miniatura|Bandera de la comunitat LGBT. Els drets del col·lectiu LGBT a Espanya són els drets personals de la comunitat LGBT. A l'Estat espanyol van evolucionar des d'una inexistència total sota el franquisme, durant la qual l'homosexualitat era considerada com un crim antisocial, fins a una liberalització i una certa protecció legal contra la discriminació i el dret al matrimoni (1990). La protecció dels drets personals va començar amb la Constitució espanyola de 1978, que garanteix que tots «els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social».
Història Segle i començaments del XX miniatura|esquerra|Marcela i Elisa, que es van casar el 8 de juny de 1901. Als inicis del les idees liberals i krausistes provinents d'Alemanya i altres països europeus s'estenen i arriben fins a Espanya; a conseqüència d'això, a partir de 1822 les lleis espanyoles ometen la sodomia entre adults com un crim. Aquesta particularitat es va mantenir al llarg de les diverses modificacions del Codi Penal fins a l'actualitat,"La Homosexualidad en España. Los monarcas católicos El vigésimo siglo" amb l'excepció del període franquista.
El 1901 va tenir lloc el primer intent de matrimoni d'una parella del mateix sexe a l'Estat del que se'n té constància registral. El 8 de juny Marcela i Elisa, mestres d'escola, van casar-se a La Corunya al fer-se passar una d'elles per home, però van ser descobertes i van haver de fugir del país, atesa la impossibilitat de trobar feina, un sistema judicial que volia jutjar-les, i les burles i homofòbia dels seus contemporanis."El primer matrimonio gay en España", notícia a 20Minutos
L'homosexualitat, malgrat no estava criminalitzada, sí que va ser perseguida i marginada per la societat espanyola, i en especial pels sectors més conservadors i ultracatòlics de l'Església. L'homofòbia també va ser empleada per l'esquerra per a atacar l'aristocràcia i a l'Església catòlica. Malgrat això, qui més va contribuir a la marginació i el rebuig dels homosexuals van ser els metges. Durant el la criminologia havia convertit l'homosexual en un monstre, opinió que una major visibilitat i l'abandonament del llast moralitzant suavitza durant el .
A partir del tombant de segle predomina la visió endocrinològica del fenomen, que divideix els homosexuals en bons (els casts) i dolents. Una visió típica durant els anys 20 deia que «en general l'homosexualitat no s'observa més que en individus tarats des del punt de vista psicopàtic o biològic». El major representant d'aquest tipus de pensament va ser Gregorio Marañón; més objectiu que la majoria, s'oposava a la criminalització, però abogava per l'ocultament i, com tal, pot considerar-se'l l'antecessor de l'homofòbia liberal moderna.[] Aquest ambient repressiu va dur alguns a escollir l'exili a París."La Homosexualidad en España. El vigésimo siglo → Hoy"
Guerra Civil (1936-1939) i Franquisme (1939-1975) Durant la guerra civil, i malgrat no hi ha cap prova que hi hagués una persecució dels homosexuals pel sol fet de ser-ho, sembla que aquesta podia haver estat un factor a favor del seu empresonament i/o execució. Un exemple seria el del poeta Federico García Lorca, obertament homosexual declarat i partidari del Front Popular, i que va ser executat per "rojo y maricón", segons paraules de Ruiz Alonso, cap de la banda que va detenir Lorca."Asesinato de García Lorca. Reconstrucción de un crimen", al Portal Poesía VersOados "Por rojo y maricón", a ElPeriódicoDeAragón "Federico García Lorca setenta años después", a ElPeriódicoDeArquitrave "Federico García Lorca", a CulturaGay
La dictadura del general Franco va començar a perseguir l'homosexualitat (els violetes) de forma més clara especialment a partir del 15 de juliol de 1954, quan la Ley de vagos y maleantes va ser modificada i va incloure-hi els homosexuals.BOE núm. 198 de 17 de juliol de 1954 Es perseguia les activitats i comportaments gais i se'ls internava en establiments de treball o colònies agrícoles especials, segregant-los de la resta de persones a qui afectava la llei. Aquestes institucions eren com camps de concentració, on se'ls obligava a treballar sota condicions infrahumanes fins a caure esgotats, i rebien pallisses, càstigs corporals i patien fam."La deuda pendiente con las víctimas de la guerra civil española y del regimen franquista", informe d'Amnistia Internacional
Durant la dècada dels 60 la cultura gai començà a aparèixer, encara que d'amagatons, especialment a grans ciutats i centres turístics, com Barcelona, Eivissa i Sitges, ja que era on hi havia una societat menys conservadora.
miniatura|Placa homenatge als homosexuals empresonats durant el franquisme, a l'antiga presó provincial de Huelva.
L'agost de 1970, la Llei sobre perillositat i rehabilitació social va donar l'enfocament de "tractar" i "curar" l'homosexualitat. Es van establir dos penals per a tal fi: el de Badajoz (on s'enviaven els passius) i el de Huelva (pels actius), a més de reservar zones pels detinguts homosexuals en algunes presons.BOE núm. 187 de 6 d'agost de 1970 En aquests establiments s'intentava canviar la seva orientació sexual mitjançant la teràpia d'aversió. Ni l'indult del 25 de novembre de 1975 ni l'amnistia del 31 de juliol de 1976 van beneficiar els homosexuals que havien estat detinguts."Les Corts piden indemnización para homosexuales encarcelados en el franquismo", a AFARIIRep
El 1970 Francesc Francino i Armand de Fluvià van crear a Barcelona, clandestinament i sota pseudònims, el Movimiento Español de Liberación Homosexual (MELH), la primera associació moderna de defensa dels drets dels homosexuals a Espanya."25 homosexuales para 25 años", crònica a ElMundo "Historia del movimiento lésbico y gai", unitat didàctica a FundaciónTriángulo Dos anys més tard van editar alguns butlletins mensuals sota el nom d'Aghois (Agrupación Homosexual para la Igualdad Sexual), que enviaven a França per a la seva redistribució a l'Estat. El grup es va dissoldre el 1974 atès a l'assetjament policial.
Unes 5.000 persones van ser detingudes durant el règim pel fet de tenir un comportament homosexual."La persecución de gays durante el franquismo", notícia d'ElPaís
Governs de Suárez i de Calvo-Sotelo (1975-1982) Mort el dictador, el rei Joan Carles I assumí el poder i nomenà Suárez president del govern d'Espanya; aquest antic col·laborador de Franco decidí tallar amb el seu passat i el de l'Estat, modernitzar-lo i democratitzar-lo. Suárez fou reelegit, aquesta vegada a les primeres eleccions democràtiques des de la Segona República Espanyola (és a dir, les primeres eleccions des de 1936).
El 1975, poc després de la mort de Franco, als inicis de la Transició, es va crear el Front d'Alliberament Gai de Catalunya (FAGC), que va sorgir de les cendres del MELH;Orígens del FAGC l'associació, però, no seria legalitzada fins al 15 de juliol de 1980. Va servir de ferment per a la creació d'altres associacions similars: l'Euskal Herriko Gay Askapen Mugimendua (EHGAM), al País Basc, i els Frente Homosexual de Acción Revolucionaria (FHAR), MDH i Mercurio, a Madrid. El 1977 el FAGC va ser el motor de la creació de la Federació de Fronts d'Alliberament Gai dels Països Catalans, de vida molt breu, i de la Coordinadora de Frentes de Liberación Homosexual del Estado Español (COFLHEE), en la que van participar, a part de la mateixa FAGC, els tres grups de Madrid i el EHGAM, juntament amb altres grups que s'havien anat formant a la resta de l'Estat: FAGI, AM, MH Aragó i FLH Galícia. El 28 de juny del mateix any el FAGC va convocar la primera manifestació de l'Orgull LGBT a Barcelona, quan l'homosexualitat encara era il·legal. La manifestació va ser durament reprimida per la policia, amb ferits i detencions. Simultàniament a l'explosió d'associacions reivindicatives i radicals, a Barcelona Armand de Fluvià va crear l'Institut Lambda (que més tard seria el Casal Lambda), el primer centre de serveis per a homosexuals,"La normalització del fet homosexual", al web del Casal Lambda i l'EHGAM la revista Hotsa, la primera de caràcter homosexual de l'Estat.
El 1978 es va produir la primera sortida de l'armari: Fluvià, que fins al moment havia utilitzat el seu pseudònim Roger de Gaimon, va fer-ho públic durant el programa Vostè pregunta, el de més audiència de l'època. El mateix any van aparèixer els primers homosexuals a la televisió, Armand de Fluvià i Jordi Petit a La Clave.
La primera associació lèsbica va ser el Col·lectiu de Lesbianes a Barcelona el 1977 dins del Front d'Alliberament Gai de Catalunya (FAGC), Maria Giralt va reunir a les deu primeres integrants del Col·lectiu. El Col·lectiu de Lesbianes va participar al multitudinari miting del cine Niza contra la llei de perillositat social el 3 de desembre de 1977. El grup es va dissoldre al 1979 al marxar moltes lesbianes a grups feministes. El 1987 l'arrest de dues dones per fer-se un petó en públic va provocar una massiva protesta amb petó públic el 28 de juliol a la Puerta del Sol de Madrid; des de llavors es repeteix anualment.
Els moviments homosexuals de Madrid, però, no van tenir continuïtat: el 1978 s'extingeixen FHAR i MDH, els militants s'uneixen a l'associació Mercurio per a crear el Frente de Liberación Homosexual de Castilla (FLHC), que convoca una manifestació el 28 de juny, a la qual hi van participar 10.000 persones. Tensiones entre gais i lesbianes duen a la creació el 1981 del Colectivo de Feministas Lesbianas de Madrid (CFLM), d'àmbit estatal, i el Grupo de Acción por la Liberación Homosexual (GALHO), una mica menys radical que el FLHOC. Finalment FLHOC i GALHO es van dissoldre.
En aquest període entrà en vigor la Constitució de 1978, un text que assegurava la democratització i la liberalització de l'Estat (per exemple, el catolicisme va deixar de ser la religió de l'Estat, que esdevingué aconfessional). Malgrat tot, la llei de perillositat social encara es va utilitzar contra tres persones aquell any. Els últims presos per homosexualitat van ser alliberats el 1979. La resistència contra la normalització de l'homosexualitat no arribava només des de la dreta i l'Església, sinó també des de l'esquerra. En una entrevista feta a Tierno Galván a la revista Interviú el 1977, aquest va afirmar:
I aquesta opinió coincidia amb la de Federica Montseny (anarquista de la CNT), Eladio García (del Partit del Treball d'Espanya), Manuel Guedán (de l'Organització Revolucionària dels Treballadors), o Diego Fábregas (de l'Organització d'Esquerra Comunista).
Govern de González (1982-1996) Quan la fase més decisiva de la Transició havia passat, a Espanya esclatà una revolució social, paral·lelament a una d'econòmica i de política, sent la seva màxima expressió la movida madrileña.
No va ser fins a 1986 que l'homosexualitat va deixar de ser delicte contre l'honor a l'exèrcit. El Codi de Justícia militar espanyol la castigava amb la separació del servei i entre sis mesos i sis anys de presó."Lucha reivindicativa. Los 25 homosexuales famosos que salieron del armario", article a ElMundo