Les Normes del Puig són unes normes ortogràfiques per al valencià elaborades el 1979 per la Secció de Llengua i Lliteratura (sic) de la Real (sic) Acadèmia de Cultura Valenciana amb l'objectiu d'oferir una ortografia diferenciada respecte a les Normes de Castelló, oficials i de caràcter unitarista amb els altres parlars catalans. Les Normes del Puig deuen el seu nom a l'acte de presentació celebrat el 7 de març de 1981 en el municipi valencià del Puig.
Ús Els organismes oficials del País Valencià (incloent-hi ajuntaments i la mateixa Generalitat Valenciana), així com les universitats, la majoria d'editorials i altres organismes culturals, han usat sempre als seus escrits les Normes de Castelló, unitaristes respecte al català. Els pocs intents d'ús de qualsevol normativa que no fóra la de Castelló per part d'ajuntaments valencians han estat blocats pel Tribunal Suprem arran de la Sentència de Benifaió.
L'ús de les Normes del Puig ha estat molt minoritari. Només es van fer un cert lloc en organismes com ara la Junta Central Fallera (1992-1998).“La producció editorial en les Normes de la RACV (1979-2004).” Dins: A. Atienza, F. Bens, V.R. Calatayud et al. 25 anys de les Normes valencianes de la RACV, dites d'El Puig. València: Associació d'Escritors en Llengua Valenciana – l'Oronella [Cresol Lliterari, 9 / Els fanals de la terra, 9], 2005, p. 9-139. A partir del , l'ús de les Normes del Puig comença a decaure, sobretot després de la creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua el 1998, fet que va dotar d'oficialitat plena a les Normes de Castelló, i moment a partir del qual moltes de les entitats que empraven les normes secessionistes adoptaren la normativa oficial. D'ençà de la dècada de 2010 la manca de relleu generacional, unida a l'acceptació de la normativa oficial de l'AVL va deixar l'ús de les Normes del Puig en un grau testimonial, fins i tot en sectors on arribà a tenir certa presència.El secessionisme també mor a les Falles notícia a L'Informatiu del 17 de març de 2010
Durant els primers 25 anys de vida (1979-2004), es van publicar 656 obres amb aquestes normes, algunes de les quals no van ser registrades mai amb el codi ISBN. En este recompte no s'inclouen publicacions periòdiques (que usen el codi ISSN) ni llibrets de falla, a excepció de les publicacions de la Junta Central Fallera durant els sis anys que les va fer servir, i d'alguns llibrets seleccionats pel seu especial interés. Tanmateix, es comptabilitzen també uns quants volums d'una mateixa obra, si aquestes tenien diversos autors, o si es van publicar en anys diferents o els volums tenien un altre ISBN. També es comptabilitzen obres que van emprar les normes de manera parcial.
Segons va calcular l'acadèmic Àngel Calpe Climent en la seua obra de 2005, durant els 25 primers anys de les Normes del Puig, aquestes foren usades per 219 autors diferents, 28 dels quals (el 12,79%) participaren en nou o més obres. Aquests 28 autors representaven el 51,32% de la producció total en aquesta normativa. L'autor amb més producció havia estat Artur Ahuir, amb 22 obres.
L'etapa amb més gran nombre d'obres publicades amb la normativa del Puig coincideix amb el període en què Unió Valenciana fou soci del Partit Popular en alguns governs valencians. Així, entre el 1992 i el 2001 es produeix l'edat daurada de les Normes del Puig, amb una mitjana de 40,3 publicacions a l'any, un total de 403 obres (61,4% del total), en deu anys. Amb la creació el 1998 de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, les Normes del Puig cauen en desgràcia i arriben el 2004 a nivells de producció semblants als de 1982. El 2004, el 90,95% de publicacions en normativa secessionista s'havien publicat en la ciutat de València, s'han publicat obres en vint localitats valencianes diferents i una a Madrid.
Hui en dia les Normes del Puig, en les seues diferents formes, encara són emprades en algunes publicacions (bàsicament lligades a les organitzacions Lo Rat Penat i Real Acadèmia de Cultura Valenciana, que en són propulsors). L'única editorial amb una producció ressenyable en les Normes del Puig és l'Editorial L'Oronella, que el 2004 era l'editorial amb més gran mitjana de publicacions amb 9,75 obres publicades anyalment. Actualment ja ha superat Lo Rat Penat, associació cultural que el 2004 presentava el més gran nombre de publicacions absolutes amb 133 obres. Sols huit editorials tenien una mitjana més gran que dues obres per any el 2004, entre les quals hi havia el mateix Ajuntament de València, mentre que el 52,56% de les editorials (41 de 78) sols havia publicat una obra amb esta normativa. El 7,24% de la producció (53 obres) fou autoeditada.
El 2004, la producció en Normes del Puig era el doble que la de llengües minoritàries com l'occità aranès o l'aragonès, si bé se situava a nivells inferiors a la meitat de la producció, si se la comparava amb la llengua asturiana, i molt per avall de la producció feta amb l'ortografia oficial del valencià, de caràcter unitarista.
Pel que fa a les editorials que usaven aquesta normativa, la veterana "Del Sénia al Segura" plegà el febrer del 2012, després de més de 35 anys d'activitat.Plega l'editorial del 'blaverismo' notícia al Levante-EMV del 12 de febrer del 2012 També el 2012, l'altra editorial de referència per als lectors en Normes del Puig, L'Oronella, anuncià la seua intenció de publicar llibres sense que importe la llengua o ortografia en la qual foren escrits, sinó llur qualitat. Açò va comportar la creació d'una col·lecció per a literatura escrita en les Normes de Castelló, anomenada Jàssena.Entrevista de Felip Bens i Vicent Baydal a Valencianisme.com, novembre de 2012 (en valencià)
Antecedents Hi ha hagut diferents versions de les Normes, la diferència entre les quals rau principalment en l'accentuació. En la primera etapa (1979-1981) hi havia accents amb un sistema diferent del de les Normes de Castelló o IEC. Fou en la segona etapa (1981-2003) quan s'optà per eliminar-los, tret dels diacrítics. Va ser durant aquesta època que les normes gaudirien de més difusió social. Per exemple, al final de la dècada dels 1990 el diari Las Provincias va distribuir vora 30.000 exemplars del Diccionari de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana editats per l'Ajuntament de València. Entre els anys 1979-2004 van publicar-se 656 títols en esta normativa, sent 1996 l'any amb major producció literària al publicar-se 54 llibres escrits amb les Normes del Puig.
Finalment, el juliol de 2003 es van reintroduir els accents gràfics, segons una normativa molt semblant a la unitarista. Aquesta reforma ha estat vista amb recel per certs sectors del secessionisme, per l'acostament que suposa a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua que, si bé les institucions més importants del blaverisme, com ara Lo Rat Penat o el partit polític Unió Valenciana, han acceptat els esmentats canvis, altres grups més extremistes no ho han fet. De manera que actualment conviuen dues versions de les normes, la que admet només accents diacrítics i la que accepta una normativa d'accentuació gràfica molt similar a la de l'IEC.
Les diferències amb les normes oficials de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (basades en les Normes de Castelló i l'IEC) no comporten una disminució de la comprensió, de manera que un text escrit segons les Normes del Puig és totalment comprensible per qualsevol catalanoparlant que no les haja estudiades. De fet, els robots amb algorismes classificadors de pàgines web segons l'idioma, que estan basats íntegrament en les normatives de l'Institut d'Estudis Catalans, com ara els de Google, classifiquen els texts escrits amb les Normes del Puig com a texts en llengua catalana. No obstant això, també ocorre que nombrosos correctors ortogràfics de català, aplicats a texts en valencià, assenyalen de forma incorrecta errades que no són tals, no ja als escrits segons les Normes del Puig, sinó fins i tot als fets seguint correctament la normativa de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.
En aquest text es pot comparar quina seria la transcripció d'un mateix text (extret a l'atzar del web de la RACV) en les dues normatives per a veure'n la diferència: