fou un periodista, escriptor i un dels més importants poetes valencians del i dels més reconeguts en llengua catalana. Considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània, d'Estellés s'ha dit que és el millor poeta valencià des de l'època d'Ausiàs March i Joan Roís de Corella.
Biografia miniatura|Vicent Andrés Estellés (d'esquena) i Josep Lozano (esquerra) a l'aplec de Xàtiva l'any 1981 Nasqué l'any 1924 en una família de forners de Burjassot (Horta Nord), on transcorregué la seua infància. Malgrat tindre un bon record de la seua infància a Burjassot, aquesta estigué marcada per diversos episodis tràgics, com la guerra i la mort de familiars, que tingueren una forta influència en la seua obra posterior. A l'edat d'un any, el seu avi fou assassinat d'un tret d'escopeta pel seu germanastre, enutjat per una qüestió d'herència. Anys més tard, morí de tuberculosi un oncle seu, Josep Maria. Aquestes morts de familiars serien recordades més tard en el llibre L'ofici de demà i en el poema «Coral romput».
Cap als anys 1935-1936 començà a escriure poesia i abans d'esclatar la Guerra Civil espanyola (1936-1939) ja havia compost algunes peces teatrals. La guerra esclatà quan ell tenia dotze anys i marcaria la seua obra amb la mort com un tema recurrent. Hagué de deixar els estudis durant el conflicte bèl·lic però continuà llegint llibres, entre d'altres, de Federico García Lorca, Teodor Llorente i Antonio Machado. En acabar la guerra començà a treballar de forner, com son pare, i després ho feu d'orfebre, mecanògraf i ordenança.
Més tard, passà la joventut a la ciutat de València, on s'aficionà a la literatura de manera autodidacta: els autors que més l'influïren en aquesta etapa foren Charles Baudelaire, Pablo Neruda, Paul Éluard, Cesare Pavese i Walt Whitman; i en català, Jacint Verdaguer, Josep Carner, Carles Riba, Santiago Rusiñol, Ausiàs March, Màrius Torres, Joan Salvat-Papasseit i Bartomeu Rosselló-Pòrcel.
El 1942, amb díhuit anys, publicà el seu primer article al diari Jornada i, a partir de llavors, se n'anà a estudiar periodisme a l'Escola Oficial de Periodisme a Madrid, on cursà la carrera com a becari, i tres anys després feu el servei militar a Navarra. El 1948, amb vint-i-quatre anys, tornà a València per a treballar de periodista al diari Las Provincias, dirigit per un dels més reconeguts periodistes valencians del , Martí Domínguez i Barberà, a qui Estellés admirava. Durant el seu temps de periodista al diari va realitzar tota mena de reportatges i es feu amic de Joan Fuster i Manuel Sanchis i Guarner. És també durant aquest període que establí una relació amb la seua futura muller, Isabel Lorente Riba, que també marcaria la seua obra literària.
El 1955 es casà amb Isabel Lorente (1926-2006), amb la qual tingué una filla que morí als quatre mesos: així s'ancorava per sempre el tema de la mort en la seua obra i, en particular, en La nit (1956), Coral romput (1971) i Primera soledad (1988). Poc després, tingué dos fills més, Carme i Vicent.
L'any 1958 va ser nomenat redactor en cap del periòdic Las Provincias. Durant aquest període va ocupar-se de diversos temes d'actualitat política i cultural, i entre altres, va ser enviat a Al-Aaiun (Sàhara Occidental) a cobrir els prolegòmens de la invasió marroquina del Sàhara. Estellés va ser el redactor en cap del diari fins a l'any 1978, quan «fou arbitràriament substituït sense la menor delicadesa».Pérez/Salvador: Una aproximació a Vicent Andrés Estellés (València: 3i4, 1981) Despatxar-lo del diari comportà per a ell una espècie de jubilació anticipada als cinquanta-quatre anys, que li permeté dedicar-se íntegrament a la seua obra i participar en mostres i altres activitats culturals: de fet, el mateix 1978 rebé el premi d'Honor de les Lletres Catalanes i, el 1984, el premi de les Lletres Valencianes. miniatura|Mosaic amb el poema «Cançó de la rosa de paper» a Burjassot A finals dels anys 1970 es traslladà a viure a Benimodo (la Ribera Alta), on podia viure més discretament que a la seua ciutat natal. Allà va comprar una casa la família Estellés, on vivien també la periodista Didín Puig i el pintor Rafael Armengol, amics personals seus. La vida política a Benimodo era més tranquil·la que a Burjassot i Estellés va mantindre un perfil més baix, si bé també va participar en l'activitat cultural del poble. L'Ajuntament de Benimodo va crear l'any 1987 els premis literaris amb el nom d'Estellés i li va dedicar un parc de la localitat. Estellés va dedicar diversos poemes a Benimodo, com ara «Temps de Benimodo» o «Benimodo», així com a altres localitats veïnes com Carlet («Carlet» o «Em prohibeixen Carlet»).
A banda de Benimodo, va trobar també un altre refugi a Mallorca, on anava puntualment ja des dels anys 50 a trobar-se amb alguns dels seus amics com el poeta Josep Maria Llompart. Estellés va inspirar-se en aquesta illa per diversos dels seus poemes com ara els Sonets mallorquins (1983), que van ser escrits a l'any 1968 o 1969.
En els últims anys, encara rebé nombrosos premis i homenatges, com ara el de la Universitat Catalana d'Estiu de Prada (Conflent) i el dels premis Octubre el 1990. L'any 1991, dos anys abans de morir, va concedir una entrevista al programa Molt confidencial de la televisió valenciana Canal 9, on recapitulava diversos episodis de la seua vida i explicava per què va començar a escriure poesia, així com el gran impacte que havia tingut la mort prematura de la seua filla de tres mesos.
Vicent Andrés Estellés morí el 27 de març del 1993, als 68 anys, a la ciutat de València, i deixà una abundant obra inèdita. Un mes després, el 26 d'abril de 1993, va ser nomenat pòstumament doctor honoris causa per la Universitat de València.
Obra miniatura|Grafit amb el vers No hi havia a València..., als Poblets (Marina Alta) Vicent Andrés Estellés té una obra diversa i molt extensa. Encara que n'és més coneguda la poesia, també escrigué novel·les, obres de teatre, guions de cinema, nombroses col·laboracions en la premsa diària i unes memòries. Els temes centrals de la seua obra són la mort, el sexe i la pàtria, sempre des d'un prisma popular, quotidià, senzill, directe i, fins i tot, vulgar.
Tota la seua obra és difícil de catalogar, ja que algunes obres les reelaborava a partir de llibres o anotacions privades, com els Manuscrits de Burjassot, Cançoner o Mural del País Valencià, dels quals només en publicava fragments o aquells poemes que considerava més adients. Les primeres publicacions són Ciutat a cau d'orella (1953), La nit (1956), Donzell amarg (1958) i L'amant de tota la vida (1966), que només són una breu mostra de tot el que havia escrit fins aleshores.
A partir dels anys 1970, publicà amb més freqüència i rebé nombrosos premis: Lletres de canvi (1970), Primera audició (1971), L'inventari clement (1971). El 1971, publicà dues obres importants: La clau que obri tots els panys (que conté Coral romput) i Llibre de meravelles, potser la seua obra més coneguda. A partir d'aqueix moment comença a ser reconegut i es publica la seua obra completa, que comprén Recomane tenebres (1972), Les pedres de l'àmfora (1974), Manual de conformitats (1977), Balanç de mar (1978), Ofici permanent a la memòria de Joan B. Peset (1979), Cant temporal (1980), Les homilies d'Organyà (1981) amb —de nou— Coral romput, Versos per a Jackeley (1983), Vaixell de vidre (1984), La lluna de colors (1986) i Sonata d'Isabel (1990).
Després de trenta-dos anys escrit, amb una clara separació entre l'escriptura i l'edició, es publicà el seu únic llibre escrit en castellà, Primera soledad (edició de Ferran Carbó i de la Institució Alfons el Magnànim, 1988), un llibre motivat per la mort de la seua primera filla, als tres mesos d'haver nascut, en el qual domina el tema de la mort i el dol.
De la seua prosa destaca la novel·la El coixinet (1988), l'obra teatral L'oratori del nostre temps (1978) i les seues memòries: Tractat de les maduixes (1985), Quadern de Bonaire (1985) i La parra boja (1988).
El 1996 es va publicar pòstumament Mural del País Valencià, l'obra poètica més extensa d'Estellés, formada per vint-i-set llibres, recollits en tres volums. L'obra és un cant i un recorregut per la història, el paisatge, els pobles, la gent i la cultura del poble valencià. És també un escrit en defensa i reivindicació de la dignitat i la identitat històrica del poble valencià.
L'any 2011, es publicà el volum Déu entre les coses. Antologia de poesia religiosa, una recopilació dels poemes de temàtica religiosa d'Estellés, realitzada per Enric Ferrer Solivares. L'any 2012 es publicà L'inventari clement de Gandia, el llibre de poemes inèdit original que va guanyar el premi Ausiàs March l'any 1966 el qual difereix del que fou publicat el 1971, encara que mantenia el títol original.
Reconeixements miniatura|Exposició sobre Estellés al convent del Carme de la ciutat de València, en el marc de les activitats de l'Any Estellés (2013) Els premis Octubre convoquen un premi de poesia que du el seu nom, el premi Vicent Andrés Estellés. Així mateix, nombrosos carrers i places arreu dels territori valencià i un Institut d'Educació Secundària de Burjassot, el seu poble natal, en porten el nom.
Entre 2010 i 2011, s'estrenà a València i a Barcelona una obra de teatre anomenada Poseu-me les ulleres, que també es pot considerar un espectacle biogràfic sobre l'obra i vida de Vicent Andrés Estellés. La representació tenia música en directe a càrrec de Miquel Gil i dansa interpretada per Isabel Anyó, neta del poeta. L'espectacle era de la companyia de Teatre Micalet i fou dirigit per Pep Tosar.
L'any 2013 fou declarat Any Estellés per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. Al llarg d'aquest any, es realitzaren diversos homenatges al poeta arreu del país i s'hi organitzaren exposicions, xerrades i recitals de poesia, entre altres activitats. Així mateix, la Universitat d'Alacant presentà el «Projecte la veu del teu poble», per apropar la figura d'Estellés a les escoles. La proposta consisteix en tasques integrades per a tots els nivells, en què per mitjà d'algunes activitats fetes a l'aula, els alumnes tenen l'oportunitat de conèixer l'obra del poeta.
L'abril del 2015 es va instal·lar un mural en record d'Estellés durant la Trobada d'Escoles en Valencià de l'Horta Nord, amb els versos «Allò que val és la consciència de no ser res si no s'és poble». El 2024 l'Ajuntament de Godella, format per Vox i el PP, el va eliminar. Malgrat el compromís per custodiar les plaques fins que es reubiqués el monument, el consistori va anunciar que l'havia esmicolat el març del 2025.
Festa Estellés La Festa Estellés (o Sopar Estellés) és una celebració que, des de la tardor de 2010, commemora a les terres de parla catalana (sobretot al País Valencià) el naixement del poeta Vicent Andrés Estellés. La iniciativa partí de l'escriptor alginetí Josep Lozano que, després de veure un documental sobre el Sopar de Burns (festa on a Escòcia es recorda el seu poeta més venerat, Robert Burns), decidí promoure un sopar on els valencians pogueren homenatjar algun dels seus poetes més insignes.
Els orígens de la festa daten de 2008-2009. La primera edició és en 2010, amb tres municipis participants: Alginet, Benimodo i Manuel, tots tres de la Ribera. Aquell mateix el 2010, i posteriorment, una vintena de localitats més se sumaren a la celebració. Des del 2014, se n'han celebrat edicions fora del País Valencià, en llocs com Bolívia o Brussel·les, i en 2016 se celebraren simultàniament les edicions de València, Barcelona i Palma. En 2013 es celebrà en 59 localitats, i en 2014, la xifra augmentà fins a 66. En la sisena edició el 2015 s'arribà a la xifra de 72 celebracions.
Fundació Estellés El 2007 l'Ajuntament de Burjassot creà la Fundació Estellés per a protegir i promoure el llegat de l'artista. Per un requeriment d'Hisenda, l'Ajuntament donà de baixa la fundació sense avisar els patrons el maig de 2022.
Musicalització