miniatura|El Llevant al a I.C., amb les fronteres de l'antic Egipte (època de la correspondència de Amarna). La història de l'antic Israel abasta des del segle XX aC fins a l'expulsió i Diàspora al primer segle de nostra era, en una àrea compresa entre el Mediterrani, el desert del Sinaí, les muntanyes del Líban i el desert. Es concentra especialment en l'estudi dels hebreus o israelites durant aquest període, i de forma secundària dels altres pobles que amb ell van conviure, com filisteus, fenicis, moabites, hitites, madianites, amorrites i ammonites. Les fonts sobre aquest període són principalment els escrits bíblics la Bíblia hebrea o Tanakh, coneguda pels cristians com a Antic Testament, el Talmud, el llibre etíop Kebra Nagast i escrits de Nicolau Damascè, Artaban d'Alexandria, Filó d'Alexandria i Flavi Josep. Així mateix, una altra font principal d'informació són els descobriments arqueològics a Egipte, Moab, Assíria o Babilònia, així com els vestigis i inscripcions al propi territori d'estudi de les regions.
La història de la regió ocupada més endavant pels regnes d'Israel i Judà ofereix problemes particulars per a l'historiador modern. A causa de l'associació d'aquesta àrea amb el relatat en la Bíblia, hi ha una tendència a veure la història del Llevant mediterrani des d'una perspectiva gairebé purament bíblica, prestant escassa atenció al període postbíblic. Els estudis arqueològics han tendit a veure's a través del relat bíblic, fent difícil d'entendre la història d'aquesta important zona dins del context arqueològic de la totalitat de l'Orient Mitjà.
Alguns escriptors consideren que les diverses fonts estan en conflicte, la qual cosa converteix l'estudi en un tema polèmic, amb implicacions en els camps de la religió, la política i la diplomàcia.
Per això és difícil donar una visió que sigui recolzada per tots els historiadors. Les dates exactes i les precisions que poguessin donar estan en continu debat, no hi ha esdeveniments bíblics l'any exacte dels quals es pugui validar per fonts externes abans del , (coronació de Omri, rei d'Israel): totes les dates anteriors són extrapolacions. A més, la Bíblia no es presta molt fàcilment a aquests càlculs, no indica més referències que la vida dels diferents personatges, i la línia històrica ha de ser reconstruïda agregant dades, un procés que introdueix errors per arrodoniment. Les dates més antigues utilitzen la Bíblia com a única font, una visió anomenada maximalista.
Els minimalistes discuteixen que alguns esdeveniments succeïssin, i afirmen que les dates són dubtoses: si la mateixa existència del Regne d'Israel està en dubte, és insubstancial afirmar que es va desintegrar en 922 aC. Philip Davies, per exemple, explica com el Cànon bíblic pugues haver-se realitzat solament per a gent amb una llarga tradició en lectura i escriptura, que es troben solament en l'última època persa o primera hel·lenística, i afirma que els relats de períodes anteriors són en gran parteix reconstruccions basades en tradicions orals. Els minimalistes no discuteixen que alguns dels esdeveniments posteriors al tinguin corroboració, com l'estela de Moab; la discrepància sorgeix en el període anterior, on el relat bíblic sembla estar en desacord amb el descobert per l'arqueologia moderna.
Un altre problema és el causat per diferències sobre terminologia dels períodes històrics. Per exemple, el període en el final de l'edat antiga del bronze el principi de la mitjana, és anomenat EB-MB per Kathleen Kenyon, MB I per Guillermo Foxwell Albright, cananita mitjà I per Yohanan Aharoni, i bronze primerenc IV per Guillermo Dever i Eliezer Orin.
Civilitzacions a Israel esquerra|miniatura|Antigues rutes llevantines, c. 1300 a I.C. esquerra|miniatura|Israel des de l'espai
El Gènesi remunta el principi d'Israel a tres patriarques, Abraham, Isaac i Jacob, l'últim també conegut com a Israel i del qual va derivar posteriorment el nom de la terra. Jacob, anomenat un "arameu vagabund" (Deuteronomi 26:5), va tornar a Haran, la llar dels seus avantpassats, per obtenir esposa. Durant el seu retorn des de Faran a Canaan va creuar el Jaboc, un afluent oriental del riu Jordà (Gènesi 32:22-33). Enviant a la seva família i criats lluny, aquesta nit va lluitar, en un lloc que es va dir d'ara endavant Peniel, amb un àngel que al matí li va demanar el seu nom. Des de llavors el retitularen "Israel", 'el que baralla amb Déu'. Va ser pare de 12 fills, de les seves esposes Lea i Raquel (filles de Laban), i de les seves servents Bilha i Zilpa. Els dotze van ser cridats els Fills d'Israel. Aquesta història sobre els orígens d'Israel ho localitza a la zona oriental de Jordània. Els següents relats es van traslladar a l'oest amb la història del saqueig de Siquem (Gènesi 34:1-33), després de la qual cosa l'àrea del pujol de Canaan es considera com la base des de la qual va créixer Israel.</div> Guillermo F. Albright, Nelson Glueck i I. A. Speiser han situat aquest relat en el bronze mitjà basant-se en tres punts: noms personals, manera de la vida, i costums. Altres erudits, no obstant això, han suggerit dates més tardanes per a l'edat patriarcal doncs aquestes característiques van ser duradores en la vida del Proper Orient. Cyrus Gordon, basant la seva discussió en l'arribada de pastors nòmades monoteistes durant el final de l'època de Amarna, va suggerir que és més correcte situar-ho en l'última edat de bronze. Juan Van Seters, basant-se en l'ús generalitzat de camells, en els reis filisteus de Gerar, en l'existència d'una economia monetària i en la compra de terra, assegura que la història pertany a l'edat de ferro. Altres erudits (particularment, Martin Noth) troben difícil el determinar qualsevol període per als patriarques, i suggereixen que la importància dels textos bíblics no és necessàriament la seva historicitat, sinó indicar com funcionava la societat israelita durant l'edat dels metalls.
Més recentment, anàlisi per activació de neutrons realitzats per Jan Gunneweg de la Universitat Hebrea de Jerusalem, estudiant assentaments associats amb el principi de l'edat de ferro, demostren evidència d'un moviment de colons a l'àrea des del nord-est, la qual cosa està d'acord amb aquesta història.
Prehistòria Excavacions al sud del llac de Tiberíades i en altres parts de la vall del Jordà han permès treure a la llum rastres d'homínids que es remuntaven al Paleolític inferior, o sigui datades fa més d'un milió d'anys. Altres fòssils descoberts tenen una edat aproximada de 300 000 anys, i l'ús de coves per l'home sembla començar en l'Acheulià superior. El fòssil de l'home de Galilea té una antiguitat de prop de 140 000 anys. Entre l'onzè mil·lenni a. C. i el novè es desenvolupa en Canaan la civilització Natufià, segurament nòmada, de la qual es troben alguns vestigis. Aquesta civilització estaria composta per dos grups de poblacions lleugerament diferents, d'una banda els avantpassats de pobles del tipus euroafricà (els que serien Canaan, Mesopotàmia, Iran i Anatòlia en temps històrics) i els ancestres de pobles protomediterranis, també nombrosos en Canaan. A partir del mil·lenni IX aC les tribus neolítiques van domesticar plantes, animals, es sedentaritzaren i van practicar l'agricultura i la ramaderia. Entre els anys 10.000 i 8000 aC, les eines d'os adquireixen importància i els útils de pedra un desenvolupament característic. Durant aquest període les condicions climàtiques són favorables als assentaments humans, amb més precipitacions i temperatures suaus. A partir del setè mil·lenni aC la ciutat de Er Riha (Jericó) s'alça com una de les més antigues del món, és l'època en què es constitueixen les primeres ciutats. Durant l'última cambra d'aquest mil·lenni apareix la ceràmica, així com altres formes d'artesania. Canaan del VI i de la primera meitat del mil·lenni V aC. es coneix malament, se suposen desplaçaments de població que poden ser deguts a variacions climàtiques. Tant les muntanyes com la regió costanera estan ocupades per una civilització de caràcter forestal, com dona prova el predomini d'instruments destinats al treball de la fusta A mitjan cinquè mil·lenni aC els antics assentaments de la vall del Jordà, com Jericó, van ser ocupats de nou a causa de la millora de les condicions climàtiques. Al final del V mil·lenni Canaan va aconseguir un nivell de desenvolupament econòmic i cultural que li apropava al de les civilitzacions del nord de Síria que s'havien beneficiat abans d'influències mesopotàmiques. IV mil·lenni aC: La civilització cananea es va organitzar amb un sistema de ciutats-Estat, fruit de la fusió entre agricultors sedentaris i pastors seminòmades. En la primera part del mil·lenni van arribar des del nord les tècniques metal·lúrgiques i el treball de l'ivori. Van aparèixer estructures tècniques i econòmiques adaptades a les regions seques: allí es van instal·lar petites col·lectivitats que vivien del cultiu de cereals i de la cria de bestiar major i menor. En la segona meitat del IV mil·lenni comença la influència egípcia sobre la regió. Cap al final, la civilització dels agricultors i ramaders desapareix sense que sigui possible establir vincles amb la formació de la civilització cananea del III mil·lenni aC. Fins a 2400 aC el clima va ser una mica més humit que avui dia. El començament d'intercanvis entre Canaan i Egipte gràcies a la Ruta dels Reis que creuava el desert de Sinaí, cap al final del IV mil·lenni aC, és un esdeveniment de primera importància ja que fins llavors Canaan havia estat un "atzucac" subjecte solament a influències asiàtiques. Aquestes relacions van prendre una amplitud considerable, gràcies a la utilització de bous com a animals de tir, capaços de creuar els aproximadament 200 quilòmetres de gairebé desert que separen el sud cananeu del delta del Nil. Per tant, el Llevant comença a exercir el paper de zona de pas, on es creuaven les influències, i sovint les armes, dels grans imperis d'Egipte i l'Orient Pròxim. El III mil·lenni aC és el de la civilització cananea que s'estén fins a temps històrics. Encara que l'escriptura no aparegui a la regió abans de la segona meitat del segon mil·lenni, tenint en compte de l'estat de superproducció, centralització i redistribució dels excedents alimentaris, els historiadors consideren que aquest nou ordre econòmic, social i polític assenyala l'entrada en la història en el transcurs del III mil·lenni. A causa dels intercanvis amb Egipte, la regió es desenvolupa i s'enriqueix, especialitzant-se en el comerç de ceràmica, mentre nombroses ciutats es desenvolupen i consoliden.
Període cananeu: del III mil·lenni al Els historiadors consideren generalment que el període cananeu s'estén des del principi del III mil·lenni a. C. fins al final del .
Al final del III les poblacions seminòmades van creuar el Jordà i van penetrar en Canaan, causant l'enfonsament de les estructures socioeconòmiques existents: es van destruir i van abandonar les ciutats, i l'economia va tornar a la ramaderia. A partir del segle XIX aC va començar un augment dels assentaments permanents i una disminució del nombre de tribus, però romanent encara molt prop de l'organització tribal. Aquest període durant el qual els desplaçaments entre Àsia, des de Mesopotàmia, i Egipte eren intensos, correspon a un moment d'agitació intern que va servir de preludi de la invasió d'Egipte pels hicsos (Prínceps dels països estrangers). Durant aquest mateix període, les ciutats cananees van començar a envoltar-se amb muralles. L'existència de la ciutat cananea de Ourousalim (Jerusalem) se certifica en escrits que daten del segle XXI aC.