El Regne del Pont (en llatí Regnum Pontii) va ser un regne situat a la part nord de l'Àsia Menor. Els antics habitants eren el bebrics. El Regne del Pont es va fundar l'any 291 aC per Mitridates I del Pont, durant el període hel·lenístic. Estava localitzat al nord-est de la península d'Anatòlia, a la mateixa costa del mar Negre, entre els rius Fasis i Halis. S'ha de considerar un estat iranià hereu de la cultura persa, però des dels seus orígens va experimentar una contínua influència de la cultura hel·lènica a causa de les colònies gregues de la costa del mar Negre i a les relacions amb els seus veïns del Regne de Pèrgam i de l'Imperi Selèucida.
El territori es va haver de sotmetre a l'Imperi Persa l'any 546 aC, però les tribus de les muntanyes van restar independents. Es va constituir en satrapia persa (satrapia XIX de Darios I el Gran) que governaven prínceps de la casa reial. Les tribus es governaven pels seus caps locals hi havien de pagar taxes i aportar soldats al sàtrapa, si bé algunes no eren sotmeses.
El seu nom deriva de «Pont Euxí», nom que van donar els grecs jonis al mar Negre. Gradualment, el territori es va identificar amb aquest nom i en algun moment del es va reduir a Pont, que vol dir simplement mar. El més probable és que el nom de Pont no fos originalment el nom propi del regne: va arribar a ser-ho només durant el regnat de l'últim rei (Mitridates VI Eupator), coincidint amb el seu zenit i major expansió, cosa que va provocar una sèrie de guerres amb la República Romana conegudes com les Guerres Mitridàtiques. Després de la mort de Mitridates VI, el regne va ser desmantellat per Roma l'any 63 aC.
Independència El 363 aC el sàtrapa Ariobarzanes II del Pont va sotmetre les tribus de l'interior. El seu successor Mitridates II va quedar de fet independent després de la fi de l'imperi Persa a mans d'Alexandre el Gran (després del 334 aC); a partir del 321 aC va aprofitar les lluites entre els diàdocs per ampliar els seus territoris. Va morir vers el 301 aC i el va succeir el seu fill, Mitridates III (rei Mitridates I del Pont).
Les Guerres Mitridàtiques
Sota Mitridates VI Eupator, el gran, es van produir les Guerres Mitridàtiques un enfrontament amb la República Romana, on Mitridates va ser derrotat i la seva filla Eupatra portada a Roma per ser exhibida en el triomf del general junt amb molts altres captius. Al final de la guerra Gneu Pompeu va annexionar la part occidental del Pont (fins a Ischiopolis i la frontera de Capadòcia) a Bitínia i va donar la resta a prínceps veïns (per exemple a Deiotarus I de Galàcia, l'anomenat Pont Gàlata entre l'Iris i el Halis).Apià. Història de Roma XII
El Còlquida Aristarc va rebre una porció del país i Farnaces II, fill de Mitridates VI, va rebre Crimea (Regne del Bòsfor). La part central entre l'Iris i Farnàcia és menys clar fins que el 36 aC Marc Antoni la va donar a Polemó I, fill de Farnaces II i des de llavors el territori va ser conegut com a Pont Polemoniac (Pontus Polemoniacus) juntament amb la Petita Armènia, quedant separats a la seva mort, i la viuda Pitodoris la va transferir al rei Arquelau de Capadòcia, per la qual cosa després es va conèixer amb el nom de Pont Capadoci. El Pont Polemoniac va passar a l'Imperi a la mort de Polemó II, i va ser convertit en província romana l'any 63, sota el mateix nom tot i que sovint administrada juntament amb la província de Galàcia.
Cap a l'any 294 la província pòntica es va dividir en dues: a l'oest el Diospont (que va recuperar el Pont Capadoci), i a l'est el Pont Polemoniac. Al el Diospont es va rebatejar amb el nom d'Hel·lenopont i al es va ampliar cap a l'est per la zona de costa, però va perdre el Pont Capadoci (que va passar a Capadòcia Segona), quedant llavors la resta de la província integrat a Armènia.
Història En el seu origen va ser una satrapia de l'Imperi Persa, consolidada pel sàtrapa Ariobarzanes II l'any 363 aC, que va aconseguir sotmetre a les tribus de l'interior i estabilitzar la satrapia. El futur de la regió va ser alterat radicalment quan l'any 334 aC Alexandre el Gran va iniciar les seves campanyes a Anatòlia. Després de les batalles del Grànic i d'Issos el poder de Pèrsia a Àsia Menor es va ensorrar. La satrapia del Pont no va ser inicialment ocupada pels exèrcits grecs, generant-se un buit de poder que va consolidar a Mitridates II com a governador.
Naixement miniatura|Mapa dels territoris dels Diadocs. Després de la mort d'Alexandre, Àsia Menor va ser assignada a Antígon el borni pel tractat de Triparadisos de 321 aC, i la regió del Pont en algun moment desconegut com tributària d'Antígon. Un dels assistents d'Antígon era Mitridates, el fill de l'antic sàtrapa governador de Cios, que era amic personal del fill d'Antígon, Demetri I de Macedònia. Antígon va assassinar al pare de Mitridates a la seva ciutat, l'any 302 aC, possiblement per evitar la seva unió a la lliga de Cassandre de Macedònia i els seus confederats. La seva intenció era també assassinar Mitridates a fi d'evitar possibles venjances, però abans que Antígon portés a terme els seus plans Mitridates va rebre l'advertència del seu amic Demetri, el fill d'Antígon, avisant del perill que corria. El jove Mitridates I del Pont va fugir aquella nit de Capadòcia juntament amb sis genets i es va refugiar a la fortalesa de Cimiata, a Paflagònia. Després de la derrota de les forces d'Antígon i Demetri en la batalla d'Ipsos, el poder macedoni a la regió es va esvair i molts es van unir a Mitridates per veure-hi al legítim governant de la regió ja que era membre de la desapareguda casa reial persa. En els anys següents, Mitridates I va expandir el seu domini pel Pont i va lliurar continus combats contra els selèucides. Durant aquest temps va crear les bases per al naixement d'un nou regne. Finalment va assumir l'any 281 aC el títol de rei (Βασιλεύς,basileus). Durant el seu regnat, Mitridates va signar una aliança amb la ciutat Bitínia de Heraclea Pòntica per concedir protecció contra Seleuc I Nicàtor. Va ser succeït pel seu fill Ariobarzanes del Pont i enterrat en un mausoleu reial al costat d'Amasya, la capital inicial del regne. Tots els reis del Pont tindrien sepultura al seu costat fins a la conquesta i conversió de Sinope (Turquia) en capital l'any 183 aC Apià afirma en la seva obra que Mitridates era descendent en vuitena generació del primer sàtrapa del Pont sota Darios el Gran i antecessor en sisena de Mitridates VI Eupator. En canvi, els llibres de Plutarc afirmen que les generacions entre Mitridates I i VI del Pont van ser vuit. Poc més se sap del seu regnat, que va concloure després de 36 anys.
Consolidació miniatura| Després de la caiguda de l'imperi d'Antígon, Ptolemeu Soter, el governador d'Egipte, es va fer amb moltes de les seves possessions a Anatòlia. Ptolemeu va aprofitar els problemes interns dels selèucides per iniciar la Primera Guerra síria l'any 274 aC contra els selèucides, amb la pretensió de continuar estenent els seus dominis a Síria i Àsia Menor, el que li va portar a enfrontar-se a diversos estats, entre ells el Pont. Ariobarzanes va derrotar les forces enviades en contra per Ptolemeu I d'Egipte amb l'ajuda de tropes gal·les, recentment instal·lades a Àsia. En aquests enfrontaments, Egipte no va aconseguir controlar Àsia Menor, però va augmentar els seus territoris controlant el sud de Síria i Fenícia. A més de consolidar la seva posició com a primera potència naval de la Mediterrània oriental. Després d'acabar la guerra l'any 271 aC, Egipte controlava nombrosos enclavaments que s'estenien des de les Cíclades a Samotràcia, i els ports i ciutats costaneres de Cilícia, Tràquea, Pamfília, Lícia i Cària. Després de la mort d'Ariobarzanes, el seu fill va haver de fer front a una invasió pels gàlates, que van ser expulsats amb èxit.
Anys després, l'any 260 aC, va començar la Segona Guerra síria en la qual Antígon II Gònates i Antíoc II Theós, successor d'Antíoc I Sòter, es van aliar i van atacar a Ptolemeu II, que per la seva banda va intentar atreure al seu bàndol a Èumenes I de Pèrgam. La guerra va concloure l'any 253 aC amb la derrota de la flota egípcia a Cos, en la qual el faraó va perdre el predomini naval a l'Egeu. Això va motivar la pèrdua del control de molts territoris per part d'Egipte a Àsia Menor i que el Regne del Pont entrés dins de l'esfera d'influència selèucida. Egipte va continuar controlant algunes ciutats del sud d'Anatòlia, sense seguir influint decisivament a la regió. miniatura|esquerra|Escut amb el nom de Farnaces. Mitridates II va consumar la política d'acostament amb l'Imperi Selèucida casant-se amb Laodice, filla de Seleuc II Cal·línic, rebent la província de Frígia com a dot. L'any 222 aC va lliurar en matrimoni la seva filla, la princesa pòntica Laodice, a Antíoc III. El 220 aC va iniciar una guerra contra la rica ciutat grega de Sinope, que va comptar amb ajuda enemiga enviada des de Rodes. L'aventura militar va acabar en fracàs, i per esta època Capadòcia es va independitzar del Pont sota el rei Ariarates IV. No hi va haver successos notables fins a l'arribada al tron de Farnaces I del Pont, cinquè rei del Pont, que entre els anys 184 aC i 170 aC després de la Guerra Romano-Síria va involucrar al Pont en un conflicte amb diversos dels seus veïns, entre ells el Regne de Pèrgam governat per Èumenes II, que havia estès àmpliament el regne fins a l'est a costa dels selèucides, cosa que li va portar a alguns enfrontaments i repetides ambaixades de tots dos a Roma. Durant el transcurs de la guerra, els pòntics van conquerir l'any 183 aC la ciutat lliure de Sinope (Turquia), convertint-la en la capital del regne. Rodes, protectora d'aquesta ciutat, va enviar una ambaixada a Roma protestant per l'agressió, però no van obtenir resultat. L'any 181 aC, sense esperar la tornada del seu ambaixador, Farnaces I va enviar a Leòcrit juntament amb deu mil homes a saquejar la terra dels Gàlates. A la primavera, va reunir les seves tropes novament amb la pretensió d'envair Capadòcia, governada per Ariarates IV. Èumenes, en veure violats els tractats, també es va posar al capdavant del seu exèrcit, però les hostilitats es van suspendre aviat, amb l'arribada dels enviats del senat romà, disposats a investigar les causes de la disputa. Es van acordar negociacions a Pèrgam, però no van obtenir resultat i les demandes de Farnaces van ser rebutjades. La guerra va continuar fins a l'any 179 aC, quan Farnaces va ser incapaç de fer front a les forces combinades dels seus enemics i va sol·licitar un acord de pau, veient-se obligat a cedir les seves conquestes a Paflagònia i Capadòcia a excepció de Sinope. El regne el va heretar el seu germà Mitridates IV del Pont, que va iniciar una política amistosa del regne del Pont amb Roma i els seus aliats, en haver enviat una força en auxili de la Lliga establerta amb el Pèrgam contra Prúsies II de Bitínia. El seu successor va ser el seu nebot Farnaces I del Pont, qui va continuar la política d'aliança amb Roma, col·laborant amb vaixells i una petita força auxiliar a la Tercera Guerra Púnica (150 aC-146 aC). Posteriorment va prestar plena assistència a la guerra contra Aristònic (131 aC-130 aC). Pels seus serveis a Roma va ser recompensat pel cònsol Mani Aquil·li l'any 129 aC amb la província de Frígia. El Senat va rescindir les actuacions del cònsol acusat de suborn, però Mitridates va mantenir la possessió de Frígia fins a la seva mort. També va intentar estendre la seva influència a la regió amb el matrimoni de la seva filla Laodice amb Ariarates VI de Capadòcia. El seu regnat va acabar de forma tràgica, perquè va ser assassinat a Sinope en una conspiració del seu entorn immediat, que possiblement incloïa a membres de la família. En l'aspecte cultural, el seu regnat es va caracteritzar per fortes tendències helenitzants, i va ser recordat per les seves generoses donacions a Atenes i a Delos i per la seva gran veneració a Apol·lo.
Regnat de Mitridates VI