La Guerra dels Nou AnysAmb aquest nom també va existir un conflicte a Irlanda, 1594–1603 (també coneguda com la Guerra de la Lliga d'Augsburg, la Guerra de la Gran Aliança, la Guerra d'Orleans, la Guerra de Successió del Palatinat, o la Guerra de Successió Anglesa) va ser una guerra lliurada a Europa i Amèrica del 1688 al 1697, entre el Regne de França i la Lliga d'Augsburg — que des del 1689, amb l'entrada del Regne d'Anglaterra va ser coneguda com la "Gran Aliança". La guerra es produí com a resistència a l'expansionisme francès al llarg del Rin, així com, per part d'Anglaterra, per salvaguardar els resultats de la Revolució Gloriosa d'una possible restauració de Jaume II d'Anglaterra i VII d'Escòcia afavorida pels francesos.
L'escenari de guerra a Amèrica del Nord, representat per colons francesos i anglesos, va ser conegut a les colònies angleses com la Guerra del rei Guillem.
Lliga d'Augsburg La Lliga d'Augsburg va ser formada el 1686 entre Leopold I del Sacre Imperi Romanogermànic, i diversos principats alemanys (el Palatinat, Baviera, i Brandenburg) per tal de resistir l'agressió francesa. L'aliança fou secundada pel Regne de Portugal, les Espanyes, Suècia, i les Províncies Unides.
Els otomans, que lluitaven en la Gran Guerra Turca, van patir una derrota decisiva contra el Sacre Imperi Romanogermànic i els seus aliats en la segona batalla de Mohács el 1687. El 1688 Belgrad i la major part de la plana panònica van ser ocupades pels Habsburg. Els francesos van començar a preocupar-se que els seus rivals dels Habsburg es fessin massa poderosos i finalment es tornarien contra França i van envair l'Electorat del Palatinat per assetjar Philippsburg el 27 de setembre de 1688, trencant la treva i desencadenant la Guerra dels Nou Anys, que va donar l'oportunitat al nou gran visir de reorganitzar i revigoritzar l'exèrcit otomà.
França havia especulat amb una neutralitat benevolent per part de Jaume II d'Anglaterra, però després del canvi d'aquest pel seu gendre Guillem d'Orange, històric enemic de Lluís XIV, Anglaterra va declarar la guerra a França el maig del 1689, i d'ençà la Lliga d'Augsburg va ser coneguda com a la "Gran Aliança", amb el Regne d'Anglaterra, les Espanyes, el Regne de Portugal, les Províncies Unides, i la majoria dels estats alemanys units en contra del Regne de França.
Inici de les campanyes La guerra va començar amb la invasió francesa del Palatinat el 1688, aparentment per tal de donar suport a les reivindicacions de la cunyada de Lluís XIV —Elisabet Carlota, Duquessa d'Orleans— sobre aquest territori, després de la mort del seu nebot el 1685 i per fer valer els drets d'herència de la branca jove de la família Neuburg. La severitat i duresa en les accions empreses per rei francès van unir tots els estats alemanys a les ordres de l'Emperador, que llavors es trobava força enfeinat lluitant a Hongria contra l'Imperi Otomà.
D'acord amb aquesta nova política agressiva a Alemanya, Lluís hi va enviar més tropes a la tardor de 1688. Es van cometre abusos i saquejos a les parts meridionals del país, com a Augsburg. Com a reacció, nous membres es van unir a la Lliga d'Ausgsburg gràcies al Tractat de Viena el maig de 1689, esdevenint així la Gran Aliança: les Espanyes, Províncies Unides, Suècia, Savoia i alguns estats italians, el Regne d'Anglaterra, l'Emperador i Brandenburg.
El Marqués de Louvois havia enllestit la gran tasca d'organitzar un exèrcit francès regular i permanent, i l'havia convertit no només en el millor, sinó també - i de llarg- en el més nombrós d'Europa, amb no menys de 375.000 soldats i 60.000 mariners pels volts de 1688. La infanteria estava uniformada i instruïda, i la baioneta i els moderns mosquetons havien estat introduïts. L'única relíquia era la pica, que encara era emprada aproximadament per una quarta part de l'exèrcit, tot i que començava a caure en desús. El primer regiment d'artilleria va ser creat el 1684.
Una destrucció sistemàtica El 1689 el rei de França disposava de sis exèrcits de terra. A Alemanya, on havia executat l'atac la tardor anterior, no estava en bona posició per resistir el principal exèrcit de la coalició. Per això, Louvois ordenà moure's al Palatinat, on la devastació del país al voltant de Heidelberg, Mannheim, Speyer, Oppenheim i Worms va ser despietada i metòdicament realitzada entre gener i febrer de 1689.
Hi havia hagut devastacions en guerres prèvies, fins i tot Turenne havia utilitzat l'argument de foc i espasa per aterrir una població o un príncep, mentre que la història sencera dels deu darrers anys de la gran guerra havia tingut uns exèrcits incendiaris que deixaren un rastre al seu pas que costaria més d'un segle en ser esborrat. Però aquí la devastació va ser una mesura purament militar, executada sistemàticament sobre un front estratègic sense cap altre propòsit que retardar l'avenç de l'exèrcit enemic. Diferia del mètode de Turenne o Oliver Cromwell, ja que les víctimes no eren aquells que la guerra volia reduir a submissió, sinó d'altres que no tenien gens d'interès en l'enfrontament.
La teoria feudal que tots els subordinats d'un príncep en la guerra eren vassalls armats i, per tant, un enemic de l'enemic del príncep, havia esdevingut en la pràctica obsoleta durant els dos segles anteriors; en 1690 l'organització de la guerra, les seves causes, els seus mètodes i els seus instruments havien quedat sense sentit en la gent corrent, i s'havia assumit que només l'exèrcit estava relacionat amb l'activitat armada. Aquesta devastació provocà un rebuig universal i, en paraules d'un escriptor francès modern, la idea d'Alemanya va néixer de les flames del Palatinat.
Com a mesura militar aquesta acció era, a més, bastant poc profitosa, ja que era impossible que el comandant francès, Marshal Duras, pogués resistir al costat est del Rin central, i considerà millor retirar-se més cap al sud i destruir, de pas, Baden i Breisgau, que no eren ni tan sols una necessitat militar. El gran exèrcit dels aliats va arribar molt més al nord i els francesos no varen trobar cap oposició al seu avançament.
Accions dels aliats Carles V, Duc de Lorena i Maximilià de Baviera, Elector de Baviera (camarades en la guerra turca) assetjaren Magúncia, i l'elector de Brandenburg feu el mateix amb Bonn. Aquest últim, seguint el mal exemple dels seus enemics, bombardejà la ciutat inútilment en comptes d'obrir una bretxa als seus murs i dominar la guarnició francesa.
Magúncia es va haver de rendir el 8 de setembre de 1688. El governador de Bonn, sense intimidar-se pel bombardeig, resistí fins que l'exèrcit que havia pres Magúncia reforçà l'elector de Brandenburg, i llavors, rebutjant els durs termes de rendició es resistí fins a un últim atac el 12 d'octubre de 1688. Només 850 homes d'entre el seu 6.000 quedaven per rendir-se, i el Duc de Lorena, menys agressiu que l'Elector, els escortà de manera segura a Thionville.
Boufflers, amb un altre dels exèrcits de Lluís, operava des de Luxemburg, capturada pels francesos el 1684, i Trarbach cap al Rin. Malgrat obtenir una victòria menor el 21 d'agost a Kochheim, no va ser capaç d'alliberar ni Magúncia ni Bonn.
Campanya irlandesa de 1690-91 Per mirar de restaurar Jaume II i deixar a Anglaterra fora de la Gran Aliança, Lluís XIV aportà homes, ajuda militar i financera als seguidors de Jaume (jacobitisme) a Irlanda. Guillem d'Orange es veu forçat a anar a Irlanda per lluitar, i allí derrota Jaume a la batalla del Boyne, el juliol de 1690, i va acabar així amb les esperances que Jaume tenia de recuperar el seu tron. La guerra continua fins al juliol de 1691, quan Ginkel, general del rei Guillem, infligeix una derrota que destrossa les tropes franceses i irlandeses a la batalla d'Aughrim.
Campanya als Països Baixos A l'escenari principal de la guerra, el continent, les primeres campanyes militars tenen lloc principalment als Països Baixos espanyols i van ser guanyades generalment per França. Després d'un contratemps a la batalla de Walcourt, l'agost de 1689, en el que els francesos són derrotats per l'exèrcit aliat dirigit pel Príncep Georg Friedrich de Waldeck, el 1690 els francesos a les ordres del François-Henri de Montmorency, Duc de Luxembourg vencen a la batalla de Fleurus.
Els francesos també tenen èxit als Alps el 1690, amb el Mariscal Catinat que derrotà el Duc de Savoia a la batalla de Staffarda i ocupen Savoia. La recuperació de Belgrad pels turcs l'octubre del mateix any va ser una benedicció per als francesos, ja que aquest fet impedia l'Emperador de fer la pau amb els turcs i l'obligava a enviar una part de les seves forces a l'oest.
El francesos segueixen amb èxit en 1691 quan el Mariscal Luxemburg captura Mons i Halle, Bèlgica, i derrota a Waldeck a la batalla de Leuze, mentre el Mariscal Catinat continuava el seu avenç a Itàlia, i un altre exèrcit francès avançava cap a Catalunya. En 1692 Namur era capturat per un exèrcit francès sota l'ordre directa del rei, i els francesos tiren enrere una ofensiva aliada sota Guillem d'Orange a la batalla de Steinkeerke.
Batalles Navals El costat naval de la guerra no està marcat per cap demostració gaire conspícua d'energia o capacitat, però va estar singularment decisiu en els seus resultats. Al començament de la lluita la flota francesa navegava al complet buscant d'enfrontar-se a les flotes de la Gran Bretanya i Holanda. Ja en 1690 mostrava una superioritat marcada i les va vèncer a la batalla de Beachy Head.
Els francesos fracassaren en consolidar els seus èxits a causa de l'enviament d'ajuda de les forces Jacobites a Irlanda i al fet de no fixar-se com a objectiu estratègic el control sobre el Canal de la Mànega. Tanmateix, el seu fracàs era també degut, en gran manera, a causa de l'esgotament de les finances franceses, a la incapacitat dels almiralls francesos de fer un ús adient de les seves flotes, i la incapacitat dels ministres del rei per dirigir els esforços dels seus oficials navals amb propòsits més eficaços.
Domini francès inicial Quan la guerra començava en 1689, l'almirallat britànic estava encara patint els desordres del regnat de Carles II d'Anglaterra, i que s'havien atenuat, només en part, durant el curt regnat de Jaume II. Els primers esquadrons s'enviaren tard i en nombre insuficient. D'altra banda, Els neerlandesos, esgotats per l'obligació de mantenir un gran exèrcit, trobaven cad cop més dificultats per tenir a punt una flota per a una acció avançada. Lluís XIV, amb uns recursos fins ara inesgotables, tenia el poder per colpejar primer. L'oportunitat que se li presentava era molt apetitosa. Irlanda era encara lleial a Jaume II, i per això hauria resultat una admirable base d'operacions per a la flota francesa, però no es va produir cap intent seriós per aprofitar aquesta avantatge.
El març de 1689, el rei Jaume desembarcava i es preparaven reforços a Brest. Un esquadró britànic, sota les ordres d'Arthur Herbert, 1èr comte de Torrington, fou enviat per a interceptar-los, però van arribar massa tard al port francès, i en retornar a la costa d'Irlanda el 10 de maig van veure el comboi del Cap Vell de Kinsale. L'11 de maig, l'almirall francès François Louis de Rousselet, Marquès de Chateaurenault, resistí a la badia de Bantry i es produí un enfrontament poc decisiu; pogueren desembarcar les tropes i provisions per al rei Jaume. Com a conseqüència, britànics i francesos retornaren a casa, i ni aquell any ni el següent França va fer cap esforç seriós per aconseguir el domini del mar entre Irlanda i Anglaterra.
Revifada anglesa i holandesa El 10 de juliol de 1690, una gran flota francesa que havia entrat al canal d'Anglaterra, aconseguí un èxit sobre les flotes britàniques i holandeses combinades en l'anomenada batalla de Beachy Head, que no va ser seguida d'intervencions importants. Durant l'any següent, mentre la causa de Jaume s'arruïnava finalment a Irlanda, la flota francesa navegava pel golf de Biscaia, principalment per tal d'evitar enfrontaments.