miniatura|Menció a Berenguer de Cruïlles, primer president de la Generalitat de Catalunya al Pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat. Berenguer de Cruïlles (Peratallada, 1310 – Barcelona, estiu de 1362) fou bisbe de Girona (1349-1362) i el primer president de la Generalitat de Catalunya (1359-1362), nomenat per les Corts de Cervera.
Els historiadors consideren probable que Berenguer de Cruïlles tingués els orígens familiars a Cruïlles, el seu pare fos Bernat de Cruïlles i de Peratallada i la seva mare Gueraua de Cabrera, malgrat l'absència de proves documentals. Culminant la seva carrera eclesiàstica, succeí Arnau de Mont-rodon com a bisbe de Girona. Enèrgic, defensor de la inquisició i preocupat per l'heretgia, fou bisbe en un període marcat per les guerres constants i els efectes de la pesta negra, que suposà la mort d'un terç de la població.
Fou escollit primer representant del braç eclesiàstic del que en aquell moment s'anomenava Diputació del General de Catalunya i més endavant passaria a dir-se Generalitat de Catalunya. Des de la presidència d'aquesta institució, vetllà pel compliment de l'acord que la Cort de Cervera havia signat amb el monarca Pere III el Cerimoniós per ajudar-lo en la guerra dels Dos Peres (1356-1369), i que comportava la substitució dels impostos arbitraris anteriors a un únic impost legal i estable. Bon diplomàtic, es conserven moltes de les seves cartes i es coneixen les seves accions decidides en contra de la corrupció de l'època, actuant amb duresa davant casos concrets, establint el cobrament dels subsidis a través d'un síndic local o impulsant la redacció del Llibre verd dels feus.
Família
Gairebé no es conserva cap informació anterior a la seva elecció com a bisbe. Diversos historiadors apunten que nasqué a Peratallada cap al 1310 i que és molt probable que el seu pare fos Bernat de Cruïlles i de Peratallada, senyor de les baronies de Peratallada i de Cruïlles. Els Cruïlles eren una de les principals famílies nobiliàries del bisbat de Girona, originaris de Cruïlles. La família s'havia establert al palau de Peratallada després de l'enllaç entre Gilabert de Cruïlles i Guillema de Peratallada, a mitjan .
El que és molt probable que fos el seu pare tingué diversos càrrecs de responsabilitat. Fou portaveu de general governador de València fins al 1315. Nomenat batlle de Barcelona el 1282, participà en la campanya de Calàbria de 1283 prenent Seminara i tornà amb el rei a Catalunya, a qui acompanyaria al desafiament de Bordeus. Lluità en la defensa de Catalunya durant la Croada contra la Corona d'Aragó.
El 1288 Bernat fou nomenat alcaid de Siurana. Més tard topà amb Jaume II el Just, i el 1294 estigué pres per la seva actuació contra els templers de Palafrugell. Reconciliat amb el rei participà en la conquesta del Regne de Múrcia i com a almirall a la Conquesta d'Almeria. El 1312 i el 1319-21 fou procurador general de València, on obtingué del rei l'hospital del Temple en 1312 i el domini de Barxeta. El 1315 el rei li confiscà els feus de l'Empordà, i el 1316 atorgà carta de poblament a Benifallim.
Pel que fa a la vida familiar de Bernat de Cruïlles, el 1277 es casà amb Elisabet Dionís, una parenta de Violant d'Hongria que morí el 1298. Uns anys després, el 1305, es casà amb Gueraua de Cabrera, probablement la mare de Berenguer de Cruïlles.
Bisbe de Girona Predecessor miniatura|La capella dels Quatre Sants Màrtirs de Girona fou projectada pel predecessor de Berenguer de Cruïlles, el bisbe Arnau de Mont-rodon El seu predecessor fou el bisbe Arnau de Mont-rodon (1334 o 1335 - 1348), de qui Berenguer de Cruïlles degué aprendre la importància de la diplomàcia i la necessitat de lluitar contra la corrupció. A Arnau de Mont-Rodon li havien dipositat la confiança per a recaptar els impostos papals i reials, el que ajuda a entendre la preocupació i serietat de Berenguer en aquestes tasques. El predecessor de Berenguer de Cruïlles fou expulsat per Pere el Cerimoniós el 1342 per haver-se oposat al fet que els homes d'església anessin a la guerra, tot i que el rei, excomunicat, va fer marxa enrere.
Arnau també destacà per reprendre la tradició de fer resolucions sinodals i per incrementar les visites pastorals personals. Les funcions d'un bisbat al sobrepassaven les purament religioses, per exemple les visites pastorals implicaven una correcció, una acció legislativa, una inspecció i un seguiment. Els últims dos anys de la seva vida una llarga malaltia l'impedí de treballar amb plenes condicions i s'hagué de servir de bisbes auxiliars. El 1357, Berenguer de Cruïlles va fer una donació econòmica per tal de finalitzar un retaule d'or i argent per a la catedral de Girona, començat pel seu predecessor, fet que pot indicar el seu respecte i estima per Arnau, a qui havia ajudat com a vicari general des del primer moment. En aquesta obra apareix el bisbe Berenguer de Cruïlles representat com a donant, al costat d'un àngel, en l'única imatge conservada coneguda.
Nomenament miniatura|Imatge actual del claustre de la catedral de Girona construït al Berenguer de Cruïlles havia estat membre del clergat de la Seu de Girona des del 1321, canonge el 1330, cabiscol el 1334 o el 1336. També fou abat de Sant Feliu de Girona des del 1342. Durant una primera etapa es dedicà a l'administració corrent de pabordies i de la seva família. Va ser nomenat bisbe el 3 de desembre de 1348 i consagrat pel papa Climent VI el 22 de març de 1349. Perquè l'ajudessin al capdavant del bisbat escollí com a vicari general Galceran de Montcorb, a qui promogué a prevere del capítol, i de visitador Arnau Tremir, carmelita i bisbe Galtellinensis.
De les seves cartes com a bisbe es desprèn que tenia un caràcter «enèrgic, extravertit i fins i tot intemperant en el parlar». De les abundants autocorreccions que s'han trobat a les seves cartes se'n deriva que era «un home de ploma i taula de despatx». Potser és per això que no es conserva cap document sobre cap visita pastoral, malgrat que sí que se sap que celebrà sínodes i prengué decisions sobre la vida de la diòcesi. Per exemple el 1355 ordenà que els mestres incloguessin els continguts de la doctrina catòlica tan aviat com els alumnes aprenguessin a escriure.
Mandat Berenguer actuà com un ferm defensor de la inquisició, molt més preocupat per l'heretgia que el seu predecessor. Presumirà d'haver detectat amb Nicolau Rossell més de 500 heretges al bisbat i escriurà que protegir un heretge és símptoma d'heretgia. També aplaudirà la feina de Nicolau Eimeric, tot i que en diverses ocasions s'hi oposarà per impedir-li de turmentar persones del bisbat de Girona. Considerava que les blasfèmies o la manca d'assistència a missa eren motius per sospitar d'error en la fe.
Algunes de les seves acusacions d'heretgia i posteriors excomunions es poden atribuir a una voluntat de retornar a l'ortodòxia després de l'ambient enrarit provocat per les mortaldats de 1347-1351 que afectaren a més d'un terç de la població del país, o una estratègia per desarmar resistències davant la seva autoritat. Les conseqüències de la pobresa també apareixen en les acceptacions per part del bisbe de grups de jueus conversos. En aquests casos, el bisbe els demanava que abandonessin els ensenyaments jueus i es convertissin a Crist, però no evitava d'esmentar la seva pobresa extrema i els concedia llicències per a pidolar.
Per tal de guanyar-se el favor papal, sabent que al pontífex li agradava que els seus súbdits es reconeguessin «fills d'obediència» davant els seus mandats, a les cartes Berenguer de Cruïlles es titulava apostolicae sedis gratia i devota creatura, a diferència dels seus antecessors, que només deien que eren bisbes per la gràcia de Déu. Aquest petit element és significatiu per entendre els seus dots diplomàtics. Malgrat aquest ús protocol·lari, el bisbe no va estar-se de demanar al papa que revoqués l'obligació d'enviar una multitud de beneficis diocesans a Avinyó, malgrat que el pontífex no cedí. Aquesta diplomàcia tampoc li serví per evitar constants enfrontaments amb la noblesa, entre altres qüestions, per haver estat molt rígid en mantenir l'excomunió del Comte Ramon Berenguer I d'Empúries, oncle del rei d'Aragó Pere el Cerimoniós.
Corts de Cervera
miniatura|La Cort General de Catalunya segons una miniatura d'un incunable del La convocatòria de la Cort de Cervera per part del rei per afrontar la Guerra dels dos Peres que enfrontà Castella contra Aragó (1356-1375) marca l'inici de la Diputació del General. El rei necessitava homes i diners com mai i les corts es reuniren a Perpinyà el 1356, a Lleida el 1357 i a Barcelona el 1358 per estudiar com afrontar les seves demandes. Des d'aquest moment les Corts s'han celebrat de manera ininterrompuda.
El 1359 no existia la figura d'un president com es coneix al , sinó que hi havia representants dels braços eclesiàstic, militar i reial. En totes les llistes existents del personal de la Diputació del General de Catalunya el primer nom que apareix és el de Berenguer de Cruïlles, el que demostra una funció preeminent en l'organisme estamental medieval. En rigor, fou el primer diputat eclesiàstic de la comissió elegida per a recollir i administrar el donatiu al rei per afrontar els costos de la guerra amb Castella, que havia de fer recaptar periòdicament l'impost i evitar la corrupció dels senyors i oficials reials.
Anys previs miniatura|Miniatura de Pere III el Cerimoniós, l'amistat del qual marcà decisivament la carrera política de Berenguer de Cruïlles Abans de la seva elecció com a president tenim notícia de diverses actuacions que evidencien el perfil polític de Berenguer de Cruïlles mostrant la seva facilitat a guanyar-se el rei en les negociacions, la seva sensibilitat vers un poble pobre carregat d'impostos, la seva voluntat de posar fi a la corrupció, la seva capacitat per a prendre decisions estratègiques i la seva facilitat per emprendre iniciatives impopulars amb èxit.
Després de la Cort de Perpinyà, que s'allargaren del 30 de juny a l'11 de setembre del 1356, el rei passà per Girona i es trobà amb Berenguer de Cruïlles. Si bé el conflicte amb Castella encara no havia esclatat, el rei necessitava recursos per afrontar amb garanties la guerra amb Gènova i la insurrecció sarda. Les negociacions amb Berenguer prosperaren i el rei acabà acceptant que els ciutadans del seu bisbat no haguessin d'anar a la guerra, eximint-los de l'anomenat dret d'host i cavalcada, a canvi de rebre un total de 60.000 sous distribuïts entre els homes que decidissin no anar al conflicte. El bisbe vetllà pel compliment de l'acord i l'acció dels procuradors reials. Fins aquell moment el rei no havia trobat ningú de paraula que li aconseguís els diners que demanava. Les 70.000 lliures que el braç reial de les Corts de Lleida havia acceptat de pagar al rei mai foren recaptades, per una treva. I a les Corts de Barcelona el braç militar només es comprometé a atorgar 13.000 lliures al rei.
El bisbe fou testimoni dels freqüents abusos dels senyors laics que s'aprofitaven dels homes d'església, i se'n queixà diplomàticament a oficials del sotsveguer de Besalú, a la comtessa d'Osona, al comte i a la comtessa d'Empúries, al vescomte de Rocabertí i a Guillem sa Riera, senyor de Vulpellac.
Quan els castellans van atacar Barcelona, Sant Feliu de Guíxols i Palamós, Pere III el Cerimoniós obligà tothom a prendre les armes. En aquest episodi el bisbe Cruïlles va defensar la marina de Sant Feliu amb 5.000 homes d'església, però no perdé el món de vista per la guerra. Amb visió de futur i tenint en compte les dificultats econòmiques del moment, va decidir també defensar les collites del 1359, tolerant que alguns homes d'església no anessin a la guerra mentre els castellans atacaven la marina. Després d'aquest fet, el rei li imposà una multa de 1.000 lliures, que en un primer moment pagà de la seva butxaca, mentre imposava penes als qui maltractaven els qui no havien anat a lluitar.