LImperi Selèucida fou un dels estats sorgits de la descomposició de l'imperi d'Alexandre el Gran. Després de la seva mort es va donar un període de guerres i conflictes entre els diàdocs, els quals lluitaren per preservar algunes porcions del gran imperi. L'Imperi Selèucida va ser fundat per Seleuc I Nicàtor, després de la derrota i mort del general Antígon Monoftalm. L'imperi fou establert l'any 305 aC, en plena edat hel·lenística.
Després de la mort d'Alexandre el Gran els seus generals es varen repartir l'imperi, aquest fet va donar lloc a vint anys de lluites per obtenir el poder. Aquests generals, van ser coneguts com a diàdocs (διάδοχοι), successors o hereus. Després d'aquests antics generals, hi van governar els anomenats epígons (επιγονος), els nascuts després o successors. La lluita entre ells per aconseguir el poder i l'hegemonia que es va perllongar durant gairebé cinquanta anys fins al 281 aC, any en què va morir Seleuc I Nicàtor, l'últim dels diàdocs.
L'enorme imperi d'Alexandre el Gran es va repartir a la seva mort de la següent manera:
Àsia per Antígon Monoftalm. Era el que tenia més poder i més extensió de terres. Els seus successors donarien lloc posteriorment a la dinastia antigònida a Macedònia. Egipte per a Ptolemeu que va esdevenir la dinastia més estable de totes, (Dinastia Ptolemaica). Tràcia i Àsia Menor per a Lisímac de Tràcia. Babilònia i Síria per a Seleuc, (dinastia Selèucida). S'entenia per Síria una enorme extensió de terres que arribaven fins a les fronteres amb l'Índia. Grècia i Macedònia per a Cassandre, fill del veterà general Antípatre.
Història Partició de l'imperi d'Alexandre Alexandre el Gran va conquerir l'imperi Persa de la dinastia aquemènida en un breu espai de temps i va morir jove, deixant un extens imperi parcialment hel·lenitzat sense un hereu adult. L'imperi es va posar sota l'autoritat d'un regent en la persona de Pèrdiques al 323 aC, i els territoris van ser dividits entre els generals d'Alexandre, que es van convertir en sàtrapes per la partició de Babilònia.
Ascens de Seleuc miniatura|Moneda de Seleuc I Nicàtor. Els generals d'Alexandre es van enfrontar per la seva supremacia sobre parts de l'Imperi, i Ptolemeu, un dels generals i sàtrapa d'Egipte, va ser el primer desafiament al nou govern, el que va portar a la desaparició de Perdicas. La seva revolta va conduir a una nova partició de l'Imperi, el 320 aC Seleuc I Nicàtor, que havia estat el «comandant en cap del campament» de Perdicas des del 323 aC, va col·laborar més tard en el seu assassinat, rebent Babilònia el 312 aC, i des d'aquell punt va continuar ampliant els seus dominis sense pietat. Seleuc es va establir a Babilònia aquest mateix any, prenent aquesta data com la de la fundació de l'imperi selèucida. I no només es va fer amb Babilònia, sinó també va rebre tota l'enorme part oriental de l'imperi alexandrí:
Seleuc I Nicàtor, per commemorar el seu ascens al poder, va crear un nou calendari, introduint l'Era Selèucida, en el qual la seqüència d'anys del calendari no es reiniciava amb la coronació de cada nou sobirà, sino que es fixà l'any 1 d'una forma arbritària i a partir d'aquí la seqüència continuà ininterrompudament no sols fins a la fi de l'Imperi Selèucida, sino que diversos pobles el van continuar usant durant cents d'anys.
Expansió cap a l'oest miniatura|Regnes dels Diàdocs i altres abans de la Batalla d'Ipsus, al 303 aC lang=ca|miniatura|Regnes dels Diàdocs després de la Batalla d'Ipsus, al 301 aC
Altres Diàdocs Després de la seva victòria al costat de Lisímac sobre Antíoc Monòftalmes a la batalla d'Ipsos l'any 301 aC, Seleuc I Nicàtor va prendre el control de l'Anatòlia oriental i el nord de Síria. En aquesta última zona fundaria una nova capital, anomenada Antioquia, en honor del seu pare. Una capital alternativa va ser establerta a la Selèucia del Tigris, al nord de Babilònia. L'imperi de Seleuc va aconseguir la seva màxima expansió a conseqüència de la derrota de Lisímac de Tràcia, el seu antic aliat, a Corupedi (281 aC), amb la qual Seleuc va ampliar el seu control sobre Anatòlia occidental. Seleuc va tenir l'esperança de prendre el control de les terres de Lisímac a Europa, principalment Tràcia i la mateixa Macedònia, però va ser assassinat per Ptolemeu Ceraune en el moment del desembarcament a Europa. El seu fill i successor, Antíoc I Sòter, va quedar amb un enorme regne que consistia en gairebé totes les porcions asiàtiques de l'Imperi, però amb Antígon II Gònates a Macedònia i Ptolemeu II Filadelf a Egipte, no va poder arribar a continuar on havia deixat el seu pare la conquesta de la part europea de l'imperi d'Alexandre.
Sense això, fins i tot abans de la mort de Seleuc I Nicàtor, li era difícil assegurar el control sobre els vasts dominis selèucides de la zona oriental. Seleuc va envair l'Índia (el modern Panjab pakistanès) al 305 aC per enfrontar-se a Chandragupta Maurya ("Sandrokottos"), fundador de l'imperi Maurya. Es diu que Chandragupta va disposar sobre el terreny un exèrcit de 600.000 homes i 9.000 elefants de guerra.Plini, Naturalis Historiæ, VI.22.4 Els dos monarques finalment van signar un tractat, pel qual Seleuc I Nicàtor cedia els vasts territoris de l'Indus a l'Afganistan. Chandragupta a canvi li va donar 500 elefants, una ajuda al seu exèrcit que anava a exercir un important paper en la seva victòria a Ipsos. La pau es va complementar amb una «aliança matrimonial» (epigamia a les fonts antigues), cosa que implica o bé una aliança dinàstica (en la qual una princesa selèucida va poder haver estat promesa a la dinastia Maurya) o el reconeixement del matrimoni entre grecs i indis.
Seleuc I Nicàtor també va enviar un ambaixador anomenat Megàstenes a la cort de Chandragupta, que en repetides ocasions va visitar Pataliputra (moderna Patna, Bihar), capital de Chandragupta. Megàstenes va descriure detalladament l'Índia i el regnat de Chandragupta, descripcions que s'han conservat gràcies a Diodor de Sicília. Posteriorment va enviar Dimac a la cort del fill de Chandragupta, Bindusara.
Altres territoris es van perdre abans de la mort de Seleuc I Nicàtor, com Gedròsia, al sud-est de l'altiplà iranià, i al nord-est, l'Aracòsia, a l'oest del riu Indus.
Antíoc I (281-261 aC) i el seu fill i successor Antíoc II Theos (261-246 aC) van trobar desafiaments a l'oest, incloses repetides guerres amb Ptolemeu II i una invasió celta d'Àsia Menor, disminuint així el domini de la part oriental de l'Imperi. Cap al final del regnat d'Antíoc II, diverses províncies van proclamar simultàniament la seva independència, com Bactriana sota Diodot I, Pàrtia sota Arsaces i la Capadòcia sota Ariarates III.
miniatura|A Bactriana, el sàtrapa Diodot I va assegurar la independència per fundar el Regne Grecobactrià al 245 aC A Bactriana, el sàtrapa Diodot va assegurar la independència per a fundar el Regne Grecobactrià al 245 aC. Diodot, governador del territori bactrià, va afirmar la seva independència al voltant del 245 aC, encara que la data exacta està lluny de ser coneguda, per fundar el Regne Grecobactrià. Aquest regne es va caracteritzar per una rica cultura hel·lenística, i va continuar la seva dominació de Bactriana fins al voltant del 125 aC, quan va ser envaït per una invasió de nòmades del nord. Un dels reis grecobactrians, Demetri I, va envair l'Índia al voltant del 180 aC per a formar el Regne Indogrec, que va durar fins aproximadament l'any 20.
El sàtrapa selèucida de Pàrtia, Andràgores, va ser el primer a proclamar la seva independència, en paral·lel a la secessió del seu veí bactrià. No obstant això, poc després, un cap tribal part anomenat Arsaces es va fer amb el territori part al voltant del 238 aC per formar la dinastia arsàcida, el punt de partida del que seria el poderós Imperi Part.
En el moment que el fill d'Antíoc II, Seleuc II Calínic, va arribar al tron al voltant del 246 aC, els selèucides van semblar entrar en una veritable decadència. Seleuc II aviat va ser dramàticament derrotat a la Tercera Guerra Síria contra Ptolemeu III i després va haver de lluitar una guerra civil contra el seu propi germà, Antíoc Hierax. Prenent avantatge d'aquestes dificultats, Bactriana i Pàrtia es van separar de l'Imperi. També a l'Àsia Menor la dinastia selèucida va perdre el control, els gals es van establir plenament a la Galàcia, i van sorgir regnes semi-independents i semi-helenitzats a la Bitínia, al Pont i a la Capadòcia, i a la ciutat de Pèrgam, a l'oest, va reafirmar la seva independència sota la dinastia atàlida.
Ressorgiment miniatura|Moneda de plata d'Antíoc III el Gran. miniatura|L'Imperi Selèucida al 200 aC (després de la derrota d'Antíoc contra els romans). Un renaixement començaria quan el fill petit de Seleuc II, Antíoc III el Gran, va pujar al tron el 223 aC. Encara que inicialment va ser vençut a la Quarta Guerra Síria contra Egipte, que va portar a la vergonyosa derrota a la batalla de Ràfia (217 aC), Antíoc resultaria ser el millor governant selèucida després del mateix Seleuc. Després de la derrota de Ràfia, va passar els propers deu anys a la seva pròpia Anàbasis per la part oriental dels seus dominis, restaurant vassalls rebels com Pàrtia i Bactriana a almenys a una obediència nominal, i fins i tot emulant a Alexandre amb una expedició a l'Índia, on es va reunir amb el rei Sofagasè.
Quan va tornar a l'oest al 205 aC, Antíoc va considerar que amb la mort de Ptolemeu IV, la situació semblava propícia per a una altra campanya occidental.
Antíoc i Filip V de Macedònia van signar llavors un pacte per dividir les possessions ptolemaiques fora d'Egipte, i a la Cinquena Guerra Síria els selèucides van expulsar Ptolemeu V de Celesíria. La batalla de Pani (198 aC) va significar la transferència definitiva de la regió dels Ptolemeus als selèucides. Antíoc semblava ser el restaurador de la glòria del Regne Selèucida.
Nova desintegració La glòria d'Antíoc no havia de durar gaire temps. Després que el seu antic aliat Filip fos derrotat a mans de Roma el 197 aC, Antíoc va veure l'oportunitat d'expandir-se per Grècia. Encoratjat per l'exiliat general cartaginès Hanníbal Barca, i aliat amb la descontenta Lliga Etòlia, Antíoc va envair Grècia. Aquesta lamentable decisió va conduir a la seva caiguda: va ser derrotat pels romans a les batalles de les Termòpiles el 191 aC i Magnèsia (190 aC), i es va veure obligat a signar la pau amb els romans per l'humiliant tractat d'Apamea (188 aC), que el va obligar a abandonar tots els territoris europeus, cedir tota l'Àsia Menor al nord de les Muntanyes Taure a Pèrgam i pagar una enorme suma de diners com a indemnització. Antíoc va morir el 187 aC durant una altra expedició a l'est, destinada a obtenir diners per pagar la indemnització.
miniatura|esquerra|Moneda d'Antíoc IV Epífanes. El regnat del seu fill i successor Seleuc IV Filopàtor (187-175 aC) va ser en gran manera l'intent de pagar la gran indemnització, i Seleuc va ser finalment assassinat pel seu ministre Heliodor. El germà menor de Seleuc, Antíoc IV Epífanes, va ocupar llavors el tron. Va tractar de restablir amb èxit el prestigi selèucida amb una guerra contra Egipte, però tot i que va perseguir l'exèrcit egipci durant la seva retirada a Alexandria, es va veure obligat a retirar-se per l'enviat romà Gai Popili Laenes, que va dibuixar el famós cercle a la sorra al voltant del rei i li va advertir que havia de decidir si es volia o no retirar d'Egipte (la qual cosa portaria a la guerra amb Roma) abans de sortir del cercle. Antíoc va optar per retirar-se.
L'última part del seu regnat va veure la major desintegració de l'Imperi. Les zones orientals es van tornar incontrolables, fet que va ser aprofitat pels parts per apropiar-se'n, i les agressives polítiques hel·lenitzants a Judea van portar a una revolta armada, la revolta dels Macabeus. Els esforços per fer front a parts i jueus van resultar infructuosos, i el mateix Antíoc va morir durant una expedició contra els parts al 164 aC.
Guerres civils i decadència