El Nou Testament, també dit Testament Grec o Escriptures gregues, és el recull de llibres de la Bíblia cristiana escrits després del naixement de Jesucrist. El terme català prové de la traducció del llatí Novum Testamentum, i aquesta del grec Η Καινή Διαθήκη, I Kení Diathíki, que significa «El Nou Pacte» o Testament. Aquest terme va ser utilitzat pels primers cristians per a descriure la seva relació amb Déu (d'acord amb i ), fent referència al «pacte nou» entre Déu i la humanitat en oposició al «pacte antic» o «Antic Testament», operat amb el poble d'Israel: Déu, que en temps antics havia establert la seva aliança amb aquest poble, va fer una nova i definitiva aliança amb la humanitat sencera, mitjançant el seu Fill, Jesucrist, el qual, després d'anunciar la bona nova de la salvació, va ser condemnat a morir en creu i va ressuscitar el tercer dia.
Al voltant d'aquesta afirmació fonamental de la fe dels primers cristians va néixer el Nou Testament, amb la Nova Aliança, un recull de vint-i-set escrits, redactats gairebé tots durant la segona meitat del dC. miniatura|Portada de l'edició de Barcelona, 1836, de Lo Nou Testament, traduït per Josep Melcior Prat
Context històric Tal com és recordat pels redactors de Bíblia Catalana,Bíblia Catalana. Traducció interconfessional, Barcelona 122008 l'aparició del cristianisme s'ha de contextualitzar dins d'una geografia, un temps històric, una cultura, una economia i una política ben precisos; en el mateix sentit, el biblista italià Romano Penna comença un dels seus llibres amb aquesta frase: «el cristianisme no va néixer in vitro com a fruit artificial de laboratori».Romano Penna, Ambiente histórico-cultural de los orígenes del cristianismo, Bilbao 1994, p.9 L'any 1993 la Pontifícia Comissió Bíblica va publicar el document titulat La interpretació de la Bíblia en l'Església on s'afirma que no és senzill arribar als fets i paraules que es troben a la Bíblia perquè els lectors han de tornar enrere vint o trenta segles. «La Paraula eterna s'ha encarnat en una època històrica concreta, en un medi social i cultural ben determinats. Qui vulgui comprendre-la, haurà de buscar-la humilment allà on s'ha fet perceptible».Pontifícia Comissió Bíblica, La interpretació de la Bíblia en l'Església, Barcelona 1994, pp.42 i 121.
Palestina en temps del Nou Testament L'Imperi Romà Els esdeveniments relacionats amb el Nou Testament van tenir lloc sobretot a Palestina, però també en altres regions veïnes del Mediterrani, a les quals s'havia estès el cristianisme. Tots aquests territoris es trobaven en aquell moment sota el domini romà.
Els romans havien format un imperi que tenia certes semblances amb l'imperi creat en el per Alexandre el Gran i que agrupava territoris molt diversos. La cultura que distingia l'Imperi Romà era el resultat de la unió entre el pensament i els costums grecs, d'una banda, i l'organització política romana, de l'altra. La base de l'imperi eren les ciutats, on abundaven els edificis públics, llocs de relació i de vida social. Les comunicacions eren bones, gràcies a la seguretat de les rutes comercials i als intercanvis de tota mena entre les diferents regions de l'imperi. La gent solia desplaçar-se a peu, i els més rics i els comerciants, en carruatges; també era important el transport marítim.
La població de l'imperi estava repartida en tres categories socials: els patricis o ciutadans romans de classe alta, els plebeus, homes lliures de classe baixa, i els esclaus. Els qui posseïen la ciutadania romana tenien dret a participar en l'elecció de magistrats, no pagaven impostos i solament podien ser jutjats pels tribunals romans; a més, no podien ser condemnats a certes penes infamants, com ara l'assotament o la crucifixió. L'esclavatge era un fet habitual en tot l'Imperi Romà.
Pel que fa a l'aspecte religiós, en l'Imperi Romà convivien tota mena de cultes, per bé que la religió oficial havia rebut molta influència grega. Al costat de la religió oficial, tenia molt de pes la religiositat de tipus popular, que es decantava cap a la màgia, la bruixeria, l'endevinació i altres manifestacions semblants. Provinents d'orient, els cultes secrets reservats a uns quants iniciats (les anomenades religions mistèriques) havien anat augmentant la seva presència social. Un altre fet significatiu és que els emperadors havien començat a rebre honors divins. Alguns emperadors, com Tiberi, Claudi o Vespasià, només van acceptar de rebre culte quan ja fossin morts, però d'altres, com Calígula, Neró i sobretot Domicià, es feren adorar en vida i van perseguir durament els qui, com els cristians, s'hi negaven.
El domini romà de Palestina L'ocupació romana de Palestina havia començat l'any 63 aC, amb la conquesta de Jerusalem per part de Pompeu, l'adversari polític de Juli Cèsar.
Els romans havien posat el govern del país en mans de la dinastia herodiana. Herodes el Gran va regnar sobre tot Palestina des del 37 fins al 4 aC. Conscient que depenia d'ells per a mantenir el seu poder, es va mostrar en tot moment amic dels romans i va actuar amb astúcia i habilitat.
Herodes va emprendre la construcció de nombroses obres públiques. La més grandiosa era sens dubte la renovació del temple de Jerusalem, que havia de convertir-se en un dels edificis més monumentals de l'antigor; els treballs van començar l'any 20 aC i no acabarien fins al 62–64 dC. Malgrat tot, Herodes no va aconseguir les simpaties populars. El seu origen no jueu (la seva família era originària d'Idumea), la seva complicitat total amb els ocupants romans i la seva debilitat per la cultura grega, que en molts aspectes continuava essent inacceptable per als jueus, van fer que sempre fos mal vist per una gran part de la població. Per això eren freqüents les revoltes contra ell, a les quals va fer front amb una forta repressió militar.
Quan Herodes el Gran va morir, els territoris que formaven el seu reialme foren dividits entre tres dels seus fills: a Arquelau li va tocar Judea, Samaria i Idumea; a Herodes Antipes, Galilea i Perea, i a Filip els territoris al nord-est del Jordà. Els dos primers són els qui tenen més importància de cara al Nou Testament.
Herodes Antipes va governar a Galilea fins a l'any 39 dC. Va construir la ciutat de Tiberíades i la va fer capital del seu territori. Segons els evangelis, va fer decapitar Joan Baptista, que havia criticat la seva relació il·legítima amb Herodies, i va intervenir en el procés que dugué Jesús a la mort.
Arquelau, per la seva banda, va continuar a Judea l'actitud violenta del seu pare, i els jueus aconseguiren que l'emperador romà August el desposseís del seu càrrec l'any 6 dC. A partir d'aleshores, el seu territori va passar a ser controlat directament pels romans, per mitjà d'un governador, anomenat primer prefecte i després procurador, que depenia per a les qüestions més importants del legat de la província de Síria, resident a Antioquia. Els governadors residien a Cesarea, a la costa mediterrània, i es desplaçaven a Jerusalem en ocasions especials. En general, respectaven l'autonomia dels jueus en qüestions religioses, però controlaven de prop els aspectes judicials i financers. La presència notòria de l'exèrcit era l'arma dissuasiva dels ocupants romans. El governador de Judea més important per al Nou Testament és Ponç Pilat, que va regir-la entre els anys 26 i 36 dC. El règim de prefectes/procuradors va continuar a Judea fins a l'any 66. Hi hagué tan sols un petit interval, de l'any 41 al 44, en què un altre membre de la família herodiana, Herodes Agripa, net d'Herodes el Gran, va governar com a rei de tot Palestina. Herodes Agripa I es feu amic dels fariseus i va iniciar les persecucions contra els cristians (). El seu fill Herodes Agripa II serà més endavant rei dels territoris del nord-est del Jordà, i durant un temps tindrà també el control del temple de Jerusalem. Dels governadors posteriors, el Nou Testament recorda Antoni Fèlix, davant el qual Pau s'ha de defensar a Cesarea (), i Porci Festus, que va enviar Pau a Roma perquè fos jutjat com a ciutadà romà (;).
La poca consideració dels romans envers les lleis i els costums jueus havia anat alimentant el malestar i, com a conseqüència, els moviments de revolta. L'any 66 es va arribar a la guerra oberta. Els jueus van fer-se amos de Jerusalem i derrotaren inicialment les legions romanes. La lluita va durar quatre anys; en un primer moment les operacions foren dirigides per Vespasià, que anà reconquerint el territori jueu, fins que l'any 69, proclamat emperador, hagué de tornar a Roma. Llavors el seu fill Titus el va succeir com a general en cap de l'exèrcit en la lluita contra els jueus. L'estiu de l'any 70, després d'un setge llarg i difícil, els romans van destruir Jerusalem i el seu temple.
Amb aquesta destrucció, el judaisme perdia el seu centre i el seu punt de referència; però, malgrat tot, alguns petits grups van continuar encara la resistència contra els romans. L'últim reducte que va caure fou la fortalesa de Masada, situada en un penyal realment inaccessible vora el Mar Mort. Mentrestant, sembla que els cristians, que no s'havien unit a la lluita contra els romans, s'havien retirat a la ciutat de Pel·la, a la Transjordània.
Si el judaisme pogué sobreviure després del desastre de l'any 70, va ser gràcies sobretot al gran nombre de jueus que hi havia dispersos per tot l'Imperi Romà, però també a Palestina mateix. Els qui van guiar aquesta represa foren sobretot els fariseus, ja que els seus adversaris principals a l'interior del judaisme, els saduceus, havien desaparegut arrossegats per la catàstrofe. Així, el judaisme va rebre des d'aleshores un to marcadament fariseu i rabínic. La ciutat de Jàmnia, va ser el punt de trobada dels mestres de la Llei que van donar un fort impuls a la reorganització interna del judaisme; entre altres coses, a Jàmnia es va fixar definitivament el cànon jueu dels llibres bíblics.
La societat jueva en el dC Situació social i econòmica La principal activitat econòmica de Palestina en temps del Nou Testament era l'agricultura, que es practicava sobretot a Galilea, on hi havia extensions relativament grans de terreny fèrtil. El producte més conreat eren els cereals. La regió de Judea, no tan adequada per al conreu de la terra, permetia, encara que amb limitacions, la ramaderia. Altres activitats característiques de la Palestina del dC eren la pesca i les diverses formes de treball artesà.
A Jerusalem la primera font de riquesa era el temple. En ocasió de les tres grans festes de pelegrinatge, sobretot la de Pasqua, es concentraven a la ciutat grans multituds que hi pujaven per participar en el culte del temple. A part dels ingressos que suposava per a Jerusalem aquesta afluència de gent, tots els jueus, fins i tot els que vivien fora de Palestina, estaven obligats a pagar un tribut per a sostenir el culte del temple de Jerusalem.
El comerç terrestre es feia a través d'una xarxa excel·lent de vies de comunicació, que cobria tot l'imperi. Eren freqüents les caravanes que venien de l'Orient amb productes destinats a Roma. També es mantenia un comerç exterior per via marítima. El port més important de Palestina era el de Cesarea. Palestina no era una regió especialment rica, i les úniques exportacions que es podia permetre eren l'oli, les olives i el vi. Pel que fa al comerç interior, hi havia un notable intercanvi comercial al voltant del llac de Galilea; Jerusalem posseïa igualment algunes instal·lacions comercials.