miniatura|Poema visual Bàrcino (1994), de Joan Brossa, Plaça Nova de Barcelona. El conjunt de monuments i escultures a l'aire lliure de Barcelona constitueix una destacada mostra d'art públic que atorga a la capital catalana, en conjunció amb altres elements com la seva arquitectura, la seva xarxa de museus o el seu conjunt de parcs i jardins, un inconfusible segell artístic, ja que la ciutat comtal sempre ha apostat per l'art i la cultura com una de les seves principals característiques identitàries.
El patrimoni d'art públic de la ciutat és extens, si bé la majoria de monuments i estatuària situada en llocs públics procedeix del endavant. El primer monument situat a la via pública de forma expressa i per encàrrec municipal que es conserva és la font de Santa Eulàlia, a la plaça del Pedró (1673); altres obres anteriors considerades d'art públic són, o bé fonts o bé estàtues situades a l'interior de fornícules, a les façanes d'edificis públics, si bé en molts casos foren encàrrecs de caràcter privat que han passat a titularitat pública posteriorment. Cal remarcar que fins al la ciutat estava encotillada per les seves muralles d'origen medieval, en tenir la ciutat la consideració de plaça militar, pel que el seu creixement estava limitat, i el poc espai disponible s'utilitzava preferentment per a les activitats diàries de la població, sense poder dedicar uns espais adequats per a grans monuments.
La situació va canviar amb l'enderroc de les muralles i la donació a la ciutat de la Fortalesa de la Ciutadella, fet que va afavorir l'expansió urbana pel pla adjacent, i que es va plasmar en el projecte d'Eixample elaborat per Ildefons Cerdà, que suposà l'ampliació territorial més gran que ha tingut la ciutat. Un altre augment significatiu de la superfície de la capital catalana fou l'annexió de diversos municipis limítrofs entre finals del i començaments del . Tot això va suposar l'adequació dels nous espais urbans i un augment dels encàrrecs artístics municipals a les vies públiques, que van ser afavorits igualment per diversos esdeveniments celebrats a la ciutat, com l'Exposició Universal del 1888 i la Internacional del 1929 o, més recentment, pels Jocs Olímpics del 1992 i el Fòrum Universal de les Cultures del 2004.
Aspectes generals miniatura|Monument a Colom (1888), Pla del Portal de la Pau, un dels monuments més emblemàtics de Barcelona.
L'art públic barceloní està a càrrec de l'Àrea d'Urbanisme, Transició Ecològica, Serveis Urbans i Habitatge de l'Ajuntament de Barcelona, i l'òrgan directament responsable és el Consell Assessor d'Art Públic, que decideix quines obres es posen o treuen a l'espai públic.
L'escultura pública monumental té una rellevància relativa en el context urbanístic d'una ciutat de grans dimensions com és Barcelona, ja que les principals directrius urbanes són lògicament l'adequació d'espais d'ús públic, les infraestructures, els transports, l'habitatge, les mesures d'higiene i seguretat públiques, la gestió del medi ambient, i altres factors necessaris per a la convivència de l'ésser humà al seu entorn natural i social. Tot i així, la natural sensibilitat de l'ésser humà per a l'art i la bellesa ha motivat l'habilitació de certs espais de caràcter estètic al seu entorn diari, per a configurar un espai vital propici i agradable per a la convivència i les relacions socials. Un altre factor a l'hora de concebre monuments i espais públics de naturalesa artística és la commemoració de personatges i episodis històrics que per la seva rellevància meriten un especial record en la població que els homenatja, i que a través de les institucions públiques, o per iniciatives privades o associatives, promouen la creació de diverses tipologies de monuments i estatuària en l'àmbit urbà.
En la planificació urbana intervenen diverses disciplines, com l'arquitectura, l'enginyeria, la jardineria, les arts industrials i, en certa manera, l'escultura. Si la urbanística s'ocupa de l'ordenació del territori i l'urbanisme de la seva aplicació pràctica, el disseny urbà se centra en els aspectes més sociològics —incloent-hi els estètics— del desenvolupament urbà de la ciutat. Per altra banda, l'urbanisme es relaciona estretament amb diversos àmbits i disciplines com la política, l'economia, la història, la geografia i la sociologia, pel que qualsevol planificació de caràcter urbà requereix la conjunció de múltiples estaments i institucions encarregades del desenvolupament i manteniment de l'espai públic urbà. En l'àmbit de convivència urbana intervenen tanmateix diversos factors, com els fisiològics, els sociològics i els psicològics. En aquests darrers caldria englobar les necessitats estètiques de l'individu, l'existència en un entorn que procuri una dimensió de retir i descans, d'evasió dels problemes quotidians, d'un cert component de bellesa que esmorteeixi la duresa d'un entorn hostil com és de vegades l'àmbit urbà.
miniatura|esquerra|Drac del Park Güell (1900-1903), d'Antoni Gaudí, un altre dels símbols de la ciutat. En la concepció del monumentalisme urbà cal tenir en consideració diversos aspectes, com l'emplaçament: una obra d'art públic ha d'estar ubicada en un entorn de certa rellevància, que realci la plasticitat de l'obra, i ha de procurar facilitar una bona perspectiva, per a la correcta visió del conjunt des de diversos angles. Generalment, els espais més utilitzats per a obres d'art públic són els parcs i jardins, les places i cruïlles de carrers —especialment si són passejos o avingudes—, o en l'àmbit d'edificis públics, ja sigui a les seves portes d'accés, en patis o en els seus murs —generalment en fornícules.
Els monuments i obres d'art de consideració pública es poden classificar en diverses tipologies: fins al les més utilitzades eren la columna, l'arc de triomf i l'estàtua eqüestre, tres tipus de monuments commemoratius heretats de l'art romà. Més tard foren sorgint diverses modalitats, des de l'escultura exempta o la situada a fornícules, passant per busts, medallons, fonts, esteles i pedestals, frisos, relleus, plaques, làpides i altres elements, fins a varietats més modernes com instal·lacions, obres integrades a la natura (art natura), obres realitzades amb noves tecnologies (vídeo, làser) o qualsevol modalitat concebuda amb elements multidisciplinaris.
Un altre aspecte a tenir en compte és el material, del qual en depenen diversos factors com l'aparença, la perdurabilitat o la conservació, a més de ser un punt essencial a tenir en compte a l'hora de concebre l'obra, especialment pel que es refereix al seu cost econòmic i al temps d'execució. Entre els més utilitzats es troben: la fusta, el guix, la terracota, la ceràmica, la pedra, el marbre, el bronze, el ferro, l'acer, el formigó i l'alumini.
En darrer lloc, cal tenir en consideració la temàtica i la iconografia de les obres d'art públic, amb especial atenció als dos principals elements constitutius d'un homenatge o dedicatòria: un personatge o un esdeveniment. En funció d'això, es pot constatar que la major part de personatges homenatjats són: sants o religiosos, déus o personatges mitològics, símbols i al·legories de conceptes abstractes (Fama, Glòria, Indústria, Justícia, Llibertat, República), reis i personatges històrics, polítics, militars, empresaris, metges, científics, escriptors, artistes, músics, etc. Pel que fa a esdeveniments, se solen rememorar els episodis més destacats de la història de la ciutat, des de batalles, guerres i revolucions fins a fets tràgics, epidèmies i desastres naturals, o en sentit contrari, diverses efemèrides d'especial significació per a la ciutat, com esdeveniments culturals o esportius. Tot això tractat des de l'estil més realista fins al més abstracte, ja que com és lògic la concepció de l'estatuària pública ha tingut la mateixa evolució històrica i artística que la resta de les arts a la ciutat, amb consideració del seu context tant nacional com internacional.
Història Edat mitjana miniatura|Sant Rafael (1400), de Pere Sanglada, Casa de la Ciutat de Barcelona. Els primers vestigis conservats d'obres d'art situades en vies o edificis públics procedeixen de l'edat mitjana, època en què la ciutat formava part de la Corona d'Aragó i era un important eix marítim i comercial de la Mediterrània. En el sorgí el Consell de Cent, una de les primeres institucions públiques de Barcelona. El recinte de la ciutat fou creixent des del primitiu nucli urbà —el que avui dia és el Barri Gòtic—, i en el sorgí el barri del Raval. Barcelona tenia aleshores uns 25.000 habitants.
miniatura|esquerra|Sant Jordi (1418), de Pere Johan, Palau de la Generalitat de Catalunya. D'aquesta època no existeix cap monument públic pròpiament dit, sinó algunes fonts i escultures col·locades en fornícules en els edificis públics de la ciutat. Caldria citar en aquest sentit les escultures col·locades a la façana gòtica de la Casa de la Ciutat —actualment en un carrer lateral respecte a la façana principal—, confeccionades al voltant de l'any 1400. Encomanada a Arnau Bargués, la façana presenta els típics elements ornamentals gòtics, i per damunt de la porta principal es va situar una peanya coberta de cobricel amb una figura de Sant Rafael, obra de Pere Sanglada, realitzada en pedra amb les ales de bronze. Tanmateix, als laterals es van col·locar sengles peanyes amb les figures de Sant Sever, bisbe de Barcelona, i Santa Eulàlia, patrona de la ciutat: la primera, d'artista desconegut, era original de 1550, però el 1888 es va col·locar una còpia realitzada per Joan Flotats; la segona, igualment anònima, és de la mateixa data i encara es conserva al seu lloc original. Una altra figura col·locada en un edifici públic fou el Sant Jordi del Palau de la Generalitat, confeccionat el 1418 per Pere Johan, una figura eqüestre en alt relleu situada en un medalló emmarcat per una barana coronada de pinacles i rodejada de gàrgoles.
Pel que fa a les fonts, en aquest període se'n van crear en diverses zones de la ciutat, per assegurar un subministrament regular a la població, tot i que el seu caràcter utilitari no va deixar gaire lloc a la creació artística. La primera que es conserva és la Font de Santa Anna, a l'Avinguda Portal de l'Àngel amb el carrer Cucurulla, datada el 1356, i que fou ampliada el 1819 i decorada amb imatges ceràmiques el 1918. Altres fonts de l'època són: la de Sant Just, a la plaça homònima, de 1367; la de Santa Maria, a la plaça del mateix nom, de 1403, obra d'Arnau Bargués; i la de Sant Jordi, al claustre de la Catedral de Barcelona, obra de 1449 de l'arquitecte Andreu Escuder amb una imatge del sant a cavall de l'escultor Antoni Claperós, substituïda el 1970 per una altra d'Emili Colom —aquesta font és famosa per la festa de l'ou com balla.
Edat moderna miniatura|Font de Santa Eulàlia (1673), a la plaça del Pedró, el monument més antic que es conserva a la ciutat. En aquest període Barcelona passà a formar part del nou regne d'Espanya sorgit de la unió de les corones de Castella i Aragó. En general, fou una època d'una certa decadència econòmica i cultural, accentuada per conflictes socials i bèl·lics com la Guerra dels Segadors i la Guerra de Successió. La ciutat seguia encotillada en les seves muralles —l'única ampliació fou cap a la platja, el barri de la Barceloneta—, malgrat que al final del període tenia quasi 100.000 habitants. Artísticament fou l'època del Renaixement i el Barroc, estils en els quals es van construir nombrosos palaus i esglésies.