Santa Maria de Montserrat és un monestir benedictí situat a la muntanya de Montserrat, al terme municipal de Monistrol de Montserrat (el Bages), a una altitud de 720 m sobre el nivell del mar. És un símbol per a Catalunya i ha esdevingut un punt de pelegrinatge per a creients i de visita obligada per als turistes. L'actual abat és Manel Gasch i Hurios.
El complex monàstic, juntament amb les dependències i els serveis annexos, conforma un petit nucli de població que, segons el cens del 2006, tenia 68 habitants. L'any 2024 s'estrenà la programació del Mil·lenari Montserrat que durarà del 8 de Setembre del 2024 fins al 27 d'abril del 2025, amb la participació dels Gegants de l'Agrupació de Colles de Geganters de Catalunya i els Castellers de Vilafranca del Penedès. Aquell mateix dia s'estrenà la Sardana del Mil·lenari
Història L'origen del monestir és incert, però se sap que, cap al 1011, un monjo procedent del monestir de Santa Maria de Ripoll va arribar a la muntanya per encarregar-se del monestir de Santa Cecília, amb la qual cosa el cenobi quedava sota les ordres de l'abat Oliba, de Ripoll. Santa Cecília no va acceptar aquesta nova situació i Oliba va decidir fundar el monestir de Santa Maria al lloc on hi havia una antiga ermita amb el mateix nom. A partir del 1082, Santa Maria va passar a tenir abat propi i va deixar de dependre del de Ripoll. miniatura|esquerra|El monestir vist des de la roca de Sant Jaume miniatura|esquerra|Vista de la part de darrere del monestir, amb la capçalera Aquesta ermita s'havia convertit en la més important de totes les que hi havia a la muntanya gràcies a la imatge de la Mare de Déu que s'hi venerava des de l'any 880. El monestir aviat va esdevenir santuari, la qual cosa el va beneficiar, ja que els donatius i les almoines rebudes li van permetre anar creixent de forma constant. A la fi del , l'abat regent va sol·licitar que es permetés ampliar la comunitat de monjos a dotze, el mínim requerit perquè pogués ser considerada abadia.
El segle següent va ser el de l'inici de la lluita de Montserrat per aconseguir la seva independència del monestir de Ripoll. Durant el Cisma d'Occident, el priorat de Montserrat era fidel al papa de Roma, tot i que el monestir de Ripoll donava suport a Benet XIII d'Avinyó. El rei Martí l'Humà va aconsellar a Benet XIII que convertís Montserrat de priorat en abadia i posés al capdavant com a primer abat Marc de Villalba, que ho era de Ripoll des del 1408. El 10 de març de 1409, una butlla papal de Benet XIII va crear l'abadia de Montserrat. Amb tot, Ripoll continuava mantenint certs privilegis sobre Montserrat. Amb tenacitat, el seu primer abat aconseguí una butlla del papa Eugeni IV, l'11 de març de 1431, que alliberava definitivament Montserrat de tota servitud.
El 1493, Montserrat va perdre de nou l'autonomia. El rei Ferran el Catòlic va enviar al monestir catorze monjos procedents de Valladolid, i Montserrat va passar a dependre de la congregació d'aquesta ciutat castellana. Durant els segles posteriors s'hi van succeir els abats catalans i castellans, i també els abats comanditaris no residents, entre els quals cal destacar el cardenal Giuliano della Rovere, futur papa Juli II. Aquell mateix any 1493, un frare de l'orde dels mínims, abans ermità de Montserrat, Bernat de Boïl, va acompanyar Cristòfor Colom en un dels seus viatges a Amèrica, cosa que va propiciar l'expansió del culte a la Mare de Déu de Montserrat en aquest continent.
El va ser especialment tràgic per a Montserrat: va ser incendiat dues vegades per les tropes napoleòniques, el gener de 1809, quan el general Desveaux, amb 800 homes, arribà al monestir, però perseguit pel sometent, el destacament francès fou destruït, i a partir del 25 de juliol del 1811 quan el prengueren les forces del mariscal Suchet, i el 1812. El 1835 va patir l'exclaustració arran de la desamortització de Mendizábal, va ser saquejat i incendiat i se'n van perdre molts dels tresors.
L'exclaustració va durar poc i el 1844 es va restablir la vida al monestir. La congregació de Valladolid havia desaparegut, per la qual cosa Montserrat va tornar a recobrar la independència eclesiàstica. A partir del 1858, sota el guiatge de l'abat Muntadas, l'edifici sencer es va haver de restaurar, ja que no n'havien quedat més que les parets. Des de l'any 1862, la comunitat montserratina pertany a la Congregació de Subiaco (avui Congregació de Subiaco-Montecassino) de l'Orde de Sant Benet, de la qual és un dels principals monestirs.
Durant el franquisme, després d'un període proper al nou règim, el monestir prengué, a partir de les festes d'entronització de 1947 i coincidint amb l'abat Aureli M. Escarré, una actitud catalanista i es convertí en nucli de resistència antifranquista.
Des de llavors, el monestir de Santa Maria de Montserrat no ha deixat de créixer, i actualment (2008) conté una de les millors biblioteques del país, amb gairebé 300.000 volums i 400 incunables. La congregació actual està formada per setanta-sis monjos, repartits entre Montserrat, el Miracle i Cuixà. A més, al monestir hi viuen els infants que componen l'Escolania de Montserrat, considerada l'escola de cant més antiga d'Europa, ja que es va fundar al .
Entre molts d'altres premis en reconeixement de la seva tasca religiosa i cultural, l'any 1983 li fou concedida la Creu de Sant Jordi, i el 1997, la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya.
El 15 d'abril del 2016, el monjo de Montserrat Manel Nin va ser consagrat com a Exarca dels catòlics grecs de ritu bizantí.
Descripció miniatura|Crucifix d'ivori de l'altar major, recentment atribuït a Miquel Àngel El conjunt d'edificis del monestir de Montserrat estan protegits com a bé cultural d'interès local. Principalment, són dos blocs d'edificis: per un costat, la basílica amb les dependències monacals, i, per l'altre, els edificis destinats a atendre els pelegrins i visitants. Altres elements que conformen el conjunt són les capelles que envolten el conjunt central, les ermites, les estacions del Viacrucis i els Misteris, les estàtues monumentals, els monuments a catalans il·lustres i les fons marianes.
La nau La basílica de Montserrat és d'una sola nau, construïda el amb una estructura encara gòtica. Les pilastres, balustrades i ornamentació, però, responen a models renaixentistes. De l'antic conjunt romànic, només en resta una portalada que ara és situada, entrant a l'església, al començament del lateral dret del claustre construït en atri de la basílica. Està formada per cinc arquivoltes en degradació, quatre de les quals recolzen en columnes a partir d'una imposta (en part restaurada); l'última imposta protegeix tot el portal i està parcialment destruïda. La iconografia que es troba a la decoració escultòrica oposa l'Antic i el Nou Testament: Samsó amb els lleons i Adam i Eva, per un costat, i escenes de la Verge Maria i la vida de Jesús, per l'altre. També hi ha gran varietat d'animals i monstres, i decoració vegetal. Al timpà hi ha una imatge de la Mare de Déu d'època posterior.
Després de l'incendi del 1808, només va restar-ne la nau, i es va perdre tota la decoració i les obres d'art que hi havia. Va ser restaurada completament al per Puig i Cadafalch, amb una ornamentació bigarrada, d'un estil entre eclèctic i neobizantí, amb elements modernistes que alteraren la línia original de la basílica. Els murs i la volta van ser recoberts de pintures, s'hi van afegir arcs d'estuc, quadres i escultures d'autors de final del i començament del com Josep Llimona i Alexandre de Riquer (autor de les grans pintures del presbiteri, al voltant del cambril).
La nau és sostinguda per unes columnes centrals, amb talles de fusta de Josep Llimona. A la capçalera hi ha l'altar major i el cor. Sobre l'altar major penja una làmpada amb un crucifix d'ivori de gran valor artístic; és una obra florentina del primer Renaixement i va arribar al monestir el 1920, procedent de Roma. S'ha atribuït a Lorenzo Ghiberti i recentment s'ha publicat un estudi que l'atribueix a un jove Miquel Àngel.Mundó Marcet, Anscari M. (2006) Un Santcrist d'Ivori de Miquel Àngel Buonarroti?, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat
Al voltant d'aquesta única nau hi ha diverses capelles: a la dreta, la de Sant Pere, amb la imatge del sant de Josep Viladomat (1945); la de Sant Ignasi de Loiola, de Venancio Vallmitjana, amb una pintura del sant de Ramir Lorenzale (1893); la de Sant Martí, obra de Josep Llimona, amb les imatges del sant de Tours, Sant Plàcid i Sant Mauro (1898); la de Sant Josep de Calasanz, amb un retaule de Francesc Berenguer (1891); i la de Sant Benet, amb una pintura del sant fundador de l'Orde Benedictina de Montserrat Gudiol (1980). A l'esquerra es troben: la capella de Santa Escolàstica, amb escultures d'Enric Clarasó i Agapit Vallmitjana (1886); la del Santíssim, obra de Josep Maria Subirachs (1977), amb una singular imatge de Crist realitzada en negatiu on només es veuen la cara, les mans i els peus, amb una llum que li il·lumina el rostre; la de la Sagrada Família, on destaca el quadre La fugida a Egipte, de Josep Cusachs (1904); la del Sant Crist, amb una imatge de Josep Llimona (1896) i enfront la destacada pintura de La Pietat de Montserrat del metge i pintor Josep Lluís Arimany (1995); i la de la Immaculada Concepció, obra modernista de Josep Maria Pericas (1910), amb un vitrall de Darius Vilàs.
La zona de la capçalera, que inclou el cambril, va ser dissenyada en un estil neoromànic amb tres absis; el central està profusament decorat amb elements propis del romànic del (arcuacions cegues, bandes llombardes i finestrals de mig punt) i del (rosetons). Aquesta obra fou executada per Francisco de Paula del Villar, i en la seva realització hi col·laborà Antoni Gaudí.
Exterior miniatura|Plaça de Santa Maria i façana nova del monestir |mimiatura|miniatura|Escala de l'enteniment (Subirachs) amb mar de boira al fons La façana de la basílica de Montserrat té un fons de pedra tallada a carreus, amb la decoració escultòrica superposada, igual que façanes plateresques com la de la Universitat de Salamanca. La part inferior és de format horitzontal i està dividida en tres franges verticals. En cada franja s'obre una porta amb un timpà esculturat i les franges estan separades per columnes corínties que aguanten un entaulament; aquestes columnes estan en un pla més avançat que les portes, d'aquesta manera es crea un ritme ondulant. La part superior de la façana està disposada de manera vertical i no ocupa tota l'amplada de la façana, com en la part inferior, sinó el centre. Aquí, primer hi ha les figures de Jesús amb els dotze apòstols amb dosserets individuals; per sobre hi ha un gran rosetó, flanquejat per columnes i relleus, i, a un nivell superior, un rellotge. Per acabar, hi ha una creu. Tota la façana, excepte el fons, que es pot veure a banda i banda de la part superior, està profusament decorada amb relleus, columnes de diferents tipus, entaulaments, gerros i pinacles.