Varen intervenir la famosa soprano Francesca Cuzzoni i el castrato Francesco Bernardi Senesino i fou un èxit immediat, un dels més grans de Händel.
Haym va utilitzar un llibret anterior de Giacomo Francesco Bussani, al qual havia posat música Antonio Sartorio (1676). L'argument es basa molt lliurement en l'arribada de Juli Cèsar a Alexandria després de la batalla d'Àccium i la seva relació amb Cleòpatra. Händel va veure en la història de la visita de Cèsar a Egipte el 48-47 aC una oportunitat per explorar dues fascinacions humanes sovint entrellaçades: la política i el sexe.
Giulio Cesare, un dels títols més populars del repertori barroc i també una de les òperes més conegudes de Händel, explica la lluita de poders d'una manera irònica i divertida. Aquesta versió de Händel s'allunya de les tragèdies històriques de Shakespeare Juli Cèsar i Antoni i Cleòpatra per concentrar-se en la relació d'amor i luxúria entre el dictador romà i Cleòpatra.
Origen i context La desaparició prematura de Henry Purcell l’any 1695 va significar la interrupció abrupta del procés d’afirmació que havia experimentat l’òpera anglesa en les dècades anteriors. L’escena lírica del país quedà sense un continuador que pogués consolidar aquell llegat, i tampoc no s’hi configurà cap tradició disciplinada que permetés mantenir-ne el desenvolupament. No fou fins quinze anys més tard, el 1710, que la vida musical londinenca veié l’arribada del compositor germànic Georg Friedrich Händel –que posteriorment adoptaria la forma anglesa del seu nom, George Frideric Handel–, circumstància que féu renéixer l’expectativa de poder establir finalment una òpera nacional pròpia. Malgrat això, cal recordar que en aquell moment l’hegemonia internacional de l’òpera napolitana condicionava fortament la producció europea i imposava models estètics d’abast pràcticament universal.
Tot i haver-se format a Hamburg, Händel es mantingué plenament alineat amb els principis estètics de la tradició napolitana, fins al punt d’esdevenir-ne un dels representants més destacats. No tingué la intenció d’impulsar cap transformació del gènere, sinó que optà per portar a un alt grau de refinament les formes expressives vigents. L’examen de la seva extensa producció operística —més de quaranta títols— permet constatar-hi la presència sistemàtica dels trets propis del cànon napolità: llibrets de Metastasio i del seu cercle d’epígons, obertures característiques, àries da capo i peces de virtuosisme, així com accompagnati intensament dramàtics i moviments en forma de siciliana.
La setzena òpera que incorporà al seu catàleg, Giulio Cesare, concebuda igualment per a l’escena londinenca on desenvolupà la major part de la seva carrera operística, mostra ja un desplaçament progressiu respecte a les influències italianes predominants en els seus primers treballs. L’obra integra determinats procediments que evoquen l’univers musical de Purcell, si bé sense orientar-se encara cap al model d’òpera francesa, d’arrel profundament vinculada al món del ballet, que Händel adoptaria només en etapes posteriors.
La majoria d'autors creuen que el llibret de l'òpera de Händel és Nicola Francesco Haym, músic londinenc i coneixedor del món italià, tot i que es tracta d'una adaptació.Lindgren, Lowell. “Haym, Nicola Francesco”,[en linea]. Oxford Music Online. 24 de abril 2011. Disponible en la web: http://www.oxfordmusiconline.com/subscriber/article/grove/music/12627?q=Nicola+Francesco+Haym&search=quick&pos=1&_start=1 Haym hàbilment va reelaborar un vell llibret que originalment havia estat escrit per Antonio Sartorio per a una producció a Venècia del 1677. A Haym se li coneixen, incloent aquesta, 24 adaptacions que va realitzar per a Händel.Ibidem. El seu treball es considera una veritable adaptació i no únicament una traducció del llibret original de Francesco Bussani, ja que, com es diu en l'article de Craig Monson,Monson, Craig,'Giulio Cesare in Egitto': from Sartorio (1677) to Handel (1724), Music and Letters, 66:4 (1985:Oct.) p.313 s'afegeix part de la veritable història del succés que s'intenta representar, a més d'eliminar parts que es creu formen part de la invenció de Bussani.
L'ús de llibrets preexistents era una pràctica habitual a Londres en aquell moment, tot i que s'adaptaven a les models actuals i als artistes intèrprets i es tallaven normalment en gran manera, sobretot pel que fa als recitatius. Les revisions del text també s'adaptaven a un públic que no era de parla italiana, però també hi havia un altre factor important. Un llibret del d'Itàlia hauria estat dissenyat per als compositors que escrivien en un estil musical contemporani que era menys extens que el de Händel en la dècada del 1720, i podria tenir més de 40 àries: si es componia complet en l'estil posterior, aquesta hauria donat lloc a obres més enllà de la resistència dels cantants i la paciència de les audiències.
Era una pràctica habitual en Händel afegir una data de finalització de les seves principals partitures, utilitzant la ploma de tinta que amb la que acabava d'escriure els últims compassos de la música. Giulio Cesare, però, només té una anotació en llapis «Anno 1723». En qualsevol cas és segur que va compondre la majoria de l'òpera, si no tota, durant aquest any. El 1723 va ser un any ple d'esdeveniments per a Händel. Al febrer se li va concedir una segona pensió reial de £200 a l'any, pel que sembla vinculat a la seva nominació, en gran part honorífica, de Compositor de Música per a la capella real. El juny de 1723 arriba la primera evidència que ell exercia de forma regular com a mestre de música de les princeses reials, i al juliol es va traslladar a la casa al carrer Brook que seria la seva casa per la resta de la seva vida. Aquesta nova situació personal el van portar a treballar en un nivell més elevat, per a les tres primeres òperes que va escriure al carrer Brook (Giulio Cesare, Tamerlano i Rodelinda), més llargs i més ambiciosa que els seves predecessores.
Representacions Giulio Cesare va ser estrenada el 20 de febrer de 1724 al King's Theatre de Londres, tres dies abans del 39è aniversari de Händel. En aquells dies, el compositor estava ben establert a Londres centrat en l'òpera italiana: Giulio Cesare va ser la seva cinquena òpera llarga completada per a la Royal Academy of Music, la companyia d'òpera fundada el 1719. A la inauguració de la companyia, Händel havia estat nomenat «mestre de l'orquestra», però ell no era l'únic compositor de la casa. Durant les temporades de 1722-1723 i 1723-1724 Händel, Giovanni Bononcini i Attilio Ariosti van proporcionar tres òperes cada un, però Händel va sorgir com la figura dominant: les seves òperes van rebre un total de 35 actuacions en les dues temporades, mentre que els altres dos compositors es van quedar en 25 cada un. Giulio Cesare es va convertir immediatament en un gran èxit amb 13 actuacions el 1724, 10 actuacions en una reposició del següent any, i 11 en uns posterior de 1730.
A la popularitat de Giulio Cesare pot haver estat ajudat la circumstància que el personatge principal, a diferència de la resta de les moltes òperes, era familiar per al públic de Londres a través de l'associació amb la història britànica i amb l'obra de Shakespeare. En el primer recitatiu el llibretista va treballar una referència a la coneguda frase Veni, vidi, vici, que se suposava popularment que Cèsar hauria utilitzat després de la seva conquesta de la Gran Bretanya l'any 55 aC. De fet, la frase sembla haver-se originat segons Suetoni, després de la batalla de Zela en la qual va derrotar el Regne del Pont, a l'Àsia Menor; això va ocórrer al voltant d'un any després del període històric de l'activitat de Cèsar a Egipte (48-47 aC), que és l'objecte de l'òpera.
Després de la seva estrena, l’obra fou ràpidament incorporada al repertori de diversos teatres alemanys, on consolidà una difusió notable. Algunes seccions van adquirir una consideració especial entre el públic i els intèrprets, com l’ària de Cleòpatra Troppo crudeli siete, el lament de Cornèlia i el seu duo amb Sesto, o el recitatiu de forta intensitat dramàtica en què Cèsar es troba davant la tomba de Pompeu. Cap altra òpera de Händel no ha arribat a acumular un reconeixement comparable, tant en el moment de la seva aparició com en èpoques posteriors.
L’autor mateix en dirigí trenta-vuit funcions a Londres; en les darreres, com era habitual en el període, incorporà noves àries per adaptar la partitura a les capacitats de nous membres del repartiment. Entre aquestes modificacions sobresurt especialment la metamorfosi del rol de Sesto: concebut inicialment per a una soprano, Händel el confià en les reposicions a un tenor. En aquell temps, a diferència del que ocorre en l’òpera moderna, la veu de tenor no s’associava ordinàriament a protagonistes heroics. Aquest canvi obligà el compositor a rebaixar certes àries una octava i, en altres casos, a reformular-les completament.
Les reposicions de l’òpera durant la vida de Händel tingueren lloc en les temporades de 1725, 1730 i 1732, i l’obra arribà igualment a escenaris de París, Hamburg i Braunschweig. Com succeí amb la major part del seu teatre líric, Giulio Cesare acabà desapareixent del repertori al llarg del , fins que el 1922 fou recuperada a Göttingen en una edició de fiabilitat limitada, però decisiva per propiciar-ne una difusió extensa.
La revitalització general de la música barroca a partir de la dècada de 1950 consolidà aquesta òpera com una de les més representatives de Händel. Entre les interpretacions considerades més fidels a l’esperit original destaca la realitzada per la Händel Opera Society a Londres el 1963. També assolí repercussió notable la producció de la New York Opera City del 1966 —amb Beverly Sills en el rol de Cleòpatra i el baríton Norman Treigle com a Cèsar—, que fou posteriorment enregistrada i utilitzà una nova versió de la partitura preparada per Julius Rudel, en consonància amb la pràctica adaptativa habitual en temps de Händel. La English National Opera integrà l’obra al seu repertori el 1979 sota la direcció de Charles Mackerras i amb Janet Baker en el paper de Cèsar.
Els personatges principals, Giulio Cesare, Sesto i Ptolomeo, foren concebuts originàriament per a castrati. En l’actualitat, aquestes parts solen recaure en contralts o contratenors, si bé a vegades Giulio Cesare és transportat per ser interpretat per un baríton. L’òpera és considerada una de les fites de Händel i una peça cabdal del repertori clàssic, destacada per la riquesa i el refinament de les seves línies vocals. Constitueix l’expressió més paradigmàtica de l’ideal heroic i de la maduresa artística assolida pel compositor en aquell moment.
A Catalunya es va estrenar el 22 de desembre de 1964 al Gran Teatre del Liceu, i va ser la primera vegada que es va poder sentir una òpera de Händel al Liceu, encara que no a Barcelona, ja que el Teatre Tívoli havia representat Alcina el 1943.
Acte I Quadre primer. ‘’Paratge proper al Nil’’
Cèsar, al capdavant de les tropes romanes victorioses després de la derrota de Pompeu a Farsàlia, penetrava en territori egipci. En aquell moment, una ambaixada enviada per Ptolemeu, sobirà d’Egipte, acudiva davant el general romà amb la petició que els fos concedida la pau i l’amnistia. Com a garantia de fidelitat, oferien una urna que contenia el cap del difunt Pompeu, gest que Cèsar considerava una mostra de crueltat indigna i que rebutjava amb repugnància.
Cornèlia, ara vídua de Pompeu, s’adreçava al comandant romà demanant clemència per a ella i per al seu fill Sestus. El jove, profundament colpit per l’assassinat del seu pare, formulava el jurament solemne de portar a terme la seva venjança.
Quadre segon. Estança de Cleòpatra