Hispània era el nom donat durant l'Imperi Romà a la península Ibèrica. Contenia les províncies Hispània Tarraconensis, Hispània Bètica i Lusitània, si bé en una primera divisió les dues últimes formaven una única província (Hispània Ulterior) en contraposició a Hispània Citerior.
El nom El nom Hispània apareix per primer cop el 200 aC i ve dels fenicis. Sembla que voldria dir 'ocult' o 'terra de damans' (animals amb els quals els fenicis confonien els conills, absents del seu territori ancestral). La paraula fenícia i hebrea per conill era "tsapan" i la primera vocal s'eliminava al dialecte parlat al sud de la península, el que deixava de fet "span". A una medalla d'Adrià, Hispània és representada amb un conill.
Als textos de l'època hi ha confusió amb el terme Ibèria, emprat pels grecs, i que sembla derivar del riu Iberus (Ebre). Hespèria fou el seu nom grec utilitzat pels poetes, equivalent a Occident en la divisió del món en quatre parts (Líbia o sud, Àsia o est; Europa el nord i Hespèria l'oest)
Cèltica fou el nom donat a les regions occidental i en especial a Hispània poblada pels celtes. Èfor anomenà Cèltica a l'oest de la península i Ibèria a l'est. Finalment també es va dir Tartessos a la part sud a la vora de l'Estret, en contraposició a Ibèria per la resta.
En textos de l'edat mitjana, de vegades s'utilitza erròniament el nom d'Hispània per a indicar el comtat d'Hesbania, el nom llatinitzat del comtat merovingi d'Haspengouw.
Antigues descripcions Després de les mítiques descripcions d'Hesíode, van seguir Caró de Làmpsac (amb un periple per la costa dels pilars d'Hèrcules que s'ha perdut), Hecateu (vers el ), al qual cal atribuir l'esment de les ciutats de Tartessos, Elibyrge, Iliberris, Illiturgis, Mastia i els mastiani, Suel o Suyalis, Maenoba o Mainobra, Sixos o Saxetanum, Molybdana i Calathe o les de Sicane, Crabasia i Hyops, recollides per Aviè, i els pobles dels ilaraugates (potser els ilergets), els melesses i els misgetes, i les illes de Cromyusa i Melussa.
Heròdot parla de l'Europa occidental molt vagament i esmenta els cynesii o cynetes com el poble més occidental, després de la gran nació dels celtes, que situa a la riba del riu Ister i a una ciutat anomenada Pyrene. Heròdot esmenta al rei Argantoni de Tartessos com amic dels grecs foceus.
Després d'Heròdot la península fou descrita per Eudox de Cnidos (vers 380-360 aC). Èfor va estendre els confins d'Ibèria fins a Gades. Escílax de Carianda en parla vagament al seu Periplos, i esmenta el riu Iber i dues illes: Gades i Empòrion. Heròdor parla dels cynsetes com a poble més occidental i al nord d'ells els gletes i igletes, dels que els ibers en serien una branca; després els tartessis, els elbysinii, els mastiani i els capiani. Erastòtenes millora la informació gràcies a Timòstenes (almirall del rei d'Egipte Ptolemeu Filadelf) però encara molt lluny de la realitat; descriu tres penínsules, la de Grècia, la d'Itàlia i la de Ligúria de la que Ibèria formava part; esmenta la ciutat de Tarraco i parla dels Pirineus com a frontera.
Història La conquesta cartaginesa
miniatura|El Mediterrani occidental el 218 aC, mostrant l'àmbit territorial controlat per Cartago. Les línies mostren les fronteres actuals. Amb el nom de Península Ibèrica cartaginesa es coneix un període de la història, entre el 237 aC i el 206 aC, en el qual la península Ibèrica va anar quedant de mica en mica sota el domini de Cartago. Aquest control colonial, iniciat amb la conquesta cartaginesa comandada per Amílcar Barca i iniciada al sud de l'actual Andalusia, va acabar en el transcurs de la Segona Guerra Púnica, quan la derrota cartaginesa davant de la República Romana va comportar que, l'any 206 aC, les últimes forces cartagineses abandonessin Ibèria.
Aquesta presència dels cartaginesos es devia a la necessitat de pagar una reparació de guerra a Roma, que després de la derrota de Cartago a la Primera Guerra Púnica va obligar els púnics a buscar una font de plata suficient per reunir l'import imposat. A més, en aquell primer conflicte entre les dues grans potències del Mediterrani occidental, Cartago havia perdut una font d'ingressos tant important com era el territori occidental de Sicília, així com l'illa de Sardenya, aquest cop en el context de la Guerra dels mercenaris.
Tot i que aquesta presència no s'allargà massa en el temps, els contactes entre púnics i indígenes, la implantació d'un seguit de canvis en la indústria i l'agricultura, l'afecte que la cultura i la religió van tenir sobre els darrers, van modificar per sempre la societat ibèrica, que es preparava així, en certa manera, per la posterior aparició dels romans, vencedors de la Segona Guerra Púnica, i que romandrien a la Península fins al .
Els colons de Tir van establir el seu domini sobre una part del territori adjacent a la seva colònia de Gades, part coneguda com a Tarsis (Isaies XXIII 10) o Tartessis pels grecs. Els establiments fenicis no es van limitar a Gades sinó que foren nombrosos a tota la costa sud a la regió de l'Estret.
Després de la Primera Guerra Púnica el 241 aC Cartago havia esgotat els seus recursos econòmics, i el 236 aC la revolta dels seus mercenaris va ser aprofitada per Roma per dominar Sardenya i Còrsega. Amílcar Barca va dirigir llavors les seves esperances a la dominació d'Hispània (237 aC). No fou difícil i per una política de força i de cooperació amb molts matrimonis mixtos, aviat es va establir el domini cartaginès a bona part de la península (237-229 aC). Es va edificar Cartago Nova. Amílcar Barca va morir el 229 aC i va deixar el poder al seu gendre Asdrúbal que va seguir les passes del seu sogre fins al 221 aC en què fou assassinat; llavors el va succeir Hanníbal quant ja els romans havien quedat lliures de l'amenaça dels gals que fins llavors els havia tingut ocupats. Asdrúbal i Roma van establir el tractat de l'Ebre, que establia que el riu Ebre seria el límit de la zona d'influència de cada part (228 aC). El tractat que va posar fi a la Primera Guerra Púnica establia no obstant que els aliats de cada part no podrien ser molestats per l'altra, i segons Tit Livi la mateixa garantia es va afegir al tractat del 228 aC per la presència més al sud de l'Ebre de la ciutat d'Arse (Sagunt), com a ciutat lliure, en canvi Polibi no ho esmenta. En tot cas Hanníbal va posar setge a Sagunt i els romans ho van fer servir de pretext per iniciar la guerra en la qual els romans van conquerir part de la península.
La conquesta romana
miniatura|Mapa de les conquestes romanes d'Hispània Després del 205 aC quan els cartaginesos ja havien estat expulsats d'Hispània els romans van prosseguir la seva conquesta. Inicialment es va formar una sola província (Hispània) governada per pretors, de vegades un de sol i de vegades dos; dues legions es van estacionar permanentment a la província; els legionaris es van aparellar amb dones peninsulars i quan les legions foren dissoltes es van quedar a Hispània. Més tard foren dues províncies (Citerior i Ulterior) i amb l'imperi tardà tres, quatre, cinc i sis.
Els celtibers eren el poble principal a la Hispània central i conservaven el seu autogovern, en forma de república i nominalment aliats dels romans; al nord i oest hi havia pobles independents. La guerra amb els celtibers va ocupar molts anys del següent segle, va tenir molts episodis i molts protagonistes, i va acabar, amb el triomf dels romans. Els pobles més hostils als romans foren els vacceus i els lusitans.
El 171 aC quan va començar la Tercera Guerra Macedònica, la península es podia donar per sotmesa llevat de les tribus muntanyeses del nord i alguns llocs concrets dins la península. La revolta celtibera del 153 aC va renovar la guerra que va durar fins al 149 aC i fou conegut com a primera guerra celtibèrica. El 149 aC els romans van lliurar la Tercera Guerra Púnica després de la qual es va iniciar la guerra amb els lusitans dirigits per Viriat, que va acabar el 138 aC, mentre es va renovar la guerra (la segona guerra celtibèrica o guerra de Numància). El 143 aC Quint Cecili Metel Macedònic va iniciar la guerra oberta contra els celtibers, que després va seguir amb variada fortuna, fins a la conquesta de Numància el 133 aC que va establir definitivament el poder romà. El 137 aC Junius Brutus va conquerir Gallaecia de manera precària però el domini es va consolidar posteriorment.
El 105 aC els cimbris van obtenir una gran victòria sobre els romans i van entrar a Hispània, part de la qual van assolar durant els anys 104 aC i 103 aC, però la resistència de la població local i el perill romà els va obligar a la retirada.
Les terres hispàniques servien per abastir els magatzems romans de llana, oli i vi. Van ser un dels escenaris de la lluita entre Juli Cèsar i Gneu Pompeu, que va acabar en una guerra civil.
La conquesta dels càntabres i àsturs fou obra d'August i es va acabar el 19 aC.
La romanització va ser relativament ràpida. Els latifundis s'imposaren al camp i es van aprofitar les ciutats ja existents per crear una xarxa urbana estable, complementada per nous nuclis. Sota August es van fundar algunes colònies com Cesaragusta (Saragossa), Emerita Augusta (Mèrida), Pax Julia (Beja), Pax Augusta (Badajoz), Legió VII Gemina (Lleó), i d'altres. Es van construir nombroses vies (la primera el 124 aC). Al segle I els turdetans estaven tant romanitzats que havien oblidat la seva pròpia llengua; molts van obtenir la ciutadania llatina i alguns la romana. Alguns hispans van destacar en diversos camps com el poeta Lucà, els dos Sèneca, Luci Juni Moderat Columel·la, Pomponi Mela, Quintilià, Marc Valeri Marcial, i mots altres.
Introducció del cristianisme El cristianisme es va anar expandint a partir del . La cristianització d'Hispània va ser obra dels romans o romanitzats, limitant-se a les ciutats. El camp (pagus) va mantenir les seves creences ancestrals o, en algunes zones, l'antiga religió politeista romana (per això se'ls anomenà pagans, del llatí pagus = camp).
La tradició sosté que l'apòstol Jaume va predicar a la Vall de l'Ebre, però aquesta informació no sols no té cap suport històrica, sinó que, al contrari, certs fets indueixen a creure que és totalment incerta.
En canvi si van poder tenir lloc, encara que afectant més aviat a la Bètica i zona costanera de la Tarraconense, les predicacions de Sant Pau, sobre les quals també existeixen dubtes .
Cap a l'any 65 semblen haver-se fundat esglésies a Acci (Guadix), Urci (prop d'Almeria), Bergium (Berja), Illiturgi (Andújar), Illiberis (prop de Granada), Carteya (Algesires) i Abula (Àvila), governades respectivament pels bisbes Torcuat (Guadix)), Ctesifont (Berja)), Secundus (Àvila)), Indaleci (Urci)), Cecili (Ilíberis), Hesiqui (Algesires)) i Eufrasi (Andújar)). Poc després apareixen bisbats a Sevilla (amb Sant Geronci), Tortosa (amb Sant Ruf de Tortosa, bisbe inexistent), Braga (amb Sant Pere) i Evora (amb Sant Manci) i progressivament (Segle II) apareix en altres ciutats de la Tarraconense.
On es fundava una església s'organitzava el "Presbyterium" (el Bisbe i el clero) i aquesta organització eclesiàstica va tenir un caràcter municipal-ciutadà i no es va estendre a les petites viles i a les explotacions del camp, llevat d'algun cas individual aïllat. En les mateixes ciutats la seva existència no fou majoritària. Eren pel cap alt un culte més, sovint clandestí, que arrelava en un petit percentatge de la població. Les persecucions i martiris dels cristians van tenir l'efecte contrari típic d'augmentar el nombre d'adeptes però sempre com minoria.
L'organització de l'Església es feia mitjançant un ordre jeràrquic (Bisbes, preveres, diaques i ministres), i entre els adeptes es distingia als batejats i als catecumens.
Cap al 300 o 301 el Concili dIlliberis registra l'assistència del bisbe de Cesaraugusta, i no cap dubtar de l'existència de Bisbats a Calagurris, Tarraco, Bàrcino, Gerunda i Dertosa.