, de naixement Filippo Bruno, va ser un astrònom, filòsof, matemàtic, dominic i poeta italià.
Les seves teories cosmològiques van superar el model copernicà, ja que va proposar que el Sol era "només" un estel i que l'Univers havia de contenir un infinit nombre de mons habitats per animals i éssers intel·ligents. Membre de l'orde dels Dominics, va proposar en el camp teològic una manera particular de panteisme, que diferia considerablement de la visió cosmològica sostinguda per l'Església catòlica. Però no van ser aquests raonaments la causa de la seva condemna sinó les seves afirmacions teològiques, que el van portar a ser condemnat per les autoritats civils de Roma després que la Inquisició romana el trobés culpable d'heretgia. Va ser cremat a la foguera. Després de la seva mort, el seu nom va guanyar fama considerable, particularment en el i principis del .
Biografia Primers anys, 1548–1576 Nascut amb el nom Filippo Bruno a Nola (comune de l'actual província de Nàpols, a la regió de la Campània, al sud d'Itàlia, aleshores part del Regne de Nàpols) el 1548, era fill de Giovanni Bruno (1517-c. 1592), un soldat, i de Fraulissa Savolino (1520-?). En la seva joventut va ser enviat a Nàpols per ser educat. Va ser tutoritzat en privat al monestir agustí d'allà i va assistir a conferències públiques a l'Studium Generale.Dorothea Waley Singer (1950), Giordano Bruno, His Life and Thought, New York. Als 17 anys, va ingressar a l'orde dels dominics al monestir de San Domenico Maggiore de Nàpols, prenent el nom de Giordano, en honor a Giordano Crispo, el seu tutor de metafísica. Va continuar els seus estudis allà, completant el seu noviciat i ordenat sacerdot el 1572 als 24 anys. Durant la seva estada a Nàpols, es va fer conegut per la seva habilitat amb l'art de la memòria i en una ocasió va viatjar a Roma per demostrar el seu sistema mnemotècnic davant el papa Pius V i el cardenal Rebiba. En els seus darrers anys, Bruno va afirmar que el papa va acceptar la seva dedicació a ell de l'obra perduda Sobre l'arca de Noè en aquest moment.This is recorded in the diary of one Guillaume Cotin, librarian of the Abbey of St. Victor, who recorded recollections of a number of personal conversations he had with Bruno. Bruno also mentions this dedication in the Dedicatory Epistle of The Cabala of Pegasus (Cabala del Cavallo Pegaseo, 1585).
Tenia una memòria excepcional. Estava interessat per la filosofia. Va ser atret per les idees redescobertes en aquell temps d'Hermes Trismegistus, i Plató.
Si bé Bruno es va distingir per una habilitat excepcional, el seu gust pel pensament lliure i els llibres prohibits aviat li van causar dificultats. Atesa la polèmica que va provocar en la seva vida posterior, és sorprenent que va poder romandre dins del sistema monàstic durant onze anys. En el seu testimoni als inquisidors venecians durant el seu judici molts anys més tard, diu que es van iniciar dues actuacions contra ell per haver rebutjat imatges dels sants, conservant només un crucifix, i per haver recomanat textos controvertits a un novell.Gargano (2007), p. 11 Tal comportament potser es podria passar per alt, però la situació de Bruno es va fer molt més greu quan es va informar que va defensar l'heretgia arriana, i quan es va descobrir una còpia dels escrits prohibits d'Erasme, anotats per ell, amagada a la latrina del monestir. Quan es va assabentar que s'estava preparant una acusació contra ell a Nàpols, va fugir el 1576, deixant de banda el seu hàbit religiós, almenys durant un temps.Gosselin has argued that Bruno's report that he returned to Dominican garb in Padua suggests that he kept his tonsure at least until his arrival in Geneva in 1579. He also suggests it is likely that Bruno kept the tonsure even after this point, showing a continued and deep religious attachment contrary to the way in which Bruno has been portrayed as a martyr for modern science. Instead, Gosselin argues, Bruno should be understood in the context of reformist Catholic dissenters. Edward A. Gosselin, "A Dominican Head in Layman's Garb? A Correction to the Scientific Iconography of Giordano Bruno", in The Sixteenth Century Journal, Vol. 27, No. 3 (Autumn, 1996), p. 673–678.
Primers anys de voltar, 1576–1583 esquerra|miniatura|La primera representació de Bruno és un gravat publicat el 1715 a Alemanya, que es presumeix basat en un retrat contemporani perdut.Virgilio Salvestrini, Bibliografia di Giordano Bruno, Firenze, 1958 Marxa de Roma per igual motiu, al mateix temps que deixa l'orde dels dominics. Bruno va anar primer al port genovès de Noli, després a Savona, Torí i finalment a Venècia, on va publicar la seva obra perduda Sobre els signes dels temps amb el permís (així va reclamar en el seu judici) del dominicà Remigio Nannini Fiorentino. De Venècia va marxar a Pàdua, on va conèixer altres dominics que el van convèncer de tornar a portar el seu hàbit religiós. De Pàdua va anar a Bèrgam i després a través dels Alps fins a Chambèri i Lió. Els seus moviments després d'aquest temps són obscurs.Dorothea Waley Singer, Giordano Bruno, His Life and Thought, New York, 1950 "Following the northern route back through Brescia, Bruno came to Bergamo where he resumed the monastic habit. He perhaps visited Milan, and then leaving Italy he crossed the Alps by the Mont Cenis pass, and came to Chambéry. He describes his hospitable reception there by the Dominican Convent, but again he received no encouragement to remain, and he journeyed on to Lyons. Bruno's next movements are obscure. In 1579 he reached Geneva."
El 1579, Bruno va arribar a Ginebra. Tal com assenyala DW Singer, un biògraf de Bruno, «de vegades s'ha plantejat la qüestió de si Bruno es va convertir en protestant, i hi ha proves que es va unir a una església calvinista».Dorothea Waley Singer, Giordano Bruno, His Life and Thought, New York, 1950; Singer points out in a footnote that Bruno's name appears in a list, compiled one hundred years later, of Italian refugees who had belonged to the Protestant church of Geneva. However, she does not find this evidence convincing. Durant el seu judici venecià, va dir als inquisidors que mentre estava a Ginebra li va dir al marqués de Vico de Nàpols, que era notable per ajudar els refugiats italians a Ginebra: «No tenia intenció d'adoptar la religió de la ciutat. Només volia quedar-me allà per poder viure en llibertat i en seguretat». Bruno es va fer fer un parell de pantalons per a si mateix, i sembla que el marquès i altres li van fer regalar a Bruno una espasa, un barret, una capa i altres articles de primera necessitat per vestir-se; amb aquesta indumentària Bruno ja no podia ser reconegut com a sacerdot. Aparentment, les coses van anar bé per a Bruno durant un temps, ja que va escriure el seu nom al Llibre del Rector de la Universitat de Ginebra el maig de 1579. Però d'acord amb la seva personalitat no va poder romandre en silenci molt temps. A l'agost va publicar un atac a l'obra d'Antoine de la Faye, un professor distingit. Bruno i l'impressor, Jean Bergeon, van ser detinguts immediatament. En lloc de demanar disculpes, Bruno va insistir a continuar defensant la seva publicació. Se li va negar el dret a prendre el sagrament. Tot i que aquest dret es va restaurar aviat, va abandonar Ginebra.
Va anar a França, arribant primer a Lió, i després es va instal·lar durant un temps (1580–1581) a Tolosa de Llenguadoc, on es va doctorar en teologia i va ser elegit pels estudiants per impartir classes de filosofia. També va intentar en aquest moment tornar al catolicisme, però el sacerdot jesuïta al qual es va acostar li va negar l'absolució. Quan va esclatar la lluita religiosa l'estiu de 1581, es va traslladar a París. Allà va fer un cicle de trenta conferències sobre temes teològics i també va començar a guanyar fama per la seva prodigiosa memòria. Els seus talents van atreure l'atenció benèvola del rei Enric III; en aquesta època, publica vint llibres, com Cena de le Ceneri (1584), i De l'Infinito, Universo e Mondi (1584). En aquesta segona obra defensa les teories de Copèrnic. Bruno va informar posteriorment:
A París, Bruno va gaudir de la protecció dels seus poderosos mecenes francesos. Durant aquest període, va publicar diversos treballs sobre mnemotècnia, entre els quals destaquen De umbris idearum (Sobre les ombres de les idees, 1582), Ars memoriae, 1582 i Cantus circaeus, 1582; descrit a Circe a les arts. Es basaven en els seus models mnemotècnics de coneixement i experiència organitzats, a diferència de les tècniques mnemotècniques simplistes basades en la lògica de Petrus Ramus que es van popularitzar aleshores. Bruno també va publicar una comèdia que resumia algunes de les seves posicions filosòfiques, titulada Il Candelaio (El portador de la torxa, 1582). Al les dedicatòries s'aprovaven, per regla general, prèviament i, per tant, eren una manera de posar una obra sota la protecció d'un particular. Tenint en compte que Bruno va dedicar diverses obres al rei Enric III, Sir Philip Sidney, Michel de Castelnau (ambaixador francès a Anglaterra) i possiblement al papa Pius V, és evident que aquest errant havia augmentat considerablement el seu estatus i s'havia mogut en cercles poderosos.
Anglaterra, 1583–1585 L'abril de 1583, Bruno va anar a Anglaterra amb cartes de recomanació d'Enric III com a convidat de l'ambaixador francès, Michel de Castelnau. Bruno va viure a l'ambaixada francesa amb el lexicògraf John Florio. Allà es va familiaritzar amb el poeta Philip Sidney (a qui va dedicar dos llibres) i altres membres del cercle hermètic al voltant de John Dee, encara que no hi ha proves que Bruno hagi conegut mai el mateix Dee. També va donar conferències a Oxford, i va buscar sense èxit una posició docent allà. Les seves opinions van ser controvertides, sobretot amb John Underhill, rector del Lincoln College i posteriorment bisbe d'Oxford, i George Abbot, que més tard esdevingué arquebisbe de Canterbury. L'abat es va burlar de Bruno per donar suport a «l'opinió de Copèrnic que la terra girava, i el cel es quedava quiet; mentre que en realitat era el seu propi cap el que més aviat va girar, i el seu cervell no es va quedar quiet» i va trobar que Bruno havia plagiat i tergiversat l'obra de Ficino, cosa que va portar Bruno a tornar al continent.Hannam, James. God's Philosophers: How the Medieval World Laid the Foundations of Modern Science. Icon Books Ltd, 2009, 312,
No obstant això, la seva estada a Anglaterra va ser fructífera. Durant aquest temps Bruno va completar i publicar algunes de les seves obres més importants, els sis Diàlegs italians, incloent-hi els fulls cosmològics La cena de le ceneri (El sopar del dimecres de cendra, 1584), De la causa, principio et uno (Sobre la causa, Principi i unitat, 1584), De l'infinito, universo et mondi (De l'infinit, univers i mons, 1584) així com Lo spaccio de la bestia trionfante (L'expulsió de la bèstia triomfant, 1584) i De gli eroici furori (Sobre els frenètics heroics, 1585). Alguns d'aquests van ser impresos per John Charlewood. Algunes de les obres que Bruno va publicar a Londres, en particular The Ash Wednesday Supper, sembla que van crear polèmica. Una vegada més, les opinions controvertides i el llenguatge sense tacte de Bruno li van fer perdre el suport dels seus amics. John Bossy ha avançat la teoria que, mentre s'allotjava a l'ambaixada francesa a Londres, Bruno també estava espiant conspiradors catòlics, sota el pseudònim Henry Fagot, per a Sir Francis Walsingham, secretari d'Estat de la reina Elisabet.