Lhepatitis és la inflamació del fetge caracteritzada per la presència de cèl·lules inflamatòries en el teixit de l'òrgan. El nom prové del grec hepar (ἧπαρ), l'arrel es hepato- (ἡπατ-), fetge, i el sufix -itis, que significa «inflamació». La condició pot ser autolimitada (curació per si mateixa) o pot progressar cap a la fibrosi (cicatrització reactiva) del fetge i a la cirrosi hepàtica en casos crònics.
L'hepatitis pot passar amb símptomes subclínics (mínims, inespecífics i de curta durada) o sense cap símptoma; però sovint causa icterícia, anorèxia (falta de gana) i malestar general. L'hepatitis és «aguda» si dura menys de sis mesos i «crònica» quan persisteix més temps. La forma «fulminant» és la que cursa amb necrosi massiva del fetge, greus trastorns de la coagulació i encefalopatia hepàtica en pocs dies (de 0 a14, segons alguns autors), sense lesió hepàtica anterior. El seu pronòstic és dolent i pot requerir un trasplantament hepàtic.
Els virus del grup conegut com a «virus de l'hepatitis» (hepatotròpics) són els que causen més casos d'hepatitis a tot el món. També poden provocar hepatitis les toxines, les substàncies químiques (sobretot l'alcohol, alguns medicaments i compostos presents en algunes plantes), altres infeccions i les malalties autoimmunitàries.
Història L'hepatitis és una malaltia coneguda des de fa mil·lennis per moltes cultures, amb diverses denominacions. Estudis sobre la filogènia del virus i de paleogenètica humana indiquen que l'hepatitis B ha afectat els humans des de fa uns 33.600 anys (datació que concorda amb l'origen dels primers humans no africans). Algunes soques del virus de l'hepatitis B (VHB) presents a goril·les i altres primats no humans podrien ser resultat de transmissions interespecífiques de fa uns 6.100 anys. L'expansió d'aquest tipus d'hepatitis coincideix amb les migracions dels diferents grups d'humans al llarg de desenes de milers d'anys. El VHB circulava per Europa fa 7.000 anys amb una estructura genòmica semblant a la dels moderns virus de l'hepatitis B humana. S'ha identificat el VHB en mostres de diversos individus europeus, pertanyents a l'edat del bonze i l'edat mitjana. Existeixen referències de casos d'icterícia a la Xina uns mil anys aC i a Babilònia cap el 500 aC.
En el món occidental fou descrita per primera vegada en el Corpus Hippocraticum, com «icterícia epidèmica», cap a l'any 400 aC. Es recomanava un tractament amb melikraton (hidromel). Hipòcrates pensava que la seva causa era un excés de «bilis negra», que es presentava sovint a la tardor i que el dejuni millorava el curs de la malaltia abans de la «crisi» (fase de resolució del procés). Al el papa Zacaries en una carta a Bonifaci, arquebisbe de Magúncia, va ordenar la quarantena de les persones amb icterícia per tal d'evitar l'expansió de la malaltia a la ciutat, ja que era considerada d'origen infecciós.
S'ha identificat el genoma de VHB, genotip C2, en una mòmia infantil coreana del corresponent a la segona etapa de la dinastia Joseon.
Durant molts anys, l'hepatitis infecciosa fou anomenada «icterícia catarral», a causa de les observacions de Bamberger (1855) i Virchow (1865), que van atribuir la seva etiologia a una obstrucció mucosa del colèdoc.
S'estima que, durant la Segona Guerra Mundial, uns 15 milions de persones varen patir hepatitis aguda.
El descobriment, l'any 1965, de l'antigen Austràlia (HBsAg) per Baruch Blumberg, fou una fita clau en l'estudi de les hepatitis. El 1970, David Dane (1923–1998) i el seu equip londinenc de viròlegs van descriure per primera vegada el virió de l'hepatitis B, i van aconseguir posteriorment grans avenços en el coneixement de la història natural del VHB i de les seves vies de transmissió.
L'any 1973, mitjançant microscòpia electrònica de les femtes de pacients afectats d'hepatitis A en fase aguda, Feinstone i els seus col·laboradors hi identificaren unes partícules esfèriques de 27 nanòmetres de diàmetre. L'estudi serològic va revelar que aquelles partícules eren específiques per a aquesta malaltia i en tots els pacients amb hepatitis A es va trobar la mateixa resposta antigènica. Aquells resultats indicaven que havien trobat l'agent causal de l'hepatitis A. La descoberta del virus de l'hepatitis C (VHC) va fer-la, el 1988, un investigador de l'empresa californiana de biotecnologia Chiron, en col·laboració amb els Centres per al Control i Prevenció de Malalties (CDC, de l'anglès Centers for Disease Control and Prevention) dels Estats Units.
Tipus Hepatitis infeccioses Hepatitis víriques
Les hepatitis víriques són el tipus d'hepatitis més comú a tot el món, especialment a Àsia i Àfrica. Les hepatitis víriques son causades per cinc virus diferents (hepatitis A, B, C, D i E). L'hepatitis A i l'hepatitis E es comporten de la mateixa manera: totes dues es transmeten per la via fecal-oral, són més freqüents als països en desenvolupament i són malalties autolimitades que no condueixen a una hepatitis crònica.
L'hepatitis B, hepatitis C i hepatitis D es transmeten quan la sang o les membranes mucoses estan exposades a sang i fluids corporals infectats, com el semen i les secrecions vaginals. També s'han trobat partícules víriques a la saliva i la llet materna. Els petons, compartir estris i la lactància materna no condueixen a la transmissió tret que aquests líquids s'introdueixin en llagues obertes o talls. Moltes famílies que no tenen aigua potable o viuen en cases poc higièniques han contret hepatitis perquè la saliva i les gotes de sang són sovint transportades per l'aigua i les malalties transmeses per la sang es propaguen ràpidament en entorns insalubres.
L'hepatitis B i C es poden presentar de manera aguda o crònica. L'hepatitis D és un virus defectuós que requereix l'hepatitis B per replicar-se i només es troba amb la coinfecció per hepatitis B. En adults, la infecció per hepatitis B és més freqüent, generalment s'autolimita, amb menys d'un 5% de progressió a l'estat crònic, i del 20 al 30% dels infectats crònics desenvolupen cirrosi o càncer de fetge. La infecció en nadons i nens sovint condueix a una infecció crònica.
A diferència de l'hepatitis B, la majoria dels casos d'hepatitis C condueixen a una infecció crònica. L'hepatitis C és la segona causa més freqüent de cirrosi als EUA (seguint a l'hepatitis alcohòlica). A les dècades de 1970 i 1980, les transfusions de sang van ser un factor important en la propagació del virus de l'hepatitis C. Des que l'any 1992 es va iniciar el cribratge generalitzat de productes sanguinis per a l'hepatitis C, el risc d'adquirir l'hepatitis C a partir d'una transfusió de sang ha disminuït d'aproximadament un 10% a la dècada de 1970 a 1 de cada 2 milions actualment.
Hepatitis parasitària Certs paràsits, com Entamoeba histolytica, tenen un gran quimiotropisme pel fetge i provoquen la seva inflamació, alterant greument la funcionalitat hepàtica. El protozou Toxoplasma gondii, transmès per aliments contaminats o la femta d'animals, també pot ocasionar hepatitis greus. Nematodes, com els Toxocara provoquen en rares ocasions hepatitis. Alguns trematodes, entre ells Clonorchis sinensis i Schistosoma mansoni, poden relacionar-se amb l'hepatitis. Un altre trematode d'interès és Dicrocoelium dendriticum; comú en els remugants, excepcionalment ocasiona la dicrocoeliasi humana. Aquest paràsit presenta una gran afinitat per les vies biliars, fet que comporta símptomes poc específics d'inflamació hepàtica semblants als d'una hepatitis viral no aguda. Els cestodes causants de l'equinococcosi, en especial l'Echinococcus granulosus i l'Echinococcus multilocularis, són els responsables de moltes hepatitis de gravetat variable i diagnòstic no sempre fàcil, ja que aquesta parasitosi acostuma a trigar mesos o anys en manifestar símptomes d'importància. Han estat descrits alguns casos d'ascariosi vesicular associats a colecistitis (inflamació de la paret de la vesícula biliar) i hepatitis aguda.
Hepatitis transmesa per via sexual
Són diverses les hepatitis degudes a virus hepatotròpics. La més comuna -fins i tot en països desenvolupats- és la produïda pel virus de l'hepatitis B. Els virus C i D (aquest gairebé sempre associat al virus B) també poden emprar de vegades aquesta forma de transmissió, sobretot en certes conductes i pràctiques sexuals. La transmissió sexual del VHC en parelles heterosexuals monògames és infreqüent, però és possible. A hores d'ara, es considera que el virus de l'hepatitis A pot causar hepatitis greus en persones coinfectades pel VIH. En dones, les infeccions per clamidíes (clamidiosi) poden ocasionar perihepatitis agudes. La sèpsia per Neisseria gonorrheae provoca diferents graus d'hepatitis i perihepatitis. Sobre tot en dones, la gonocòccia pot desenvolupar una síndrome de Fitz-Hugh-Curtis (una perihepatitis aguda amb bandes fibrinoses adherents a l'espai subfrènic que causa manifestacions semblants a les de la malaltia inflamatòria pelviana), amb coexistència d'una infecció clamidial o sense.
Hepatitis alcohòlica
L'abús crònic d'alcohol provoca un dany inflamatori directe al fetge, amb la subseqüent mort dels hepatòcits, principalment per la producció metabòlica d'espècies reactives de l'oxigen (ROS, de l'anglès reactive oxidative species). La coincidència d'un consum desmesurat d'alcohol i d'hepatitis vírica o metabòlica és el principal factor de risc per desenvolupar un carcinoma hepato-cel·lular. A més a més, l'hepatitis alcohòlica altera el cicle de la urea, fet que empitjora la prognosi vital.
Les formes d'hepatitis alcohòlica no tributàries de trasplantament es tracten amb prednisolona i pentoxifil·lina; tot i que l'eficàcia d'aquest darrer fàrmac ha estat qüestionada i la prednisolona no millora significativament la supervivència del malalt a mitjà o llarg termini. L'hepatitis alcohòlica greu (sAH, de l'anglès severe alcoholic hepatitis) té una taxa de mortalitat alta. El tractament amb corticoesteroides comporta una immunodepressió que facilita les infeccions oportunístiques per bacteris, fongs o virus, les quals compliquen molt el procés hepàtic i acurten l'esperança de vida del malalt. El tractament de primera línia de la sAH és l'abstinència total d'alcohol, tenint en compte que fàrmacs com el disulfiram o la naltrexona poden per se provocar danys hepatocel·lulars. Les noves opcions terapèutiques per la sAH inclouen modificadors de la microbiota intestinal, moduladors immunitaris, inhibidors de l'apoptosi, promotors de la regeneració hepatocitària o derivats de l'àcid quenodesoxicòlic. S'ha emprat l'afèresi granulocitària per tractar aquest tipus d'hepatitis.
Els models d'estudi murí in vivo i in vitro que utilitzen els investigadors d'aquest particular tipus d'hepatitis no sempre reflecteixen fidelment els processos patològics que tenen lloc en el fetge humà; un fet que complica diferents línies de recerca, en especial les relacionades amb les profundes disfuncions immunitàries que l'alcohol provoca en aquest òrgan. 333px|miniatura|Fotomicrografia a baix augment d'una preparació histològica d'un teixit hepètic afectat d'hepatitis autoimmunitària, que mostra una gran infiltració del teixit hepàtic per limfòcits i plasmòcits. Peça de biòpsia per punció. Tinció d'HE.
Hepatitis induïda per fàrmacs