miniatura|Acte de fe de Pedro Berruguete (c. 1493-1498/1499), Museu del Prado, Madrid. A la part inferior dreta de la taula, hi són representats dos captius identificats com a condemnats herètics mitjançant un escapulari (en castellà sambenito) i una cucurulla (en castellà coroza), que es dirigeixen a la foguera on ja hi són lligats dos altres condemnats. És probable que l'execució de Jaume de Casafranca, esdevinguda pocs anys després (1505) a la plaça del Rei, tingués algunes semblances amb aquesta escena pictòrica.
Jaume de Casafranca, descendent de jueus catalans convertits al cristianisme Segons CORTS, GALTÉS, MANENT, p. 458, era fill de Jaume de Casafranca i de Blanca de Cervelló. No obstant això, les actes del procés inquisitorial fan referència a la mare de Jaume de Casafranca amb el nom de Blanquina, tal com també s'anomenava la seva muller: "lo pare del dit Casafranca era de tres anys com se converti de jueu a christia pero fonc nodrit en lo judeisma ab dits sos pares e mare que tornaren al dit judeisma faent los dejunis judaichs fins que fonch casat e apres que fonch casat ab Blanquina mare de dit Casafranca", en temps dels sermons del dominic Vicent Ferrer (1412-1416). "lo dit Casafranca devalle de linatge de jueus es convertiren en temps del beneventurat Sanct Vicent empero tornaren al vomit e al judeisme", CARRERAS I CANDI, Francesc, p. 502. "Del 1412 al 1416 es dedicà molt especialment a la conversió de jueus —i també de sarraïns—, que eren obligats a assistir als seus sermons"
La documentació revela que, en el transcurs de la primera meitat del s. XV, hi havia un Jaume de Casafranca, mercader de Barcelona, vinculat econòmicament i administrativa als reis d'Aragó "Jaume de Casafranca, que, entre 1429 i l'abril de 1432 prestà al rei 18.000 fl. i 96.862 s.b. en 14 operacions.", El 23 de juny de 1432, el rei Alfons el Magnànim demana un préstec de 850 florins de cambra a Jacme de Casafrancha, mercader, El 27 d'abril de 1440, el rei Alfons el Magnànim ordena que li sigui abonat un deute: "Sobre lo que es a'n Jaume de Casafranca, lo dit senyor scriu al tresorer e al batlle general de Cathalunya li provehesquen de continent e per forma que sia una vegada satisfet al dit Jaume de Casafrancha. I. Olzina, secretari", També apareix citat el 1436 com a procurador de Joan de Navarra futur rei d'Aragó, i a la noblesa catalana, Un document del 1436 esmenta un " Jaume de Casafranca, mercader de Barcelona, com un dels procuradors de Bernat Joan de Cabrera, comte de Mòdica i senyor del vescomtat de Cabrera i de Bas, i alhora síndic d'algunes comunitats del vescomtat", el qual també apareix esmentat a transaccions comercials, "[…] el 1432, els consellers protestaven per l'aplicació d'unes imposicions a Jaume de Casafranca, mercader barceloní, sobre l'extracció de gra de Tortosa", compres, "Francesc de Gualbes, ciutadà de Barcelona, ven a Jaume de Casafranca, mercader de Saragossa, una casa al burg, prop de l'església de Sant Cugat del Rec", vendes, documents notarials* "Antoni Corró, blanquer de Barcelona, hereu universal del seu difunt germà Bernat Corró, blanquer de la mateixa ciutat, per substitució dels seus hereus difunts, estableix acord i avinença amb Jaume de Casafranca, mercader, tutor i procurador de Baltasar, fill del difunt Bernat Canet, escrivà del senyor Rei, i amb Eulàlia, vídua d'aquest, sobre els béns del l'heretat del dit Bernat Corró que els corresponen. Eulàlia i Baltasar eren els hereus universals de Bernat Canet, hereu universal al seu torn de la difunta Paula, filla del dit Bernat Cor", Jacobus de Casafranca apareix citat com a testimoni de la compra de dos canelobres d'argent, el 10 de juliol de 1432, " i altres. El 1454, Jaume Bruguera, clergue de Barcelona, és reclòs a la presó del bisbe "per fer un testament d'en Jachme de Casafrancha, quodam, mercader",
Caldria aprofundir la recerca per tal d'aclarir, en cada cas, si es tracta de Jaume de Casafranca fill o bé del seu avi (era costum entre els jueus del Principat i de les Illes posar als nets el nom dels avis) o, eventualment, d'algun personatge homònim i coetani. El notari Jaume de Casafranca, va ascendir ràpidament en l'escala dels càrrecs cortesans en temps del regnat de Joan II d'Aragó i de la Guerra civil catalana. El 1476, a més de l'ofici d'escrivà, exercia el càrrec d'obrer major del palau reial de Barcelona. Segons la documentació, va mantenir el càrrec fins al 1503: "Juan Ruiz de Calcena, secretari reial i de la Inquisició, contra Joan Pasqual, jurista de Barcelona i conseller reial, com a administrador del seu fill Benet, sobre la possessió de l'ofici d'obrer major dels palaus reials, que va quedar vacant arran de la condemna com a heretge de l'antic detentor, Jaume de Casafranca. " i "Pasqual afirma que ja exercia com a obrer en vida de Casafranca i exhibeix una sentència favorable dels provisors de greuges de la cort de 1503; la part contrària, un defecte de forma de la sentència i el nomenament reial de Ruiz de Calcena com a successor de Casafranca. Segons els articles presentats per Pasqual, l'ofici havia estat en mans dels Sala, però la Corona els n'havia desposseït per deutes i Joan II el va donar a Casafranca després de la guerra; aquest el va mantenir fins a la seva mort el 1503; Ferran II l'hi va confirmar, tot i les reclamacions dels Sala; Pasqual, hereu de Jeroni Sala, l'obtingué per sentència dels provisors de greuges; li va ser restituït el 1510.", El 1479 va ser inscrit, a efectes de sou, com a escrivà de registre; el 1481 era escrivà de manament; CORTS, GALTÉS, MANENT, p. 458. el 1488 va esdevenir tresorer reial del Principat i, com a tal, el 1492, fins i tot el van nomenar comissari dels béns deixats a Catalunya a causa de l'expulsió dels jueus.
El 1489 va encarregar la publicació de mil quinze exemplars d'un Llunari a l'impressor alemany Johann Gherlinch, actiu a Catalunya per aquelles dates. No se'n conserva cap exemplar, però se suposa que es tractava d'una obra similar a la de Bernat de Granollacs. CIFUENTES I COMAMALA, Lluís, p. 201. Després dels pogroms de 1391, la conversió formal al cristianisme va esdevenir una pràctica habitual entre els jueus de la Corona d'Aragó i, molt probablement, aquesta va ser l'opció dels Casafranca, a fi d'intentar evitar les ires dels ignorants i la intolerància dels fanàtics religiosos, tot confiant en la protecció atorgada tradicionalment pels monarques catalano-aragonesos (v. Els reis catalans i la seva relació amb els jueus), així com en els coneixements i habilitats que els atorgava llocs d'influència i prestigi al si de la societat catalana de la baixa edat mitjana.
Malgrat els nombrosos serveis prestats a la corona per Jaume de Casafranca, la inquisició va causar la seva ruïna i la dels seus familiars. Segons CORTS, GALTÉS, MANENT, p. 458, "el seu pare, Jaume, fou reconciliat el 1489; la seva mare morí el 1502 a les presons inquisitorials de Saragossa", però segons les actes de procés inquisitorial "quasi cascun any faeren dits dejunis judaichs segons appar en la confessio del dit pare del dit Casafranca la qual feu davant los reverends senyors inquisidors denant los quals fonch reconciliat. E la mare del dit Casafranca mori en los carcers de la inquisitio e apres fonch per herética condemnada ab los quals lo dit Casafranca fonch nodrit fins a XIII o XIIII anys.", El 1504, arran del procés de Joan de Sant Jordi, secretari del rei Joan II d'Aragó, íntim amic de Casafranca i de la seva muller Blanquina Maians,* Segons la documentació, a la localitat aragonesa d'Alcanyís hi havia una Blanquina "Vecina de Alcañiz, casada con Jaime de Casafranca, propietaria de unas casas a mediados del siglo XV", * la Inquisició va ordenar la detenció del matrimoni, que va ser condemnat a la foguera, on moriren, ell el 17 de gener de 1505, i la seva esposa el 23 de juny del mateix any. En paraules de Simon Wiesenthal: "Els jueus van ajudar a créixer a un príncep pobre perquè havien dipositat en ell les seves esperances. Un cop entronitzat a Castella, Ferran va sentir tal ajuda com una humiliació i va recompensar els seus benefactors expulsant-los i matant-los." "Man hatte in einen armen Prinzen Hoffnungen gesetzt und ihm zur Macht verholfen. Ferdinand empfand dies anscheinend als Erniedrigung: Vertreibung und Tod waren der Lohn für die Wohltäter"* WIESENTHAL, Simon, p. 32.
Pere Miquel Carbonell Gràcies al també notari, escrivà i arxiver reial Pere Miquel Carbonell ens han arribat les actes dels processos inquisitorials empresos contra Jaume de Casafranca, la seva esposa Blanquina Maians i el seu advocat defensor, Francesc Franc, per l'inquisidor Francisco Pays de Sotomayor. A tall d'introducció, just abans d'exposar el procés de Jaume de Casafranca, el mateix Pere Miquel Carbonell, qui de ben segur el coneixia personalment, explicita de manera ben clara quina és la seva intenció en publicar aquestes actes:
El procés: càrrecs El judici inquisitorial contra Jaume de Casafranca va ser instruït per Pere Garcia, bisbe de Barcelona, i pels inquisidors Joan d'Enguera i Francisco Pays de Sotomayor, abans esmentat, en qualitat de fiscal. Casafranca és acusat de ser amic i familiar de Joan de Sant Jordi, esmentat més amunt, amb el qual, presumptament, freqüentava jueus i menjava amb ells, la qual cosa estava prohibida per a clergues i laics ja des del 305/306 pel Concili d'Elvira i el 506 pel Concili d'Agde. A més, Jaume de Casafranca, els seus pares, la seva esposa i Joan de Sant Jordi són acusats de: Ser jueus conversos, heretges i apòstates per no respectar els diumenges i altres festes catòliques. Anar a caçar en lloc d'assistir a missa. DE BOFARULL I DE SARTORIO, Manuel, p. 171 No dejunar, menjar ous, carn i formatge durant la quaresma. Respectar el descans del Sàbat i celebrar altres festes jueves. Deixar de treballar, fer negocis i viatjar els divendres al vespre i els dissabtes. Consumir la Matsà i els àpats propis de Péssah, amb carn, en plena quaresma. Cuinar arengades a fi que l'olor dissimulés la preparació d'altres aliments prohibits per als cristians en temps de dejuni i abstinència. Sentir la Bíblia i la Llei de Moisès llegides a la forma judaica. Donar almoina als estudiants jueus. Afaitar-se els divendres i vestir roba neta els dissabtes. Resar pregàries jueves en lloc de les oracions catòliques, no senyar-se ni beneir els aliments amb el senyal de la creu. Recitar les pregàries funeràries jueves en morir un convers. DE BOFARULL I DE SARTORIO, Manuel, p. 172 Celebrar la festa de la Circumcisió en lloc de la del Baptisme. Acollir jueus a casa seva. Sacrificar les aus a la manera judaica. Cuinar les aus en oli i no pas amb cansalada. DE BOFARULL I DE SARTORIO, Manuel, p. 173 Insultar als cristians dient-los que no eren dignes ni mereixedors de besar en el cul a la seva mula. Abstenir-se de menjar cansalada, conill, llebre i altres aliments prohibits per la Llei de Moisès. Procurar que els seus testimonis declaressin davant la Cort secular en lloc de fer-ho davant la Inquisició a fi de poder desdir-se'n. Visitar jueus en companyia de Joan de Sant Jordi amb motiu dels viatges de la cort de Joan II d'Aragó. Anar a sessions de lectura d'un llibre de Maimònides a casa d'un Rabí anomenat Castellà que vivia a la muralla vella de Saragossa. DE BOFARULL I DE SARTORIO, Manuel, p. 174 Menjar carn els divendres i dissabtes, tot i que en Joan de Sant Jordi al·legava que ho feia a causa d'una indisposició, de la mateixa manera que no menjava cansalada per la mateixa causa. Joan de Sant Jordi mantenia una estreta relació amb els jueus de Cervera. Rebre hostes jueus a la seva casa de Barcelona. DE BOFARULL I DE SARTORIO, Manuel, p. 175 Joan de Sant Jordi llegia la Bíblia amb jueus de Cervera, Montblanc, Montsó i Girona. Blanquina Maians, esposa de Jaume de Casafranca va donar a llum a casa d'un jueu de Cervera. DE BOFARULL I DE SARTORIO, Manuel, p. 176