura infant per Sant Francesc155px|Retrat de Benito Arias Montano
Francisco Pacheco (1564-1644) és més conegut per haver estat el mestre de Velázquez i pels seus escrits que no pas per la seva obra pictòrica. En aquest sentit, va ser un seguidor dels models de Rafael i Miquel Àngel, interpretats de forma dura i seca. Va ser millor dibuixant, autor d'excel·lents retrats al llapis. Així i tot, va saber dirigir el deixeble sense limitar-lo, va donar-li la primera formació tècnica i idees estètiques.Pérez Sánchez, Alfonso 1990, pàg. 24-26 Pacheco va ser un home d'àmplia cultura, autor d'un tractat important: L'art de la pintura, publicat pòstumament el 1649. El llibre és imprescindible per a conèixer la vida artística espanyola de l'època: Pacheco es mostra fidel a la tradició idealista de l'anterior i poc procliu als progressos de la pintura naturalista flamenca i italiana. Tenia un gran prestigi entre el clergat i era molt influent dins els cercles de la noblesa sevillana.Ragusa, Elena 2004, pàg. 24-29 miniatura|esquerra|Dibuix de Cap de dona, obra primerenca de Diego Velázquez Carl Justi, el primer gran especialista de Velázquez, considera que en el poc temps que va passar amb Herrera aquest li va saber transmetre l'impuls inicial que li va donar grandesa i singularitat. Les analogies entre els dos artistes només són de caràcter general. De fet, en les primeres obres de Velázquez, s'observa un tipus de dibuix estricte, atent a l'exactitud de la realitat del model, i d'una plàstica severa, totalment oposat als contorns solts de la tumultuosa fantasia de les figures d'Herrera. L'execució lliure, la facilitat de mà, era un tret conegut, fins i tot en pintors anteriors com El Greco. Però Velázquez no hi arribaria fins uns anys més tard a Madrid. Herrera va ser un pintor molt temperamental, i probablement li va servir al jove Velázquez com un model per començar a buscar un estil propi. En canvi, Pacheco, el segon mestre, va ser un home culte però no gaire bon pintor, i el que més valorava era l'ortodòxia. Justi conclou que artísticament va influir poc en Velázquez.Justi, Carl 1953, pàg. 107-114
La primavera de 1617 Velázquez va superar un examen, realitzat pel mateix Pacheco i Juan de Uceda, i aconseguí la llicència per obrir un taller amb atribut de mestre pintor. Normalment, s'obtenia amb caràcter local, però en aquest cas en va aconseguir una amb dret sobre tot el territori espanyol, gràcies a una petició extraordinària realitzada pels mateixos examinadors.Giorgi, Rosa 1999, pàg. 16
El pintor va seguir un costum de l'època, sobretot a Portugal i a Andalusia, i va adoptar el cognom matern de Velázquez, encara que va signar diverses vegades amb el nom de Diego de Silva Velázquez. El 1619, al registre parroquial del bateig de la seva filla Francisca, va signar Diego Velázquez, i també més endavant, quan el van nomenar pintor reial.Justi, Carl 1999, pàg. 120-121
Primers anys a Sevilla Els primers anys a Sevilla es va dedicar a pintar natures mortes, escenes de caràcter popular amb figures naturalistes, dins d'interiors, i composicions religioses. La seva tècnica mostrava un dibuix excepcional i la presència de contrasts de clarobscur. Les natures mortes són mencionades al llibre de Francisco Pacheco:
En L'esmorzar presenta una taula amb menjars i tres personatges; n'hi ha dues versions, als museus de Budapest i Sant Petersburg. També és molt similar Els tres músics, al museu de Berlín, i una altra natura morta, Els joves bevent (museu Wellington de Londres). LAiguader de Sevilla, també a Londres, és una de les millors obres d'aquesta època. En ella, la mirada es dirigeix a la llum que il·lumina el càntir del primer pla. La pintura mostra una composició espiral unint la gerra damunt la taula i els tres caps dels personatges. El got de vidre que el vell aiguader dona al noi conté una figa, que es col·locava per perfumar l'aigua. Amb la representació del noi jove, del vell aiguader i juntament amb el tercer personatge d'edat intermèdia, el pintor recull l'al·legoria de les tres edats. El 1623, Velázquez regalà aquest quadre a Juan de Fonseca.Giorgi, Rosa 1999, pàg. 20-21
Una altra obra a destacar de l'any 1618 és Vella fregint ous, on tot s'expressa amb un gran realisme i amb la presència del clarobscur, una influència de Caravaggio. El fons obscur fa ressaltar la llum present en un primer terme i la del plat de porcellana blanc, i aconsegueix plasmar l'expressió dels valors formals més purs a les cares dels personatges, éssers humils i quotidians.Causa, Raffaello 1965, pàg. 6 Primer estil 260px|Vella fregint ous171px|Aiguader de Sevilla147px|Jerónima de la Fuente En aquesta època, la producció del pintor és similar a la dels seus contemporanis: rep encàrrecs religiosos com la Immaculada Concepció, actualment a la National Gallery de Londres, i el Sopar a Emaús, exposada al Metropolitan Museum de Nova York. Aquesta forma d'interpretar el natural li va permetre d'arribar al fons dels personatges, i així va demostrar aviat una gran capacitat per al retrat i de transmetre la força interior i el temperament de cada individu. Per exemple, en el retrat de sor Jerónima de la Fuente (1620), del qual es coneixen dos exemplars, ambdós d'una gran intensitat, l'obra transmet el caràcter enèrgic d'aquesta monja, capaç de marxar de Sevilla per fundar un convent a les Filipines amb 70 anys fets.Perez Sánchez 1990, pàg.27-31 De la mateixa època sevillana, al Museu Nacional d'Art de Catalunya es conserva Sant Pau, una obra de clara influència tenebrista.
A L'Adoració dels mags, Velázquez escull els models dels personatges entre la família. La seva dona Juana és la Mare de Déu, i la filla petita, Francisca, el nen Jesús. És el primer quadre datat pel pintor directament amb la xifra al llenç; sobre la pedra del grup de la Mare de Déu amb l'infant apareix l'any 1619. Val a dir que la data coincideix amb l'any en què va batejar la filla.Giorgi, Rosa 1999, pàg. 24-25
Estada a Madrid miniatura|Retrat realitzat per Velázquez, a Luis de Góngora el 1622 durant el primer viatge a Madrid miniatura|Retrat del comte duc d'Olivares al Museu de Arte de São Paulo, São Paulo La mort del rei Felip III el 31 de març de 1621, succeït pel seu fill Felip IV, va comportar canvis en el personal al servei del rei. Aquest fet va animar Velázquez a viatjar a Madrid, seguint el consell del seu sogre, Pacheco, i d'altres personatges sevillans de renom que vivien al palau reial, com el clergue Juan de Fonseca que ocupava el càrrec de «sumiller de cortina».el responsable d'indicar al capellà les hores de les misses, d'acompanyar el rei a la capella, i d'obrir i tancar la cortina del baldaquí del rei. Es va tractar d'aconseguir que el pintor retratés el sobirà, perquè era el mitjà més senzill d'aconseguir fama ràpidament, però no va ser possible.