Lieja

Lieja (en francès i oficialment, Liège; en való, Lîdje;Jean Haust, Le dialecte wallon de Liège, tom 2: Dictionnaire Liégeois, Liège, H. Vaillant-Carmanne, 1933, pàgina 368 en neerlandès, Luik; en alemany, Lüttich) és la capital de la província belga del mateix nom, la més oriental de les valones. Amb 197.637 habitants (octubre 2013) (600.000 a l'aglomeració, 1.086.232 a la província), anomenats liegesos, és la cinquena ciutat de Bèlgica i la primera de Valònia. De 980 fins al 1795 era la capital del principat de Lieja, un estat autónom dins del Sacre Imperi Romanogermànic.

Està situada a la confluència dels rius Mosa, Llègia i Ourthe, i a la vora del Vesdre, tributari de l'Ourthe, a 100 km a l'est de Brussel·les, 25 km al sud de Maastricht (Països Baixos) i 40 km a l'oest d'Aquisgrà (Alemanya).

Centre d'una regió fortament industrialitzada (carbó, siderúrgia), Lieja era una ciutat important econòmicament al però l'activitat va començar a decaure a la segona meitat del amb l'ocàs del sector miner i les restructuracions de la siderúrgia, les fabricacións metàl·liques i les armes. Als suburbis, nombrosos turons negres anomenats terrils formats durant decennis amb les terres i la ganga sobrant de l'extracció de carbó són testimonis del passat miner de la regió. Malgrat els esforços de reconversió industrial i econòmica, el sector de l'acer continua essent de gran importància a la regió. S'havia previst la seva desaparició però a Seraing el 2008 un alt forn tancat va reobrir-se. Actualment s'aposta per la logística, mitjançant el desenvolupament de l'aeroport de mercaderies de Bierset, el port fluvial (tercer port interior d'Europa) i l'edificació d'una nova estació de ferrocarril dissenyada per l'arquitecte valencià Santiago Calatrava.

Es creu que deu el seu nom al Llègia, riuet afluent del Mosa. És però més probable que l'origen etimològic sigui Leudica ("lloc públic" en la llengua dels francs), o bé del llatí Leodiens. Actualment el nom oficial de la ciutat és Liège, en francès, tot i que fins al 1950 s'escrivia Liége (amb accent tancat).

Història

Les primeres traces d'habitació daten del Paleolític mitjà (200.000 aC) i a l'aiguabarreig del Llègia i del Mosa, a la futura plaça Saint-Lambert s'han trobat traces d'una ocupació continua des del 80.000-50.000 aC). Un poble primitiu va desenvolupar-se als anys 5300-5250 aC. Al mateix lloc, a les ruïnes d'una vil·la gal·loromana del va desenvolupar-se un poblat fràncic, merovingis i carolingis.

L'assassinat vers 705 del bisbe Lambert de Lieja i la decisió d'Hubert de Lieja de transferir la seu del bisbat de Maastricht a Lieja, atès el culte del martiri, va transformar a poc a poc el poblat en veritable ciutat. Al 972 el bisbe Notger va fortificar la ciutat i feu construir una nova església dedicada al sant liegès. Quan va esdevenir el primer príncep-bisbe el 980, Lieja va esdevenir la capital d'un principat autónom dins del Sacre Imperi Romanogermànic fins a la revolució francesa el 1795.

La història de la ciutat va anar ensems amb la del principat, en cercar sempre uns compromisos amb els veïns potents que covejaven aquest territori, però mai no van poder ocupar-lo de debò. Com que era un principat-bisbal, no podien annexar-lo per un matrimoni geo-estratègic. Les cases reials d'Europa (de les quals les més conegudes van ser els Waldeck, els Dampierre, els Borbons, els Wittelsbach) sempre van haver de trobar un nebot per a continuar la dinastia. De vegades, el capítol de Saint Lambert, que tenia la darrera paraula, va mostrar la seva autonomia i elegí un príncep-bisbe local (Erard de la Mark, Joan Lluís d'Elderen…), cosa que no sempre va facilitar les relacions amb els veïns.

El 1468, va ser el moment més dur de la història de la ciutat amb la seva destrucció completa per les tropes de Carles el Temerari i Lluís de Gruuthuse, quan els liegesos van continuar refusant l'autoritat del príncep-bisbe Lluís de Borbó, el nebot de Felip III de Borgonya.

Després de la revolució francesa, el 1815, la ciutat va passar al Regne Unit dels Països Baixos i el 1830 a Bèlgica. Aleshores va començar un període de florescència fins al 1962, gràcies al desenvolupament de la indústria i la creació d'una universitat i altres institucions educatives. Des de l'inici del , es veuen els signes d'un renaixement de la ciutat amb un creixement de la població a partir del 2003.

Geografia miniatura|Usos del sòl |300pxEl 73% de la superfície l'ocupen construccions, el 16% correspon a conreus, el 7% a bosc i parcs i el 4% restant correspon a rius i llacs, entre d'altres.Chiffres clés pour la commune de Liège, Brussel·les, Statbel, 2006 Tot i ésser un espai força urbanitzat, el 27% de la superfície està ocupada per boscos, parcs, terres de conreu i aigües planes. Hi ha grans parcs i espais verds a prop del centre: els Côteaux de la Citadelle, el Parc d'Avroy, el Parc de la Boverie i el Parc de la Chartreuse.

Demografia

; des de juliol de 2010:

Al llarg de la seva història, la ciutat sempre va ser un lloc d'immigració. Després de la revolució industrial a l'inici del i l'explotació a gran escala, els Limburguesos, fugint la pobresa i la fam de la seva província agrària van formar una primera gran vaga, després va venir una primera vaga d'italians després de la Segona Guerra Mundial. Després de la Segona Guerra Mundial, l'estat belga va reclutar activament italians per a treballar a les mines i en mensura menor a espanyols. A l'inici dels anys seixanta, l'estat va procedir una darrera vegada a promoure la immigració de turcs i magribins. El que fa que Lieja sigui la ciutat més italiana de Bèlgica és que hi hagi barris als quals més de la meitat de la població és d'origen italià.

Des de 1930, la ciutat ha anat perdent població fins al 2003, amb el fenomen de dispersió que ha patit tot el Benelux després de la creació de la important xarxa d'autopistes i la urbanització dels pobles rurals prop de les ciutats llargues. Aquesta tendència s'ha invertit, gràcies a la rehabilitació urbanística i la construcció de cases de qualitat centrals. Del punt més baix el 2003 (184.259) la ciutat ha guanyat més de 13.000 habitants (197.637) o més de 7,2% el 2013. Cal afegir un nombre desconegut d'habitants non domiciliats (estudiants, residents non oficials inscrits a la seva segona residència per a raons fiscals, refugiats…), estimat a almenys 10.000 persones.

Economia Des de l'edat mitjana, la ciutat ha sigut un centre de serveis, de govern, de comerç, d'educació i de cultura. Tot i tenir la seva pròpia indústria, la indústria pesant va establir-se als suburbis de la "corona vermella": Herstal, Seraing, Fléron, Saint-Nicolas, Flémalle, Rocourt.

Des del 1960, tant Lieja com la seva regió pateixen una crisi econòmica deguda inicialment al tancament de les mines i posteriorment a la crisi de la indústria siderúrgica de l'Europa occidental. Als anys 90, l'emblemàtica Cockerill-Sambre fou adquirida pel grup francès Arcelor, integrat posteriorment al grup Arcelor-Mittal. Després d'innombrables ajornaments, l'abril de 2005 el primer dels alts forns de Seraing va tancar-se. El 2008 va haver-hi una breua pròrroga i van tornar a obrir-lo per a respondre al creixement de la demanda d'acer, però el 2011 va ser la fi definitiva de la «fase calenta» de la producció d'acer, només quedarà la transformació d'acer fabricat en un altre lloc.AdC i Michel Grétry, «Arcelor Liège: c'est la fin de la phase à chaud», Radio-Télévision belge de la Communauté française (RTBF), 12 d'octubre de 2011

Les disputes entre els diferents poders de la regió (polítics, sindicats i empresaris) de vegades han reduït l'eficiència dels ens creats per promoure la reactivació i reconversió econòmica. A poc a poc, un consens sembla créixer que cal transcendir les fronteres dels municipis i cercar solucions regionals.

Els últims anys, Lieja ha apostat per ésser la plataforma logística de l'euroregió Mosa-Rin, amb la inversió en l'aeroport de mercaderies de Lieja-Bierset, l'ampliació del Port Autònom de Lieja (al riu Mosa i al canal Albert) i la renovació de la principal estació de ferrocarril (Liège-Guillemins) per a l'arribada del tren d'alta velocitat, dibuixada per a l'arquitecte valencià Santiago Calatrava. Aquests esforços no van romandre sense effectes. De juliol 2006 a juliol 2010 la taxa d'atur va baixar de 26,01% a 22,54% de la població activa. Si el 2010 sempre queda massa elevada en comparar amb la mitjana de Valònia de 17,03% el 2010, després d'unes dècades d'estagnació, la tendència sembla haver-se invertit de manera durable.

Ensenyament La Université de Liège, fundada el 1817 pel rei Guillem I dels Països Baixos és una de les tres més importants universitats belgues francòfones (darrere la Universitat Catòlica de Lovaina i de la Universitat Lliure de Brussel·les) i una de les dues úniques universitats estatals. El 1957, el rector Dubuisson va decidir reagrupar les facultats disperses a la ciutat i traslladar-les a l'altiplà del bosc de Sart Tilman, a pocs quilòmetres de la ciutat. Les antigues instal·lacions de Val Benoît es transformaren en un centre de PIME. Compta amb uns 13.000 estudiants.

Als anys 1965-1985, les interminables obres de destrucció del centre per a construir una autopista "penetrant" amb la creu principal prevista a la plaça Sant Lambert, el desplaçament de la universitat a vuit quilòmetres del centre, la destrucció de centenars de cases nobles van minvar l'atractivitat dels barris del centre de la ciutat que s'han buidat de famílies per acollir una població méns opulent. Tots aquests factors van contribuir a la degradació dels habitatges i de la qualitat de vida. En veure que la ciutat perdia no tan sols els estudiants però també una animació agradable, més tard es va decidir de mantenir la facultat de filologia i de filosofia al centre, als edificis històrics encarregats per Guillem I.

Urbanisme miniatura|La casa Curtius, centre del nou conjunt museístic Grand CurtiusA l'inici dels anys 80 del segle passat, l'arquitecte Charles Vandenhove va ser el primer que va veure el potencial arquitectural de la ciutat, quan va restaurar una sèrie de cases nobles al carrer Hors Château, eixamplat amb la creació de pisos nous en estil postmodern que es mesclen ben bé amb les cases de la renaixença (Cour Saint-Antoine, rue des Brasseurs). A poc a poc, el teixit urbà es recrea en connectar-se petites illes de renovació la ciutat retroba l'esplendor d'antany.

Darrerament, es potencia el caràcter comercial de la ciutat, especialment a la ciutat vella, amb l'obertura de diferents galeries comercials i la finalització de la reforma de la plaça de Sant Lambert (que restà 20 anys paralitzada), i com a destinació turística cultural amb el conjunt museístic Grand Curtius, que reagrupa la important col·lecció d'art sacre i tresors religiosos de l'antic Principat. Malgrat tots aquests esforços, la taxa d'atur continua estant a prop del 20%.

Rep sovint el sobrenom de Cité ardente (ciutat ardent), nom provinent d'una novel·la cavalleresca escrita per l'autor brussel·lès Henri Carton de Wiart el 1904. Aquesta novel·la (de veracitat històrica molt discutible) explica el saqueig de Lieja per les tropes de Carles el Temerari el 1468.

Liegesos cèlebres Carlemany (742-814), Emperador d'Occident Joan Decorte dit Curtius (Lieja, 1551 – mort a Liérganes, 1628) fabricant d'armes a foc. Georges Nagelmackers (Liège 1845 - Château de Villepreux 1905): industrial, fundador de la Compagnie Internationale des Wagons-Lits i constructor de l'Orient Express Georges Simenon (1903 Lieja – 1989 Lausana), escriptor, creador de l'inspector Maigret. Jean-Pierre i Luc Dardenne, cineastes. Palma d'Or a Canes per "Rosetta". André Ernest Modeste Grétry (1741 Lieja – 1813 París), compositor. Zénobe Gramme (1826 – 1901), enginyer, inventor de la dinamo "Gramme". César Franck (1822 Lieja – 1890 París), compositor. Violetta Villas (1938 Lieja), cantant molt famosa en Las Vegas i Europa.