miniatura|Alfons XIII al costat del general Miguel Primo de Rivera després del seu nomenament com a Cap del Govern i President del Directori militar El Directori militar de Primo de Rivera constitueix la primera etapa de la Dictadura de Primo de Rivera instaurada a Espanya durant el regnat d'Alfons XIII després del triomf del cop d'estat del 23-25 de setembre de 1923. Directori militar va ser el nom que es va donar a la institució integrada exclusivament per militars (vuit generals i un contraalmirall) que sota la presidència del general Primo de Rivera havia d'assessorar-lo en les funcions de govern i en la promulgació dels decrets que tindrien força de llei —les Corts electes a l'abril de 1923 van ser clausurades. El desembre de 1925 el Directori militar va ser substituït per un govern en el qual hi havia militars i civils presidit també per Primo de Rivera, que serà conegut com a Directori civil, i que constitueix la segona i última etapa d'aquesta dictadura que va finir el gener de 1930.
El règim del Directori militar, com altres règims militars corporatius instaurats a Europa oriental i meridional en el període d'entreguerres, es va diferenciar del feixisme —establert a Itàlia després de la marxa sobre Roma d'octubre de 1922— en ser un sistema de partit únic però tutelat des del poder i que l'aparell de l'Estat va seguir controlat per les velles classes dominants que només permetien uns canvis limitats. No obstant això, segons l'historiador Eduardo González Calleja, «la dictadura primorriverista també va guardar algunes semblances amb el feixisme», com el corporativisme.
Durant aquesta primera etapa la dictadura va obtenir dos grans èxits: la solució del problema del Marroc (inclòs l'assumpte de les responsabilitats a les quals se'ls va donar carpetada) i el restabliment de l'ordre públic a Catalunya (dues qüestions en les quals havia naufragat la «vella política» dels partits del torn). Encarrilats aquests dos problemes, la «dictadura amb rei», com l'ha denominat l'historiador Santos Juliá, es va plantejar la seva continuïtat amb la fundació d'un règim polític nou, de tipus autoritari, basat en un partit únic —la Unión Patriótica— a la manera de la Itàlia feixista.
El naixement del Directori militar miniatura|D'esquerra a dreta (en negreta els generals membres del Directori militar i entre parèntesis el número de la regió militar que representen; en cursiva, els quatre generals membres del Quadrilàter) el General Primo de Rivera, el rei Alfons XIII, i el general José Cavalcanti de Alburquerque,: el general Antonio Mayandia Gómez (5a.), el general Federico Berenguer Fusté i general Leopoldo Saro Marín,: el general Antonio Dabán Vallejo, el general Francisco Ruiz del Portal (7a.) i el general Luis Navarro y Alonso de Celada (3a),: el general Luis Hermosa y Kith (2a.), el general Dalmio Rodríguez Pedré (4a.), el general Adolfo Vallespinosa Vior (1a.), el general Francisco Gómez-Jordana Sousa (6a.), i el general Mario Muslera y Planes (8a.) Des del desastre del 1898 es va produir a Espanya una creixent interferència de l'exèrcit en la vida política. Dos moments claus d'aquesta actitud pretoriana de l'Exèrcit van ser els Fets del ¡Cu-Cut! de 1905 —l'assalt per oficials de la guarnició de Barcelona de la redacció i els tallers d'aquesta publicació satírica nacionalista en resposta a una vinyeta sobre l'exèrcit— i que va conduir a la Llei de Jurisdiccions de 1906, i la crisi espanyola de 1917 en la qual van cobrar un especial protagonisme les autodenominades Juntes de Defensa, integrades exclusivament per militars. La culminació d'aquest procés va ser el cop d'estat de Primo de Rivera del 13 de setembre de 1923, que es considera la primera intervenció corporativa de les Forces Armades, que a diferència dels pronunciaments del , va donar naixement al «primer règim autènticament pretorià de la història espanyola –el Directori militar-, que va traslladar els valors i les actituds de l'Exèrcit al conjunt de la vida pública».
Quan el 15 de setembre de 1923 es van reunir Primo de Rivera i el rei Alfons XIII al Palacio d'Orient van acordar una fórmula que guardés les aparences de la legalitat constitucional. Primo de Rivera va ser nomenat «Cap del Govern» i «ministre únic», assistit per un Directori militar, format per vuit generals i un contraalmirall.
La Gaseta de Madrid de l'endemà va publicar el Reial decret, signat pel rei i confirmat pel ministre de Gracia i Justícia Antonio López Muñoz, de nou per guardar l'aparença de legalitat, que deia: «Vinc a nomenar Cap del Govern al Tinent General D. Miguel Primo de Rivera i Orbaneja, Marquès de Estella». En el mateix número de la Gaseta de Madrid del 16 de setembre apareixia el primer reial decret que Primo de Rivera havia presentat a la signatura al rei, pel qual es creava un Directori militar presidit per ell i que tindria «totes les facultats, iniciatives i responsabilitats inherents a un Govern en conjunt, però amb una signatura única» i que es proposava «constituir un breu parèntesi en la marxa constitucional d'Espanya». En la seva «Exposició», que va ser difosa per la premsa sota el titular «Un decret històric», que exposava:
A l'article 1 del Reial decret es conferia a Primo de Rivera el càrrec de »President del Directori militar encarregat de la Governació de l'Estat, amb poders per proposar-me quants decrets convinguin a la salut pública, els que tindran força de llei». A l'article 2n s'establia que el Directori estaria format pel seu president i vuit generals de brigada, un per cada regió militar, més un contraalmirall de l'Armada. Al 3r que qui passaria a la signatura els decrets seria el president del Directori, «amb facultats de Ministre únic», i «després assessorar-se prèviament del Directori». Al 4è se suprimien els càrrecs de President del Consell de Ministres, Ministres de la Corona i Sotssecretaris, excepte els Sotssecretaris d'Estat i Guerra.Gaceta de Madrid, 16 de setembre de 1923
El dia 17 la Gaseta de Madrid va publicar la dissolució del Congrés dels Diputats i de la part electiva del Senat, d'acord amb la facultat que li conferia al rei l'article 32 de la Constitució, encara que amb l'obligació de convocar-los de nou abans de tres mesos. Complert el termini el 12 de novembre els presidents del Congrés i del Senat, Melquiades Álvarez i el comte de Romanones, respectivament, es van presentar davant el rei perquè reunís les Corts, recordant-li que aquest era el seu deuere com a monarca constitucional. La resposta que van rebre va ser llur destitució immediata dels dos càrrecs que ostentaven. Primo de Rivera ho va justificar amb aquestes paraules:
El 21 de desembre de 1923 es va dur a terme la primera reorganització del Directori que va quedar constituït com una estructura col·legiada, per la qual cosa els generals que ho integraven podien assumir la competència d'una cartera ministerial, que fins llavors havia correspost a Primo de Rivera, com a «ministre únic». També es va restablir el càrrec de sotssecretari, que fins llavors només havia exercit el general Severiano Martínez Anido al Ministeri de Governació, i amb la facultat de participar en les reunions del Directori. Un nou pas cap a la conversió del Directori en un govern de facto es va donar el juny de 1924 quan els membres del Directori van poder signar els decrets lliurats al rei per a la seva aprovació —una facultat que fins llavors havia correspost en exclusiva a Primo de Rivera.
L'estat d'excepció permanent i el restabliment de la «pau social» La militarització de l'ordre públic El restabliment de l'«ordre», que els revoltats consideraven infringit, va ser l'objectiu més immediat. El mètode expeditiu utilitzat va ser posar aquesta tasca en mans de l'exèrcit, que va «gaudir d'un poder omnímode, no controlat per cap assemblea, lliure de la responsabilitat política exigible a un Govern parlamentari, i potenciat fins a l'arbitrarietat per la suspensió de la Constitució i la virtual desaparició de les normes inherents a les llibertats públiques». D'aquesta forma, conclou González Calleja, la Dictadura va transformar «la vida pública espanyola en un estat d'excepció permanent».
Després de la declaració a tot Espanya de la llei marcial, que es va mantenir fins al final del Directori militar el desembre de 1925, la següent mesura que va dictar Primo de Rivera per la militarització de l'«ordre públic» va ser la substitució de les autoritats provincials i locals (governadors civils, alcaldes, presidents de les diputacions) per militars —a partir d'abril de 1924 els governadors provincials seran substituïts progressivament per personal civil, encara que algunes de les seves funcions més importants, com la censura o l'ordre públic, van romandre en mans d'autoritats militars. Després va atribuir a la jurisdicció militar els «delictes polítics» (inclosos el d'ostentar banderes no nacionals o utilitzar en actes oficials llengües no castellanes) i bona part dels delictes comuns com el robatori a mà armada en comerços i bancs, la manipulació d'explosius, els de traïció i lesa majestat.
Els encarregats d'aplicar la política d'ordre públic van ser els seus dos màxims responsables durant els anys més foscos del pistolerisme a Barcelona: el que fou governador civil, general Severiano Martínez Anido, nomenat sotssecretari del Ministeri de Governació; i el que fou el seu cap de policia, el general Miguel Arlegui que va ocupar la restablida Direcció general de Seguretat, de la qual depenien els Cossos de Vigilància i Seguretat. D'altra banda la Guàrdia Civil va recuperar la seva tradicional autonomia, i els governadors civils no van tenir comandament sobre ella.
La declaració de la llei marcial i la resta de mesures de militarització de l'ordre públic i de restricció dels drets i llibertats van aconseguir reduir el nombre d'atemptats —va haver-hi 51 atemptats entre 1923 i 1928, enfront dels 1.259 de 1919-1923— i es va reduir el nombre de vagues, encara que es va deure també al creixement econòmic que es va viure en els Els feliços anys vint.
El Sometent Una altra de les decisions del Directori que també va tenir a veure amb l'ordre públic, i una de les primeres que va acordar, va ser un reial decret de 17 de setembre, pel qual es va estendre la institució catalana del Sometent a totes les províncies d'Espanya. Segons el Reial decret el Somatén Nacional, que va ser el nom oficial que va rebre, seria reclutat en el termini d'un mes pels capitans generals, quedant al comandament d'un General de Brigada. Al Decret, Primo de Rivera explicava que el Sometent no només era una força auxiliar per al manteniment de l'ordre públic sinó també un «esperó dels esperits» per estimular la col·laboració ciutadana amb el nou règim. A pesar que Primo de Rivera en un discurs pronunciat davant Mussolini el 21 de novembre de 1923 va pretendre equiparar-ho amb els «camises negres» feixistes, el Sometent «era un cos armat de burgesos d'ordre, creat des de, per i per al poder», encara que també s'hi van integrar obrers procedents dels Sindicats Lliures. Com va dir Primo de Rivera, el Sometent «té per lema pau, justícia i ordre, que són els tres postulats de la veritable democràcia».