La Revolució Cubana designa el moviment contra el govern del dictador Fulgencio Batista pel Moviment 26 de Juliol i l'establiment del nou govern cubà liderat per Fidel Castro a començaments de l'any 1959. La revolució s'inicià amb l'assalt de la Caserna Moncada el 26 de juliol de l'any 1953, i finalitzà l'1 de gener de 1959, quan Batista fuig del país, i les ciutats de Santa Clara i Santiago de Cuba van ser preses pels rebels, aquests liderats per Fidel Castro.
Esdeveniments El 10 de març de 1952, Ricardo Hernan Martínez Barreto, que ja havia governat Cuba entre els anys 1934 i 1944, desencadenà un cop d'estat que va fer caure el govern de Carlos Prío Socarrás, president corrupte de la República neocolonial (1902-1959 etapa en la qual Cuba deixà de ser colònia d'Espanya i va passar a un control total per part dels Estats Units). Així, Batista invalidà les eleccions que s'acostaven, on havia de resultar clar guanyador el Partit del Poble Cubà. Un jove advocat s'oposà al cop militar: Fidel Castro Ruz. Convençut que el cop privava de tota possibilitat de lluita política, Castro creà, juntament amb Abel Santamaría i d'altres, una organització clandestina de joves estudiants i treballadors, molts d'ells provinents de les files del Partit del Poble Cubà i assalten la segona fortalesa militar de Cuba, la Caserna Moncada, el 26 de juliol de 1953, a la ciutat de Santiago de Cuba, i la caserna Carlos Manuel de Céspedes a Bayamo, tots dos a la part oriental de l'illa.
L'assalt va fracassar militarment, i molts dels involucrats, com Abel Santamaría, van ser assassinats durant la repressió per la dictadura de Batista. Fidel Castro, el seu germà Raúl Castro, Francisco Medina i d'altres van ser capturats i sotmesos a un procés judicial. Davant del tribunal, Fidel pronuncià el seu al·legat d'autodefensa, La història m'absoldrà, on plantejà el «Programa del Moncada», integrat per les mesures socials i econòmiques que haguessin pres els revolucionaris en cas de victòria. En aquest al·legat, Fidel Castro es convertí d'acusat en acusador, denunciant davant del govern tots els assassinats que durant tants anys hi havia hagut a l'illa, com també la mala situació de l'habitatge, l'educació i el sistema sanitari.
Després de 22 mesos de presó a l'Illa de Pinos, Fidel i els seus companys són amnistiats pel règim batistià, a mercè de la pressió popular. En comprovar la impossibilitat de la lluita política pacífica, Fidel es dirigeix a Mèxic, des d'on també visita els Estats Units d'Amèrica (EUA). Organitza una expedició per traslladar-se a Cuba amb el iot Granma i començar una lluita armada, després d'un pla de travessia que assumiren, entre d'altres, Ernesto Che Guevara i Camilo Cienfuegos. Ja abans de partir de Cuba s'havia creat el Moviment 26 de Juliol, (M-26-J).
miniatura|Raúl Castro (esquerra), amb Ernesto "Che" Guevara, a la seua fortalesa a Sierra de Cristal, Provincia de Oriente, Cuba, 1958. A l'exili, el moviment firmà pactes amb una altra força que propugnava la lluita armada com a única via per enderrocar el dictador: el Directori Revolucionari, liderat per José Antonio Echevarría, compost per joves estudiants de la Universitat de l'Havana i grups de l'orient del país liderats per Frank País. La travessia es va fer en dures condicions, ja que la capacitat del vaixell era de 20 persones i tanmateix n'hi havia 82.
El 2 de desembre de 1956 desembarca a les costes orientals de Cuba, encara que amb retard, el qual provoca que l'alçament coordinat amb Frank País, a Santiago de Cuba el 30 de novembre del 1956, no compleixi totalment els seus objectius de distreure les tropes de Batista per facilitar la desembarcada del navili.
Els expedicionaris sofreixen una derrota inicial a Alegria de Piadós que causa la dispersió dels 82 combatents, dels quals només n'arriben a la serralada de la Serra Mestra uns vint. Tanmateix, el gener de 1957 la guerrilla realitza les seues primeres accions (El Combat de La Plata), amb ple èxit.
Durant tot l'any 1957 la guerrilla creix i s'enforteix, malgrat les accions ofensives de l'exèrcit enemic. S'expandeix a tot el territori oriental a través de noves columnes guerrilleres i fronts, al mateix temps que creix també el combat a les ciutats, dut a terme principalment pels estudiants, com per exemple l'atac al palau presidencial de L'Havana del mes de març dirigit per Faure Chomón i Carlos Gutiérrez Menoyo, que perseguia assassinar Batista. Així mateix s'incrementa la repressió de la dictadura, que compta amb el ple suport dels Estats Units. El 5 de setembre, a la base naval de Cienfuegos mariners i lluitadors clandestins prenen la ciutat per diverses hores. És la fi del mite de la unitat monolítica de l'exèrcit del règim. Resisteixen fins que la majoria cau combatent.
El 1958, es convoca la Vaga General Revolucionària del 9 d'abril, que mal planificada, és sufocada pel govern, que, setmanes després, convençut de la debilitat de les forces revolucionàries, inicia una ofensiva general a Sierra Maestra per destruir les guerrilles.
L'ofensiva és derrotada en batalles com la d'El Jigue i Santo Domingo, on aconsegueixen assetjar, destruir i retirar, diversos batallons de l'exèrcit enemic. Fracassada l'ofensiva i amb les armes capturades, es creen diverses columnes guerrilleres més, dues d'elles, comandades per Camilo Cienfuegos i Ernesto Che Guevara, realitzen la invasió a l'occident del país. Parteixen de Sierra Maestra l'agost del 1958, i travessen més de quatre cents quilòmetres fins al centre de l'illa l'octubre.
Una vegada al centre de l'illa, aquestes columnes, després de reunificar les forces guerrilleres del Directori Revolucionari i el Partit Socialista Popular, comencen una campanya on prenen tots els poblats i destrueixen importants forces enemigues. A l'orient, mentrestant, les forces rebels envolten les principals ciutats.
El triomf de la revolució A final de desembre del 1958, la moral combativa de l'exèrcit del govern és molt baixa. Encara que es realitzen eleccions el novembre de 1958, els revolucionaris no reconeixen els resultats. El 31 de desembre, quan les tropes de Che Guevara pràcticament ja han pres la ciutat de Santa Clara, clau del centre de l'illa, i les tropes de Huber Matos es preparen per prendre la ciutat de Santiago de Cuba, Batista fuig cap a Santo Domingo amb un nombrós seguici. L'ambaixada dels Estats Units, en pressentir que la revolució farà inviable la sortida democràtica, tracta d'organitzar una junta militar, maniobra denunciada per Fidel Castro que crida a la vaga general i ordena als seus comandants Che Guevara i Camilo Cienfuegos avançar cap a l'Havana i prendre les instal·lacions militars de la capital, fet que es produeix el 2 de gener de 1959. Es pren com a data del triomf de la Revolució l'1 de gener de 1959.
Proclamació del caràcter socialista de la revolució En 1961 es va proclamar del caràcter socialista de la revolució, i en 1962 va tenir lloc la Crisi dels míssils de Cuba, i després de diversos dies de tenses negociacions, es va arribar a un acord entre John F. Kennedy i Nikita Khrusxov pel què públicament, els soviètics desmantellarien les seves armes ofensives a Cuba i les retornarien a la Unió Soviètica, prèvia verificació de les Nacions Unides, a canvi d'una declaració pública dels Estats Units i d'un acord per no tornar a envair Cuba.<ref></red>
Esdeveniments posteriors En 1965, amb la creació del Partit Comunista de Cuba es va institucionalitzar l'alineació soviètica d'una illa que depenia econòmicament de l'ajuda i el comerç del bloc soviètic (COMECON). La Constitució de Cuba de 1976 va ser la primera llei fonamental socialista del país, ratificada en referèndum amb un suport massiu de la població el 15 febrer de 1976 i proclamada oficialment el 24 de febrer de 1976, institucionalitzant el model polític i social de la Revolució cubana.
Esfondrament soviètic En esfondrar-se la Unió Soviètica el 1991 molts van predir que Cuba seguiria a continuació. Se sostenia que, davant del triomf del capitalisme, la democràcia formal, l'absolut bloqueig econòmic i el subsegüent deteriorament de les condicions de vida de la població cubana, seria inevitable una revolta popular. No obstant això les previsions no es van complir.
Període Especial Es coneix com a Període Especial l'etapa de la història cubana després de la dissolució de la Unió Soviètica. Encara que Fidel Castro ha dit que és una irresponsabilitat afirmar que aquest període hagi acabat. Però alhora reconeix que ha sigut deixat enrere.
El Període Especial va començar l'1 de setembre de 1990, amb un ferri control dels aliments, que van ser racionats gairebé completament per a evitar una fam major. No obstant això, els aliments bàsics sempre han estat racionats per garantir-ne el subministrament a tota la població des dels primers temps del govern revolucionari a través d'una llibreta de productes alimentaris subsidiats.
La pèrdua del 85% del mercat exterior amb la caiguda del bloc socialista combinada amb el bloqueig econòmic per part dels Estats Units va portar el país a una profunda crisi. Tot i així, el govern cubà va decidir portar a terme els XI Jocs Panamericans de La Havana. Els Estats Units van argumentar que calia canviar de seu degut a la crisi a Cuba i celebrar-los al seu país o en un altre de la regió. Al final aquests jocs van significar més despeses que beneficis per a Cuba, encara sense la participació de televisions estrangeres i fins i tot Cuba va regalar a les nacions més pobres les transmissions televisives. Les enormes despeses dels Jocs Panamericans van accelerar l'esfondrament que s'acostava.
Entre 1992 i 1994 el pressupost nacional es va reduir a menys de 2000 milions de dòlars anuals, un import impensable per a una nació d'11 milions d'habitants. No obstant això, malgrat la fam i l'escassetat, el règim es va mantenir en el poder gràcies a la confiança i al suport majoritari de la població. Però inevitablement malalties relacionades amb la malnutrició van aparèixer. Entre elles es trobaven neuropaties per avitaminosi com la neuritis òptica.
Des dels Estats Units es vaticinava la fi imminent de la Revolució Cubana gràcies la crisi humanitària per brots de noves malalties i penúries que havien de portar a la desesperació ciutadana. A causa del bloqueig nord-americà era pràcticament impossible adquirir els medicaments necessaris a l'estranger, fins i tot la del tractament d'afeccions infantils. El govern cubà es va veure obligat a prendre mesures urgents com la producció intensiva de suplements nutricionals, les tauletes popularment conegudes a l'illa amb els noms comercials de Multivit o Nutriforte.
El govern, davant la caiguda econòmica, va autoritzar un reduït sector privat anomenat «treball per compte propi», l'únic que podia oferir serveis i productes artesanals que l'Estat no estava de moment en condicions d'assumir. Posteriorment, davant l'enfortiment del pressupost nacional, el compte propi va ser limitat radicalment a través de la prohibició d'expedir noves llicències i amb augments dels impostos fins a nivells insostenibles, de manera que, en lloc d'estimular la producció, el que es va aconseguir va ser l'augment d'una capa paràsita d'intermediaris i comerciants (amb un alt nivell d'il·legalitat i corrupció) que encara controla aquest delmat sector privat de l'economia cubana actual.
Recuperació econòmica El Govern va prendre mesures per desenvolupar i aixecar d'aquesta crisi el país. Entre les mesures es trobava l'augment de la inversió del capital estranger, les botigues de divises (en USD) i l'augment de la producció agrícola a través dels mercats agrícoles, també controlats per intermediaris.