miniatura|Mapa dels Estats Pontificis a l'any 1870 Els Estats Pontificis, també coneguts com a Estats de l'Església, van ser uns territoris de la Itàlia central, que es van mantenir independents i sota govern dels Papes de Roma entre el 752 i el 1870, hereus de l'antic Exarcat de Ravenna.
Història Creació dels Estats Pontificis El 747 Pipí el Breu, fill de Carles Martell, majordom de palau, i governant de fet del reialme dels francs, va deposar del tron Quilderic III, últim rei merovingi, amb el suport del papa Zacaries I, que va donar-li el pretext que qui ostenta el poder és qui ha de ser rei, basant-se en el rei David, de l'Antic Testament.
Pipí va ser escollit rei per la noblesa franca, fundant la Dinastia carolíngia. A més a més, el papa el va coronar i el va beneir, convertint-se en el primer monarca europeu que va regnar per la gràcia de Déu. A partir d'aquest moment va començar una llarga cooperació entre el regne franc i l'Església.
A Itàlia, el poder romà d'Orient declinava, ja des d'inicis del ,i les relacions entre els emperadors romans d'Orient i els papes estaven molt deteriorades. Durant el pontificat d'Esteve II (III), Astolf, rei dels llombards, va ocupar els territoris romans d'Orient de l'Exarcat de Ravenna i després va posar setge a Roma. Davant la impossibilitat de rebre ajuda romana d'Orient, Esteve va demanar-ne a Pipí el Breu, que va respondre a la seva crida i va iniciar diverses campanyes contra els llombards, que finalment van haver d'abandonar els territoris ocupats: Ravenna, Ferrara, Bolonya, els bisbats de Rímini, Pesaro, Fano, Senigallia i Ancona) i la regió de Roma. Pipí va posar aquestes terres sota el govern directe dels papes. Però el perill llombard no havia quedat totalment anorreat per les accions militars de Pipi el Breu. El rei Desideri va envair els Estats Pontificis i la pròpia Roma.
Adrià I, papa el 774, va convocar un altre cop els francs i va ser Carlemany, com abans havia estat el seu pare, qui va acudir en defensa de la Santa Seu. El resultat va ser la restitució dels béns de l'Església. La major part d'Itàlia central va quedar constituïda com un estat independent sota el govern dels papes. En agraïment, el papa va coronar Carlemany com a emperador d'Occident l'any 800.
El període medieval Amb la caiguda de l'Imperi Carolingi el 843, l'autoproclamat rei d'Itàlia, Berenguer de Friuli, va amenaçar les possessions papals.
El papa Joan XII va necessitar l'ajut d'Otó I el Gran, que va entrar triomfant a Roma. A la Basílica de Sant Pere, el papa va restablir la dignitat imperial coronant a Otó com a sacre emperador romanogermànic el 2 de febrer del 962. Otó per la seva banda va ratificar la potestat de l'Església sobre els Estats Pontificis.
Al tombant de l'any 1000, els Estats Pontificis eren una de les quatre grans potències d'Europa, juntament amb l'Imperi Romà d'Orient, el Regne dels Francs i el Sacre Imperi Romanogermànic.
La Itàlia meridional mai no va formar part dels Estats Pontificis però sí que va ser-ne estat vassall durant el període de domini normand. En 1059, mitjançant el tractat de Melfi, el papa Nicolau II va atorgar a Ricard d'Aversa la investidura del principat de Càpua, i a Robert Guiscard la del Ducat de la Pulla i Calàbria, així com la promesa futura de la senyoria de Sicília. Com a compensació per la unció papal amb la qual es van veure dignificats, es van comprometre a retre vassallatge al papa en tot moment. Robert Guiscard va mostrar-se inexorable en les seves conquestes i en pocs anys va ocupar Sicília, expulsant els musulmans de Palerm, Messina, Bari, Bríndisi i Salern. Quan el 1080 Gregori VII va necessitar ajuda militar normanda, li va atorgar el beneplàcit apostòlic a les conquestes a canvi de la declaració formal de vassallatge cap a la Santa Seu en tots els territoris que guanyés.
A les acaballes del pontificat d'Innocenci II, cap al 1143, coincidint amb un moviment reivindicatiu municipal que s'estenia per les ciutats italianes, el Senat Romà va aconseguir quedar-se bona part del poder civil dels papes. El successor d'Innocenci, Luci II va intentar restablir per les armes l'ordre anterior i va atacar el Capitoli al capdavant d'un exèrcit, però el Senat i el poble, capitanejat per Arnaldo de Brescia van derrotar severament al papa. Sota el seu lideratge es va demanar al papa i als clergues que es desposseïssin del poder temporal. Roma es va apartar de l'obediència civil al papa i va proclamar la República.
Frederic I Barba-roja va tornar al papa Adrià IV el govern dels Estats Pontificis, amb el desig de ser coronat emperador. Va entrar a Roma el 1155 i va capturar i executar Arnaldo de Brescia. No obstant el mateix Frederic, amb la seva política expansionista seria qui més tard posaria en perill les possessions papals.
Innocenci III va donar un impuls decisiu en la consolidació i engrandiment dels Estats Pontificis. Va sotmetre l'estament municipal romà definitivament i va privar de poders el Senat de la ciutat. Va recuperar el domini sobre els territoris que l'emperador havia deixat sota mandataris alemanys, expulsant-los de Romanya, Ancona i Spoleto. Per excomunió es va quedar els territoris en litigi que havien constituït les possessions de la comtessa Matilde de Toscana i que presumptament havia deixat a la Santa Seu en herència. Però que romanien sota poder dels vassalls romans de l'emperador. D'aquesta manera va obtenir la sobirania d'algunes ciutats de la Toscana i el nord d'Itàlia es va poder desempallegar del domini germànic.
Amb la croada realitzada contra els càtars a Occitània, va aconseguir que Ramon VI de Tolosa li cedís set castells a la Provença que es van incorporar al patrimoni de l'Església, fins que van ser bescanviats en un acord entre Gregori X i Felip III de França pel comtat de Venesino el 1274.
Durant el regnat de l'emperador Frederic II, (1215-1251) Els Estats Pontificis van tornar a passar per un moment difícil. Frederic, a més d'emperador del Sacre Imperi també era amo del regne de les Dues Sicílies i va incorporar al seu imperi la Llombardia i la Toscana després d'haver derrotat la Lliga Llombarda el 1239, Frederic es va proposar annexionar-se el patrimoni de Sant Pere per dominar tot Itàlia. Va marxar sobre Roma, d'on va haver de fugir el papa Gregori IX i va poder passejar-se desafiant per tot Itàlia, nomenant al seu fill Enzio governador del territori peninsular i ell mateix es va erigir com a senyor dels Estats Pontificis. El 1253, dos anys després de la mort de l'emperador, el papa Innocenci IV va poder tornar a Roma des del seu exili francès i va reprendre el govern de la ciutat i la resta de dominis eclesiàstics.
El papat d'Avinyó El papa Climent V va fixar la seva seu a Avinyó per la situació d'inseguretat i caos en el qual es trobava Roma, immersa en lluites i intrigues polítiques, i per aprofitar la relativa proximitat amb Viena del Delfinat on, el 1311, se celebraria un concili. Va cedir la major part dels Estats Pontificis a Lluís II d'Anjou.
Els Estats Pontificis no van poder sobreposar-se als fets que es van produir a la convulsa Itàlia de mitjans del , ja que l'establiment de la seu papal a la ciutat d'Avinyó va permetre que els nobles italians actuessin segons els seus interessos, prescindint de l'autoritat papal. Són molts els exemples: Giovanni di Vico es va proclamar senyor de Viterbo; El ducat de Spoleto es mantenia en la insubmissió, la marca d'Ancona era independent de fet, es van privatitzar les ciutats de Fermo i Camerino, els Malatesta es mantenien en rivalitat oberta, Francesco degli Ordelaffi, s'havia fet amb gran part de la Romanya, etc. Això sense comptar amb la desvinculació de l'Església dels feus tradicionals de Sicília, que va passar a mans de la Corona d'Aragó, o el regne de Nàpols, sota autoritat dels Anjou.
Era urgent actuar i aprofitant l'estada a Avinyó del castellà Gil de Albornoz, arquebisbe de Toledo i experimentat militar, que havia lluitat amb les hosts d'Alfons XI de Castella en la batalla del riu Salado i en el setge d'Algesires. Climent VI el va ordenar cardenal i li va encomanar la missió de reclutar un exèrcit. Dos anys més tard (1353) sota el pontificat d'Innocenci VI, va anar als Estats Pontificis amb una butlla que li atorgava plens poders. Gil de Albornoz va recuperar militarment els territoris que havien estat usurpats i va doblegar els insubordinats i altius nobles italians. Els Estats Pontificis es van tornar a agrupar al voltant de l'obediència al papa. Albornoz també va redactar i posar a la pràctica el primer marc jurídic específic dels Estats Pontificis, les Constitutiones Aegidianae, que seguirien en funcionament fins als Pactes del Laterà el (1929).
El 1375 la República de Florència va incitar una revolta generalitzada als Estats Pontificis provocada per l'agressivitat dels llegats del papa Gregori XI a Itàlia, i aquest va respondre excomunicant els florentins el març de 1376 però el desafiament va continuar i el 1377 Gregori va enviar un exèrcit sota el cardenal Robert de Ginebra per assolar les zones revoltades, mentre ell mateix tornava d'Avinyó a Itàlia per assegurar la seva possessió de Roma acabant amb els 70 anys del papat d'Avinyó. La guerra va acabar amb un compromís de pau a Tívoli amb el papa Urbà VI el juliol de 1378.
El cisma d'Occident La Guerra dels Vuit Sants amb la República de Florència va acabar amb un compromís de pau a Tívoli amb Urbà el juliol de 1378. Robert de Ginebra i tretze cardenals francesos van formar una coalició que buscava reemplaçar a Urbà en declarar que la seva elecció va ser invàlida, ja que el conclave havia estat celebrat sota l'amenaça de violència de part d'una multitud, i per això van realitzar una altra elecció en la qual Robert va ser alçat al papat a Fondi el 20 de setembre del 1378. França, Escòcia, Castella, Aragó, Navarra, Portugal, Dinamarca, alguns estats alemanys, Noruega, i els territoris dels Savoia el van reconèixer com a papa, però els italians, no van donar suport al papat oposat d'Urbà VI. Robert conseqüentment va fixar la seva seu a Avinyó, com a Climent VII d'Avinyó, i va cedir la major part dels Estats Pontificis a Lluís II d'Anjou. D'aquesta manera va convertir-se en el primer antipapa del Cisma d'Occident.
L'època del Renaixement A inicis del , les nacions europees van aconseguir unificar-se i els seus monarques van assumir el poder absolut d'aquestes, l'Església romana no era l'única que veia la descomposició d'Itàlia i les pugnes entre els seus heterogenis i mal avinguts estats la feien vulnerable a la intervenció de francesos, alemanys i espanyols, ni tampoc l'única que temia la implantació d'un estat únic nacional que la privés dels drets governamentals sobre el seu propi territori. Al papa, com a tots els prínceps italians, només l'hauria satisfet ser el líder unificador de tota la península entorn dels seus dominis, però amb la diferència que l'església, pel seu tarannà ecumènic i la seva tradició teocràtica universal, estava en millors condicions que els seus possibles competidors per a dur a terme l'empresa. Amb aquest ànim de potencials monarques absoluts d'una Itàlia unida i centralitzada van governar els papes del Renaixement.