El bisbe cuallarg Rev. 20/02/2022 (Euplectes progne) és una espècie d'ocell passeriforme de la família dels plocèids (Ploceidae) que habita praderies a Kenya, Angola, sud de la República Democràtica del Congo, Zàmbia, Botswana i est de Sud-àfrica.
El bisbe cuallarg és un ocell de mida mitjana i un dels més comuns als territoris que habita. Els mascles reproductors adults són gairebé completament negres amb espatlles taronges i blanques ("xarreteres"), cues llargues i amples i bec blanc blavós. Les femelles són força discretes, amb les plomes ratllades de color marró i negre amb taques pàl·lides al pit, el pit i l'esquena, plomes de cua estretes i becs de color banya.
Quan volen, els mascles són fàcilment visibles a causa de la cua extremadament llargua. Entre sis i vuit de les dotze plomes de la cua fan aproximadament mig metre de llarg. La cua durant l'exhibició de vol s'expandeix verticalment en una quilla profunda i llarga sota el mascle mentre vola amb batecs d'ales lents de 0,5 a 2 metres per sobre del seu territori.
A causa del cost aparentment elevat d'aquests ornaments masculins, el bisbe cuallarg ha estat objecte d'una extensa investigació sobre la funció i l'evolució dels trets seleccionats sexualment. Aquesta investigació ha demostrat l'existència de l'elecció femenina en la selecció sexual i indica el compromís entre l'atractiu sexual i les restriccions físiques pel que fa a l'evolució dels ornaments sexuals.
Descripció
El bisbe cuallarg presenten un dimorfisme sexual força marcat. Els mascles i les femelles presenten diferències en el comportament i els trets morfològics. Els mascles adults són completament negres, incloent-hi la part sota les cobertores de les ales. Les espàtules de les ales dels mascles són de color vermell ataronjat i les cobertores de les ales, blanques. El bec és de color blanc blavós. Els mascles són coneguts per les cues clarament llargues, que contenen dotze plomes. D'aquestes dotze plomes de la cua, entre sis i vuit mesuren aproximadament mig metre de llarg. Els mascles tenen una envergadura d'aproximadament 127 a 147 mm.
Les femelles són de colors força apagats. La part superior del cos de la femella està ratllada de beix o marró i negre. El pit i els flancs de les femelles són lleugerament més pàl·lids que el color de la zona superior. La de sota les cobertores de les ales és negra i les plomes de la cua de les femelles són estretes i punxegudes. Finalment, el bec és de color camussa.
Els mascles no reproductors són lleugerament més grossos que les femelles, tot i que mostren un aspecte notablement similar. En general, aquests mascles tenen el mateix color que les femelles, excepte que tenen franges més àmplies per sobre i per sota i tenen les ales i escàpules amb la morfologia dels mascles reproductors. Rarament, els mascles no reproductors tenen plomes la cua de color negre marró, tot i que aquestes plomes són substancialment més curtes que les dels mascles reproductors. alt=Dibuix de tres mascles de bisbe cuallarg, mostrant el plomatge reproductor i no reproductor.|miniatura|Tres mascles de bisbe cuallarg, mostrant el plomatge reproductor i no reproductor. Els mascles i les femelles immadurs són molt similars en aparença a la femella adulta. Tanmateix, els mascles immadurs, igual que els mascles adults no reproductors, són lleugerament més grans que les femelles adultes.
La longitud d'una femella comença als 15 cm i s'han registrat mascles de 71 cm de longitud, inclosa la cua. Els mascles pesen entre 33 i 46 g i les femelles entre 25 i 39 g.
Distribució i hàbitat Hi ha tres poblacions aïllades conegudes de bisbe cuallarg. La primera es troba a les terres altes de Kenya, la segona a Angola, el sud del Zaire i Zàmbia, i la tercera al sud d'Àfrica. Es desconeix quan aquestes poblacions van estar en contacte per última vegada, però, la població central difereix més en morfologia en relació amb les altres dues poblacions. La població del sud d'Àfrica s'estén des del Cap Oriental (regió de Transkei) a través de l'Estat Lliure, Lesotho, KwaZulu-Natal i l'oest d'Eswatini fins a l'altiplà de Transvaal. L'espècie tot just entra al sud-est de Botswana, però es troba més comunament a l'Highveld central de Sud-àfrica.
El bisbe cuallarg generalment es troba en prats pantanosos en estols que consisteixen en un o dos mascles i diverses femelles. Els mascles volen amb les cues caigudes i una mica esteses, i amb moviments lents i regulars de les ales. Quan el temps és humit, no poden volar a causa de l'allargada de la cua. Durant la temporada no reproductora, el bisbe cuallarg es congrega en estols, que es poden trobar dormint en canyissars. El bisbe cuallarg es pot trobar a altituds de fins a 2.750 metres a les muntanyes Drakensberg.
Comportament Alimentació La dieta del bisbe cuallarg generalment consisteix en llavors, complementades ocasionalment per artròpodes. Els ocells fan la major part de la recerca d'aliment en estols a terra, tot i que ocasionalment s'observen caçant insectes a l'aire. S'alimenta d'una varietat diferent de llavors, incloent-hi les de Setaria sphacelata, Paspalum dilatatum, Paspalum distichum, Pennisetum clandestinum, Triticum (blat), Themeda triandra (rooigras) i Senecio juniperinus. També s'alimenten d'insectes, incloent-hi espècies d'escarabats (Coleoptera), cigales i pugons (Hemiptera), i aranyes.
Reproducció Els mascles defensen territoris a les praderies on habita l'espècie. Abans de la selecció de parella, les femelles tenen un llarg període de recerca i examinen aquests territoris i els mascles que els habiten. La reproducció té lloc de febrer a juliol, i arriba al punt àlgid al març i abril. Les femelles teixeixen nius a l'herba alta dins dels territoris dels mascles i en forma de grans estructures de cúpula amb un folre revestit de llavors. Els nius es col·loquen a 0,5-1 m del terra al terç superior de l'herba alta (Eleusine jaegeri), on les femelles crien les dues o tres cries. Aquestes sovint s'aparellen amb el mascle dins dels territoris del qual nien, ponen d'un a tres ous després de l'aparellament, i aquests són d'un verd blavós pàl·lid i amb ratlles marrons. Solen mesurar uns 23,5 mil·límetres per 16,5 mm.
Selecció sexual El 1871, Charles Darwin va expressar per primera vegada les seves idees sobre la selecció sexual i l'elecció de parella al seu llibre "La descendència de l'home i sobre la selecció en relació amb el sexe" en resposta a preguntes sobre l'elaborada ornamentació que presenten els mascles d'algunes espècies malgrat els costos perjudicials per a la supervivència i les conseqüències aparentment negatives per a l'èxit reproductiu. Va proposar dues explicacions per a l'existència d'aquests trets: aquests trets són útils en el combat entre mascles o són preferits per les femelles.
En relació amb la primera de les teories de Darwin sobre la selecció sexual, el procés d'elecció de les femelles, tot i que teòricament plausible, va trigar un temps considerable a ser acceptat perquè Darwin tenia poques, o cap, proves sòlides que les femelles realment triessin parelles en funció de característiques que trobaven atractives. Va caldre noranta anys després de la proposta inicial de Darwin perquè la teoria es comprovés en el que s'ha convertit en un exemple clàssic d'investigació en ecologia del comportament.
El mascle de bisbe cuallarg té un dels ornaments més remarcables entre els ocells passeriformes. Les cues, que sovint fan més de mig metre de llarg, són l'ornament sexual més extrem entre els Euplectes i, de fet, semblen ser perjudicials per a la supervivència del mascle. Així, la cua sembla oposar-se a les forces de la selecció natural en el sentit bàsic disminuint la supervivència dels individus que tenen aquest tret. Va ser per aquesta raó que els investigadors han optat per centrar la recerca sobre l'elecció de les femelles en l'exemple confús del bisbe cuallarg.
Experiment d'Andersson Malte Andersson i els seus col·legues van provar la teoria de Darwin (i Fisher) sobre la preferència de les femelles per l'ornamentació com a causa de l'elongació extrema de la cua del bisbe cuallarg mascle. Van canviar la longitud de les cues dels mascles i van estudiar l'èxit relatiu d'aparellament. A principis de la temporada de cria, es va cartografiar els territoris de trenta-sis mascles i es va comptar el nombre de nius. Els experimentadors van utilitzar cada mascle com a control propi restant el nombre de nius al territori de cada mascle abans del tractament del total de nius després del tractament. Això va reduir la influència de la variació inicial entre els territoris dels mascles en el resultat de l'experiment. En un experiment en blocs aleatoritzat, els mascles amb anells de color es van dividir en nou grups de quatre mascles cadascun. Aquests grups eren similars en qualitat del territori i longitud de la cua. La cua d'un mascle seleccionat a l'atzar dins de cada grup es va tallar a uns 14 centímetres de longitud. Cada ploma extreta es va enganxar a la ploma corresponent d'un altre mascle, allargant-li la cua de 20 a 30 centímetres. Els altres dos mascles del grup van servir com a control. A un li van tallar la cua i la van reparar amb cola, mentre que la cua de l'altre es va deixar sense canvis. alt=Part superior on destaca la xarretera d'un mascle reproductor.|miniatura|Xarretera d'un mascle reproductor. Va sorgir un patró clar d'èxit, amb els mascles amb les cues allargades com els que tenien més èxit, seguits dels mascles de control (longitud de cua normal) i, finalment, els mascles amb cues escurçades. El resultat va indicar que la cua llarga es veu afavorida per la selecció sexual a través de l'elecció de parelles per part de les femelles. La preferència femenina per les cues llargues també s'observa en el bisbe degollat (E. ardens).
L'experiment d'Andersson va demostrar que les femelles de bisbe cuallarg prefereixen les cues per sobre del normal, ja que es va trobar que els mascles amb cues allargades eren els que tenien més èxit reproductiu. Les femelles amb cua més llarga es van trobar que eren més atractives que les que tenien una mida normal. Es va demostrar que aquest resultat era el resultat de l'elecció de la femella més que no pas de diferències en el comportament masculí derivades de les cues escurçades: els mascles amb cues escurçades no es van tornar menys actius en les exhibicions de festeig ni van renunciar als territoris de cria. Per tant, la cua s'utilitza per atraure les femelles en lloc de fer-ho en competicions directes entre mascles, cosa que es veu reforçada pel fet que els mascles no expandeixen les cues durant les exhibicions de vol durant les competicions territorials.
Una explicació de per què les femelles prefereixen les cues llargues en els mascles és que la cua expandida augmenta la superfície lateral del mascle de 2 a 3 vegades, fent-lo molt més visible des de lluny sobre prats oberts. Tanmateix, aquesta probablement no és tota l'explicació, sobretot tenint en compte que abans de l'aparellament, les femelles passen molt de temps comparant mascles i, per tant, no confien a veure'ls des de la distància.
A partir d'aquest moment, es desconeix la funció exacta de la xarretera en els mascles de bisbe cuallarg. Tanmateix, l'ús s'assembla al del sergent ala-roig (Agelaius phoeniceus), ja que es mostra durant el festeig i les exhibicions d'amenaça. Així, els dos ornaments més visibles dels ocells mascles de les dues espècies poden afavorir diferents formes de selecció sexual: la cua del bisbe cuallarg per elecció de la femella i les xarreteres de colors brillants del bisbe cuallarg i el sergent ala-roig per la competició entre mascles.
Estat de conservació