miniatura|upright|August, fundador de l'Imperi Romà La història de l'Imperi Romà va començar amb August i va finalitzar el 1453 amb la caiguda de Constantinoble, i va estar marcada per l'ascens i caiguda dels seus màxims responsables. L'Imperi Romà va ser una etapa de la civilització romana en l'antiguitat clàssica caracteritzada per una forma de govern autocràtic. El naixement de l'imperi ve precedit per l'expansió de la seva capital, Roma, que va estendre el seu control a l'entorn del mar Mediterrani. Sota l'etapa imperial els dominis de Roma van seguir augmentant, i arribaren a la màxima extensió durant el regnat de Trajà, des de l'oceà Atlàntic a l'oest fins a les ribes del mar Caspi, el mar Roig i el golf Pèrsic a l'est, i des del desert del Sàhara al sud fins a les terres boscoses a la vora dels rius Rin i Danubi i a la frontera amb Caledònia al nord. La superfície màxima estimada en seria d'uns 6,5 milions de km².
El terme és la traducció de l'expressió llatina Imperium Romanum, que no significa altra cosa que el domini de Roma sobre aquest territori. Polibi va ser un dels primers cronistes a documentar l'expansió de Roma encara com a república. Durant gairebé tres segles abans de Cèsar August, Roma havia adquirit nombrosos dominis en forma de províncies directament sota administració senatorial o sota gestió consular, i també mitjançant pactes d'adhesió com a protectorats d'estats aliats. La seva principal competidora en aquella època era la ciutat púnica de Cartago, que rivalitzava amb la de Roma i per això va ser la primera gran víctima de la república. Les guerres púniques van obligar Roma a sortir de les seves fronteres naturals, la península Itàlica, i a poc a poc va anar adquirint nous dominis que havia d'administrar, com Sicília, Sardenya, Còrsega, Hispània, Il·líria, etc.
Els dominis de Roma es van fer tan extensos que aviat van ser difícilment governables per un Senat incapaç de moure's de la capital ni de prendre decisions amb rapidesa. Així mateix, un exèrcit creixent va revelar la importància que tenia posseir l'autoritat sobre les tropes, amb vista a obtenir rèdits polítics. Així va ser com van sorgir personatges ambiciosos amb l'objectiu principal del poder. Aquest va ser el cas de Juli Cèsar, que no sols va ampliar els dominis de Roma conquerint la Gàl·lia, sinó que va desafiar l'autoritat del Senat romà.
L'Imperi Romà com a sistema polític va sorgir després de les guerres civils que van seguir la mort de Juli Cèsar, en els moments finals de la República Romana. Es va alçar com a mandatari absolut de Roma, fent-se nomenar dictator. Aquesta gosadia no va agradar als membres del Senat romà, que van conspirar contra ell i l'assassinaren durant els Idus de març a les mateixes escalinates del Senat, restablint així la república, però la seva tornada seria efímera. El precedent no va passar desapercebut per al jove fill adoptiu de Cèsar, Octavi August, que seria enviat anys més tard a combatre contra l'ambiciosa aliança de Marc Antoni i Cleòpatra VII.
Al seu retorn victoriós, la implantació del sistema polític imperial sobre un imperi territorial que de fet ja existia, fou inevitable, tot i mantenir les formes republicanes. August va assegurar el poder imperial amb importants reformes i una unitat política i cultural (civilització grecoromana) centrada en els països mediterranis, que mantindrien la seva vigència fins a l'arribada de Dioclecià, que va tractar de salvar un imperi que queia cap a l'abisme. Va ser aquest últim qui, per primera vegada, va dividir l'imperi per facilitar-ne la gestió. L'imperi es va tornar a unir i separar en diverses ocasions seguint el ritme de guerres civils, usurpadors i repartiments entre hereus al tron fins que, a la mort de Teodosi I el Gran, va quedar definitivament dividit.
Finalment el 476 Odoacre va deposar l'últim emperador d'Occident, Ròmul Augústul. El Senat va enviar les insígnies a Constantinoble, la capital d'Orient, formalitzant així la capitulació de l'imperi d'occident. L'imperi oriental prosseguiria diversos segles més sota el nom d'Imperi Romà d'Orient, fins que el 1453 Constantinoble va caure sota l'Imperi Otomà.
El llegat de Roma va ser immens, tant és així que diversos van ser els intents de restauració de l'imperi, almenys en la seva denominació. En destaca l'intent de Justinià I, per mitjà dels seus generals Narses i Belisari, el de Carlemany, així com el del mateix Sacre Imperi Romanogermànic, però cap va arribar mai a reunificar tots els territoris de la Mediterrània com una vegada va aconseguir la Roma dels temps clàssics.
Amb el col·lapse de l'Imperi Romà d'Occident va finalitzar el que s'ha anomenat en la historiografia l'edat antiga i donà pas a l'alta edat mitjana. Per a la fase medieval de l'Imperi Romà, vegeu Història de l'Imperi Romà d'Orient.
Primeres dinasties
Els primers emperadors des d'August fins a la mort de Neró (27 aC - 68) formaren la dinastia Júlia-Clàudia, que després del període del 68 al 69, l'any dels quatre emperadors, va donar pas a la dinastia Flàvia amb tres emperadors del 69 al 96 i a la dinastia Antonina, “els cinc bons emperadors”, de 96 a 180. El 180 es va iniciar la dinastia severa, que va durar fins a la mort d'Alexandre Sever el 235.
August (31 aC-14 dC)
miniatura|La batalla d'Àccium, de Lorenzo A. Castro, 1672 Amb la victòria d'Octavi sobre Marc Antoni, la república es va annexionar de facto les riques terres d'Egipte, encara que la nova possessió no va ser inclosa dins el sistema regular de govern de les províncies, ja que va ser convertida en una propietat personal de l'emperador, i com a tal, la podia llegar als seus successors. Al seu retorn a Roma el poder d'Octavi fou enorme, tant com ho fou la influència sobre les seves legions.
L'any 27 aC es va establir una ficció de normalitat política a Roma, atorgant a August, per part del Senat, el títol de Imperator Caesar Augustus (emperador Cèsar August). El títol d'emperador, que significa 'vencedor en la batalla' el convertia en comandant de tots els exèrcits. Va assegurar el seu poder mantenint un fràgil equilibri entre l'aparença republicana i la realitat d'una monarquia dinàstica amb aspecte constitucional (Principat), quecompartia les seves funcions amb el Senat, però de fet el poder del príncep era complet. Per això, formalment mai va acceptar el poder absolut encara que de fet el va exercir, assegurant el seu poder amb diversos llocs importants de la república i mantenint l'ordre sobre diverses legions. Després de la seva mort Octavi va ser consagrat com a fill del Divus (diví) Juli Cèsar, la qual cosa el convertiria, a la seva mort, en déu.
En el pla militar August va establir les fronteres de l'Imperi Romà en el que ell considerava que havien de ser els seus límits màxims d'extensió al nord, el limes Elba-Danubi. Així mateix, va finalitzar la conquesta d'Hispània doblegant les últimes tribus del nord de les muntanyes cantàbriques: càntabres i asturs, que romanien encara al marge del control militar romà. Aquesta sagnant lluita final seria coneguda com les guerres càntabres. Tan difícil va ser la tasca que August es va traslladar personalment amb tota la seva cort a la península Ibèrica i establí Tàrraco com a capital provisional imperial. En aquest període l'urbs va experimentar un gran creixement urbanístic. Cap al 17 aC Hispània passa a domini romà per complet, i en quedà el territori organitzat en tres províncies: Lusitània, Tarraconense i Bètica, a més de la província Transduriana, que organitzava els territoris recentment conquerits del Nord-oest, i de l'existència en tenim notícia per un epígraf, aparegut al Bierzo, recentment descobert: l'Edicte del Bierzo.
Al sud, a Egipte va batallar contra les tropes unides de Marc Antoni i Cleòpatra VII, a les quals va vèncer en la batalla d'Àccium (14 dC). Més tard, la conquesta de les terres dels ptolemeus, el general que governava a Egipte quan va morir Alexandre el Gran, i el llinatge era ostentat per Cleòpatra VII, va ser finalitzada des d'Alexandria fins a gairebé el desert del Sàhara.
Al nord, August també va obtenir grans victòries: adquirí per a l'imperi la Germània Magna; els límits se n'estenien al llarg del riu Elba. Però aquesta situació no duraria gaire, August va confiar la direcció de la província a un inexpert governador, Publi Quintili Varus. La seva ineptitud i el seu poc coneixement de les cultures locals, gens acostumades a plegar davant d'un conqueridor, incrementaren els recels dels vilatans. Així va ser com el 9 aC una revolta protagonitzada per Armini va aniquilar les tres legions de Varus en una brutal emboscada coneguda com la batalla del bosc de Teutoburg. La reacció romana permeté evacuar no sense problemes la resta de cossos militars acantonats a la Germània. August, escandalitzat davant el desastre militar, diria a Quintili Varus: "torna'm les meves legions!". Finalment i, malgrat els desitjos inicials d'August, les legions es van retirar a defensar el front del Rin. Així, el sistema de límits nòrdic es mantindria estable fins al col·lapse de l'imperi en la menys ferma frontera Rin-Danubi. August va recomanar al seu successor Tiberi que no tractés d'estendre més enllà les fronteres.
La dinastia Júlia-Clàudia (14-69 dC)
miniatura|Expansió de l'Imperi Romà el 218 aC (vermell), 89 aC (rosa), 44 aC (taronja), 14 dC (groc), i 117 dC (verd) Els successors d'August no van demostrar ser especialment dotats, evidenciant les debilitats d'un sistema dinàstic hereditari. Tiberi, Calígula i Neró van ser especialment despòtics, i es deixaren portar fins i tot pels excessos de bogeria que van posar a prova la fortalesa del sistema consolidat sota la sàvia administració d'Octavi.
Tiberi (14 - 37 dC)