fou rei visigot d'Hispània (Regne de Toledo) i Septimània del 687 al 701. Era fill d'Ariberga i nebot de Wamba.Zum Verwandtschaftsverhältnis siehe Yves Bonnaz: Chroniques asturiennes, Paris 1987, S. 122f. Era parent del rei Vamba i gendre del rei Ervigi pel seu casament amb Kíksilo (Cíxilo), filla d'aquest, la qual, tanmateix, més tard repudià.
Ègica va ser coronat el diumenge 24 de novembre del 687 a l'església dels Sants Apòstols de Toledo.
Accés al tron Es va casar (c . 680) amb Cixilo (també coneguda com a Cixilona, Cioxillo o Cixila), filla del seu predecessor reial Erwig i de l'esposa d'aquest rei, Liuvigoto. Al seu llit de mort, el 14 de novembre de 687, Erwig va confirmar Ègica com a hereu seu i el va enviar amb la cort reial a Toledo per ser coronat.Collins, Visigothic Spain, 105. Va ser ungit el 24 de novembre. Després del matrimoni d'Ègica amb Cixilo, Erwig li havia fet jurar protegir els fills d'Erwig. Abans de la seva mort, Erwig va exigir un segon jurament, jurant no negar la justícia al poble. Poc després de prendre el tron, Ègica va convocar el Quinzè Concili de Toledo l'11 de maig de 688, en el qual va afirmar que els dos juraments eren contradictoris (perquè fer justícia al poble requeria "perjudicar" els fills d'Erwig) i va demanar al concili de bisbes que l'alliberés d'un o altre. Ègica, però, es va trobar amb l'oposició de Julià de Toledo. El concili va permetre a Ègica abandonar la seva esposa, però només va rescindir parcialment el jurament de protegir els fills d'Erwig. Ègica va esperar fins a la mort de Julià el 690 per convocar un segon concili provincial de Tarraconensis, que va resultar en l'enviament de la vídua d'Erwig, Liuvigoto, a un convent.
El XV Concili de Toledo i els juraments a Ervigi No va tardar a convocar un nou concili, el XV Concili de Toledo, que s'inaugurà a l'Església dels Sants Apòstols l'11 de maig del següent any (688). Van assistir seixanta-sis bisbes (inclosos els metropolitans, vuit abats, tres dignataris catedralicis i vint-i-sis alts funcionaris palatins. El concili va confirmar la posició teològica de Julià de Toledo en el tema conegut per "les dues Voluntats" de Crist al que es van dedicar disset cànons.
Això no obstant, la principal raó del concili era una qüestió que el rei volia plantejar. El seu sogre Ervigi, el difunt rei, li havia concedit la mà de Kíksilo exigint-li el jurament de protegir els membres de la família reial. Afirmava també que, abans de morir, el rei l'havia fet jurar que no denegaria la justícia al poble, tot i que probablement Ervigi mai li va exigir tal jurament. Ègica declarava que els dos juraments eren incompatibles i contradictoris, car per concedir justícia i reparar l'opressió que l'anterior rei havia infligit al poble i retornar els béns confiscats a aquelles persones condemnades injustament, havia de perjudicar als fills d'Ervigi (que segurament posseïen per llegat les possessions confiscades als enemics del monarca mort). Per tant, sol·licitava ser alliberat d'un dels dos juraments i deixava clar que desitjava ser alliberat de la protecció a la família d'Ervigi (per a això hauria inventat l'altre jurament) malgrat que pertanyia a ella (sens dubte no es portava bé amb el seu cunyats). També sol·licitava que es revoqués el cànon que prohibia castigar els membres de la família d'Ervigi. Els bisbes, que no podien negar-se a la voluntat del rei, van haver de reconèixer que l'interès públic era més important que el d'una sola família, però van intentar preservar en la mesura del possible a la família de Ervigi (al qual el clergat tant devia), i van dictaminar que la família també formava part del poble i que també se li havia de fer justícia. Quant a la revocació del cànon, es va declarar que no calia, car la família d'Ervigi podia ser castigada si algun d'ells era jutjat i resultava culpable d'algun delicte. La resta de temes del concili van ser secundaris.
Evidentment, Ègica no es va donar per satisfet amb el resultat del concili. L'arquebisbe Julià de Toledo es negava a emparar un persecució injusta dels fills i la dona d'Ervigi. Però Julià va morir dos anys després, el 6 de març del 690 i va ser succeït per Sisbert.
El Sínode de la Tarraconense Després d'això, el rei va moure els seus peons i va convocar un sínode de bisbes de la Tarraconense (el que indicaria que aquesta província era la més favorable al nou rei i a la seva família, i així sembla haver seguit fins al final del regne visigot, al contrari del que va passar amb Vamba).
El sínode es va celebrar a Cesaraugusta l'1 de novembre del 691. Aquest sínode va revocar parcialment el cànon quart del XIII Concili de Toledo, que garantia la protecció de la família de Ervigi, i va dictar certes normes sobre les vídues reals, en virtut de les quals es va obligar a l'ex reina Liuvigoto a ingressar en un convent fins a la seva mort.
Complot i rebel·lió contra Ègica Liuvigoto no va ser l'única víctima d'Ègica. Altres nobles van patir la seva persecució i alguns van morir. Potser Ègica estava influït per l'antic costum dels llaços de sang i prenia represàlies contra tots aquells que considerava que l'havien perjudicat a ell o a la seva família. Però el resultat evident era tornar a crear una facció opositora, després que les encertades mesures d'Ervigi que va amnestiar els rebels i restaurar-los en la seva condició social haguessin posat fi al llarg episodi de les lluites civils periòdiques.
És evident que les seves mesures van crear oposició. El mateix metropolità de Toledo i segurament el clergat provincial (i potser d'altres províncies) s'oposava al rei, tant per la seva política com per valer-se del clergat de la Tarraconense, que devia ser-li favorable, per imposar les seves decisions, perjudicant notablement la condició primada de Toledo. Segurament cap al 692, el metropolità Sisebert i diversos nobles liderats per Sunifred, van tramar un complot per enderrocar al rei. Els conjurats pretenien assassinar al rei i a una sèrie de nobles de palau (Frogellis, Teodomir, Liuvila, Tecla i altres). Segurament, Ègica va aconseguir sortir indemne de l'intent d'assassinat i va poder traslladar-se molt aviat a algun altre lloc (segurament a Cesaraugusta). Els rebels van col·locar en el tron a Suniefred o Sunifred, que segurament va ser coronat per Sisbert. Es coneix una moneda d'aquestes dates que porta el nom de Suniefred. Però el rei va reunir les seves tropes, va tornar a la capital i la va prendre. Desconeixem la sort de Suniefred, però sí que es coneix la del metropolità toledà, car a ell es va al·ludir en el XVI Concili de Toledo.
Probablement la rebel·lió va esclatar en la segona meitat de l'any 692, i potser es va allargar fins a almenys el mes de març del 693. Una vegada el rei va iniciar la repressió, la resistència no fou molt forta.
El XVI Concili de Toledo El 693, el metropolità de Toledo, Sisebert, va liderar una rebel·lió contra Ègica a favor d'elevar al tron un home anomenat Suniefred . Els rebels van controlar Toledo durant un temps, perquè van poder encunyar monedes en nom del possible usurpador.Collins, Visigothic Spain, 72. El pla per assassinar Ègica, la reina vídua Liuvigoto i diversos consellers principals va fracassar, i Sisebert va ser destituït, excomunicat i els seus descendents van ser prohibits d'ocupar càrrecs. Els altres rebels i els seus descendents van ser venuts com a esclaus.
Res més tornar a Toledo el rei va convocar el XVI Concili de Toledo, que s'inaugurà el 25 d'abril i va concloure el 2 de maig de 693 a l'Església dels Sants Apòstols, amb assistència de seixanta-dos bisbes (els bisbes de la Narbonense no van poder assistir a causa d'una epidèmia que assolava la província), cinc abats i sis comtes palatins. En el seu escrit al concili el rei va fer referència als molts que van trair la seva confiança i va demanar que tot funcionari palatí (tal havia de ser el càrrec de Suniefred) que conspirés per a assassinar el rei o arruïnar els gots, o que instigués una rebel·lió, seria destituït ell i els seus descendents (segurament per evitar que actuessin els llaços de sang), passaria a ser esclau del tresor i se li confiscarien els béns. Els bisbes van secularitzar i excomunicar Sisbert, i se li va prohibir rebre la comunió fins als seus últims moments, llevat que abans obtingués el perdó reial; naturalment se li van confiscar també tots els seus béns. El deposat metropolità, assistent a l'acte, es va confessar culpable i va escoltar la sentència.
Es va decidir que en el futur cap rebel podria tornar a desenvolupar mai un càrrec palatí (potser alguns dels càrrecs palatins rebels eren antics rebels que havien recobrat el seu càrrec gràcies a l'amnistia d'Ervigi; en tot cas també cal suposar que eren els càrrecs palatins els qui podien portar a efecte les rebel·lions) i es convertirien en esclaus del tresor; tampoc els seus descendents podrien desenvolupar càrrecs palatins (aquesta disposició sembla inspirada pel rei). Les propietats confiscades als rebels serien de lliure disposició pel rei que podria donar-les a la seva família, a l'Església o a altres nobles lleials, i els descendents de les víctimes de la confiscació no tindrien mai dret a reclamar-les. El rei que en el futur no fes complir aquestes normes quedaria maleït. Els usurpadors van ser anatematitzats en virtut del cànon setanta-cinc del IV concili i es va declarar que els qui vulneressin l'esmentat cànon serien anatematitzats en el màxim grau. Sembla que els funcionaris palatins rebels van utilitzar el cànon del XIII concili que protegia als funcionaris de palau de la destitució i detenció, per demorar el seu arrest o expulsió, i poder escapar o salvar els seus béns. Ègica va voler potser revocar el cànon, però no va haver d'obtenir el suficient suport eclesiàstic i dels funcionaris lleials per això.
El rei va ordenar als bisbes de la Narbonense, que no havien pogut acudir al concili, que celebressin un sínode i aprovessin els resultats del XVI concili general. La seu de Toledo va ser ocupada per Fèlix, bisbe de Sevilla i biògraf de Julià; Faustí, bisbe de Braga va ocupar la seu vacant de Sevilla.
Reformes legals El 693, Ègica va promulgar severes lleis antijuevesDavid Noy, Jewish Inscriptions of Western Europe: Volume 1, Cambridge University Press, p. 264. descrites com les més significatives d'aquest tipus per un rei visigot fins ara. Això va ser en resposta, així ho va reclamar Ègica al XVII Concili de Toledo, a una conspiració de jueus nacionals i estrangers per enderrocar els líders cristians. Ègica va declarar que totes les terres en propietat jueva eren confiscades, tots els jueus serien esclavitzats pels cristians i tots els nens jueus majors de set anys serien trets de les seves llars i criats com a cristians. Els esclaus cristians propietat de jueus havien de ser investits amb les propietats dels jueus i havien de ser responsables de pagar els impostos sobre els jueus. Aquesta llei no s'aplicava a les ciutats on els jueus es consideraven indispensables per a l'economia. De fet, a la llum de la desintegració del poder visigot, amb prou feines es va aplicar més enllà de la capital, Toledo.
Al Codi de Recesvint, reformat per Ervigi, es va afegir una nova llei: era il·legal que ningú es lligués a un altre amb un jurament diferent del de fidelitat a la corona o dels prestats als tribunals de justícia; qualsevol que es juramentés amb un altre seria culpable des d'aquell moment de conspiració i quedaria sotmès a la llei de Khindasvint sobre els usurpadors. La mesura estava encaminada a impedir que els funcionaris palatins poguessin demorar la seva detenció o destitució.