La Internacional Comunista, també coneguda com la Tercera Internacional, així com per la seva abreviatura en rus Komintern (Коминтерн, abreviatura de Коммунистический интернационал, "Internacional Comunista") o Comintern (abreviatura de l'anglès: Communist International) va ser una organització comunista internacional, fundada al març de 1919, per iniciativa de Lenin i el Partit Comunista de Rússia (Bolxevic), que agrupava els Partits Comunistes dels diferents països, i l'objectiu de la qual era lluitar per la superació del capitalisme, l'establiment de la Dictadura del Proletariat i de la República Internacional dels Soviets, la completa abolició de les classes i la realització del socialisme, com a primer pas a la societat comunista com fixava en els seus primers estatuts.
Antecedents Com ja recordava el preàmbul dels primers Estatuts de la Internacional Comunista, els antecedents d'aquesta es remunten a l'Associació Internacional dels Treballadors fundada per Karl Marx i Friedrich Engels, a Londres el 1864, i que per primer cop en la història agrupava els treballadors de distints països.
Després de la desaparició d'aquesta Primera Internacional el 1876, Friedrich Engels va promoure la creació d'una Segona Internacional, creada a París, el 1889, que va agrupar els partits socialistes, socialdemòcrates i laboristes. Amb el començament de la Primera Guerra Mundial es produeix la fractura de la Segona Internacional entre els socialistes reformistes i els revolucionaris, en donar suport els primers als seus respectius governs nacionals a declarar la guerra, i la total oposició dels segons a aquesta.
Els grups socialistes revolucionaris van celebrar la Conferència de Zimmerwald al setembre de 1915 i la Conferència de Kienthal a l'abril de 1916, convertint-se aquestes organitzacions en la base de la Tercera Internacional creada el març de 1919 a Petrograd per a trencar definitivament amb els elements reformistes, que segons el parer dels socialistes revolucionaris, havien traït a la classe treballadora i provocat la "fallida" de la Segona Internacional.
Història de la Internacional Comunista La Internacional Comunista va celebrar set congressos mundials, malgrat que en un principi aquests congressos eren anuals, posteriorment s'anaren espaiant en el temps les celebracions dels següents congressos.
Del primer al quart Congrés Mundial El primer Congrés Mundial de la Internacional Comunista ocorregut a Petrograd, entre el 2 i el 6 de març de 1919. En aquest congrés es va tractar sobre la "democràcia burgesa i la dictadura del proletariat" i de la necessitat de difondre el sistema de Soviets. També es va anomenar a Grigori Zinóviev, President del Comité Executiu de la Internacional Comunista (CEIC), que era la màxima autoritat de la I.C. durant el període entre congressos.
El II Congrés Mundial de la Internacional Comunista es va reunir a Moscou, entre el 19 de juliol i el 7 d'agost de 1920. En aquest congrés s'insisteix en la necessitat de propagar el sistema de soviets, i a causa de les nombroses organitzacions socialdemòcrates que sol·licitaven l'ingrés s'acorden les 21 condicions per a l'adhesió a la I.C., i s'aproven els seus primers Estatuts.
El III Congrés Mundial de la Internacional Comunista es va celebrar a Moscou entre el 22 de juny i el 12 de juliol de 1921. En ell, es van combatre les postures ultraesquerranes d'alguns partits comunistes, com el KPD alemany, i assumint que la situació mundial havia canviat, van resoldre treballar amb les bases reformistes en els cridats "fronts únics". També es va tractar sobre la importància d'incorporar a les dones treballadores al moviment comunista.
El IV Congrés Mundial de la Internacional Comunista tingué lloc a Moscou entre el 30 de novembre i el 5 de desembre de 1922. S'aprofundeix en les tàctiques de la I.C. del cridat "front únic" i es tracta de la situació dels negres, així com del treball dels comunistes en els sindicats. També s'aborda la situació dels comunistes a l'Àsia i a l'Pacífic. El congrés va promulgar la incompatibilitat entre la pertinença a la maçoneria o la Destral dels drets humans i un Partit Comunista.<ref>[http://tristan.u-bourgogne.fr/UMR5605/publications/histoireenrevolution/histoireenrevolution.pdf Unix histoire en révolution? Du bàs usage des arxives de Moscou et d'ailleurs, va baixar direcció de Serge Wolikow]</ref>
Mentre les organitzacions estalinistes reivindiquen tots els congressos fins a la desaparició de la Comintern, les organitzacions trotskistes només donen validesa a les resolucions d'aquests quatre primers congressos. El 1938, Trotski i els seus seguidors fundarien una Quarta Internacional.
Del V al VII Congrés Mundial El V Congrés Mundial de la Internacional Comunista es va celebrar a Moscou entre juny i juliol de 1924. Marcat pel fracàs de la revolució a Alemanya s'adopten uns nous estatuts amb els quals es comença la crida a la "bolxevització" de la Internacional Comunista i dels partits membres.
L'estiu de 1926 es apartat de la Presidència del CEIC, perdent Zinóviev la direcció de la Komintern. S'escull Nikolai Bukharin per a succeir-lo com a secretari general del CEIC.
El VI Congrés Mundial de la Internacional Comunista va tenir lloc entre juliol i setembre de 1928 a Moscou. En el nou context del començament de la greu crisi econòmica s'aproven la consigna de "classe contra classe" que oficialitza el començament del cridat "Tercer Període". S'aprova també el Programa de la Internacional Comunista.
A l'abril de 1929 Bukharin es va veure obligat a dimitir del seu càrrec. Per a substituir-lo al capdavant del CEIC, va ser triat el 1934 el comunista búlgar Gueorgui Dimitrov, qui dirigiria la Internacional Comunista fins a la seva dissolució.
El VII Congrés Mundial de la Internacional Comunista es va reunir a l'agost de 1935 a Moscou. Després de l'auge dels feixismes, i el fracàs de la política d'ultraesquerra aprovada a l'anterior congrés, es dona pas a la política de Front popular.
Els partits i organitzacions estalinistes, reconeixen la totalitat d'aquests set congressos.
Dissolució de la Internacional Comunista El 15 de maig de 1943, després de la celebració de la Conferència de Teheran, el Presídium del Comité Executiu de la Internacional Comunista, "tenint en compte la maduresa dels partits comunistes" nacionals i, per a evitar els recels dels països capitalistes aliats, va decidir dissoldre la Internacional Comunista.
El 1947 va ser creada la Kominform (Oficina d'Informació Comunista) com a substituta de la Komintern, i reunia els Partits Comunistes de Bulgària, Txecoslovàquia, França, Hongria, Itàlia, Polònia, la Unió Soviètica i Iugoslàvia. Va ser dissolta el 1956.
Encara que no tingueren una organització internacional, els distints Partits Comunistes van seguir les directrius del Partit Comunista de la Unió Soviètica amb el qual van mantenir reunions periòdiques.
Organització de la Internacional Comunista Els òrgans de la Internacional Comunista, segons els seus primers estatuts, eren:
El Congrés Mundial: l'òrgan que ostentava l'autoritat màxima de la Internacional Comunista era el Congrés Mundial, que havia de reunir-se una vegada a l'any i tenia en exclusivitat la modificació del Programa i els Estatuts. Es van celebrar set congressos mundials.
El Comité Executiu: l'òrgan que tenia l'autoritat màxima en els períodes entre congressos era el Comité Executiu, i era triat pel Congrés Mundial. La seva seu es decidia en cada congrés.
Més tard es crearia el Presídium un altre òrgan més que tenia la màxima autoritat entre els plens del Comité Executiu.
Organitzacions associades Sota la tutela de la Internacional Comunista es van crear una sèrie d'organitzacions internacionals, entre les que cabrien citar: Internacional Sindical Roja (Profintern) Internacional de Dones Comunistes Internacional de la Joventut Comunista Socors Roig Internacional (MOPR) Internacional Llauradora (Krestintern) Internacional Sportiva Roja (Sportintern) Unió de Dones Antifeixistes
Balanç de la Internacional Comunista (Komintern) Al març de 1919 va ser fundada la Internacional Comunista, abreujada com Komintern, segons el seu nom en rus, comunament coneguda com la "Tercera Internacional". La força principal de la nova internacional eren els Bolxevics russos, a diferència de les primeres internacionals, on els seus membres eren força heterogenis. Això va ocórrer en gran part a causa de la dissidència d'esquerrans dels principals partits europeus Social-Demòcrates. El Komintern va intentar llavors organitzar-se com un partit mundial promotor de la revolució socialista. Els comitès nacionals van ser instruïts per reconstruir-se seguint els principis leninistes. Per mantenir als seus socis, el comitè va imposar 21 condicions, entre elles la de que cada comitè nacional havia d'adoptar el nom de Partit Comunista.
L'oficina central de Komintern estava situada a Moscou. La Internacional va dur a terme un pla actiu per construir nous comitès arreu del món. Al principi la internacional estava principalment establerta a Europa, però gradualment seccions no europees es van anar desenvolupant. Després del partit rus, el principal partit era el Partit Comunista d'Alemanya.
miniatura|La revista de la Internacional Comunista va ser publicada en gran varietat de llengües europees entre 1919 i 1943. Durant el període del Komintern, quan el moviment comunista modern va prendre forma, va haver-hi intensos conflictes sobre el comandament i la direcció del moviment. Després de la mort de Lenin, Stalin va començar a purgar als seus opositors. Hi havia dues agrupacions dissidents principals: L'oposició d'esquerres, conduïda per León Trotsky i l'oposició de dretes, conduïda per Nikolai Bukharin. Els desacords dins del partit soviètic eren provocades per escissions en diverses seccions del Komintern. Sovint les escissions eren provocades per expulsions d'opositors potencials o reals al comandament de Stalin.
Durant l'última part dels anys 1920 el Komintern va adoptar una línia on va denominar als socialdemòcrates com a Feixistes Socials. La tasca de les seccions del Komintern era de combatre la influència dels Socialdemòcrates entre la classe obrera. La cooperació amb la Socialdemocràcia va ser exclosa categòricament.
No obstant això, després de l'ascens del Feixisme a Europa aquesta política va ser invertida. El 7è congrés del Komintern va adoptar la línia de Front Popular, que en alguns països com França, Espanya i XileCarlos Contreras Labarca, Els comunistes, el Front Popular i la independència nacional: discursos. Santiago, Antares, 1937. va aconseguir el poder en forma reeixida. Van impulsar als comunistes a construir aliances democràtiques, inclosos als Socialdemòcrates i altres partits burgesos, per lluitar contra el Feixisme. Durant la Segona Guerra Mundial, alguns partits comunistes van participar en activitats de restistencia contra l'Eix.
El guió polític de la guerra clarament va canviar les condicions de treball dels partits comunistes. Com a gest de bona voluntat cap als seus aliats Occidentals, Stalin va dissoldre el 1943 el Komintern.
Comunisme europeu durant l'època del Komintern La major part dels assistents al primer congrés del Komintern eren provinents d'Europa. En gran part, la nova internacional tenia les seves arrels en l'oposició d'esquerra dins de la Socialdemocràcia europea. En diversos casos, esquerdes amb el moviment obrer van precedir la Revolució d'octubre. Als Països Baixos, el Partit Socialdemòcrata es va formar el 1909, quan els sectors esquerrans es van separar del Partit Socialdemòcrata Laborista. A Alemanya, els revolucionaris van formar la Lliga Espartaquista el 1914. A Suècia l'esquerda va ocórrer en la primavera de 1917, amb la formació del Partit Social Democràtic d'Esquerra.