miniatura|upright=2|
L'àmbit de les Relacions internacionals de la Unió Europea s'entenen com acció exterior de la Unió el conjunt de polítiques, instruments i capacitats amb projecció essencialment exterior que exercita o porta a terme la Unió Europea en el món. Les relacions internacional de la UE es van estabilr en l'article tercer del Tractat de la Unió Europea i es regulen en el títol V.
L'acció exterior comprèn diverses polítiques interconnectades però autònomes el funcionament de les quals s'estructura al voltant de dos suports jurídics ben diferents: la política exterior i de seguretat comuna, de disseny principalment intergovernamental, i tota la resta d'àmbits tradicionalment compresos a l'extingit «pilar comunitari», que s'ordenen per canals més institucionals, o més propers, a un mètode federal de gestió.
La Unió Europea estableix relacions amb organitzacions internacionals per influir en les estructures polítiques, econòmiques i financeres que es decideixen en el marc internacional i que repercuteixen en els estats membres i en la mateixa UE. No obstant, això el seu paper en l'esfera internacional es troba limitat tant pels tractats que regulen la UE, com per l'estatus legal que li atribueixen els tractats de les organitzacions internacionals en les quals participa. Tot i el seu estatus limitat en la majoria d'organitzacions internacionals, la Unió Europea té un ampli historial de tractats internacionals ratificats, i ha sigut part d'alguns dels principals tractats, destacant el seu paper en matèries mediambientals i desarmament.
Allà on la UE ha pogut tenir una certa influència, ha adoptat diversos rols, per exemple, ha sigut líder en qüestions com promoure el principi de la responsabilitat de protegir (en relació amb el medi ambient) o aspectes socials en acords sobre ajudes i comerç. En canvi, ha adoptat un rol de mediadora en qüestions sobre desenvolupament, amb un posicionament intermedi entre els Estats Units d'Amèrica i els països en desenvolupament. En altres casos, la UE i els estats membres han mantingut posicionaments tant divergents que no han arribat a aportar cap solució, per exemple, en la reforma del Consell de Seguretat de les Nacions Unides.
La Unió Europea aposta per una bona governança global i considera l'Organització de les Nacions Unides la pedra angular d'aquesta governança.
El disseny, desenvolupament i aplicació de l'acció exterior de la Unió en el seu conjunt, que s'articulen des del marc institucional únic d'aquesta mateixa, intervenen, amb diferent grau de participació, totes les institucions comunitàries, encara que cal avançar que, d'acord amb la base jurídica al voltant de la qual s'articuli cada activitat, ressalta amb claredat la preponderància de dues d'elles, almenys a la seva fase executiva: el Consell, per al relatiu a la política exterior i de seguretat comuna, i la Comissió, per a tots els altres àmbits de l'acció exterior. Existeixen a més a més una institució, el Consell Europeu, i dos òrgans, l'Alt representant de la Unió Europea per a Afers exteriors i Política de Seguretat (AR) i el Servei Europeu d'Acció Exterior (SEAE), implicats molt activament en la definició i orientació, i a més a més, en el cas de l'AR i el SEAE, en el desenvolupament i l'execució de l'acció exterior de la Unió. El Parlament Europeu es troba associat en tot moment a l'acció exterior en el seu conjunt, encara que a la política exterior i de seguretat comuna la seva posició no és vinculant.
Estatus legal L'estatus legal de la Unió Europea varia considerablement d'organització a organització, havent assolit des del rol d'observadora fins a membre de ple dret. En general, és reconeguda com a Organització d'Integració Econòmica i, més recentment, també com a Organització d'Integració Regional. Un estatus que se li atribueix sobretot per permetre-la formar part d'acords internacionals, no tant com per ser membre d'organitzacions internacionals, on troba més impediments.
En la majoria d'organitzacions internacionals, la Unió Europa ha obtingut l'estatus d'observadora, és a dir, que pot participar en les reunions, però no té dret de vot. En algunes organitzacions se li ha permès exercir més drets, com fer esmenes, discutir qüestions procedimentals o formar part de comitès. En últim terme, en poques organitzacons internacionals, l'estatus de la Unió Europea ha estat reconegut com a membre de ple dret.
El principal factor que limita l'estatus de la Unió Europea és l'estatus legal de les mateixes organitzacions internacionals. Alguns tractats constitutius permeten només ser-ne membres els estats, com a subjectes de ple dret en el dret internacional, i no pas les organitzacions regionals, considerades subjectes secundaris. És el cas, per exemple, de l'Organització de les Nacions Unides. Tanmateix, l'estatus de les organitzacions internacionals i el dret internacional no han sigut els únics obstacles de la UE per esdevenir membre de ple dret. Sovint els estats membres es mostren reticents que sigui acceptada com a membre, fins i tot, en competències exclusives de la UE.
La Unió Europea és considerada membre de ple dret en organitzacions com l'Organització Mundial del Comerç (OMC), l'Organització de les Nacions Unides per a l'Agricultura i l'Alimentació (FAO), el Banc Europeu de Reconstrucció i Desenvolupament, el Codex Alimentarius, l'Eurocontrol, la Energy Commission, la Conferència de la Haia de Dret Internacional Privat i l'Organització Intergovernamental per al Transport Internacional per Ferrocarril, com també diverses organitzacions regionals de pesca. És considerada com a membre de facto en l'Organització Mundial de Duanes, i la seva participació s'ha descrit de propera a membre de ple dret en l'Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE).
L'Assemblea General de les Nacions Unides va concedir a la Unió Europea un estatus d'observadora ampliat el 2011. Això implica que gaudeix dels mateixos drets que els membres de l'organització (dret de paraula, de fer propostes i esmenes i de difondre documents), però sense el dret de vot. Tanmateix, la resolució per la qual la UE va obtenir aquest estatus assegura només el dret de veu a la Presidència del Consell Europeu i a l'Alt Representant, però no suficients drets com perquè participi plenament en les tasques del dia a dia a l'Assemblea General.
Pel que fa al Consell de Seguretat de les Nacions Unides, només un estat membre (França) n'és membre permanent actualment i la UE no hi està representada, encara que és possible que l'Alt Representant expressi el posicionament de la UE quan ho demanin els estats membres del consell. Així doncs, el CSNU està dominat per dinamiques intergovernamentals, amb un rol major pels estats que en formen part i amb un rol menor per la UE i la seva PESC. +Estatus legal de la UE en organitzacions internacionalsOrganització internacionalEstatus legalOrganització Mundial del ComerçMembreOrganització de les Nacions Unides per a l'Agricultura i l'AlimentacióMembreBanc Europeu de Reconstrucció i DesenvolupamentMembreCodex AlimentariusMembreEurocontrolMembreEnergy CommissionMembreConferència de la Haia de Dret Internacional PrivatMembreOrganització Intergovernamental per al Transport Internacional per FerrocarrilMembreOrganització Mundial de DuanesMembre de factoOrganització de Cooperació i Desenvolupament EconòmicQuasi membreAssemblea General de les Nacions UnidesObservadora amb drets addicionalsConsell de Seguretat de les Nacions UnidesExclosa
Principis D'acord amb l'article 21 del Tractat de la Unió (TUE), l'acció de la Unió a l'escena internacional es fonamenta en el respecte a un conjunt de principis i l'ordenació a un conjunt d'objectius que s'enumeren en aquest mateix precepte. Els «principis» fonamentadors de l'acció exterior de la Unió, que poden classificar-se, sense detriment de la seva igual categoria constitucional, a materials –una sort de principis-valors– i funcionals, són els següents: la dignitat humana –principi material–; la universalitat i indivisibilitat dels drets humans i de les llibertats fonamentals –principi material–; la democràcia i l'Estat de Dret –principi material–; els principis d'igualtat i solidaritat entre els homes i els pobles i nacions del món –principi material–; el respecte del Dret internacional, i en particular dels principis continguts en la Carta de les Nacions Unides –principi funcional–; la cooperació –principi funcional–; el multilateralisme, de forma especial en el marc de les Nacions Unides –principi funcional–.
Així mateix, i dins del respecte dels principis anteriors, són «objectius» que la Unió ha de perseguir –s'observa una certa reiteració, en alguns casos literal, entre els principis i els objectius– en la definició i execució de les seves polítiques comunes i accions en tots els àmbits de les relacions internacionals: la defensa dels seus valors i interessos fonamentals, la seva seguretat, la seva independència i la seva Integritat territorial; la promoció i consolidació de la democràcia, l'Estat de Dret, els drets humans i el Dret internacional; el manteniment de la pau i la prevenció de conflictes, cercan una major seguretat internacional i en el marc de la Carta de l'ONU, l'Acta final de Hèlsinki i la Carta de París; el suport al desenvolupament sostenible, incloent la protecció del medi ambient i l'erradicació de la pobresa; l'ajut en situacions de crisi o catàstrofe natural o humana; l'evolució del sistema internacional sobre les bases d'una cooperació multilateral estable i un millor govern mundial.
Han de tenir-se en compte, així mateix, els denominats «valors de la Unió», continguts a l'article 2 TUE, i dels quals els principis de l'acció exterior no són sinó un específic desenvolupament i adaptació a l'àmbit de les relacions internacionals; d'igual forma, ha de valorar-se l'article 3.5 TUE, que estableix com un dels objectius generals de la Unió una acció exterior cohesionada i coherent als seus valors.
L'article 3 i 21 estableixen que l'acció internacional de la UE ha de guiar-se pel respecte als principis de la Carta de les Nacions Unides, fent esment als objectius de mantenir la pau, prevenir conflictes i enfortir la seguretat internacional. Així mateix, el tractat estableix que les misisons de la PESC es portin a terme sota el marc de les Nacions Unides, també per a la cooperació pel desenvolupament i l'ajuda humanitària.
Objectius Un dels objectius de l'acció exterior de la UE és promoure una societat internacional basada en el multilateralisme, on es produeixi una forta cooperació a través d'organitzacions internacionals i l'acció dels estats sigui regulada pel dret internacional.
L'aposta de la UE pel multilateralisme es van plasmar en l'article 21 del Tractat de la Unió Europea, pel qual la Unió Europea ha de desenvolupar relacions i construir aliances amb organitzacions internacionals, regionals i globals, i promoure solucions multilaterals als problemes comuns. La Unió Europea és en si una organització de cooperació multilateral, per això, el multilateralisme s'ha considerat un dels fonaments de la seva política exterior, i s'ha descrit la UE com un microcosmos del multilateralisme dins el sistema internacional.
Representació i coordinació La representació exterior de la Unió Europea pot classificar-se en dos blocs més o menys compactes, jurídicament diferenciats, i que responen també a un sistema de funcionament i organització enterament diferent en cada cas. Aquests dos blocs es divideixen en les matèries relatives a la política exterior i de seguretat comuna (PESC), per una banda, i les matèries que no formen part de la PESC, per altra banda.