miniatura|Una regió on es formen els estels en el Gran Núvol de Magalhães (Imatge de la NASA/ESA) Un estel, estrella o estrela és un astre massiu i lluminós format per plasma, que es manté en equilibri per mor de la seva pròpia gravetat, de forma semblant a l'equilibri hidroestàtic. Durant almenys una part de la seva vida, un estel brilla a causa de la fusió termonuclear d'hidrogen en heli que té lloc al seu nucli, alliberant energia que travessa el seu interior i després és irradiada cap a l'espai exterior. Una vegada l'hidrogen del seu exterior està a punt d'exhaurir-se, gairebé tots els elements més pesants que l'heli que ocorren naturalment es creen mitjançant la nucleosíntesi estel·lar durant la vida de l'estel i, per a alguns estels, mitjançant la nucleosíntesi de les supernoves quan aquestes exploten. Cap al final de la vida d'un estel, aquesta pot contenir matèria degenerada.
Els astrònoms poden determinar-ne la massa, edat i metal·licitat (composició) observant el seu moviment a través de l'espai, la seva lluminositat i el seu espectre, respectivament. La massa total d'un estel és el determinant principal de la seva evolució i destí eventual. Les altres característiques d'un estel, incloent el diàmetre i la temperatura, canvien al llarg de la seva vida, mentre que el seu entorn influeix en la seva rotació i desplaçament. Un gràfic que enfronta la temperatura d'un estel amb la seva lluminositat, conegut com a diagrama de Hertzsprung-Russell (diagrama H-R), permet determinar l'edat i estat evolutiu d'un estel.
Els estels emeten llum de tots els colors, la barreja dels quals fa que es vegin blancs. Tanmateix, en molts estels es poden apreciar certes tonalitats cromàtiques, sobretot les vermelles, com és el cas de Betelgeuse o bé d'Antares. El Sol és clarament groguenc. Això és perquè l'estel emet més llum groga que no pas d'altres colors.
La vida d'un estel comença amb el col·lapse gravitatori d'una nebulosa composta sobretot per hidrogen, juntament amb heli i traces d'elements més pesants. Una vegada el nucli estel·lar és prou dens, l'hidrogen comença a esdevenir heli per la fusió nuclear i allibera energia en el procés. La resta de l'interior de l'estel transporta energia des del nucli per una combinació de processos de radiació i convecció. La pressió interna de l'estel prevé que aquesta col·lapsi per si mateixa. Quan el combustible d'hidrogen s'acaba, una estel amb, com a mínim, 0,4 vegades la massa del Sol s'expandeix per convertir-se en un gegant vermell, a vegades fusionant elements més pesants al nucli o a les capes de prop del nucli. Després, l'estel evoluciona cap a una forma degenerada i recicla una part de la seva matèria en l'entorn interestel·lar, contribuint en la formació d'una nova generació d'estels amb una proporció més alta d'elements pesants. Mentrestant, el nucli es converteix en un romanent estel·lar: una nan blanc, una estel de neutrons o (si és prou massiu) un forat negre.
Els estels binaris i els sistemes de múltiples estels consisteixen en dos o més estels lligats per la gravetat i que generalment es mouen un al voltant de l'altre en òrbites estables. Quan aquests estels tenen una òrbita relativament acostada, la seva interacció gravitatòria pot tenir un impacte significatiu en la seva evolució. Els estels també poden formar part d'una estructura molt més grossa, com ara un cúmul estel·lar o una galàxia.
L'estel més a prop de la Terra és el Sol, a l'entorn de la qual orbiten la Terra i un seguici d'objectes que conformen el sistema solar. Altres estels, la majoria de la Via Làctia, són visibles des de la Terra durant la nit, amb una aparença de punts lluminosos fixos al cel per la seva immensa distància des de la Terra. Des de l'antiguitat, els estels més prominents s'han agrupat en constel·lacions i asterismes, i els estels més brillants han rebut noms propis. Els catàlegs d'estels llisten les nomenclatures estel·lars. Al llarg de la història, els estels han estat també cabdals en la navegació astronòmica i l'orientació, així com l'epicentre de certs mites i doctrines com l'astrologia.
Nomenclatura Estel és el mot patrimonial en català, que figura com l'entrada principal al DIEC2 i com a entrada secundària al DNV. Estrella és un manlleu del castellà del voltant del 1800, doblet d'estel. En el camp de l'astronomia, és l'entrada secundària al DIEC2 i al DNV. Estrela és una variant despalatitzada en català occidental, l'entrada principal al DNV. Estela és una variant usada en català septentrional i en català antic.
Observació històrica miniatura|Les persones han vist patrons en els estels des de temps antics. Aquesta representació de la constel·lació de Leo, el lleó, el 1690, és de Johannes Hevelius. miniatura|La constel·lació de Leo com es pot veure a simple vista. S'hi han afegit línies.
Històricament, els estels han estat importants per les civilitzacions a tot el món, han estat part de les pràctiques religioses i es van utilitzar per la navegació celeste i l'orientació. Molts astrònoms antics creien que els estels estaven fixats permanentment a una esfera celeste i eren immutables. Per convenció, els astrònoms agrupaven els estels en constel·lacions i les usaven per rastrejar els moviments dels planetes i la posició inferida del Sol. El moviment del Sol contra els estels de fons (i l'horitzó) va ser utilitzat per crear calendaris, que podrien ser utilitzats per regular les pràctiques agrícoles. El calendari gregorià, utilitzat actualment gairebé a tot el món, és un calendari solar basat en l'angle de l'eix de rotació de la Terra pel que fa al seu estel local, el Sol.
La carta estel·lar més antiga amb data precisa va ser un assoliment de l'antiga astronomia egípcia el 1534 aC. Els primers catàlegs d'estels coneguts van ser compilats pels antics astrònoms babilònics de Mesopotàmia a finals del segon mil·lenni abans de Crist, durant el període caseta (ca. 1531-1155 aC).
El primer catàleg d'estels de l'astronomia grega va ser creat per Aristòtil aproximadament el 300 aC, amb l'ajuda de Timocaris. El catàleg d'estels d'Hiparc () incloïa 1.020 estels i es va utilitzar per assemblar el catàleg d'estels de Ptolemeu. Hiparc és conegut pel descobriment de la primera nova (nou estel) registrada. Moltes de les constel·lacions i noms d'estels en ús avui dia deriven de l'astronomia grega.
Malgrat l'aparent immutabilitat dels cels, els astrònoms xinesos van ser conscients que podrien aparèixer nous estels. El 185 dC, van ser els primers a observar i escriure sobre una supernova, ara coneguda com a SN 185. L'esdeveniment estel·lar més brillant registrat de la història va ser la supernova SN 1006, que va ser observada el 1006 i descrita per l'astrònom egipci Alí ibn Ridwan i diversos astrònoms xinesos. La supernova SN 1054, que va donar origen a la Nebulosa del Cranc, també va ser observada per astrònoms xinesos i islàmics.
Els astrònoms medievals del món àrab van donar noms àrabs a molts estels que encara s'usen avui i van inventar nombrosos instruments astronòmics amb els quals poder calcular les posicions dels estels. També van construir els primers grans instituts d'investigació i observatoris, principalment amb el propòsit de produir catàlegs Zij d'estels. Entre ells, l'astrònom persa Abd Al-Rahman Al Sufi va escriure el Llibre dels Estels Fixos (964), que va observar diversos estels, conglomerats d'estels (inclosos els Omicron Velorum i els cúmuls de Brocchi) i galàxies (inclosa la galàxia d'Andròmeda). Segons A. Zahoor, al , l'erudit polímata persa Abu Rayhan Biruni va descriure la galàxia de la Via Làctia com una multitud de fragments que tenien les propietats d'estels nebuloses i el 1019 també va donar les latituds de diversos estels durant un eclipsi lunar.
Segons Josep Puig, l'astrònom andalusí Ibn Bajjah va proposar que la Via Làctia estava formada per molts estels que gairebé es tocaven entre si i semblava ser una imatge contínua a causa de l'efecte de la refracció del material sublunar, citant la seva observació de la conjunció de Júpiter i Mart en 500 AH (1106/1107 dC) com a evidència. Els primers astrònoms europeus, com Tycho Brahe, van identificar nous estels en el cel nocturn (més endavant denominades noves), suggerint que els cels no eren immutables. El 1584, Giordano Bruno va suggerir que els estels eren com el Sol i podrien tenir altres planetes, possiblement semblants a la Terra, en òrbita al voltant seu, una idea que ja havia estat suggerida anteriorment pels antics filòsofs grecs, Demòcrit i Epicuri, i pels astrònoms del món àrab medievals com Fakhr al-Din al-Razi. Al segle següent la idea que els estels eren iguals al Sol estava arribant a un consens entre els astrònoms. Per explicar per què aquests estels no exercia cap força gravitatòria neta sobre el sistema solar, Isaac Newton va suggerir que els estels estaven igualment distribuïts en totes les direccions, una idea impulsada pel teòleg Richard Bentley.
El 1667 l'astrònom italià Geminiano Montanari va registrar variacions observades en la lluminositat de l'estel Algol. Edmond Halley va publicar els primers mesuraments del moviment propi d'un parell d'estels «fixos» propers, demostrant que aquestes havien canviat les seves posicions des del temps dels antics astrònoms grec Ptolemeu i Hiparc.
William Herschel va ser el primer astrònom que va intentar determinar la distribució dels estels en el cel. Durant la dècada de 1780 va establir una sèrie d'indicadors en 600 adreces i va explicar els estels observats al llarg de cada línia de visió. D'això va deduir que el nombre d'estels s'elevava constantment cap a un costat del cel, en direcció al nucli de la Via Làctia. El seu fill John Herschel va repetir aquest estudi en l'hemisferi sud i va trobar un augment corresponent en la mateixa direcció. A més dels seus altres assoliments, William Herschel també destaca pel seu descobriment que alguns estels no es troben simplement al llarg de la mateixa línia de visió,
La ciència de la espectroscòpia astronòmica va ser iniciada per Joseph von Fraunhofer i Angelo Secchi. Comparant els espectres d'estels com a Sírius amb el Sol, van trobar diferències en la força i el nombre de les seves línies d'absorció —les línies fosques en un espectre estel·lar causades per l'absorció de l'atmosfera de freqüències específiques. El 1865 Secchi va començar a classificar els estels per tipus espectrals. No obstant això, la versió moderna de l'esquema de classificació estel·lar va ser desenvolupat per Annie J. Cannon durant la dècada de 1900.
miniatura|esquerra|Alfa Centauri A i B sobre l'extremitat de Saturn</center> El primer mesurament directe de la distància a un estel (61 Cygni a 11,4 anys llum) va ser dut a terme el 1838 per Friedrich Bessel usant la tècnica de paral·laxi. Els mesuraments de paral·laxi van demostrar la gran separació dels estels en els cels. L'observació dels estels dobles va guanyar importància creixent durant el . El 1834 Friedrich Bessel va observar canvis en el moviment propi de l'estel Sírius i va inferir un company ocult. El 1899, Edward Pickering va descobrir el primer estel binari espectroscòpic quan va observar la divisió periòdica de les línies espectrals de l'estel Mizar en un període de 104 dies. Les observacions detallades de molts sistemes estel·lars binaris van ser recollides per astrònoms com Friedrich Georg, Wilhelm von Struve i S. W. Burnham, la qual cosa va permetre que les masses dels estels es determinessin a partir de la computació dels elements orbitals. El 1827 Felix Savary va donar la primera solució al problema de derivar una òrbita d'estels binaris a partir d'observacions telescòpiques.