miniatura|Adorno i Horkheimer, exponents de l'Escola.|344x344px Es coneix com a Escola de Frankfurt una tendència filosòfica que s'ha anat desenvolupant en successives generacions de pensadors alemanys agrupats entorn de l'Institut de Recerca Social (en alemany: Institut für Sozialforschung) de Frankfurt, creat el 1922. El seu tret més representatiu, si més no a les primeres etapes, fou l'adscripció al marxisme com a base de les seves reflexions. No obstant això, es tracta en tots els casos d'un marxisme heterodox, que absorbeix elements i influències de corrents diversos, especialment de la psicoanàlisi, per tal de bastir una crítica de la societat postindustrial que abasta temes tan diversos com el qüestionament del valor de la tecnologia, la societat de consum, l'alienació o l'autoritarisme. El pressupòsit d'aquesta crítica el constitueix la transformació de l'ordre establert, tant en l'àmbit individual com col·lectiu, en un sentit pretesament progressista. Les principals figures de l'escola van intentar sintetitzar les obres de pensadors tan diversos com Kant, Hegel, Marx, Freud, Weber i Lukács.
Entre els principals membres d'aquesta escola destaquen Theodor Adorno, Max Horkheimer, Herbert Marcuse, Erich Fromm, Walter Benjamin, els quals són la representació de la primera generació de l'Escola. Pel que fa a la segona generació destaquen Jürgen Habermas i Karl-Otto Apel.
Alguns dels temes més estudiats pels membres de l'Escola de Frankfurt entre 1920 i 1985 van ser quatre: En primer lloc la dialèctica de la raó il·lustrada i crítica de la ciència; en segon les dues cares de la cultura i la discussió de la indústria cultural. També van tractar la qüestió de l'Estat i de les seves formes de legitimitat en la societat de consum moderna, i per acabar cal destacar la seva teoria crítica agreujada pel desencís amb la realitat, el que fa que sigui una «escola del desencant».
El projecte de l'Institut consistia a renovar la teoria marxista de l'època, ja que es va considerar que alguns seguidors de Karl Marx havien adoptat tan sols una selecció molt específica de les seves idees -distorsionant així el conjunt de la teoria- usualment en defensa dels partits comunistes ortodoxos. Va posar l'accent en el desenvolupament interdisciplinari i en la reflexió filosòfica sobre la pràctica científica, i va agrupar estudiosos d'altra banda molt diversos. Va ser la primera institució acadèmica d'Alemanya que va abraçar obertament el marxisme.
Amb l'ascens del nazisme, molts dels seus membres hagueren d'emigrar als EUA, on prosseguiren la docència i on tingueren una considerable influència en els moviments de protesta dels anys 1960. Després de la Segona Guerra Mundial, la tradició d'aquesta escola de pensament ha continuat en un cert nombre de pensadors alemanys.
Tot i que l'institut continua actiu avui sota la direcció d'Axel Honneth, habitualment es considera Jürgen Habermas l'últim membre de l'Escola de Frankfurt pròpiament dita, encara que no es consideri marxista.
Història L'Escola de Frankfurt es va iniciar el 1924, en la cinquena etapa de la filosofia alemanya, després de: Kant i Hegel; Karl Marx i Friedrich Engels; Nietzche i finalment l'esclat de l'existencialisme de Heidegger, la fenomenologia de Husserl i l'ontologia de Hartmann. La producció filosòfica alemanya va reunir al seu voltant un cercle de filòsofs i científics socials atrets pel marxisme, units a finals dels anys 20. En aquest grup destaquen noms com Theodor Adorno, Max Horkheimer, Walter Benjamin, Herbert Marcuse, Leo Löwenthal, Erich Fromm i Jürgen Habermas. Podríem dir que l'Escola de Frankfurt va ser l'últim sospir de la Filosofia alemanya en la seva edat d'or. Va ser creat per Felix Weil, home de negocis jueu i financer del grup, Max Horkheimer, Theodor Adorno i Herbert Marcuse, en un moment d'agitació política i econòmica a Alemanya. L'Escola de Frankfurt, anomenada inicialment Institut de Recerca Social va estar dirigida entre 1924 i 1930 per Carl Grünberg, tenia com a objectes d'estudi la història del socialisme, del moviment obrer i de les doctrines econòmiques. Tenia la seva pròpia revista i contribuí a la publicació de textos inèdits de Marx i d'Engels.
Des de 1931, Max Horkheimer dona nova vida a l'Institut i a la revista, la qual amb el títol Zeitschrift für Sozialforschung va esdevenir una publicació de referència.
L'any 1933 Hitler arriba al poder i l'Escola i els seus principals membres han d'exiliar-se a Nova York, on reprenen l'activitat acadèmica sota l'aixopluc de la Universitat de Colúmbia. El seu primer treball va ser Estudis sobre Autoritat i Família, on es qüestionava la vocació de la classe obrera en la Revolució Industrial.
La història de l'Escola de Frankfurt, amb la creació de l'Institut de Recerca Social comprèn un període tan extens, que coincideix en certa manera, amb la història del . Allò que volia, doncs, era establir una teoria capaç d'interpretar els grans canvis que tenen lloc a principis de segle. Discutien entre els membres per tal d'entendre un món que acabava de superar una guerra de proporcions globals, que es va trobar amb la multiplicació dels mitjans de comunicació, juntament amb la fi de l'autonomia de l'economia i la cultura. Per tant, els diversos problemes experimentats al llarg del va portar aquesta escola a reflexionar sobre la societat moderna. En conclusió, la diversitat de temes i debats en què van participar aquests teòrics està fora de qualsevol dubte, però el terme en concret d'Escola de Frankfurt va aparèixer només als anys 50. Alguns dels temes més estudiats per aquesta escola van ser:
La dialèctica de la raó il·lustrada i crítica de la ciència Les dues cares de la cultura i la discussió de la indústria cultural La qüestió de l'Estat i les seves formes de legitimitat en la societat moderna de consum
Així doncs, veiem que els pensaments dels membres es caracteritza per una gran heterogeneïtat, cosa que farà que alguns estudiosos qüestionin la idea de l'Escola. La primera generació de l'Escola de Frankfurt va englobar diferents membres. Max Horkheimer, Felix Weil i Friedrich Pollock van ser els fundadors. Quan Horkheimer es va convertir en director, va proposar un ambiciós programa d'investigació interdisciplinari, el que explica la gran varietat de temes, i que per tant, es va reunir amb experts de diversos camps. Així doncs, Erich Fromm amb la psicoanàlisi; Horkheimer i Herbert Marcuse amb la filosofia; Leo Lowenthal i Theodor Adorno en l'art o teòrics en ciència i dret polític com Franz Leopold Neumann i Otto Kirchheimer. A més de Henryk Grossmann i Friedrich Pollock en el camp de l'economia. L'objectiu dels seus fundadors i de tota la primera generació va ser presentar un model marxista que podria ser una alternativa al conflicte que va dividir aquest pensament. Per altra banda, el terme «Escola de Frankfurt», com s'explica anteriorment, es tardà, i sorgeix només després de la guerra. Per tant, després de la guerra, el 1945 l'institut torna a Frankfurt i adquireix el terme, però completament reformat. Des dels anys 1950, l'únic punt en comú en les obres de l'Escola de Frankfurt és la referència constant a la teoria crítica, la qual cada autor la rellegeix i la reinterpreta a la seva manera. Segons Horkheimer, la teoria crítica no es limita a descriure el funcionament de la societat, però volen entendre-ho a la llum d'una emancipació possible i bloquejada per la lògica mateixa de l'organització social existent, sent efectivament una societat de dones i homes lliures i iguals. En fer una anàlisi de la teoria tradicional i la formulació d'un nou model de la teoria crítica orientada cap a l'emancipació social, Horkheimer considera la primera teoria positivista i a més, cientista. Però des de la dècada de 1960, amb la mort d'Adorno, fa un gir, i comença el que alguns anomenen la segona generació de l'Escola de Frankfurt, amb Jürgen Habermas i la seva teoria de l'acció comunicativa. Habermas prova de basar la seva teoria crítica en una filosofia del llenguatge, basat en una pragmàtica universal i proporcionant la base per a l'acció comunicativa. Habermas no acceptarà el pessimisme en la Dialèctica de la Il·lustració i entendrà que una teoria crítica de la societat no es pot fer únicament en termes d'una crítica de l'economia política. A més, reconeixerà que la percepció del món contemporani d'aquests filòsofs està carregat d'una forta manca de fe en la possibilitat de guanyar l'humanisme, ja que parteixen de les seves experiències amb les formes d'irracionalitat que es van desenvolupar a partir de la guerra i el feixisme.
El que Habermas proposa és tornar a pensar la possibilitat i l'emancipació present en els mecanismes de participació de l'Estat democràtic de dret, que es va convertir en el seu principal tema de recerca des de la dècada de 1990, la formulació d'un nou concepte de racionalitat, diferent de la que ja s'ha indicat en la Dialèctica de la il·lustració, que és la racionalitat instrumental. Proposa un tipus de racionalitat comunicativa, orientada a la comprensió i l'emancipació social.
Per tant, es pot parlar almenys de tres etapes al voltant de les quals es va desenvolupar la teoria crítica:
Abans i durant la Segona Guerra Mundial: quan Horkheimer era la principal influència en l'avanç dels treballs i la creença en una "possible emancipació a través d'una revolució proletària" Fase d'incredulitat: quan Adorno pren la direcció intel·lectual de l'Institut i introdueix el tema de la cultura i el desenvolupament de la seva teoria estètica, una versió especial de la teoria crítica. Tercera fase: marcada per les crítiques al «món administrat». Destaca la crítica cultural i l'educació i la recerca de punts de venda, considerada pels seus crítics com apories.
També s'ha considerat l'existència d'almenys una altra fase, a partir de la segona generació de l'Escola de Frankfurt, amb Habermas com el seu exponent principal, on, per a la discussió crítica, el filòsof alemany busca amb la seva teoria de l'acció comunicativa una manera de sortir de l'atzucac creat per Horkheimer i Adorno, mitjançant la proposta d'un nou paradigma: la raó comunicativa.
A partir de 1996 comença el que alguns estudiosos anomenen la tercera generació de l'Escola de Frankfurt. Al maig de 2001 Axel Honneth es va fer càrrec de l'Institut de Recerca Social després d'haver estat assistent de Habermas a l'Institut de Filosofia de la Universitat de Frankfurt, entre 1984 i 1990 i va aconseguir Habermas en el seu lloc en 1996. La figura més prominent entre els teòrics de la tercera generació de Frankfurt és Axel Honneth. Els seus estudis se centren en les següents àrees: la filosofia social, política i moral, que s'ocupen principalment de l'explicació teòrica i les relacions de poder crític-normatius, el respecte i el reconeixement en la societat actual.
La idea del reconeixement se separa en diversos conceptes com per exemple el concepte d'intersubjectivitat, en la qual les diferents formes de sociabilitat apareixen en el curs del conflicte en el reconeixement d'una identitat ètnica racial.
Honneth en general basa el seu punt de vista sobre el concepte de reconeixement del jove Hegel assenyalant que els conflictes no només es produeixen per la lògica de la mateixa conservació dels individus, però considera que la integració és duta a terme a partir de la lluita pel reconeixement intersubjectiu on les formes són: l'amor, el dret i la solidaritat.
L'autorealització de l'individu ha de tenir aquestes tres esferes i a les tensions socials i conflictes morals que es produeixen en l'àmbit intersubjectiu de reconeixement.