miniatura|Arada tradicional tirada per iacs al Tibet. Una arada, aladre, arreu o llaura és una eina utilitzada per a llaurar la terra obrint-hi solcs. És un instrument agrícola que permret de cavar solcs a la terra, generalment per tal de condicionar-la millor per a la semba, com per exemple, l'adequació de l'estructura física del sòl, l'aeració o la destrucció de males herbes; sol ésser tirat per bèsties o per un tractor.
miniatura|Una arada actual a Sud-àfrica
Etimologia El mot prové del llatí arātrum. La forma catalana més acostada a l'etimologia és el antic aradre. Aquesta forma seguí dues evolucions diferents: en català occidental i valencià, la dissimilació produí el canvi de la primera r en l (el lambdacisme) i en resultà aladre; en català oriental i balear, la dissimilació determinà la pèrdua de la segona r, reeixint-ne la forma arade, que es confongué amb els substantius femenins en -ada.
Descripció L'arada és una eina utilitzada en l'agricultura per a la preparació inicial del sòl abans de la sembra o la plantació. Ha estat un instrument bàsic durant la major part de la història humana i, en el seu moment, representà un dels grans avenços tecnològics en l'agricultura. El propòsit principal del cultiu és de remoure la capa superior del sòl, de manera que pugin a la superfície els nutrients soterrats, tot enterrant les males herbes i les restes orgàniques dels cultius anteriors, acció que permet que es degradin. També aireja el terra i permet que mantingui més bé la humitat.
Les arades eren arrossegades a la primeria per bous i, posteriorment, en moltes zones, per cavalls o mules. En els països industrialitzats, el primer mitjà mecànic a arrossegar una arada foren les màquines impulsades per vapor (tractors de vapor), però aquestes van ser gradualment substituïdes per tractors amb motors de combustió interna. L'ús de l'arada, en les dues darreres dècades del s. XX, s'ha reduït en algunes zones on el dany a terra i l'erosió són un problema important; se substitueix per tècniques menys agressives i amb conreus menys intensius. Les tècniques de prevenció de les males herbes són també un punt important per tal d'eliminar la dependència en l'ús de les llaurades de poca profunditat per al control periòdic de les males herbes. D'arades, se n'utilitzen fins i tot sota la mar, en les tasques d'estesa de cables, així com per a preparar el fons en l'exploració petroliera.
Elements de l'arada (tracció animal) miniatura|Arada simple1. Camatimó + cameta2. Ganxo de tracció3. Dispositiu regulador d'altura4. Ganiveta 5. Punta 6. Rella 7. Orellons L'arada de pales actual està feta d'acer i disposa d'un marc que inclou parts del sistema d'enganxament i enllaç i un o més òrgans de treball que reuneixen les peces de treball. miniatura|Monument a Mathieu de Dombasle amb una arada regulable al peu del bust. L'arada, tal qual es fa servir en tracció animal, consta essencialment de quatre peces principals i d'algunes peces accessòries. Les parts principals són: Rella: Fulla triangular de ferro que avança travessant la terra obrint-hi solcs. La base serveix com a mànec que s'encaixa al dental, mentre que la part afilada serveix per tallar la terra. Dental: una peça de fusta que travessa la part posterior del camatimó i que serveix per suportar la rella, que resta encaixada al dental, transmetent totes les forces de reacció transmeses al tallar la terra. S'anomena generalment dental; Camatimó: una perxa on van junyits els animals i que s'anomena, segons les comarques, nedrilla, camatimó, espigó, cameta, etc.; quan hi ha un únic animal se substitueix per una peça de fusta forcada anomenada pollegana. Es tracta d'una peça d'ús en tracció animal, serveix d'interfície entre l'arada i les subjeccions dels animals. Esteva: Una altra peça corba, a manera de mànec, que serveix d'agafall per dirigir la feina de l'arada, i que es diu esteva, mantí o altres noms, segons les regions. El llaurador agafa aquest mànec per la seua part superior. Està situada en la part posterior de l'arada, en la part superior-esquerra al punt 7 de la figura. Modernament, en el cas d'arades actuades de manera hidràulica, com per exemple en un tractor, no és necessària l'acció humana i per això no s'incorpora l'esteva. Es considera el mantí la part superior de l'esteva, per on el llaurador guia l'arada amb les mans. Accessòries: Petites peces que ajuden a subjectar la rella o les peces principals de l'arada, a aguantar fort el jou, etc., i es designen amb diversos noms (oreller, orellons, telera, tenella, reteler, etc.) segons llurs diverses funcions i segons les comarques. Eixanguers: Són corretges de subjecció, fetes de cuir, que fan de tirants, com per exemple els que permeten la subjecció de l'arada al jou. Jou o corba: Serveix per unir els animals pel coll a l'arada. Orellers o orellera i orellons: Se situen als costats del dental. Els primers serveixen per fer més gran el solc, mentre que els orellons serveixen per tombar el bloc de terra que remou la rella. Avanttrèn: És un grup de rodes, que se situa davant la ganiveta, acoblades a la unió del camatimó. Dispositiu regulador d'altura o de solc: Permet calibrar la fondària dels solcs. Està emplaçat a prop del camatimó, de manera que es pot regular la posició vertical de la rella i la ganiveta. El dispositiu regulador fou un avenç incorporat pel francès Dombasle en arades de pala fixa, situant un dispositiu que permet el moviment del conjunt de pala en la unió entre el dental i la cameta, de manera que es controla la fondària i l'amplària del solc. En molts casos va comportar l'eliminació de l'avanttrèn, ja que aquest fins ara havia funcionat com a regulador passiu que impedia que la fondària d'arada fos excessiva, augmentant l'altura del conjunt de pala amb rella. El francès va plantejar dues tipologies d'arada: amb avanttrèn o sense, sempre condicionades a disposar de regulació d'altura en el cas de no disposar d'avanttrèn. Ganiveta: Forma part del grup de treball. És l'encarregada de fer un treball superficial previ a la passada de la rella. Aquest treball es limita a la part més superficial del sòl, permetent netejar la terra i la brossa abans de l'arribada de la terra a la rella. D'aquesta manera permet fer el treball de la rella més precís. Telera, tenella o tinella: Es tracta d'un accessori que regula l'angle que es forma entre el dental i la cameta i que se situa en la unió entre aquestos. Té forma de travesser. Està feta de fusta o de ferro.
Evolució de l'arada miniatura|Pintura de la tomba de Sennedjem que representa un agricultor llaurant miniatura|Llaurada amb bous, miniatura del del Museu Britànic Les arades han estat una eina ben coneguda des dels inicis de la història. Les innovacions en aquesta eina han estat determinants per a l'avenç de la tecnologia agrària. Les primeres arades eren fetes completament amb fusta que no s'ha conservat i, per tant, no es pot determinar la cronologia d'aparició de les arades. Possiblement en el Neolític les arades tenien tracció humana; és probable que ja durant en aquesta època fos usada una mena d'arada, moguda a mà, com la que s'ha conservat en algunes illes escoceses i d'altres llocs d'agricultura molt primitiva. A partir del sisè mil·lenni aC la domesticació de bous permeté comptar amb la força de tracció necessària per llaurar amb arada. Sociològicament l'aparició de l'arada implicà l'entrada de la mà d'obra masculina dins l'agricultura, ja que el treball agrícola amb aixada era responsabilitat de la dona, mentre la ramaderia era una ocupació predominantment masculina. També va permetre conrear superfícies més grans, ja que el rendiment de treball amb arada és molt superior, entre altres coses per l'ús de tracció al davant.
Els testimonis pictòrics, les representacions plàstiques, han permès de saber que l'arada ja era utilitzada al Pròxim Orient —Antic Egipte inclòs— vers el 3000 aC, quan aparegueren les primeres civilitzacions històriques, vers el 2500 aC a la vall de l'Indus i, potser al mateix temps o cap al 2000 aC, a la Xina. miniatura|Representació d'una arada romana tirada per bous a la creu d'una moneda utilitzada a Saragossa. Al País Valencià, en època ibèrica, durant el , ja apareixen testimonis d'ofrenes votives amb arades miniaturitzades (Covalta, Vall d'Albaida). Les primeres arades eren només de fusta i en partien dues branques, una de les quals servia de rella i l'altra d'esteva. El següent pas va ser recobrir la rella de bronze. Però el gran avanç va ser quan aquesta es va fabricar de ferro i va esdevenir independent de la resta de parts de l'arada, cosa que la feia més eficaç i resistent. Aquesta eina coneguda com a arada romana, però ja utilitzada pels grecs, es va estendre per tot l'Imperi Romà. Els celtes, en la mateixa època de l'arada romana, utilitzaven una arada amb pala que girava la terra. També en època romana existia la caruca o xaruga que era una arada dissimètrica amb una pala lateral; ambdues servien per treballar les terres més compactes del centre i nord d'Europa.
Per altra banda al llunyà orient, la producció de ferro d'alta qualitat va fer possible el desenvolupament de nous instruments com per exemple l'arada de ferro, que s'estima que s'utilitzava a la Xina des del . Estudis soviètics han trobat també evidències de la presència d'instruments avançats d'arada al nord dels antics territoris Mongols, del llac Baikal i a la part xinesa de Manxúria, durant el període Xiongnu, amb l'ús d'eines de ferro.
Arada romana miniatura|Arades de l'imperi romà. miniatura|Arada amb roda, encara en els temps romans. L'arada romana era composta per una part davantera que era la que estirava l'animal, anomenada timó, peça que estava enllaçada amb la cameta, i aquesta s'unia amb la base de l'arada (la rella) mitjançant una telera per aproximadament la meitat de la cameta i per la punta amb el dental. La rella era la part que servia per llaurar, enfonsant-se a dintre la terra, tot i que no seria de ferro fins al , quan es difondria per tota l'Europa occidental, i a partir d'aleshores en milloraria la tècnica.
A l'època del Baix Imperi, es començaria a emprar l'orelló, que podríem descriure com una "petita rella lateral", que ajudaria a remoure millor la terra estalviant el nombre de llaurades necessàries per preparar-la. Finalment, l'esteva servia al pagès per dominar l'arada, fent força cap amunt per enfonsar la rella.
L'arada normanda, de ferro i amb rodes, va substituir l'arada lliscant o romana. Aquesta arada permetia fer solcs més profunds, airejant més bé la terra i millorant la retenció d'humitat.
A partir de la revolució industrial Les innovacions en l'arada fins a la revolució industrial, o fins ben entrat el a moltes zones europees, van ser minses. Tot i això, des d'aquesta època es van començar a produir grans canvis en la força motriu d'arrossegament de l'arada. Des de l'inici d'aquesta tecnologia, es va fonamentar en la força produïda per mitjans animals, possiblement començant per l'ésser humà, passant per animals domesticats com els bous, que van ésser substituïts molt sovint per cavalls o mules. Durant la revolució industrial es va iniciar un canvi profund degut a la disponibilitat de les noves màquines tèrmiques que van revolucionar el transport i l'agricultura.
Els primers canvis en l'arada es van implementar a Anglaterra i els Estats Units on les innovacions tecnològiques en materials metàl·lics es van aplicar a l'agricultura. Així doncs, es va començar a emprar l'acer provinent de les noves indústries metal·lúrgiques en la fabricació de les arades. Va ser el ferrer John Deere, en la dècada dels anys 30 del , el primer a fer-ho. L'altre pas va ser el pas a la tracció mecànica primer amb màquines de vapor i després amb motors de combustió interna.