miniatura|Possible aspecte d'un planeta superhabitable. El to rogenc de les masses continentals és degut al color de la vegetació. Un planeta superhabitable és un tipus d'exoplaneta hipotètic similar a la Terra que presenta condicions més adequades per a l'aparició i evolució de la vida que el nostre propi planeta. Als últims anys, un gran nombre d'experts han criticat el criteri antropocentrista en la cerca de vida extraterrestre. Consideren que la Terra no representa l'òptim d'habitabilitat planetària en diversos aspectes, com ara el tipus d'estrella al voltant de la qual òrbita, superfície total, proporció coberta per oceans i la seva profunditat mitjana, intensitat del camp magnètic, activitat geològica, temperatura superficial, etc. Per tant, és possible que hi hagi exoplanetes a l'Univers que ofereixin millors condicions per a la vida, permetent que sorgeixi amb més facilitat i que perduri durant més temps.
Un extens reportatge publicat el gener del 2014 a la revista Astrobiology titulat Superhabitable Worlds, de René Heller i John Armstrong, recopila i analitza gran part dels estudis realitzats als anys anteriors. Les investigacions d'aquests astrofísics permeten establir un perfil pels planetes superhabitables segons el tipus estel·lar, massa i ubicació en el sistema planetari, entre altres característiques. Conclogueren que aquesta classe de planetes podrien ser molt més comuns que els anàlegs terrestres.
A mitjans del 2015, encara no ha sigut confirmat cap exoplaneta que reuneixi totes les característiques d'un planeta superhabitable. Si la composició atmosfèrica i massa de Kepler-442b (que són desconegudes) es corresponen amb les d'un planeta d'aquesta tipologia, pot ser-ho considerant la seva ubicació a la zona d'habitabilitat, tipus d'estrella i mida estimada.
Característiques Superfície, mida i composició miniatura|esquerra|Un exoplaneta amb 1,6 R⊕ tindrà un radi similar al de Kepler-62e (segon començant per l'esquerra). A l'extrem de la dreta figura la Terra, a escala.
Un exoplaneta amb un volum superior al terrestre, un relleu més complex o una superfície més àmplia coberta per aigua en estat líquid pot ser més adequat per a la vida. Tanmateix, com que el volum d'un planeta sol tenir una relació directa amb la seva massa, com més massiu sigui més gran serà la seva atracció gravitatòria, cosa que pot traduir-se en una atmosfera excessivament densa.
Els estudis de l'equip de Courtney Dressing, investigadora del Harvard-Smithsonian Center for Astrophysics (CfA), indiquen que existeix un límit natural, fixat en 1,6 radis terrestres (R⊕), per sota del qual gairebé tots els planetes són cossos tel·lúrics compostos principalment de roca-ferro com Venus i la Terra. Normalment, els objectes amb una massa inferior a 6 masses terrestres (M⊕) tenen altes probabilitats de presentar una composició similar a la de la Terra. Per sobre d'aquest límit, la densitat dels planetes disminueix a mesura que n'augmenta la mida, a imatge dels gegants gasosos. A més, les superterres excessivament massives poden mancar de tectònica de plaques.
Així doncs, s'espera que qualsevol exoplaneta amb una densitat similar a la terrestre i un radi superior (proper als 1,6 ;R⊕) sigui més apte per a la vida. Tanmateix, altres estudis indiquen que els planetes oceànics representen un estat de transició entre els minineptuns i els planetes tel·lúrics, especialment si pertanyen a estrelles poc massives (que tenen planetes situats a la zona habitable que tendeixen a acumular molta més aigua). Tot i que els planetes oceà poden ser habitables, la profunditat mitjana de les seves masses d'aigua i l'absència de terres emergides s'allunya del concepte de «superhabilitat» sostingut per Heller i Armstrong. Per tant, tot i que els cossos planetaris lleugerament més massius que la Terra són, en principi, més adequats per a la vida, una mida excessiva aconsegueix precisament l'efecte contrari. Des d'una perspectiva geològica, la massa òptima d'un planeta es troba al voltant de les 2 M⊕, així que ha de tenir un radi que mantingui la densitat de la Terra (entre 1,2 i 1,3 R⊕).
Un altre factor d'habitabilitat inherent a la superfície que pot millorar l'aptitud per a la vida terrestre és la distribució de les masses continentals. En el passat, supercontinents com Pangea podien tenir vastos deserts al seu interior a conseqüència de la llunyania respecte al mar. En canvi, els continents més separats i els arxipèlags presenten una major quantitat de vegetació i de diversitat biològica.
La profunditat mitjana dels oceans també influeix en l'habitabilitat d'un planeta. Les àrees poc profundes del mar, vista la quantitat de llum que reben, solen ser més acollidores per a les espècies aquàtiques, per la qual cosa és probable que els exoplanetes amb una profunditat mitjana menor siguin més adequats per a la vida. Els exoplanetes més massius que la Terra tendeixen a tenir una superfície més regular per l'efecte de la seva gravetat, cosa que pot suposar unes conques oceàniques menys profundes. D'altra banda, els planetes amb menor quantitat d'aigua que la Terra tenen una probabilitat menor de presentar un efecte hivernacle descontrolat si es troben al límit intern de la zona habitable i és menys probable que pateixin una glaciació global si pertanyen al límit extern.
Geologia La tectònica de plaques, en combinació amb la presència de grans masses d'aigua sobre un planeta, és capaç de mantenir uns nivells de CO₂ constants. Aquest procés sembla habitual als planetes tel·lúrics geològicament actius amb una velocitat de rotació significativa. Com més massiu sigui un cos planetari, més temps perdurarà la seva calor interna, un factor principal que contribueix a la tectònica de plaques. Tanmateix, una massa planetària excessivament alta també pot alentir aquest fenomen a causa d'una major pressió i viscositat del mantell, cosa que dificulta el lliscament de la litosfera. Les investigacions suggereixen que la tectònica de plaques assoleix el seu màxim d'activitat en cossos amb entre 1 i 5 M⊕, sent l'òptim una massa aproximada de 2 M⊕.
Si l'activitat geològica no és prou intensa per generar una quantitat de gasos amb efecte d'hivernacle que elevin les temperatures globals per sobre del punt de congelació de l'aigua, el planeta pot experimentar una glaciació global permanent, llevat que el procés sigui contrarestat per una irradiació estel·lar intensa o per una font de calor interna com ara l'escalfament de marea.
Un altre factor favorable per a la vida als planetes més massius que la Terra resideix en el seu potencial per desenvolupar una magnetosfera més gran que protegeixi el planeta de manera més eficaç de la radiació còsmica i, especialment, dels vents estel·lars. Els cossos poc massius i els que presenten una rotació lenta (o estan ancorats per marea a la seva estrella) tenen un camp magnètic dèbil o inexistent que amb el pas del temps pot suposar la pèrdua d'una porció rellevant de la seva atmosfera, sobretot de l'hidrogen, per escapament hidrodinàmic. miniatura|El clima d'un exoplaneta més càlid i humit que el terrestre pot ser similar al de les zones tropicals de la Terra. A la imatge, manglar a Cambodja.
Temperatura La idoneïtat tèrmica d'un planeta per a la vida està determinada per la seva temperatura d'equilibri (és a dir, la que correspondria a la Terra al seu lloc) i per la fluctuabilitat d'aquesta. Al llarg de la seva història, la Terra ha patit importants variacions de temperatura durant llargs períodes, com ara les superglaciacions durant el Criogenià i l'escalfament global que pogué contribuir a l'extinció massiva del Permià-Triàsic; fins i tot en els nostres dies registra oscil·lacions tèrmiques significatives en funció de la latitud i de les estacions de l'any. És possible que en els planetes amb atmosferes més denses que la terrestre, una distribució més dispersa de les seves terres emergides i menor inclinació del seu eix tinguin una amplitud tèrmica menor i estacions menys pronunciades. En aquest cas, les espècies autòctones no haurien d'adaptar-se a canvis de temperatura tan radicals i podrien ser més diverses. L'efecte termoregulador del mar potser suposi unes temperatures moderades en planetes oceànics situats a la zona d'habitabilitat de la seva estrella.
La temperatura d'equilibri òptima per a la vida és desconeguda, tot i que sembla que a la Terra la diversitat animal ha sigut superior en èpoques més càlides. És possible, per tant, que els exoplanetes amb temperatures mitjanes lleugerament més altes que les de la Terra siguin més aptes per a la vida. Tanmateix, estudis recents indiquen que la Terra es troba al límit intern de la zona habitable del sistema solar, cosa que pot perjudicar la seva habitabilitat a llarg termini, car les estrelles augmenten la seva lluminositat amb el pas del temps. Paradoxalment, un planeta superhabitable ha de ser una mica més càlid que la Terra i alhora orbitar més a prop del centre de la ZH del seu sistema. Això seria possible sempre que la seva atmosfera fos més densa i tingués una major concentració de gasos amb efecte d'hivernacle.
Estrella
miniatura|esquerra|Posició en la ZH d'alguns dels planetes confirmats amb major IST i temperatura mitjana superficial. El tipus estel·lar determina en gran manera les condicions presents en un sistema. Les estrelles més massives (O, B i A) tenen un cicle vital molt curt i abandonen ràpidament la seqüència principal. A més, les de tipus O i B produeixen un efecte de fotoevaporació que impedeix la formació de planetes al voltant de l'estrella.
A l'altra banda, les menys massives (tipus M i K-tardà, és a dir, nanes roges) són, de llarg, les més comunes i longeves de l'Univers, però el seu potencial per acollir vida encara és objecte d'estudi. La seva escassa lluminositat fa que qualsevol exoplaneta que orbiti en la seva petita zona habitable es trobi molt proper a ella, quedant exposat a la variabilitat extrema d'aquest tipus d'estrelles (especialment durant els seus primers mil milions d'anys). La proximitat entre ambdós cossos probablement es tradueixi en un acoblament de marea (és a dir, el planeta tindria un hemisferi diürn i un altre de nocturn). Encara que fos possible l'existència de vida en un sistema d'aquest tipus, és poc probable que qualsevol exoplaneta pertanyent a una nana roja pugui ser considerat com a superhabitable.
Descartant ambdós extrems, quedarien els sistemes d'estrelles de tipus K i G com a millors llars per a la vida (nanes taronges i grogues, respectivament). Ambdues permeten la formació de planetes al seu voltant, tenen una esperança de vida significativa i ofereixen una zona habitable segura, estable i lliure dels efectes derivats d'una proximitat excessiva respecte a la seva estrella. Les de tipus G, com el Sol, tenen una zona d'habitabilitat més gran, però la seva vida és considerablement més curta que les de tipus K. A més, la seva radiació és massa elevada per permetre la vida complexa sense l'existència d'una capa d'ozó. En canvi, les de tipus K o nanes taronges romanen en la seqüència principal durant molt més temps (fins al triple), cosa que suposaria un escenari perfecte per a l'evolució. Són també les més estables i la seva zona habitable varia molt poc durant la seva vida, així que un anàleg terrestre situat en una estrella tipus K ha de ser habitable durant la pràctica totalitat de la seqüència principal. A més, la seva baixa radiació pot permetre la presència de vida complexa sense l'existència d'una ozonosfera, cosa que podria accelerar la migració a terra ferma si l'evolució ha seguit un patró similar al de la Terra.
Òrbita i rotació miniatura|Impressió artística d'un anàleg a la Terra. Alguns planetes superhabitables podrien presentar un aspecte similar si no tenen diferències importants amb la Terra.