és una actriu de cinema i televisió, dissenyadora de moda i model estatunidenca. Es va donar a conèixer per la seva àmplia carrera com a actriu a mitjan dècada del 1990, i pel seu treball com a model per a la revista novaiorquesa Sassy, per la qual va ser catalogada com la nova «noia de moda», atraient l'atenció dins del circuit de la moda de Nova York.
Sevigny va debutar al cinema amb un paper protagonista en la controvertida pel·lícula Kids (1995) de Larry Clark, actuació que li va valer una nominació al premi Independent Spirit. Una llarga llista de papers en pel·lícules independents i sovint avant-garde al llarg de la dècada va consolidar Sevigny com una icona del cinema independent. El 1999 que va aconseguir el reconeixement crític i comercial pel seu paper a Boys Don't Cry, per la qual va ser nomenada als premis Oscar i Globus d'Or com a millor actriu de repartiment.
Va continuar actuant generalment en pel·lícules independents i cinema art, com American Psycho (2000), Party Monster (2003), The Brown Bunny (2003) i Dogville (2003). L'any 2006 Sevigny va aconseguir un paper estel·lar en la sèrie de televisió d'HBO, Big Love, per la qual va rebre un Globus d'Or com a millor actriu de repartiment de sèrie, miniserie o telefilm de l'any 2010. També ha treballat en dues obres de teatre off-Broadway i ha protagonitzat diversos videoclips. A més, ha dissenyat diverses col·leccions de roba.
Trajectòria Chloë Stevens Sevigny va néixer a SpringfieldSevigny no va néixer a Darien, CT; la ciutat no té hospital, i diverses fonts citen a Springfield, DT.. com la seva ciutat natal. i va créixer a Darien (Connecticut), al costat de la seva mare, Janine Malinowski, d'ascendència polonesa, i el seu pare, H. David Sevigny, un comptador i pintor d'interiors d'ascendència francocanadenca. El seu pare va morir de càncer l'any 1996. Té un germà més gran, Paul, actualment discjòquei a Nova York. Durant els seus estius, Sevigny sovint assistia a grups de teatre, i protagonitzava obres de la YMCA; sempre va aspirar a ser actriu. De nena sovint jugava a disfressar-se amb roba que la seva mare li comprava en locals de segona mà, la qual cosa va descriure com a «instintiu» per a ella. Va ser criada en una família catòlica. Durant la secundària, sovint cuidava a l'actor Topher Grace i a la seva germana petita. Malgrat la reputació de classe alta i adinerada de la ciutat de Darien, els pares de Sevigny eren una família humil, i d'adolescent va treballar escombrant pistes de tennis en un club de camp.
Durant la seva adolescència, Sevigny es va tornar rebel: «Jo estava ben educada, i la meva mare era molt estricta. Però igualment passava el temps aen l'estació Mobil i fumava cigarrets». A més va començar a referir-se a la seva ciutat com a «Darien ària», per a tractar de diferenciar-se de la classe alta i la reputació Ivy League de la comunitat. En els seus dos últims anys de secundària, Sevigny fins i tot es va rapar el cap i va vendre el pèl a un fabricant de perruques de Broadway. Va admetre obertament haver experimentat amb drogues d'adolescent, especialment amb al·lucinògens, però va afirmar que mai no va ser una «bona drogoaddicta»; malgrat això, va ser enviada pels seus pares a reunions d'Alcohòlics Anònims després de consumir marihuana i drogues al·lucinògenes. «Vaig tenir una meravellosa vida familiar. Crec que estava avorrida i simplement m'encantava prendre al·lucinògens, però sovint sento que com ho vaig experimentar quan era més jove ara no hi tinc interès com a adulta. Conec a molts adults que no ho van fer, i és molt més perillós començar a experimentar amb drogues d'adult», va comentar a The Times l'any 2007. Sovint s'ha descrit a si mateixa com a «solitària» i una «adolescent deprimida». La seva única activitat extracurricular era ocasionalment patinar en skate amb el seu germà gran, i passava la major part del seu temps lliure a la seva habitació: «Sobretot cosia. No tenia res millor a fer, així que feia la meva pròpia roba».
Als 18 anys, Sevigny es va mudar de Connecticut a un apartament a Brooklyn. Allí, el 1993, va ser descoberta en un carrer de l'East Village per una editora de moda de la revista Sassy, que estava tan impressionada amb l'estil de Sevigny que li va oferir incloure-la a la revista. «A la dona de Sassy solament li agradava el barret que portava», va dir. Més endavant va fer de model per a la revista i també per a X-girl, la marca de moda de Kim Gordon de Sonic Youth. Durant aquella època, l'escriptor Jay McInerney la va trobar a la ciutat de Nova York i va escriure un article de set pàgines sobre ella a The New Yorker, en el qual la va sobrenomenar la nova it-girl ('noia de moda')."Chloe's Scene", The New Yorker, 7 de novembre de 1994, pp 182–192 A continuació va aparèixer a la coberta de l'àlbum del grup Gigolo Aunts, Flippin' Out i l'EP Full-On Bloom, i també va tenir un paper en un videoclip de The Lemonheads.
Carrera com a actriu Primers treballs (1995-1999) Sevigny va conèixer al jove guionista i aspirant a director Harmony Korine al Washington Square Park de Nova York durant el seu últim any de secundària. Es van fer bons amics, i ella acabaria essent contractada en la pel·lícula independent de baix pressupost Kids (1995). Dirigida per Larry Clark i escrita per Korine, Sevigny interpreta a una adolescent de Nova York que descobreix ser VIH positiva. Segons Sevigny, ella va ser triada per a un paper molt més breu, però va acabar reemplaçant a l'actriu canadenca Mia Kirshner, qui no tenia experiència professional com a actriu. Va dir sobre el seu càsting: «Harmony Korine va pensar que jo era una noia dolça i encantadora i li agradava el meu pèl ros». No obstant això, Kids va resultar ser controvertida; la pel·lícula va ser classificada NC-17 per la Motion Picture Association of America a causa de la seva mostra explícita de la sexualitat i el consum de drogues involucrant-hi adolescents."Controversy: 'Kids' for Adults," Newsweek, 20 de febrer de 1995 Malgrat la seva controvèrsia, Kids va tenir èxit entre la crítica i el públic: la periodista Janet Maslin va considerar la pel·lícula com «una trucada d'avís per al món modern» sobre la naturalesa del jovent en la vida urbana del moment.Kids a Rotten Tomatoes; 22 de maig de 2007.
Després de Kids, Sevigny va continuar amb la pel·lícula independent de l'actor i director Steve Buscemi, Trees Lounge (1996), interpretant un paper relativament petit com a l'enamorada de Buscemi. Durant aquesta època la directora Mary Harron (després d'haver vist Kids) li va oferir un paper menor a la seva pel·lícula, I Shot Andy Warhol (1996). Harron va situar a Sevigny en la botiga de roba Liquid Sky del SoHo, on treballava llavors. Sevigny va fer la seva primera audició, però al final va decidir rebutjar el paper; més tard treballaria amb Harron a American Psycho (2000). En comptes d'acceptar el paper a I Shot Andy Warhol, Sevigny va protagonitzar i va treballar com a dissenyadora de modes a Gummo (1997), escrita i dirigida per Harmony Korine, qui va estar involucrat romànticament amb Sevigny durant el rodatge. Gummo va ser tan controvertida com el debut de Sevigny; ambientada a Xenia (Ohio), la pel·lícula mostra un munt de personatges nihilistes en un poble dels Estats Units afligit per la pobresa, i presenta temàtiques com el sexe i l'abús de drogues, així també com de la joventut alienada i antisocial de l'Oest Mitjà dels Estats Units Recordant la naturalesa de confrontació de la pel·lícula, Sevigny la va citar com un dels seus projectes favorits: «Els joves estimen aquesta pel·lícula. Ha estat robada de tots els Blockbuster dels Estats Units. S'ha transformat en una pel·lícula de culte». La pel·lícula va ser dedicada el pare de Sevigny, que va morir abans de l'estrena.Nota: "This film is dedicated to David Sevigny, a beautiful sailor"; crèdits finals de Gummo.
Després de Gummo, Sevigny va coprotagonitzar el thriller neo-noir Palmetto (1998), personificant a una jove segrestada de Florida al costat de Woody Harrelson. Més tard va tenir un paper protagonista com una graduada del Hampshire College a la cinta del període sardònic The Last Days of Disc (1998), al costat de Kate Beckinsale. La pel·lícula va ser escrita i dirigida pel director Whit Stillman i detalla l'ascens i caiguda de l'escena de clubs de Manhattan a principis dels anys 1980. Stillman va dir de Sevigny: «Chloë és un fenomen natural. No estàs dirigint, ella no està actuant, és real». Janet Maslin de The New York Times va escriure que Sevigny «és seductivament recatada» en el seu paper d'Alice. La pel·lícula va ser ben rebuda en general, no obstant no va ser un èxit de taquilla als Estats Units, recaptant solament 3 milions de dòlars; tot i que des de llavors ha tingut cert èxit com a pel·lícula de culte.
Cap a la fama (1999-2003) Sevigny es va unir al repartiment del drama independent Boys Don't Cry (1999) després que la directora Kimberly Peirce veiés la seva actuació en The Last Days of Disc. El paper de Sevigny a Boys don't cry, una pel·lícula biogràfica sobre el transsexual Brandon Teena, qui fou violat i assassinat el 1993, va ser el treball responsable del seu pas cap l'estrellat i el seu èxit mainstream. Sevigny va interpretar a Lana Tisdel, una jove que s'enamora de Teena, al principi, sense saber que havia nascut dona. Boys Don't Cry va ser ben rebuda per la crítica i va tenir un èxit moderat a taquilla. L'actuació de Sevigny va ser particularment elogiada: The Los Angeles Times va ressaltar que Sevigny «interpreta el paper inquietantment», Roger Ebert de The Chicago Sun Times va indicar que «és Sevigny qui ens facilita l'entrada a la trama» i Rolling Stone va escriure que Sevigny dona «una actuació que queda gravada a la memòria».Boys Don't Cry en Rotten Tomatoes; La directora Kimberly Peirce va reafirmar la mateixa impressió que els crítics: «Chloë simplement es va lliurar al personatge. Va mirar un vídeo de Lana. Es va transformar en ella molt naturalment. No és una d'aquestes actrius de Hollywood que fa dietes i cirurgies plàstiques. Mai no descobreixes del tot la seva interpretació». Per aquest paper Sevigny va ser nomenada com a millor actriu de repartiment per als Premis Oscar i Globus d'Or, i va guanyar els premis Independent Spirit i Satellite.
Després de Boys Don't Cry, Sevigny va interpretar un personatge secundari a American Psycho (2000), basada en la controvertida novel·la homònima de 1991 escrita per Bret Easton Ellis. Sevigny interpreta a l'ajudant d'oficina de Patrick Bateman, interpretat per Christian Bale, un yuppie de Manhattan convertit en assassí en sèrie. La pel·lícula, com la novel·la en la qual es basa, va ser controvertida per la seva descripció de la violència gràfica i sexualitat en la societat de classe alta de Manhattan. A més, es va reunir amb l'escriptor de Kids i director de Gummo, Harmony Korine, en l'experimental Julien Donkey-Boy (1999), interpretant la germana embarassada d'un esquizofrènic. Encara que no va arribar a ser estrenada als cinemes, va aconseguir algunes crítiques favorables; Roger Ebert es va referir a la pel·lícula com «un rodatge Freaks de l'equip d'El projecte de la bruixa de Blair» i va continuar dient que «hi ha moltes possibilitats que a la majoria de gent no li agradi i s'ofengui. En canvi, a d' altres, provocarà simpatia més que menyspreu». Sevigny va continuar amb un paper menor al drama Un mapa del món (1999), al costat de Sigourney Weaver.